Magí Camps (Barcelona, 1961) és filòleg i periodista, i ha desenvolupat la seva vida professional a La Vanguardia. Ha estat el responsable lingüístic del diari i ara fa de periodista cultural. També és professor de traducció periodística de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, col·labora amb SER Catalunya i és membre de la Secció Filològica de lInstitut dEstudis Catalans.
Cada persona té un estil. A lhora de fer servir la llengua, també. I hem de ser conscients de la llengua que utilitzem i de per què triem una paraula, una expressió o una frase i no unes altres. Si volem transmetre amb claredat allò que volem dir, no ho podem fer sense cuidar i polir la nostra manera de parlar.
Amb estil i bon humor, Magí Camps tracta sobre eufemismes i objectivitat, llenguatge sexista i inclusiu, bones transgressions i errors greus, argot importat i neologismes, domini de la llengua i escriptors estrella. Són reflexions dèries, en diu lautor que ajudaran a perfilar el lingüista que tots els catalanoparlants duemdins nostre.
Parlam amb estil
Parlam amb estil
Magí Camps
© 2020, Magí Camps
© daquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
Eumo és leditorial de la UVic-UCC
Primera edició: setembre de 2020
Disseny de la coberta: Control Z - Comunicació
Il·lustració de la coberta: Elisenda Soler
Maquetació: Grafime
Producció de lePub: booqlab.com
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de leditor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
SUMARI
DELOGUARD
1. UNA LLENGUA TOT TERRENY
La raó del client
Com una taca doli
Lefecte karaoke
Lofici lingüístic del bon periodista
Homes, dones i persones
2. ELS DICCIONARIS SÓN EINES, NO LLEIS
Quina creu!
La puta doros!
Home, sweet home
Es va dirigir a lespona del llit
Desig al geni de la llàntia
El verb apropar-se, un llop amb pell de xai
Lasimetria és bella
3. TRANSGREDIR O CAGAR-LA?
Les lletres de les cançons
Error o transgressió?
Bones transgressions
Titulín
Escriptors estrella
Lofici de corrector
4. AIXÒ NO HO DIU NINGÚ!
Aquest any o enguany?
El caragol, la carabassa i la taronja
Quan en dèiem xampany
En un tast, els vins no es proven
Un torero cigalero
Paraules maleïdes
Paraules revesses
Les noves paraules, per composició
5. AMB ESTIL, SENSE PERDRE LA GRAMÀTICA
En Joan, en Pere i en Berenguera
Més aglutinacions, sisplau
Tot un món en un article
El passat simple és més literari?
De bossa, en vol?
Una construcció que sescriu molt i que es diu poc
Quina cosa, la qual cosa
Uns quants, que són diversos, distints i, fins i tot, diferents
La doble negació mereix una oportunitat
6. TRADUIR NO ES FA AMB UN PAS
Aquest programa és una porqueria!
Músics al pòdium
Visca Catalunya gratis!
En defensa de la traducció automàtica
7. LORTOTIPOGRAFIA, LESTIL FINS A LÚLTIM DETALL
La dèria de les majúscules
La dèria de les majúscules
La bellesa del punt i coma
Interrogant dobertura? No, gràcies
Quan sapostrofa la essa líquida?
Laccent que fa nosa
Les novel·les i la cursiva
8. LA FÚRIA DEL DÉU SEO
De Siracusa a Saragossa, passant per mig món
Un rus, un àrab i un grec
Pequín o Beijing?
Tàrrega o Targa? Alaior o Lô?
SI SERVIDA
DELOGUARD
Cada persona té un estil. Nhi ha que el tenen més marcat, més singular; i nhi ha que safegeixen al corrent general, amb tot un ventall de possibilitats, que van des de lestil més neutre fins a lestil que està de moda: els pantalons estripats o les ulleres metàl·liques rodones i primes.
A lhora de fer servir la llengua, també tenim el nostre estil. Pot mostrar matisos diferents quan parlem o quan escrivim, o si xerrem amb una amistat o amb una persona de la feina. Són els registres. Tots els parlants podem passar de fer servir un registre més formal a un de més informal sense que això afecti lestil general. Fer servir cada registre en el moment adequat també forma part del nostre estil.
En aquest llibre hi exposo les meves dèries el meu estil pel que fa a la llengua. No us penseu que vull pontificar; el que pretenc és explicar per què hi ha coses que magraden i coses que no, per què opto per fer servir un mot determinat en lloc dun altre, o per què quan escric hi poso majúscula o no nhi poso.
Com que les persones acostumem a tenir moltes cares, les meves dèries tenen a veure amb la meva manera de fer, però també amb el llenguatge periodístic i amb la lingüística pròpiament dita, que són la meva professió i les meves passions. No puc deixar de banda tots els anys que he estat responsable del llibre destil de La Vanguardia, ni tota lexperiència que he adquirit en aquest diari, tant treballant amb lequip dEdició i amb els redactors de les seccions informatives, com mantenint una relació enriquidora amb els lingüistes dels altres mitjans de comunicació.
Però no hem de perdre els orígens. Vinc de família de bacallaners i durant uns quants anys vaig treballar a la parada dels pares. Al matí despatxava al mercat i a la tarda anava a la facultat. Els dies que hi havia poca feina, llegia les aventures de Tirant i del Quixot amagat darrere el taulell, assegut en una llauna dolives de cinc quilos, mentre ma mare atenia la clientela. Aquella barreja de llengua fresca, espontània als matins, i de llengua docta, acadèmica a les tardes, també forma part del meu llibre destil.
Lobjecte del llibre és, a última hora, fer reflexionar el lector: que prengui consciència que no és innocu fer servir una expressió o una altra; que no és el mateix que un periodista escrigui una paraula tal com lha sentida o fer un pas endavant i posar-hi la que veritablement pertoca; que no és cap bestiesa parar-nos a pensar per què diem les coses duna manera i no duna altra.
Cada parlant pren les seves decisions, però massa sovint trobem persones que fan un ús inconscient i gregari de la llengua. Explicant-vos les meves dèries, el que magradaria és ajudar que cadascú, com a parlant, prengués les seves decisions duna manera conscient. Si volem ser bons usuaris de la llengua i fer arribar amb claredat als nostres interlocutors allò que volem dir el nostre missatge, no ho podem fer sense polir el llenguatge, la manera de parlar. Cal que neliminem les badades, cal que esmolem leina (en feliç expressió de Daniel Cassany).
Quan escrivim, no cal que passem el paper de vidre pels textos fins que no hi quedi cap impuresa. Això crearia una uniformitat falsa i empobridora. Només que hi fem unes bones passades de ribot, per eliminar els bonys més evidents, obtindrem una llengua més acurada i representativa de nosaltres mateixos. Podem transgredir, però no badar.
Seguint lestil dels articles que publico cada setmana a La Vanguardia des del 2005 en format de columna i amb lepígraf «Lletra petita», he escrit aquestes píndoles de nova planta, amb una diferència substancial. Si en el cas de les lletres petites tinc present tant el català com el castellà, atès que el diari es publica en totes dues llengües, aquí només he pensat en el català, que és la meva llengua materna. Tan sols el primer article, «La raó del client», ha sortit publicat. Lhe recuperat perquè penso que resumeix amb claredat la meva visió de lestat actual de la llengua catalana. La resta són capítols nous, pensats com a part daquest tot ben divers que vol ser aquest llibre.
Amunt i crits!
1. UNA LLENGUA TOT TERRENYLA RAÓ DEL CLIENT
Si vol ser atès en català, toqui el dos
Quan ajudava els pares a la botiga, el llibre destil es resumia en la frase «el client sempre té raó». Pel que fa a la llengua, era tan senzill com que jo parlava amb el comprador en la llengua en què se madreçava. Quan es va posar en marxa la immersió lingüística, vaig pensar que, a llarg termini, jo, com a client, també tindria la raó. Així, quan anés a comprar, qui matendria darrere el taulell em parlaria en la llengua que jo fes servir.
Aquest llarg termini ja ha passat i la realitat és que massa sovint és el client qui deixa de parlar en català perquè la persona que hi ha darrere el taulell no el parla. No em refereixo només a qui despatxa, sinó a qualsevol persona que atengui els ciutadans a qualsevol lloc de ladministració: a loficina del padró, a lhospital o al jutjat.
Jo com a venedor no tinc els mateixos drets que com a ciutadà: darrere el taulell, mhaig dadreçar a la clientela en la llengua que em parli; davant del taulell, segons les lleis que ens governen, tinc el dret de ser atès en la llengua que jo triï, no en la que vulgui el venedor, la metgessa o el jutge amb qui parli. Però la realitat no és així: com a ciutadà no puc viure al cent per cent en català, i sí que puc viure en castellà. Qui ho nega o ho tergiversa sap que no diu tota la veritat.
En teoria, la immersió lingüística i lobligatorietat que el funcionariat hagi de parlar les dues llengües mha de garantir aquest dret, com a mínim, en làmbit públic. Això, de retruc, afavoriria que en làmbit privat també fos així. Però no ho és. No em serveix que qui matengui mentengui. Tinc el dret a ser atès en qualsevol de les dues llengües sense haver-ho de demanar.
Com han explicat in extenso lingüistes reputats com Carme Junyent, les normes que regeixen la immersió lingüística no sapliquen al cent per cent. És un secret de domini públic que, per no malmetre la convivència, hi ha laxitud envers les persones que no es mouen del castellà en àmbits en què, per llei, haurien de parlar les dues llengües.