Les polítiques lingüístiques, doncs, no han funcionat. I com que la immersió, en teoria, ja es fa en català, és impossible ensenyar més català. Com ho fem, aleshores, per no empobrir encara més la llengua minoritzada? Aquesta és la pregunta que shauria de fer qualsevol partit que vulgui de veritat la pervivència del català i la convivència de les dues llengües a Catalunya.
Tot això no és pel caprici que jo pugui parlar català com a ciutadà, sinó perquè la meva llengua materna no desaparegui. Ja fa massa temps que dura la bestiesa lingüicida dalguns partits. Deixem de polititzar la llengua i fem per mantenir en bon estat de salut el patrimoni de la humanitat que suposa qualsevol llengua, també el català. Els que vulguin parlar de castellà perseguit i daltres mentides farien bé dexplicar aquests romanços a la vora del foc i no des de les cadires del poder. Per dignitat.
COM UNA TACA DOLI
Les llengües olioses sescampen i ocupen territoris que no els pertanyen
No conec bé cap llengua estrangera, però sí que em puc comunicar en anglès, italià i francès. Això em dona una llibertat de moviments quan visito territoris on es parlen aquestes llengües que em fa feliç. Ara bé, quan surto de la zona de confort, em desplau no saber-ne més. Amb langlès ens podem moure amb certa comoditat com a turistes, però parar lorella i entendre coses de les converses dels altres ja sabeu que, per a un lingüista, és el mannà dels israelites (israelita, de lantic poble bíblic; israelià, de lactual Israel).
He viatjat no fa gaire fins a Eslovènia amb cotxe. A França mhi entenia, a Itàlia mhi entenia, però quan vaig deixar enrere Trieste, em vaig submergir en el món de les llengües eslaves, territori lingüísticament ignot. A lhora de dir gràcies dic hvala, i poca cosa més. A Alemanya, tot i que dalemany no en sé, el fet que sigui una llengua emparentada amb langlès facilita la comprensió dalgun cartell. A les repúbliques balcàniques la incomprensió és absoluta.
Em va semblar curiós que a tots els territoris fronterers, i fins i tot Eslovènia endins, algunes persones em parlessin en italià. La veritat és que era dagrair, però això em va fer rumiar en la prepotència amb què els italians es mouen pel món. Fins i tot vaig sentir una dona que es queixava en una botiga de Ljubljana que no sabessin italià i li parlessin en anglès.
De seguida vaig pensar en el que passa a Portugal amb el castellà, que és força semblant. Com si fossin a cal sogre, els hispanoparlants monolingües que hi viatgen parlen la seva llengua i esperen que els altres facin lesforç dentendrels. En el seu subconscient, o directament en el seu conscient, com que els han fet creure que la seva llengua és superior, i Portugal, en el cas dels uns, i Eslovènia, en el cas dels altres, són una mena de neocolònies, actuen com una taca doli, que sescampa i no té aturador: «Jo no em moc de la meva llengua, i si vols els meus quartos, ja tespavilaràs per entendrem».
Una altra prova fefaent daixò són les euroordres del jutge Llarena. A la Unió Europea el castellà és llengua oficial (el català, no), però a Bèlgica el castellà no és cap de les llengües oficials que els belgues fan anar. Al país de Tintín shi parla francès i neerlandès, i en algunes zones també alemany. Però el jutge Llarena, monolingüe oliós, els enviava les euroordres contra Puigdemont en castellà. Us imagineu que un jutge belga enviés euroordres a Espanya escrites en francès o en neerlandès?
Aquestes llengües olioses diuen molt dels seus parlants. No hi ha llengües millors ni pitjors, superiors o inferiors. Són els seus parlants els que els donen aquests adjectius. És per això que subscric la frase de lAcadèmia Britànica que diu: «El monolingüisme és lanalfabetisme del segle XXI».
LEFECTE KARAOKE
Per què els polítics catalans han de fer les declaracions en dues llengües?
El tractament de les declaracions a la ràdio i a la televisió se sol fer superposant una veu en off a les paraules originals. Això provoca una barreja de veus que no sempre facilita la comprensió. En una decisió valenta i intel·ligent, des de fa un temps TV3 va optar per posar-hi subtítols. Si lespectador coneix la llengua del declarant, no li cal llegir-los. Avui que langlès és dominant, sembla que lopció de la subtitulació és prou bona.
Fa una colla danys, quan li demanaven a lexpresident Pujol que repetís en castellà les declaracions que acabava de fer en català, si no tenia temps o no estava dhumor, responia: «Que hi posin el karaoke». Es referia als subtítols en castellà, esclar. Observeu que a Pujol no el doblaven, el subtitulaven, potser perquè a la televisió espanyola daquella època encara consideraven que una bona part de la població lentendria sense subtítols.
Però aquesta pràctica pel que fa al català, si no és inevitable, cada cop és menys present i no es considera recomanable: fa nosa. Els periodistes demanen sistemàticament que allò que no sha dit en castellà sacabi dient en aquesta llengua. Lobjectiu és doble: primer, facilitar la comprensió dels espectadors que no coneixen el català, i segon, i sobretot, amagar el català.
Els partidaris dallò que anomenen la tercera via farien bé de potenciar lopció karaoke, perquè té efectes positius a llarg termini, malgrat el rebuig inicial que hi pugui haver. Si els espectadors espanyols sacostumessin a sentir els polítics de zones bilingües parlant en les seves llengües pròpies, no saconseguiria que tot Espanya aprengués gallec, basc o català, esclar, però la consciència que Espanya no és monolítica, almenys pel que fa a la llengua, ajudaria a construir aquestes terceres vies que alguns veiem tan utòpiques.
Lús generalitzat de la subtitulació afavoriria una obertura de mires i una assimilació de la diversitat i, potser, augmentaria la tolerància i la comprensió envers la diferència. Però com que la majoria de lespectre monolingüe lúnic que vol és anorrear aquesta llengua que consideren de segona i que mina els fonaments de lEspanya eterna, els periodistes continuaran demanant dobles declaracions i amagant la llengua perquè a cap racó dEspanya sels posi malament el tallat de mig matí.
LOFICI LINGÜÍSTIC DEL BON PERIODISTA
Filtres contra els eufemismes i a favor de lobjectivitat
Un company que sovint confonia periodisme i militància un fenomen cada vegada més estès als mitjans espanyols em qüestionava que la norma del diari fos escriure Ciudadanos en ledició castellana i Ciutadans en la catalana. Ell em deia que a Catalunya als del partit els agradava fer-se dir en castellà Ciutadans, per donar singularitat a la delegació catalana, davant de Ciudadanos, que era el nom del partit dabast estatal.
Deixant de banda el despropòsit que el partit lingüicida es volgués fer passar per català, la meva explicació sempre era la mateixa: Els noms dels partits estatals sexpressen en castellà en ledició castellana, i en català en la catalana, a banda dels gustos i els desitjos dels polítics. Ells fan política, nosaltres informem: el Partido Socialista / el Partit Socialista; el Partido Popular / el Partit Popular; Ciudadanos / Ciutadans.
Quan va aparèixer el Partit Demòcrata Europeu Català, el logotip no es corresponia amb la bona escriptura de les sigles ni els acrònims: PDeCAT. La e minúscula semblava que volgués amagar el mot Europeu. Seguint la norma, els periodistes lhauríem hagut descriure així: PDEC. Però com que la pronúncia que es va popularitzar va ser «pedecat», vam optar per escriure PDECat, intentant ajustar-nos parcialment a la norma descriptura de sigles i acrònims. En cap moment no ens vam plantejar fer-ho com al seu logotip.
El bon periodista ha de tenir un filtre. La llengua de la seva feina ha de dur un transformador que converteixi les paraules de les fonts sempre interessades en els seus propòsits, lògicament en paraules neutres, que informin ajustadament els lectors, oients i teleespectadors.
Els polítics i els empresaris, sobretot quan senfronten a situacions complexes, recorren indefectiblement als eufemismes. El bon periodista pot reproduir frases textuals de les seves declaracions, entre cometes, però tot seguit ha dinterpretar informativament allò que les fonts han presentat segons els seus interessos, que deixen de banda la informació més objectiva per fer-se propaganda.
De vegades són termes que es diuen en anglès per fer linteressant o per maquillar la realitat. Un cas ben curiós va ser el dels minijobs. Per què en anglès? I per què una bona colla de periodistes ho repetien com si fossin lloros? Si cal parlar-ne, ho traduïm i llestos: minifeines. Ens entendrà tothom i no farem el joc als empresaris, que es deuen pensar que dir-ne minijobs és més glamurós; així no semblen feines tan precàries i no sels veu el llautó.
Però hi ha casos menys inofensius. Una reestructuració de plantilla o una reestructuració salarial, per exemple, han de ser, des del punt de vista informatiu, una reducció de plantilla i una reducció salarial; no són mai cap amunt, sempre són cap avall. De la mateixa manera, quan els polítics i els militars parlen de guerres i batalles, allà on diuen danys col·laterals, franja de seguretat (franja ocupada per Israel a la frontera amb Síria), foc amic, guerra bruta (contra ETA) i neteja ètnica, el bon periodista ha de parlar de civils o ciutadans morts, de franja ocupada, de víctimes datacs propis, de terrorisme destat i de genocidi, conceptes més transparents i aclaridors del que passa en realitat.
HOMES, DONES I PERSONES
Del llenguatge sexista al llenguatge inclusiu
Vivim en una societat dextrems, de blanc i negre, amb una escala de grisos poc valorada. Quan parlem de llenguatge, també. I quan es tracta de donar visibilitat a les dones, llavors hi entren en conflicte un seguit delements que massa sovint impedeixen raonar de manera assossegada.
Els últims decennis hem descobert que el mot persona ens és molt útil. La prova és que hi ha diccionaris que han retocat definicions per substituir-hi el masculí genèric per aquest mot. Quan es va elaborar la primera edició del DIEC (1995) a partir del diccionari Fabra, es va fer el que sen va dir «la feminització del diccionari», una expressió que no es corresponia amb la realitat: no és que es feminitzés el diccionari, sinó que es va desmasculinitzar.
Lentrada bomber, que es definia com a «Home que forma part dun cos per a extingir incendis», va passar a ser bomber bombera, i aquell home es va convertir en persona. En altres casos, la definició antiga no deia home, sinó el qui. Era el cas de polític: «El qui socupa dels afers públics», que també va passar a ser polític política: «Persona que socupa dels afers públics». I les marques, que en tots dos casos només eren de masculí, ara són de masculí i femení.
Una altra de les decisions que va prendre la Secció Filològica en el DIEC va ser marcar amb el codi rec (en recessió) «els termes generalment derivats amb el sufix -essa, però també amb altres sufixos, significant dona o muller de; quan el corresponent masculí fa referència a un nom dofici». Era el cas de alcaldessa, que equivalia a alcalde (paraula que és masculina i femenina) i, en segona instància i en recessió, dona de lalcalde.
Avui tots aquests «dona de» han desaparegut del DIEC2 i ja només hi queden, de manera residual, les esposes dhomes amb títol nobiliari. La duquessa, la comtessa o la marquesa són les nobles que ostenten el títol, però també, en última accepció, les dones dels titulars.
Un apunt sobre la RAE. Aquest canvi en les definicions fent servir el mot persona no es va produir fins al 2006 en el Diccionario esencial de la lengua española, i fins al 2014, gairebé vint anys més tard que el DIEC, en el normatiu.
Aquests exemples demostren que el llenguatge pot ser, efectivament, més inclusiu. Si sha pogut fer en una obra tan complexa com és un diccionari normatiu, sembla que en el llenguatge usual això hauria de ser una tasca més fàcil. Però no ho és. Dentrada, estic convençut que el mot persona funciona tan bé perquè és de gènere femení. Podríem dir que és un femení genèric, oi? Però funciona, que és el que importa. Doncs, endavant.
El cas és que, com que tenim tan interioritzat el masculí genèric, força sovint he llegit, en textos que en teoria estaven revisats, incoherències de gènere daquesta mena:
A lautocar hi viatjaven 36 persones del casal. En laccident, tres han resultat morts i 16 més estan ferits de gravetat.
Qui ho va redactar, quan va escriure la segona frase, es va oblidar inconscientment que en la primera estava parlant de persones i va passar al masculí genèric, allà on hauria dhaver escrit:
A lautocar hi viatjaven 36 persones del casal. En laccident, tres han resultat mortes i 16 més estan ferides de gravetat.
Professorat i ciutadania, els mots genèrics
La solució de persona, doncs, és òptima, i en tenim daltres que ens poden funcionar de manera similar; només cal potenciar-les. Jo, que tinc mala memòria per als noms i altres detalls, quan retrobo algun pare o mare novells, per estalviar-me el ridícul de vessar-la amb el sexe del nounat, recorro a aquesta pregunta: «Què fa, la criatura?».
També són recomanables els noms col·lectius, com ara canalla, mainada i tots els sinònims. Alguns shan creat mitjançant derivació, i si en un primer moment ens podien resultar estranys, a força de sentir-los i de fer-los servir ja han passat a formar part del vocabulari general. Em refereixo a casos que han fet fortuna, com alumnat i professorat, forjats en làmbit escolar i acadèmic; i ciutadania, en lloc de ciutadans, en làmbit polític.