I quin problema hi ha?, us podeu demanar. Doncs que de passar duna banda a laltra de loceà en diem travessia i no pas creuada. Tota la vida, els rius, els mars i els oceans, les portes, les fronteres, les línies vermelles i els carrers, els hem travessat. A casa meva, fins i tot els carrers els traspassem. La traducció de Tornero rutlla, només hi va faltar aquell segon professional que lhauria deixada impecable, amb les transgressions volgudes i les badades esmenades.
El verb creuar és una plaga daquelles que amb bon criteri vol fumigar el lingüista Enric Gomà.3 És només un toc dalerta de la pèrdua de genuïnitat, del dring de la llengua, a causa de la intromissió de laltra llengua i de la poca consciència lingüística que gastem quan parlem.
Un altre cas del verb creuar és quan ens trobem algú pel carrer o el veiem. Si volem mantenir la genuïnitat, hem de dir: «Saps a qui he vist pel carrer?» o «Saps a qui mhe trobat?». Ara bé, si ens importa un rave la qualitat de la llengua que parlem, llavors tirem pel dret i diguem: «Saps amb qui mhe creuat pel carrer?», un calc com la plaga del caragol poma.
I encara un tercer: quan pleguem els braços ens estem de braços plegats. Si diem que creuem els braços i que ens estem de braços creuats, ja no podrem dir que ens estem sense fer res. Sí que fem: estem minant la genuïnitat del català fent servir un altre calc del castellà.
3. Enric Gomà, Control de plagues (Pòrtic, 2018).
LA PUTA DOROS!
Quina dèria amb el joder i el gilipollas
Sense sortir del teatre, una de les obsessions dels dramaturgs i dels traductors també en la literatura escrita és fer diàlegs versemblants, que allò que diuen els actors dalt de lescenari soni natural, espontani, sense cotilles normatives. En definitiva, com parlem la majoria quan ens deixem anar.
No descobriré la sopa dall si dic que el català col·loquial i argòtic és ple de castellanismes. En aquest camp, com en el de la justícia, la llengua fa salat. És freqüent, doncs, que aquests diàlegs de ficció somplin de castellanismes i, en les traduccions, de calcs de langlès. El primer punt és matisable, el segon és imperdonable.
Ben poques vegades he sentit en un escenari un personatge que renegui dient disbarats com ara la mare que et va matricular, cagondena O bé, referint-se a un paio, gamarús, carallot, ximplet, fill de puta, torracollons, poca-solta, pocavergonya Ens estimem més omplir els diàlegs de gilipollas i de tots els joder (fills de fuck) haguts i per haver, quan no hi colem directament un bastard. Francament, qui posa un bastard en una traducció de langlès, hauria destripar immediatament el carnet de traductor. Tros de quòniam!
Una imatge. Una amiga gravava amb el mòbil el moment que a Centelles tallen un pi al bosc per Cap dAny, i larbre, quan va caure, es va torçar i una mica més i lenxampa de ple. A la gravació, es veu com ella es tira enrere i, de lensurt, crida espantada: «La puta doros!». No diu joder, ni insulta els llenyataires amb cap gilipollas. Simplement diu: «La puta doros!», però amb una contundència aclaparadora i una genuïnitat sense filtres. Val a dir que la meva amiga és urbanita i encara no ha fet els trenta anys.
Soc conscient que és complicat trobar lequilibri entre la frescor del diàleg i la genuïnitat, però estic convençut que, amb una mica de consciència lingüística, no seríem tan gilipollas i ajudaríem a no abandonar mai ni la tasca ni lesperança. I lobra de teatre no sen ressentiria ni una engruna. Però esclar, per a això, se nha de saber, de llengua.