Val a dir que no sempre funcionen. Es fa estrany de dir «Bona tarda, professorat», i per això de vegades hem de recórrer al masculí genèric («Bona tarda, professors»), impecable des del punt de vista lingüístic, però cada vegada menys freqüent i que fins i tot es pot considerar de mala educació; o al desdoblament («Bona tarda, professores i professors»), avui dús general i que, a més, és el que sha fet tota la vida a lhora de saludar («Senyores i senyors»).
Desdoblant fem marrada
El masculí genèric és una realitat inqüestionable en les llengües romàniques. Si ens fixem en els mitjans de comunicació, veurem que no acostumen a desdoblar. Si llegim o sentim: «Els passatgers de Rodalies es queixen pels retards constants», ningú no pressuposarà que només es queixen els passatgers homes. És clar que ho són tots, homes i dones, joves i grans, els que protesten.
Els mitjans, doncs, fan servir el masculí genèric; això no ho qüestiona ningú, i no es pot dir tampoc que emetin un missatge confús. Si volen informar dalgun fet que afecta «els pares duna escola», pot ser que facin servir aquestes paraules o bé recorrin al desdoblament, «les mares i els pares», per influència de les ampes, les associacions de mares i pares dalumnes. És el signe dels temps.
Pot ser, encara, per respectar la pluralitat familiar actual, que linformant shi refereixi com «els familiars dels alumnes» o «els familiars de lalumnat», en al·lusió a les famílies de tota mena: pare i mare, mare i mare, pare i pare, monoparental, els avis És lògic que el llenguatge miri de ser inclusiu i no deixi cap cas fora de la nomenclatura.
De fet, lexperiència mha demostrat que si en una informació volem parlar només dells, dels pares, acostumem a dir «els pares homes», justament perquè ningú no es pugui pensar que ens referim als pares com al genèric que inclou tots dos sexes.
Però fixeu-vos com fins i tot els més abrandats defensors daquest llenguatge busquen solucions que no són desdoblaments, perquè des del punt de vista de leconomia del llenguatge són una rèmora. Jo els restringiria a les salutacions i després faria servir el masculí genèric.
Si no volem desdoblar ni en la salutació, amb un bon dia fem. És més elegant i inclusiu dir «Bon dia!» que no pas la bestiesa de dir «Bon dia a totes i a tots!». I si volem especificar alguna cosa que no cal especificar, podem recórrer a tothom: «Bon dia a tothom!». Però és evident que només dient «Bon dia!» incloem a tothom: a totes i, fins i tot, a tots.
Masculí genèric, malgrat tot
Penso que no sha de bandejar sistemàticament lús del masculí genèric. La immensa majoria dels parlants el fem servir, sense adonar-nos-en i sense cap intenció de discriminar ningú. És la forma genèrica inherent a la llengua catalana, la du a lADN. Però, com bé sabem, la genètica no és immutable.
El masculí genèric és especialment útil en segones referències. És a dir, quan ja hem identificat les dones i els homes de què parlem. Aleshores, el masculí genèric ens estalvia continuar desdoblant fins al final. Si volem fer èmfasi en la pluralitat, ho podem recordar periòdicament, com es fa a la ràdio amb les notícies, perquè loient que no ha sentit el primer referent el pugui recuperar de seguida.
Però la cosa no sacaba aquí. Lescriptora Bel Olid declara: «Jo estic en contra del desdoblament perquè lúnica cosa que visibilitza és que hi ha dos gèneres, i sabem que això no és veritat. Hi ha gent que no sidentifica ni com a home ni com a dona, i negant aquesta realitat i reforçant-la amb el binarisme de gènere, em sembla que estem destapant un forat per tapar-ne un altre. Jo personalment, com a convenció, de moment estic fent servir el masculí com a genèric».1 El masculí genèric, malgrat tot, és també el que fan servir moltes persones quan escriuen literatura i no fan política.
Una altra reflexió la fa lescriptora Carlota Gurt: «Ara he escrit un conte protagonitzat per dues persones i cap de les dues té gènere, així que cadascú que lha llegit shi ha imaginat una parella diferent. La gent no se nha adonat i en fa la seva interpretació. Trobo interessant escriure sense gèneres, són clixés: això dels gèneres està sobrevalorat».2
El que és important és que tinguem consciència lingüística, que sapiguem els límits de la identificació i de la comunicació, i que, entre totes dues coses, fem un capmàs que ens faci sentir còmodes a tots, emissors i receptors.
Els exemples variats, una solució elegant
Un recurs elegant a lhora de posar exemples és el dalternar dones i homes. Recordo un llibre destil de fa vint anys que, a lentrada dels àlies i els sobrenoms, hi posava tot dexemples referits a homes: des dEleuterio Sánchez, el Lute, fins a José Luis Rodríguez, el Puma. Quan lensenyo als alumnes de Traducció Periodística de la UPF, de seguida sadonen que no hi ha cap exemple duna dona.
Els llibres destil actuals, duna manera natural, han incorporat homes i dones als exemples i, per tant, tal com la societat sha desmasculinitzat mínimament, a lhora de posar exemples els autors daquests manuals actuen també daquesta manera. Però encara hi ha un altre cas, el de les enumeracions, que em va regalar la lingüista Eulàlia Lledó Cunill. Es tracta de fer servir masculins i femenins de manera alterna, amb lobjectiu de mostrar una societat més diversa. Un exemple clàssic:
El futur mandatari ja no caldrà que sigui un advocat, un doctor en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi un historiador, un filòsof o un filòleg.
Si aquest exemple el fem alternant masculins i femenins, aconseguirem visibilitzar les dones i no haurem forçat cap element morfològic ni sintàctic:
El futur mandatari o la futura presidenta ja no caldrà que sigui un advocat, una doctora en ciències polítiques o un economista; també pot ser bo per al país que ens governi una historiadora, un filòsof o una filòloga.
El Bill i la Hillary
Encara hi ha un altre cas que no violenta la llengua i que cal corregir per evitar el llenguatge masclista. És el dels noms de les dones. Si a algú li demanem que digui alguns noms de la història del tennis espanyol, és possible que comenci per Santana i Orantes, continuï per Gimeno, i hi afegeixi els germans Sánchez Vicario, Albert Costa, Sergi Bruguera, Rafa Nadal I si pensa a dir alguna dona, esmentarà Arantxa i Conchita. Per a ells, cognom o nom i cognom; per a elles, només el nom.
Aquesta familiaritat es repeteix en altres àmbits. Al president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero no sel va anomenar mai com a José Luis, sinó amb el segon cognom, Zapatero. En canvi, les referències a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría eren majoritàriament com a Soraya, per molt que els mitjans maldéssim per referir-nos-hi com a Sáenz de Santamaría o, si no hi cabia, Santamaría.
Aquesta familiaritat es repeteix en altres àmbits. Al president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero no sel va anomenar mai com a José Luis, sinó amb el segon cognom, Zapatero. En canvi, les referències a la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría eren majoritàriament com a Soraya, per molt que els mitjans maldéssim per referir-nos-hi com a Sáenz de Santamaría o, si no hi cabia, Santamaría.
Si algú no hi veu un tracte masclista, en aquestes opcions, és perquè no sadona del paternalisme que shi amaga. Qui defensi que dir Soraya és més identificador potser té un punt de raó, però que pensi que amb un home no ho faria mai.
Quan Hillary Clinton es va presentar a les eleccions dels Estats Units, sovint ens hi referíem com a Hillary. De fet, als mítings els seus seguidors brandaven cartells amb el seu nom de pila ben gros, al costat del preceptiu «for president». Per defensar lopció Hillary, hi ha qui dirà que, esclar, com que el seu home ja va ser president el president Clinton, calia diferenciar-la; per això el seu nom de pila funcionava i era «més identificador».
No dic que no, però quan el fill del president Bush va ser president, sempre va ser Bush, igual que son pare, i no hi va haver confusió possible. Amb lagreujant que tots dos es deien George. I això va passar en un lapse de temps no gaire llarg, vuit anys, els mateixos que haurien passat entre Clinton i Clinton si ella hagués guanyat Trump. En el cas de Bush fill, els mitjans podrien haver optat sistemàticament per afegir-hi júnior: Bush Jr. Però no va caldre mai.
Els llibres dhistòria sí que hauran de precisar de quin dels dos parlen, però la immediatesa informativa fa innecessari que sespecifiqui si es parla del pare o del fill; de qui es parla és de linquilí de la Casa Blanca. De la mateixa manera, doncs, amb el Bill i la Hillary, o Clinton i Clinton.
Comptat i debatut
Potser els desdoblaments són la solució menys còmoda a lhora de fer servir un llenguatge inclusiu. Però, més enllà daixò, hem vist altres propostes que ens permeten desmasculinitzar la llengua sense fer-la malbé ni renunciar al principi deconomia que la regeix. Per sort, cada vegada hi ha més parlants conscienciats que segueixen aquests paràmetres. És una qüestió de justícia social.
1. Publico.es/Public. Entrevista de Laura Aznar a Bel Olid: «Tenim una ge-neració de dones a les quals ens sua la figa laprovació dels homes» (26/II/2017).
2. Lavanguardia.com/encatala. Entrevista de Magí Camps a Carlota Gurt: «Trobo interessant fer personatges sense gènere» (25/IV/2020).
2. ELS DICCIONARIS SÓN EINES, NO LLEISQUINA CREU!
Assecar, creuar i marxar surten al diccionari, però
Al teatre, la llengua macostuma a treure de polleguera. Quan veig el nom dAnna Casassas o de Joan Sellent al programa, per posar dos exemples de traductors de solvència contrastada, em relaxo. Però en altres casos, tot i que entro tranquil a la sala sempre a primera fila, per veure bé les faccions dels intèrprets, els ensurts lingüístics em toquen el voraviu, malgrat que de vegades la traducció pot haver estat feta per una ploma consagrada. I aquest és el mal: que les plomes consagrades també poden arribar a ser reconsagrades.
Què faria, jo? Deixar que el traductor de ploma consagrada faci la seva versió i, tot seguit, que un bon corrector hi passi el ribot. No podem deixar mai aquesta feina en una sola persona, hi calen com a mínim dues professionals: la que tradueix i la que revisa. I aquí no shi poden comptar les que no es dediquen professionalment a aquest ofici, com ara el director i els actors, perquè a ells tot els sona bé.
Assecar-se les llàgrimes, ai!
A lobra Incendis, de Wajdi Mouawad, amb traducció de Cristina Genebat, els protagonistes diuen que sassequen les llàgrimes. Sentén? Sí. És el verb que hi pertoca? No. Soc un llepafils? Jo diria que no: les llàgrimes ens les eixuguem, i prou. De fet, quan leditorial Periscopi en va publicar la traducció el 2017, els revisors del text (Miquel Saumell Santaeugènia, Òscar Lozano i Núria Saurina Eudaldo) van fer la seva feina i hi van canviar les llàgrimes assecades per les llàgrimes eixugades. Ho fa bé Genebat en general? Sí. Cal que després un professional de la revisió hi esmeni aquestes badades sense malmetre la versió de la traductora? Per mi, és imprescindible. Si els correctors del llibre lhaguessin revisat abans que es representés lobra, dalt de lescenari les llàgrimes shaurien eixugat: no hi hauria perdut ningú i la llengua hi hauria guanyat.
Els directors i actors que defensen aquestes traduccions poc acurades ho fan perquè hi veuen la frescor poc acadèmica de qui les ha fetes. «És un llenguatge natural, la llengua que se sent al carrer», diuen. La intenció és bona, esclar. Però, de vegades, a aquests defensors del català que ara es parla hi ha coses que sels escapen. Dir assecar en lloc de eixugar, hi afegeix res? Dir tamany en lloc de mida, resulta més natural? Dir creuar en lloc de travessar, és un avenç en lús del català? Penso que la resposta en tots tres casos és que no. No són transgressions buscades; són badades que el traductor ni tan sols és conscient que fa. Una revisió respectuosa hauria deixat el text impecable: fresc, natural, amb altres transgressions buscades, però sense cagades inadvertides.
És el que fa Sellent, per exemple, quan fa servir enterro o despedir («despedir el mort») en la traducció de La presa, de Conor McPherson. Són transgressions deliberades, que aporten color i fan més versemblants els diàlegs daquell reguitzell de personatges que maten les hores en un pub.
Tothom ha de ser revisat. Jo no publico res sense que algú no mhagi corregit el text. Aquest llibre, per exemple, lhan revisat Gemma Sardà, Rudolf Ortega i Mercè Rial. I tot i així hi pot haver coses que shagin escapat. Una mica més dhumilitat i de responsabilitat no fa mal a ningú i beneficia a tothom, sobretot la llengua.
Marxar o anar-sen? Creuar o travessar?
Un altre cas. A lobra Casa de nines, 20 anys després, de Lucas Hnath, amb traducció dHelena Tornero, la Nora creua la porta i marxa un munt de vegades. El verb creuar és al diccionari? Sí. El verb marxar és al diccionari? Sí. Però tots dos casos són castellanismes encoberts. Si volem fer servir una llengua genuïna, la Nora hauria de travessar la porta i anar-sen. Però en tota lobra no la travessa cap cop ni sen va, sempre la creua i marxa. Una pena.