Res no té sentit en un somni.
En Rèquiem creu que no cal buscar-hi una lògica, als somnis. Que això és només per a psicoanalistes de pa sucat amb oli i novel·listes amb pretensions, que si fa no fa són el mateix col·lectiu.
Es dedica a continuar caminant com si explorés un videojoc, a lespera dalguna ordre, alguna instrucció, alguna pista o algun camió de la brossa que el desperti de matinada amb lestrèpit dun contenidor carregat de detritus en descomposició i vidres despatxats en el color equivocat.
Com del no-res, un estrany castell abandonat, a mig construir, i una roda de carro a la porta. Escrit amb sang (ves a saber de qui o de què), en un alfabet impossible que és capaç de desxifrar per il·luminació onírica i amb una cal·ligrafia infausta que llegeix amb habilitats farmacèutiques: «Fortificació controlada pels germans Byakhee.»
No hi ha ni rastre dels tals Byakhee ni ganes, més enllà de la pudor de flatulència lleguminosa que impregna cada maó, cada columna, cada balustrada, cada punt de volta, cada arc gòtic, cada sortida demergència correctament senyalitzada, cada extintor, cada armadura buida, abandonada, com si algú nhagués xuclat el cadàver de dins com qui succiona un percebe. Sí, potser és això. Un castell com les restes duna mariscada lendemà al matí, crocant de closques i mosques, els plats bruts a laigüera, aquella copa trencada encara amb un cul de vi blanc on sura una vespa golafre.
De sobte, perquè en aquests estranys indrets ultradimensionals tot sempre passa de sobte, un estrany udol que cap gola pot emetre, lestrany esgarip perllongat dun turment insaciable... i estrany. El lament finisecular dun estrany habitant de lestrany paratge. En Rèquiem baixa unes estranyes escales de cargol fins a arribar dalt de tot duna estranya torre. El llac regurgita estranyes bombolles de gas que esclaten en estranys i terrorífics crits de milers dànimes condemnades. Una estranya riallada trenca el firmament i fa giravoltar els núvols en estranyes formacions en espiral. Una llum sencén en un edifici de la ciutat llunyana. Una llum estranya, és clar. I la ciutat també és estranya. I terrorífica. I en Rèquiem sent que perd el seny i el mòbil, que li cau de les mans i sestavella contra el cel, que cal insistir que és ben estrany.
De sobte, de nou, sadona que té lanell clos en el puny i que el puny es desfà com una aspirina efervescent a la tauleta de nit. Una ombra li atansa el got perquè en begui, ajagut a la vora, la mà al clatell per ajudar-lo a fer el primer glop, com una llevadora o un actor porno amatent. En Rèquiem es mulla els llavis al mateix temps que abandona el somni, amb els músculs encara garratibats.
Cridaves diu la silueta amb veu nasal de cocaïnòman refredat duna forma molt estranya.
Collons, Kurosawa exclama en Rèquiem. Crec que he sopat massa fort.
4
Kurosawa
Si no fos perquè comparteixen pis des de fa gairebé un any i ja shi ha acostumat, en Rèquiem tindria tot el dret a sentir-se terroritzat en trobar-se en Kurosawa només despertar. Qualsevol altra persona preferiria tornar al malson, comprar-hi una casa, conèixer algú amb qui compartir el projecte letàrgic, qui sap si tenir descendència (fills amorfs, de cap de mosca i tentacles al tors, que et demanen calés, et contesten malament i etziben cops de porta quan pubertegen), envellir en un patiment constant i, finalment, morir entre llàgrimes paranoides.
Consumit per lheroïna, té la boca com un orfenat de genives, les parpelles com persianes a mig abaixar torno daquí a cinc minuts, els cabells a clapes, tatuatges irrecognoscibles fets amb tinta tal·leguera repartits aquí i allà com metàstasis capritxoses, ungles mossegades fins a la primera falange i xandall, sempre xandall, dalmatat de foradets de diferents etiologies (tabac, maria, crac, farigola). En Kurosawa és la viva imatge dun home (o la morfologia aproximada del que sentén per un home) institucionalitzat: capcot, desubicat, dòcil, imprevisible, inestable com un barril de dinamita caducada, un carnet didentitat dels que mostren lestat civil i locupació.
No es pot dir que els dotze anys de condemna lhagin convertit en aquesta espècie désser malèfic de bestiari medieval, perquè ja apuntava maneres quan es guanyava la vida entre els aparcaments de Chocolate, Spook i Puzzle venent ampolles daigua als bakales que anaven fins a dalt de tot dàcid, speed i amfetes, clients que el van batejar amb el malnom de Kurosawa, perquè repetia com un mantra, amb la dicció i entonació dun reputat actor que acabés de patir un greu vessament cerebral, «¿Quieres agua? ¿Quieres agua?».
En Kurosawa tenia lentrada vetada a laparcament del Barraca, però, per un curiós incident (pícnic, llamp, menor, regidor desports, decapitació) que va desembocar en una enemistat de llarga durada amb els propietaris de la discoteca i una sentència no més curta a Picassent, on no va delatar mai els responsables dels segrestos, tortures i clubs de lectura que havien proliferat per la zona, qui sap si empès per un codi ètic que només ell coneixia i practicava o pel convenciment que qualsevol intent de confessió en un programa nocturn de màxima audiència acabaria amb el seu cos encalcinat dins un clot entre tarongers.
Quina hora és? pregunta en Rèquiem.
Gairebé les quatre.
I què feies despert?
En Kurosawa desvia la mirada a un garbuix ressec de mocadors de paper que ha deixat caure com un floc de neu sobre la flassada.
No podia dormir i mhe posat un vídeo de Greta Von Pussy.
Els dits esquelètics den Kurosawa que no han abandonat el clatell den Rèquiem adquireixen aleshores un tacte enganxifós.
Thas rentat les mans?
En Rèquiem coneix sobradament la resposta: no ha vist mai en Kurosawa rentar-se res.
Eh, tranqui, que estic net.
Un regalim de semen groguenc com niell líquid sescapa entre els mocadors de paper rebregats als peus den Rèquiem. En Kurosawa vesteix una samarreta imperi (LA samarreta imperi) i calçotets de golfista (divuit forats) amb un testicle tafaner. Pudiria a palla i hormona desfermada si lhalitosi no en monopolitzés lolor corporal.
En Rèquiem, en un acte dhigiene preventiva que tal vegada arriba tard, li desplaça la mà a la distància mínima imprescindible fora del seu espai vital.
Cridaves i he vingut a veure què passava en Kurosawa no es dona per al·ludit. Semblava que testiguessin torturant.
Cridava després que te la casquessis?
Eh? la resposta per antonomàsia de tot bon politoxicòman.
Si ja havies acabat quan he tingut el malson.
Ah, no! somriu, com recordant els vells temps de fa deu minuts. La Greta li estava menjant el forat del cul al maromo quan has començat a fotre uns crits com descorxador i ja em diràs tu qui havia de parar.
O sigui que has seguit masturbant-te amb els meus esgarips de banda sonora?
És una de les millors escenes i sha de gaudir fins al final!
Em podia estar morint! Podia estar tenint un atac de cor!
Mentre dormies? Això pot passar? Pots tenir un atac de cor quan dorms? Nhas fet lautòpsia, a algun daquests?
Kurosawa, que lhas vist un milió de vegades, aquesta puta pel·li. Que me la sé de memòria de guipar-la de reüll quan vaig a la cuina o a cagar!
O sigui que has seguit masturbant-te amb els meus esgarips de banda sonora?
És una de les millors escenes i sha de gaudir fins al final!
Em podia estar morint! Podia estar tenint un atac de cor!
Mentre dormies? Això pot passar? Pots tenir un atac de cor quan dorms? Nhas fet lautòpsia, a algun daquests?
Kurosawa, que lhas vist un milió de vegades, aquesta puta pel·li. Que me la sé de memòria de guipar-la de reüll quan vaig a la cuina o a cagar!
És bona, eh?
La gran afició den Kurosawa és el porno tirolès. Dadolescent va trobar un grapat de revistes alemanyes amb abundants fotografies on unes valquíries rosses de trenes com amarraments de transatlàntic sintroduïen penis bratswurtians sense abandonar el somriure (alegres com el concert de Cap dAny) ni el tradicional dirndl (brusa, cotilla, faldilla, mitgetes, vellositat frondosa de bosc alpí), amb especial atenció en els primers plans de pitrams nevats i la floració de ledelweiss dhomenots anomenats Carl, Hans o Tobias. Dençà daleshores que va veures atret per la copiosa cinematografia sexogràfica del Tirol, coincidint amb la seva època desplendor, entre les acaballes dels vuitanta i la primera meitat dels noranta. Daquí, que en Kurosawa li ha estat més fidel a la col·lecció de cintes VHS despecialistes com Maximilian Dickfest o Arnold Schwanzgesicht que a altres aficions vitals com lheroïna o loxigen (en Kurosawa ha tingut sis aturades cardiorespiratòries per causes de diversa índole: apnees, escanyaments, sobredosis i simples descuits). En tot el temps que va passar a presó, lúnic que el consolava eren els vídeos que lesperaven al soterrani de lapartament de la Cerdanya, que els seus pares (antics directius del Barça en la pitjor època) no visitaven mai, com mai el van anar a veure a la trena.
Escolta, tu coneixes uns tals germans Byakhee?
Com sescriu [baɪɑːkiː]?
Amb sang.
No. Que com es lletreja.
No ho recordo. Era un alfabet estrany.
Aleshores són russos. I si tens problemes amb russos, has begut oli. A la trena, una vegada em vaig barallar amb un rus en un somni i lendemà va venir a demanar-me explicacions al pati. Assenyala una cicatriu mal cosida a lalçada del fetge.
No era rus.
Moro? Alça un braç per mostrar una ferida blanquinosa sota el bíceps.
Tampoc.
Yakuza. Es comença a abaixar els calçotets quan en Rèquiem latura.
Era àlien.
Què?
Estava escrit en àlien.
En Kurosawa fa inventari de ferides, punyalades i pagarés, però no en troba cap de procedència extraterrestre. En Rèquiem li acaba fent cinc cèntims del somni, daquella manera que la narració no només no sajusta a lepisodi viscut, sinó que el modifica, lesborra i lacaba substituint. A mesura que parla, el record es torna vaporós. Quan el remata, ho fa amb un final alternatiu que no existia a la versió estrenada a cinemes, perquè li feia angúnia deixar la història incompleta, sense una evolució del personatge i amb un acabament massa obert. En Kurosawa lha escoltat amb tota latenció que és capaç de proporcionar-li durant els primers disset segons, i després sha quedat clapat amb els ulls oberts, ni un pestanyeig, el cos lleugerament inclinat cap a en Rèquiem, qui se nadona i lacotxa al seu costat i prova de tornar-se a adormir. En Kurosawa emet una ranera de ràdio espatllada, crida i seleva un pam per sobre el llit, i fa saltar en Rèquiem i el mocador espermat.
Perdona, tio, que se me nha anat la flapa es disculpa i ajuda en Rèquiem a aixecar-se de terra, on havia sortit projectat. Aleshores és quan veu lanell estomacal i el recull de sobre el llençol amb la cobdícia dun usurer somnàmbul. Què és això?
Voleu callar duna puta vegada?! La veu estrident de la Dalsy travessa la paret. No hi ha qui dormi en aquesta puta casa!
Bona nit, Dalsy! diuen a luníson en Rèquiem i en Kurosawa.
Aneu a cagar! brama amb el seu habitual bon humor la companya de pis. Però en silenci, que alguns demà hem de treballar.
Lhe tret de la panxa duna suïcida.
I tant respon en Kurosawa. Vols que tel col·loqui? Conec peristes que tel podrien valorar a lalça.
No. Tinc curiositat per saber don surt.
De la panxa duna suïcida. Mho acabes de dir.
Esbufec sobredimensionat de la Dalsy a laltra habitació.
Què deu ser aquesta hac?
Si és duna suïcida, potser vol dir hajuda. Si el tenia a la panxa: haliment.
Grinyol de somier, garranyic de parquet, escarritx duna porta, esgarip de la Dalsy.
Qui és el medusomental que sha acabat la puta orxata que hi havia a la nevera?!
5
De cosins, falsos detectiusi metges en soterranis
Una avinguda llarga i diàfana de graveta amb obscurs xiprers imponents a banda i banda, que mena fins a un casalot de parets arrebossades i ornamentació marina (petxines, cloïsses, estrelles de mar, anelles de llaunes de refresc, brics de llet desnatada amb la marca esvaïda pel sol i la sal), acollidora i amenaçant, don surten repentinadíssims infermers musculosos duniforme blanc amb els botons creuats, passejant pacients de mirada absent en cadires de rodes. Una papallona blanca traça un vol erràtic entre els rosers de carmí intens com una esquitxada de sang. Una silueta sescuda rere la finestra de les golfes, qui sap quins secrets guarda. Un vell Royce satura a la placeta de la font, un tritó de pedra don brollen dos rajos daigua cristal·lina que fan ballar les carpes entre guspires de llum. El xofer safanya a baixar del vehicle i obrir la porta al passatger que duu en el seient posterior, un home encorbat amb guants de seda i bastó de cap divori, que protegeix el rostre sota un bufanda de caixmir.
Tot això és el que en Rèquiem no es troba a Can Ruti.
Dos edificis com dues capses de cereals gegantines, assetjats per aparcaments mastodòntics, en una lloma atapeïda de pins, roures, merles, pit-rojos, cruising, senglars i paquets buits de tabac.
En Rèquiem hi arriba a primera hora de la tarda, després dacabar el torn i travessar odisseicament en transport públic dhorari estival (èpica combinació de Ferrocarrils de la Generalitat, metro, autobús i semàfors en ambre) una Barcelona xafogosa dominada per hordes de turistes, sirenes carteristes i ciclops en patinet elèctric. Va xop de suor i el contrast amb laire condicionat de temperatures àrtiques un cop travessa les portes automàtiques el deixa mig garratibat. Sadreça a recepció i demana pel doctor que tractava la Lynette Santes Creus.
Qui és vostè?
Un amic de la família improvisa.
Latén un noi imberbe, molt jove, amb tota probabilitat un estudiant de preescolar en pràctiques. Per compensar laparença infantil, el noi es pentina com si volgués ocultar una calvície inexistent i vesteix una rebequeta de punt per sota la bata. Guarda una ampolla de sèrum rehidratant amb gust de nou de macadàmia sota el taulell. En Rèquiem shaurà dafanyar abans que al recepcionista no li vinguin ganes de pixar o arribi a ladolescència i li canviï lhumor.
Si no és de la família, no puc derivar-lo al metge. Per la llei de protecció de dades.