Si no és de la família, no puc derivar-lo al metge. Per la llei de protecció de dades.
Aleshores soc de la família.
Ja mho havia semblat. És vostè el pare? Un germà? No, esperi, deixi-mho endevinar: és un cosí. Té vostè tota la pinta de cosí.
Només volia fer una consulta ràpida.
És molt bonica la relació que hi ha entre cosins. De vegades, més forta que entre germans. La meva cosina, per exemple. Ens ho expliquem tot: la seva primera menstruació, la contrasenya de lstreaming, la tercera desaparició del seu nòvio en circumstàncies inquietants...
Em pregunto si podria avisar el metge i jo ja hi parlo.
És vostè cosí per part de pare o de mare?
En Rèquiem ha de prendre una decisió en mil·lèsimes de segon. Qui sap quina és la resposta correcta.
És més complicat que això.
Ja ho veig el recepcionista agafa el telèfon i el sosté a mig camí de la cara, però es resisteix a callar. Les famílies ja no són com les dabans, oi? Pare, mare, dos fillets i gos. Tothom volia tenir la parelleta, oi? De fet, jo soc el petit de dos germans i la mama esperava que fos una nena. Quan li van dir que a lecografia hi veien un penis el disgust va ser tan gran que només arribar a casa va intentar avortar amb una agulla de fer punt, un assumpte molt tèrbol. El papa la va aturar a temps i li va comprar una gosseta.
La cua rere en Rèquiem creix com una tènia descontrolada.
Pot avisar el metge, sisplau?
Ara mateix.
Però no ho fa. Es queda quiet, lauricular al puny com una promesa a Déu poso per testimoni, lesguard aquós fixat en en Rèquiem, tot ell un aparell electrònic en mode avió, viu i absent.
Hola?
Com si tornés el corrent elèctric després duna apagada, el recepcionista es reinicia.
I tant. I marca una extensió al telèfon. La mama no volia saber res de mi, sap? Per això em van criar els meus oncles. Però ells tampoc no mestimaven gaire, així que vaig haver de fer-me passar per la meva cosina, moltes vegades, perquè em donessin menjar. Al final vaig ser una mica la nena que la mama volia. Sí? Hola? Doctor Gisbert, miri, tinc aquí el cosí de...
Lynette Santes Creus.
El cosí de la Lynette Santes Creus, que demana per vostè. Sí, dacord.
Penja.
Què li ha dit?
Que és morta.
Però matendrà o no?
Sí: diu que lespera al soterrani, a la sala de calderes. Però el noi ja no el mira quan parla, més pendent de la cua que sha format, amb lanhel que algun dia hi sigui la mare per abraçar-lo, omplir-lo de petons i dir-li fill, que equivocada estava, hauria dhaver anat a una clínica especialitzada en avortaments. Següent, per favor.
El despatx del doctor Gisbert és un parlament dombres preternatural, parapetat al cap dun passadís de brunzits i làmpades titil·lants, escortat per la respiració purulenta de calderes i generadors. Les parets palpiten pesadament. Una rata pàl·lida corre espaordida i desapareix en la penombra, a través del formigó podrit. Plana en lambient una pestilència plúmbia. La porta del psiquiatre fa pinta de pesada, duna presència prehistòrica. Està parcialment oberta i de linterior en surt una resplendor pictòrica.
En Rèquiem pica a la porta.
Passi prega la veu de lespecialista.
A poc a poc, en Rèquiem empeny la fusta, que es resisteix a plegar-se a la seva presència.
El psiquiatre lexamina perspicaç des de darrere del pupitre. És un home prim, pelut i imponent, de perfil punxegut i aire pedant, plenament empoderat del seu paper primordialment paternal, però principalment pedagògic.
Podríem parar de parlar amb la puta pe, sisplau? prega en Rèquiem en silenci.
Perdoni?
No parlava amb vostè.
Perfecte. Parli.
Prou.
Com un vampir a qui no han convidat a entrar, en Rèquiem no passa de la porta. El gabinet és tan petit que si hi entra haurà de lubricar-se el cos per sortir-ne. Amb prou feines hi caben la taula (un pedestal de portafolis, carpetes danelles, arxivadors, llapis escapçats i un ordinador antediluvià), les prestatgeries curulles darxivadors, fetus enformolats dins de pots de vidre (quin psiquiatre no en necessita almenys mitja dotzena?), el pèndol de Newton reglamentari, màscares rituals de màgia negra guineana, el títol de llicenciat en Psiquiatria per la Universitat de Pratdip, una col·lecció dintervius de 1986 i un parell de fotografies emmarcades dun jovencell doctor Gisbert (en una hi surt posant en un moll amb una canya de pescar i un amfibi antropomorf de dimensions aberrants, en laltra passa el braç per sobre lespatlla de la Maña). El doctor Heribert Gisbert, alopècic a jornada completa, ulleres de sol i bigotet franquistes, dentadura groga i bata blanca (combinació vaticana), es disculpa per rebrel en un despatx que assegura que no és lhabitual.
És provisional matisa. El meu està en obres perquè fa una setmana shi va calar foc el reposador de la màquina de vènding. Com un bonze, una cosa molt desagradable. El tercer, des de principi dany.
Ho entenc.
El sutge costa de marxar.
No cal que es justifiqui.
El psiquiatre salça i li ofereix la mà. En Rèquiem encaixa amb fermesa i li trenca dues falanges. Per sort, el metge és esquerrà i enfunda la mà dreta de nou a la butxaca, amb els dits inflats i retorçats com una girafa feta amb globus per un pallasso begut.
Mha dit el noi que volia informació sobre la Lynette Santes Creus.
Exacte.
Que és vostè el seu cosí.
En Rèquiem agafa una targeta de visita del metge de la pila que hi ha sobre lescriptori i la guarda a la butxaca dels texans.
No és ben bé així. Soc detectiu privat. Estic investigant-ne el suïcidi. Abans per impuls que per cap fred, a en Rèquiem li sembla més adient fer-se passar per investigador que per cosí.
Què vol saber? Ella va escapolir-se quan encara era viva. Daltra manera, hauria estat més complicat. No impossible, però sí més difícil.
La família troba a faltar una joia que ella duia a sobre: un anell sarrisca.
Tenia entès que tota la seva família havia mort.
Sí? Vull dir: sí. I tant. És una família diferent.
Com de diferent?
Uns cosins. Uns cosins tercers.
Cosins detectius?
No. Cosins de tercera. Van anar al dipòsit a reconèixer el cadàver i els va costar perquè feia temps que no la veien i lúltima vegada ella encara respirava.
La mort canvia molt les persones. La majoria no tornen a ser les mateixes.
Exacte. Els cosins... llunyans van trobar a faltar un anell.
O sigui que feia temps que no la veien però van detectar que li faltava un anell.
Són una branca de la família amb un vincle emocional escàs, però molt gasius.
I per què mexplica tot això?
Em preguntava si la Lynette tenia lanell quan estava aquí tancada.
Aquí no tenim a ningú tancat.
Ja mha entès.
No recordo cap anell.
Un anell negre, amb una lletra hac ben visible.
Tampoc no recordo aquest anell.
Però recorda la Lynette.
Esclar, home. Tinc lexpedient per aquí. Rebusca entre papers i finalment nextreu una carpeta amb el logo de lhospital, que desplega com pot sobre la taula. La llum de la bombeta titil·la. Sha darxivar, perquè dubto que hi parli més, amb la Lynette. Vejam: trastorn paranoide de la personalitat. Delirava. Es pensava que conspiraven contra ella. Que li volien fer mal.
I per això es va suïcidar.
Irònic, oi?
Qui?
Qui, què?
Qui li volia fer mal?
La llum sen va unes mil·lèsimes de segon i, quan torna, en Rèquiem té el doctor Gisbert a tocar, sostenint la carpeta verda. Pot ensumar-li la flaire de rapè. De fet, encara té una mica de tabac desnifar enganxat als pèls aràcnids que li pengen dels narius.
Tothom. Desconfiava de tothom. De mi el primer. Feia uns crits horribles quan mhi atansava, i després es quedava calladeta, els ulls fora dòrbita, els llavis tremolosos, encongida com un cadellet indefens...
Ja men faig al càrrec.
Ho va passar molt malament, arran de lincendi a la Mansió Santes Creus.
Expliquim això de lincendi.
La família tenia una casa a Sant Feliu de Llobregat. La mala combustió duna estufa catalítica va cremar-la fins als fonaments, amb tots els parents a dins, menys ella.
Potser la mania persecutòria venia daquí. Potser algú sí que va intentar matar-la.
Per què ho diu?
Potser volien matar tots els Santes Creus i ella va sobreviure.
No hi havia pensat. El doctor Gisbert es posa la mà sana al mentó i sel grata. Laltra mà li palpita i té un aspecte preocupant.
No hi havia pensat?
Però no tots són morts, no? Vostè treballa per a uns cosins!
El metge fa el gest dacompanyar-lo a la sortida. De cua dull, en Rèquiem guipa un llimac escolant-se entre la paperassa de la taula. La llum sen va de nou i quan torna en un brunzit ja són a les escales que menen a recepció, malgrat que en Rèquiem juraria que no ha fet ni un pas.
Que siguis paranoic no vol dir que no et persegueixin diu en Rèquiem en un somriure forçat, provant dallargar la conversa.
Qui li ha dit això? LHeribert Gisbert arrufa el front.
Ningú. Vull dir que són coses que es diuen.
No en faci cas. Digui als cosins que la Lynette no tenia cap anell com el que vostè mha descrit. I diguils que se noblidin, que no busquin fantasmes.
No he parlat de fantasmes diu en Rèquiem mentre és amablement empès escales amunt pel doctor.
Així magrada, la parapsicologia no porta enlloc més que a la bogeria. I ja tinc prou pacients. Passi-ho bé.
Ara podríem seguir en Rèquiem i acompanyar-lo al bany, que fa una estona que la bufeta marca el dipòsit ple. El veuríem creuar la mirada amb el recepcionista, que plora desconsoladament davant la trista història del familiar dun pacient (un cosí, amb tota probabilitat) que ha perdut el tiquet del pàrquing. Observaríem com busca la Mansió Santes Creus al mòbil i en troba ladreça, un parell de vincles a diaris digitals, un anunci de cases dapostes virtuals i un article del Time Out sobre les cases encantades més misterioses de làrea metropolitana. Però ens quedarem una estona amb el doctor Heribert Gisbert, que retorna al despatx i sembena la mà lesionada, esquinça lesparadrap a queixalades i marca de memòria un número en un telèfon de dial amb els dits de la mà bona.
Mestre? (L...) Magister, sí. Perdó. Magister. (...) Acabo de rebre una visita al despatx preguntant per la Lynette. (...) Que és al Paradís, ara? () Ah, el prostíbul, esclar. Però pot parlar? () Sí, sí. () No, no. No li he dit res. (...) I tant, i tant. (...) Demanava per lanell. (...) No ho sé. No mha dit res de cap medalla, no semblava olimpista. (...) He dinat al menjador de lhospital, un desastre: tot reescalfat, com sempre. (...) Mestà repetint, però em prendré un antiàcid. (...) Sí. (...) Sí, sí, sí. (...) No. (...) No mha interessat mai la lluita grecoromana, però miraré si queden entrades. (...) Un detectiu. (...) Sí. (...) Un cosí, que és detectiu. (...) Dacord. (...) Quedem així. (...) Vinga, dios, dios.
Clic.
6
La caiguda de la casa Santes Creus
La primera referència que hi ha sobre lenclavament del que segles després seria la Mansió Santes Creus és dels voltants del 700 abans de Crist, quan un grapat de laietans va establir-se al vessant sud del Turó den Pisca, als afores del que avui coneixem com Sant Feliu de Llobregat.
Era un poblat on van arribar a viure mig centenar de persones comptant-hi tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a vot que qualsevol dels seus veïns2. En excavacions arqueològiques recents shi han trobat restes dàmfores, de ceràmica àtica, coríntia, jònica, fenícia i massaliota, així com peces dun collaret dorigen púnic (per consultar lentrada a la Viquipèdia, cliqueu aquí).
El nom del poblat ibèric, Puig Perillós, prové de la troballa duna necròpolis en el mateix indret, on es comptabilitzen mig centenar desquelets carbonitzats, comptant-hi els de tretze ovelles, que disposaven del mateix dret a morir socarrimades que qualsevol dels seus veïns3.
Entre els ossos, shi van trobar dues plaquetes de plom minúscules (avui oportunament desaparegudes en circumstàncies misterioses per necessitats narratives) datades del 500 aC (segle amunt, segle avall), amb inscripcions en el que sembla la llengua ibèrica. Un misteri que ningú encara ha aconseguit desxifrar però que han estat adjudicades amb una seguretat quasi total als habitants humans, ja que es considera improbable que cap de les ovelles dominés lidioma ibèric ni hi tingués gens dinterès.
Cap al segle X, al Puig Perillós shi va alçar una torre de guaita per controlar la vall del Llobregat i mantenir un punt de defensa a la delicada frontera de la Marca Hispànica. La llegenda diu que, dos dies després dacabar la fortificació, una ràtzia dels musulmans hi va calar foc i va abrasar els dos soldats que hi havia destinats mentre es cruspien un bon tall de porc acabat de cuinar. Lendemà daconseguir la possessió de la torre, els soldats musulmans van morir carbonitzats quan van quedar-hi atrapats en un incendi provocat pels reflexos que el sol produïa en els punyals dels catalans morts i que els moros no havien gosat tocar per la impuresa porcina del seu destí.
Aquestes anades i vingudes, aquestes petites conquestes i derrotes efímeres, aquests incendis fortuïts i devastadors es van anar succeint almenys una desena de vegades en els següents anys, fins que ambdós bàndols van abandonar la idea de dominar el Puig Perillós sota el pretext que a lhivern hi feia massa fred, i a lestiu, massa calor.
No va ser fins ben entrat el segle XIII, sota domini del noble rei Jaume I, que el cavaller Guerau Corvo va ordenar construir-hi «lo pus bell castell del Llobregat», tal com es recull al Llibre dels Fets: «Lo castell és una fortalesa formosa, que mira vers Tarragona e ha sol tot lo jorn, ben distribuïda i agençada, e quadrada, e ha porta de fusta de roure, e merlets sense usar, e pou, e dues torres, e pati darmes prest a entrar-hi a formar, e celler propi, una sinecura, òptim parelles.» El rei Jaume havia donat les terres del Turó den Pisca a Guerau Corvo en agraïment per lajuda en la conquesta de Mallorca, si bé va obviar esmentar la sort que havia acompanyat els habitants i les ovelles de Puig Perillós al llarg dels anys. Al cap i a la fi, el rei no se sentia tan agraït amb el cavaller Corvo, qui, a les ordres de Guillem II de Bearn i Montcada, havia noliejat una nau cap a Mallorca amb deu amics i vint minyones de llinatge vaporós i havia acabat fent salat perquè van errar el rumb (una petita confusió amb els astrolabis que va acabar amb el capità del vaixell amb lestómac farcit de pedres al fons del Mediterrani en algun punt entre Sicília i Xipre) i van anar a raure a una illa controlada per un pirata otomà, on van ser apressats durant sis anys, en la major part dels quals van patir tota mena dencarinyaments bruscos per part dels carcellers i una gavina especialment tossuda. Quan Guerau Corvo va aconseguir escapar de lempresonament, cinc dels seus homes van acompanyar-lo en el viatge de tornada; tres li van dir que anessin tirant, que ells sortirien més tard, dos no van dir ni ase ni bèstia perquè havien mort travessats per una espasa un i per un bec laltre, i de les minyones ja feia temps que no en tenien més notícies que el somriure murri dels corsaris turcs. En arribar a Mallorca, per fi, ja estava més que conquerida, i els cavallers van adreçar-se a la ciutat de València, que tot just queia sota domini cristià. Guerau duia de la seva estada amb el pirata tot un carregament de sedes, espècies i malalties de transmissió sexual que van delectar el bon rei Jaume.