No pot cridar. Els músculs garratibats li impedeixen aixecar-se.
La Lynette Santes Creus entra per la porta, una aparició espectral, mocador al cap, rebequeta, roba de psiquiàtric. Satura als peus del llit i sotja en Rèquiem, que plora llàgrimes mucoses, terroritzat. A les parets, les taques de sang formen mapes de terres inhòspites que cap home no ha trepitjat mai. La Lynette té la pell cerosa i una teranyina de rius cians li recorre les galtes i li encercla els ulls, duna escleròtica dou ferrat. Es desbotona la rebequeta, que cau a terra. Fa lliscar la bata i es mostra nua, apergaminada, el tòrax amb el recosit en i grega amb què en Rèquiem la va tancar a la sala dautòpsies. Els dits de la Lynette són urpes de voltor que arrenquen els punts un a un i fan brollar els òrgans, les vísceres, les gases i els guants ensangonats, i una pudor dorina i espàrrecs ho empastifa tot, i en Rèquiem vol cridar i no pot i a més aquesta setmana li tocava neteja de les habitacions perquè sho havia canviat amb el Kurosawa a canvi de no fer els banys.
Un cruixit retorça les extremitats de laparició fins a atorgar-los un aspecte aràcnid. La vulva, rasurada, es dilata i en surten unes arrels tentaculars, gelatinoses, de no més dun pam de llargada, que senganxen a la part interior de les cuixes i fuetegen laire i escupen una substància amniòtica i corrosiva com el conyac del bar dun prostíbul de carretera. La Lynette retrocedeix fins a la paret i inicia un ascens lent, els colzes colpejant lenvà, els dits fracturats, les ungles es parteixen en bocinets que xisclen amb vida pròpia. La Lynette, o laranya alopècica en què sha transformat, no deixa de fitar en Rèquiem, tot i que el cos és un garbuix darticulacions impossibles, enfilada dalt de la paret com una humitat que no sen va mai, i ara obre tant la boca que la pell de la mandíbula sesquinça, i lespetec de la llengua és el dun fuet dun galiot i lalè li put a fuet i allioli i un ull lesguarda des de la gola, un ull rodó, de parpelleig nictitant, inquiet, i en Rèquiem no pot apartar-ne la mirada i gairebé no sent el brunzit, que cada cop és més intens i que fa tremolar la tauleta de nit amb el mòbil a mig carregar i la trinxadora de cabdells de maria i un matamosques estucat de les restes de dípters mutilats, que aprofita per agafar i esgrimir contra la monstruositat que repta pel sostre i se situa cara a cara, si el rostre partit amb lull epiglòtic es pot considerar una cara, i obre un portal de constel·lacions negres, la tinta dun univers llunyà escampada sobre un oceà dacne galàctic, i una roca que viatja a tota velocitat, un gran meteorit, un asteroide com un tron, que recorre les distàncies infinites amb un objectiu concret, que és lanell que batega al puny den Rèquiem i li crema el palmell i hi escarifica la lletra hac que ha esdevingut un símbol en espiral, el remolí pervers i abassegador sorgit de les profunditats dun mal insondable que somriu, ho pot veure a la retina de lull a lesòfag de la Lynette Santes Creus, a punt de parlar, preparat per revelar ladveniment del Rei, si és que en Rèquiem deixa desgrimir el matamosques com si fos un espadatxí atàxic duna santa vegada.
Un dels tentacles vaginals de la Lynette Santes Creus arrenca el matamosques duna revolada i el llança contra els pirates de la cortina, que estan sent engolits per estampats de leviatans de somriures gentils, i del buit toràcic sobren un miler de boques famolenques, dentades, que criden, xisclen, a luníson, una advertència estrident, un crit dalarma, un avís, el senyal que avisa dun bombardeig imminent o del final de lhora del pati:
Teke-lili! Teke-lili!
I la foscor sho empassa tot.
El lector pot tenir ara lestómac remogut. No nhi donem la culpa. És el moment daturar-se, agafar aire, un protector estomacal, trucar a la família i dir-los que els estima.
És possible que després no vulgui continuar llegint, per moltes raons. Perquè aquesta no és la història que esperava, perquè no li està agradant gens ni mica, perquè ha perdut linterès, perquè hi ha un llibre a la tauleta de nit que el tempta o perquè considera que no està per perdre el temps. O perquè ja en té prou, ha tastat el primer plat i ja sha fet una idea del tipus de restaurant que és.
Permetins el lector que li fem una petita recomanació. Si aquest és el seu cas, si vol abandonar la lectura però li sap greu deixar-la inacabada, li hem preparat un final al qual pot recórrer en qualsevol moment (ara mateix, si li plau), i que es troba a la pàgina 277 al capítol X (aquí). Tan sols shi haurà dadreçar i podrà retornar el llibre a la prestatgeria, a un calaix, a la paperera, al contenidor blau, a la biblioteca, a un punt de book crossing, a una app de venda per internet o a una llibreria de segona mà amb la satisfacció dhaver-ne llegit la història completa. Recordi: pot desviar-se quan vulgui a la pàgina 277 al capítol X (aquí) per saber com acaba.
Li preguem que no el torni a lamic que li ha prestat aquest llibre, sisplau, en cas que hagi estat així. Ja coneix la dita: «Només hi ha una cosa més idiota que deixar un llibre, i és tornar-lo.»