Després, quan he anat a dinar i han vist que duia el vidre trencat, els amos del restaurant mhan dit: No se preocupe que nosotros le pondremos un plàstico por si llueve, para que no se moje. I a mi gairebé mha fet vergonya veure el pare, la mare i la filla intentant arreglar el desperfecte, proveïts dun rotllo de plàstic, zel i estisores. Però mha anat dallò més bé, perquè al tornar he hagut de circular altre cop sota la pluja.
Mentre hi hagi gent com aquesta, estem salvats!
Adéu.
3
Dimecres, 7 dagost de 1996 - Esplugues
Amic Dani,
Primer de tot gràcies per preocupar-te pel meu petit incident, que no va ser més que això, però les conseqüències de lensurt mhan durat més duna setmana. És que jo sóc una persona molt nerviosa i quan tinc algun entrebanc magafen molts mals de cap. El més divertit és anar de vacances i després necessitar uns dies per refer-ten! Bé, encara em queda tot el mes dagost La meva feina, encara que hi ha qui pensa el contrari, es força dura i estàs sempre en tensió, almenys jo, que mimplico molt en les coses.
No et facis gaires il·lusions daprendre coses pel fet descriuret amb una señorita, que per cert els nens i nenes em diuen de tu i Roser, perquè jo sóc una mestra de poques teories i molta pràctica. Pensa que porto quinze anys a la mateixa escola i lelogi més agradable que mhan fet els pares i mares no és que els nens aprenguin moltes mates o gramàtica El que em diuen és que encomano sensibilitat als nens i per a mi, això, és molt agradable. I ja que tu a la teva carta et vas tirar floretes ara ho faré jo. Saps que hi ha una dita catalana que diu: Val més caure en gràcia que ser graciós? Doncs jo acostumo a caure en gràcia a la gent i en general mestimen. I jo no faig res despecial, fins i tot la família em diuen que tinc força mal caràcterPerò fora de casa, procuro ser agradable amb tothom i ja se sap, que a on hi ha molta confiança Penso que la convivència amb les persones és difícil i si volem que sigui bona és a base de cuidar els petits detalls, les petites coses de cada dia, perquè per desgràcia, de coses importants no ens en passen gaires. I estic dacord amb tu que ens falta comunicar-nos i conèixer més a les persones i el RESPECTE als altres, amb majúscula, penso que és, o hauria de ser, la base de qualsevol tipus de relació. Jo, de vegades, quan sento que es parla tant de la tolerància, de la solidaritat Sempre dic que no shi trenquin el cap, que dient que hem de respectar els altres ja ho diem tot, perquè si ho fem, segur que acceptarem a tothom tal com és. Una altra cosa que es diu molt, és que tots som iguals. I un be negre! Jo a la classe tinc un rètol ben gran que diu: Tots som diferents però tots mereixem el mateix respecte, perquè tots som persones! I que vingui leixerit que em porti dues persones que siguin iguals (i vull dir daspecte o de manera de ser).Ah, i ningú és més que ningú.
També admiro molt a les persones que fan coses pels altres desinteressadament, potser perquè, de vegades, penses que també podries fer coses, però et falta una mica dempenta A mi també sem dóna força bé filosofar, de vegades massa i tot, perquè potser en aquest món que ens toca viure, cal que toquem de peus a terra si no ens volem donar més dun mastegot!
Malegra que tinguis a prop alguna persona en la que puguis confiar, de vegades ens cal que algú ens allargui la mà i ens faci costat. Dius que treballes en un taller artístic, què hi fas exactament? Suposo que deu ser una bona manera dajudar-te a passar el temps.
Penso que estàs de sort de tenir intimitat pel fet destar en una cel·la individual. Per a mi, és basic tenir un lloc on poder estar sola amb els teus pensaments. Per cert, tu dius que ets una persona solitària però comunicativa, doncs a mi em passa una mica el mateix, els companys de lescola em diuen que sóc una mica pastoreta, perquè sempre vaig sola per aquests mons de Déu i jo dic que sóc un esser en vies dextinció En canvi, també menrotllo amb tothom. Tinc molts coneguts, però pocs amics.
Si que es una pena haver daconseguir les coses tot raspallant la gent, amb enxufismes, o com diem vulgarment a base de baixar-te els pantalons! Però pensa que això passa en qualsevol societat humana, gran o petita (per desgràcia). Crec que és important mantenir-te en lactitud que tu vegis més correcte, encara que, de vegades, et porti complicacions. I això si, no perdre mai el sentit del humor. No hi ha res més gratificant que saber riures dun mateix. Diuen que la ironia es l humor dels intel·ligents
No et preocupis pel fet que jo escrigui en català i tu en castellà, farem un bon intercanvi cultural, i de faltes, més val no parlar-ne. Pensa que jo he fet tots el meus estudis en castellà i he hagut daprendre el català de gran. Ara a lescola ho faig tot en català, però no vegis com estan els diccionaris de tant fer-los servir. Moltes vegades els meus alumnes em diuen: Roser, vols dir que això sescriu així? I jo els hi dic: Doncs com que la Roser no és perfecta i no nestic segura, mirarem el diccionari! I al final faig faltes en català i en castellà, per això et deia que no ten fiessis massa.
Tenvio algunes fotos, i com pots veure, cap de monuments, totes de natura, perquè ja deus estar tip de veure parets Jo no sóc massa aficionada a la fotografia i de vegades ni agafo la màquina, perquè si no em surten bé, menfado amb mi mateixa. Però de tant en tant, sona la flauta per casualitat i men surt alguna de bonica, però segur que no les puc enviar al premi Pulitzer.
Em dius que et pregunti coses, no et preocupis que tinc moltes coses que magradaria saber, però no te les vull etzibar el primer dia. Potser després et penediries dhaver-mho dit!
Veig que tens por de les males interpretacions que pugui fer, si deixes que sescapi algun que altre sentiment No et preocupis en absolut per això. De la teva carta sen desprèn que ets una persona sensible i això és un valor que avui dia sembla que no estigui de moda, però per a mi és molt important.
I parlant de moda el dia que necessiti algun modelet ja sé a qui recorre!
Gràcies pel detallet del dibuix i la dedicatòria. Ah! Larticle que hi ha al darrera no té desperdicio.
Bé, jo no acostumo a fer les cartes tan llargues, però també depèn molt del moment i no em molesta que les teves ho siguin.
En una cosa no estic dacord, en que totes les coses bones duren poc. Una bona amistat por durar molt.
Una salutació ben afectuosa i fins aviat.
M. Roser
P.D.: Et prometo que intentaré escriuret les cartes més ben presentades. Es que jo, quan escric, acostumo a fer primer un esborrany i després ho passo a net, però amb les cartes em sembla que perden espontaneïtat
Adéu.
4
Esplugues de Ll. 28-08-96
Hola, Dani,
Quin ocellet tha dit que a mi magrada que em facin poemes? No és que me nhagin fet molts, però sempre mha fet molta il·lusió. Fins i tot la gent de vegades sha quedat estranyada, perquè tinc un medalló daquells que acostumen a portar una foto, i quan lobres Jo hi porto un trosset dun poema que em va fer lavi duna nena, perquè li havia llegit poemes seus per la radio.
El poema del medalló diu:
El poema del medalló diu:
La nit sesdevé ressò de poema
una fada broda, paraules i mots
(Veig que he encetat un tema que ja ten parlaré un altre dia). De veritat que em va agradar molt el què em dius. Inspirar coses agradables sempre és bonic. Gràcies per la delicadesa.
Vigila per això, Dani, (no em pugis tant amunt,) perquè si un dia em deixes caure, em clavaré un mastegot, que quedaré com una fulla seca a la tardor, a la sortida d una escola!
Dius que tagradaria viure en un entorn, el més natural possible Jo crec que encara en queden, perquè la gent cada dia té més consciència de tenir cura de la natura i això és bo.
Què és això de associació rural amb paleto? Jo, com tu, també sóc de poble, però encara més. Vaig néixer a prop de Manresa i he fet un petit itinerari per diferents pobles petits. És que el meu pare també era mestre, ara ja està jubilat, i abans els desplaçaven força. Tant ell com la meva mare són fills de pagès, tots dos duna masia solitària. Jo recordo tots els estius, fins que vaig ser ben grandeta, que anava de vacances a casa dels meus avis materns i fèiem una vida dallò més primitiva, però molt divertida, com que érem petits, no ens adonàvem de les incomoditats. Per això, ara magrada tant aquesta moda del turisme rural. La 1ª o 2ª setmana de juliol sempre em perdo per alguna daquestes cases isolades per recuperar una mica lequilibri, tant a nivell físic com psicològic o espiritual. Jo en dic carregar les piles de la sensibilitat. Intento fer una setmana de tranquil·litat i una setmana de turisme.
I ja se macaben les vacances! Duna part penso: Quin pal! Però també tinc una mica de ganes de tornar a agafar el ritme habitual i sobretot de veure el nens i nenes, que aquest any ja serà el tercer any que els tindré. Em sembla que els adoptaré! Durant el curs faig una vida completament diferent dara, que tot ho faig amb més tranquil·litat. Però quan em poso en acció ja no paro en tot lany. Em diuen que sempre vaig amb les alcalines posades!
Veig que també estàs molt ocupat i penso que és bo per a tu, perquè tajuda a tirar endavant, però jo és que em passo molt. Quan vaig començar a estudiar i treballar perquè a casa meva érem pobrets i alegrets, jo era molt tímida, després de viure tant de temps en llocs petits, i em va impactar el baixar a viure a prop de Barcelona. Fitxat bé que he dit tímida, no paleta, perquè en moltes coses tenia molta més cultura que la gent de ciutat!
Quan vaig acabar la carrera, durant molts anys, la meva feina va ser, pràcticament, leix al voltant del qual girava la meva vida. Fins que va arribar un moment, quan ja mhavia adaptat completament al treball (que em va costar força) i mhi trobava dallò més bé, que vaig començar a pensar que potser podia fer daltres coses, que majudessin a desconnectar una mica del món laboral, que tot i agradar-me molt la meva feina, moltes vegades mangoixa, més pels companys que no pas pel nens, que són espontanis i naturals com la vida mateixa! Ai lespontaneïtat! És una forma de ser que a mi mha donat moltes satisfaccions, però també més dun disgust.
Ara em ve a la memòria una cançó del Serrat que a mi magrada molt i diu: Nascuda contra corrent, desafiant les gelades i plantant-li cara al vent Ho diu referint-se a una rosa que floreix a l hivern, fora de temps Jo em sento força identificada amb aquesta lletra.
Veig que tu, Dani, ets optimista i positiu en el fons; jo també ho sóc. Penso que mai ens hem de donar per vençuts, perquè per més que ensopeguem amb els entrebancs que la vida ens ha deixat al mig del pas mentre fem camí, sempre podem veure, si ens hi esforcem, una llumeta que ens farà de far i ens ajudarà a arribar a bon port, per molt forta que sigui la turbinada o per molt negra que sigui la nit. Segur, segur que, com dius, encara et queden moltes coses importants per fer
Encara que suposo que la gent no us ho posa massa fàcil, per aquesta mania que tenim de jutjar els altres. Hi ha una frase molt maca dels antics indis americans sobre aquest tema. La frase diu: Abans de jutjar una persona, camina durant tres llunes amb els seus mocassins. (Parlant de lluna, avui hi ha lluna plena, però la tapen els núvols).
Sovint penso també que no ens hem de donar mai per vençuts, tot i que hi ha coses que es fa difícil que puguem canviar i aleshores recordo aquell proverbi xinès: Si una cosa té solució, per què et preocupes? I si no en té, per què et preocupes? De vegades ens hem dadaptar a les circumstàncies. Això mho va fer pensar un capítol duna sèrie que fan a TV i que es diu: Doctor en Alaska. La gent viu en un lloc on més de la meitat de lany estan voltats de neu, amb els inconvenients que això comporta, i en canvi, quan a la tardor cauen les primers nevades fan una gran festa i es desitgen bon hivern!
Perdona, Dani, em sembla que avui mhe superat filosòficament a mi mateixa, deu ser la lluna.
Ja veig que se tha acabat allò de dir: Al fin solo. Bé, això suposo que deu tenir avantatges i inconvenients. De totes maneres com que la ment no admet control, si a algú li interessa sempre es pot aïllar, encara que estigui voltat de gent.
Una curiositat: Des de les cel·les veieu el cel, o són interiors?
Malegro de totes maneres que hagi millorat la teva situació, però fins a quin mòdul podeu arribar? I quan heu pujat, pot ser que torneu enrere?
Ja veig que la relació amb els educadors és molt bona. Suposo que amb els companys deu haver-hi de tot, però com és la vostra relació amb els funcionaris? Diuen que aquí, a Catalunya, hi ha els més joves i de més alt nivell cultural. Això es nota o realment hi ha gent que quan es posa un uniforme es creu per sobre del bé i del mal?
També magradaria saber si a més de per carta us relacioneu amb lexterior dalguna altra manera, si podeu telefonar, rebre visites, si us donen permisos de sortida I no es xafarderia! Suposo que sento curiositat per les coses, una mica degut a la meva feina. Magrada descobrir nous horitzons des de la meva finestra intel·lectual i també assabentar-me de lentorn i alegrar-me o entristir-me amb les coses que es refereixen als meus amics.
Saps una cosa? Aquesta carta ha durat el mateix temps que el partit de futbol de la Recopa!
Una abraçada ben afectuosa.
M. Roser
5
16-09-96
Hola, Dani,
Primer de tot, gràcies pels teus bons desitjos i pel poema. Malegro que, malgrat tot, comencis cada dia amb lesforç de superar-te i amb un somriure als llavis. Jo, aquests dies estic una mica feta pols pel fet dhaver de desmuntar una classe, organitzar-ne un altre, fer reunions per preparar el curs, discutir amb alguna companya de les que creuen que ho saben tot i sempre volen imposar el seu criteri I com que a mi mencanten les frases que algú ha dit en algun moment de lucidesa mental i de tant en tant en trobo en algun llibre, aquí hi posaria aquella que diu: La persona veritablement gran és aquella que no vol dominar als altres ni esser dominada per ningú!
De fet, Dani, després de llegir la teva carta, gairebé em fa vergonya queixar-me dels meus petits problemes. Déu nhi do del paper que tha tocat fer en aquest immens teatre en el que tots hi prenem part, però amb papers molt diferents. I el teu és dels que, si el saps superar, es mereix un Oscar. Admiro el teu coratge dhaver-te sabut sobreposar a tantes coses desafortunades. Ara, però, intenta anar fent passos endavant, per petits que siguin.