Pensa, però, que els que estem fora de vegades també som una mica presoners de les obligacions que ens han creat o ens hem buscat nosaltres mateixos. I, parlant dassignatures pendents Doncs bé, que també son un grupet però, compte, les assignatures pendents no són necessariament obligatòries. Jo la de formar una família ni l he suspès ni l he aprovat, és que no mhi he presentat des de fa molt de temps, a aquestes oposicions. Per circumstàncies de la vida, no trobes la persona adequada i arriba un moment que pesa molt més en la balança de les prioritats, la independència que thas anat construint. Jo ja vaig dir-te que durant molts anys el meu treball ha estat leix de la meva vida. És clar que jo tinc la sort que magrada el que faig i a més em proporciona moltes compensacions. De vegades, alguna companya em diu: És que tens els nens molt enganxats a tu Però és que a mi més imprescindible lestimació dels meus alumnes, perquè sinó si que em sentiria frustrada. Per sort, els nens, com que no tenen malícia (encara, perquè jo sempre els tinc petits, entre 6 i 9 anys), si tu thi dediques plenament, testimen molt i et compensen de moltes altres coses. Si que penso, en canvi, que la vida deu ser molt dura per a les persones que no troben alternativa o les busquen equivocades. Però si tens una família, una vida interior que tomple, il·lusió per fer coses, amics que tajuden Doncs jo, la veritat, és que no em queixo pas.(bé, alguna vegada, sí.)
Un dia, però, vaig decidir que a més de la feina havia de fer més coses, era com unes ganes de sortir dun llarg anonimat. Aleshores vaig conèixer gent del món de la poesia i Per què no? (De fet, quan anava al cole, ja escrivia poemes) I ja tenim la Roser intentant enfilar versos I, és clar, els amics, la família Em van dir que ho feia força bé i em vaig anar animant, però aquí no acaba la cosa; a moltes emissores de ràdio local fan programes poètics i jo, a més danar a tertúlies poètiques, recitals de poesia i presentacions de llibres, també els escoltava. Per cert, que alguns eren força dolents I com que aquí, a Esplugues, també hi ha una emissora, la Roser es va presentar a la radio, disposada a barallar-se amb el micròfon, encara que fos a cops de poema! La veritat és que la gent més propera a mi, no es creia que fos capaç de fer-ho, perquè ja vaig dir-te que jo abans era molt tímida. Però va ser un repte que em vaig posar a mi mateixa, perquè jo em veia amb cor de fer-ho molt millor que alguns que escoltava.( és que no tinc àvia) I mhi vaig llençar de ple. Si una cosa no em veig amb capacitat de fer-la bé, no la faig. Durant cinc anys vaig fer un programa setmanal, entrevistant cada setmana un poeta, que a més recitava poemes seus, o també cantautors, alguns tan coneguts com en Raimon o la Mª del Mar Bonet. Realment penso que ho feia força bé, perquè a la radio estaven encantats i a més els convidats que tenia, sempre en quedaven molt contents dels meus programes. Vaig conèixer molta gent del món de la poesia i la literatura en general, alguns molt importants i daltres no tant, és que amb un convidat per setmana hi havia dhaver de tot. Ah! I tot mho feia jo: em buscava els personatges, em llegia la seva obra, em feia el guió ( adaptat al convidat) i presentava el programa. Lúnic que no feia era de tècnic, perquè fins i tot em buscava les cançons que intercalava de tant en tant. I sinó trobava el disc que agradava al convidat, com que tinc molt de morro, li deia si era tan amable de portar-lo i tos contents. Vaig començar amb mitja hora, però de seguida sem va quedar curta i em van donar una hora. I tot això per amor a lart, sense cobrar ni un duro. No et pots arribar a imaginar, però com ho vaig passar de malament els primers dies. Tenia uns mals de cap terribles de la tensió nerviosa, fins i tot recordo que una companya em deia: Vols dir que et compensa lesforç que has de fer? Jo pensava que sí, i la prova és que, com que els programes em sortien bé, vaig anar perdent la por i al final ja mhi trobava com a casa. Fins i tot vaig arribar a fer una tertúlia amb quatre poetes a la televisió local i em va sortir molt bé, però no em va agradar, perquè era un estudi molt petit i hi feia una calor espantosa i la tècnica era bastant cutrilla. A més, davant duna càmera thas de controlar, sobre tot jo que sóc molt gesticuladora
Després vaig estar malalta durant força temps i mentre estava de baixa seguia fent el programa, perquè em servia de distracció. Però quan vaig tornar a treballar no em veia amb cor de mantenir el nivell que havia aconseguit i ho vaig deixar. A la radio els va saber molt de greu, però van entendre les meves raons. Daixò deu fer uns dos anys. Ara, de tant en tant, faig algun programa especial: per Sant Jordi, per Nadal. I com que no paraven de dir-me que hi tornés, jo els vaig dir que si acceptaven que fes un programa mensual el faria, sinó no. Així, jo no perdria el contacte amb aquest món i tampoc em sentiria angoixada. Si ara, quan comencin la nova programació mho tornen a proposar, ho faré, però sinó em diuen res, no em sabrà pas greu.
I tornem a la meva poesia. (Això semblen unes memòries, gairebé!).Vaig seguir escrivint coses, però jo no estava gaire convençuda, més que res, perquè no trobava que en tingués la necessitat i de vegades, el fet de voler quadrar algun poema em neguitejava si no trobava les paraules adequades. Com que vaig conèixer a una crítica literària ( de lobra de Salvador Espriu), un dia que va llegir els meus poemes, em va dir: Penso que tenen sensibilitat, que són bonics, però et falta tècnica. I em va aconsellar que escrivís prosa. Ella deia que de molts dels meus poemes, en podria fer una història. Tenia molta raó i de fet, vaig aparcar la poesia. A mi escriure prosa magrada molt més, perquè em relaxa molt el poder fer-ho a raig, (a saco), sense preocupar-me de la forma. Ara, els poemes que tinc fets, els he deixat tal i com estaven. En vaig fer un petit recull, però ara no en tinc còpies. Si tens curiositat per llegir-los, ja tels enviaré. Segueixo però, sent una gran defensora de la poesia. Pensa que amb els nens i nenes la treballo molt i els agrada força, sobretot fer auques. N hem fet pels bombers, pels castellers de Vilafranca, pels meteoròlegs de TV3 El que faig moltes vegades és fer poemes per els nens, per treballar-los a classe, més que els de la gent famosa. Els fa molta il·lusió i alguns ja intenten fer els seus pinitos.
Tenvio les fotocòpies dun llibre (que ja està esgotat) que em van deixar llegir i en part em va fer decidir a deixar de fer poemes, per allò que the dit abans dhaver de forçar les coses, però penso que a tu et pot animar a seguir-ne escrivint. A part daixò es un llibre molt agradable de llegir per la seva sensibilitat. Tu dius Dani que, a quina persona una mica sensible no li agrada la poesia? El problema és que no sen troben gaires de persones així. I a més jo penso que ser poeta és més que res, una actitud davant la vida, facis o no poemes. Seria bo que poguessis publicar els teus, però pensa que el món literari és molt tancat, però podries presentar-te a algun concurs. Sempre és, en cas de que el guanyis o quedis finalista, una de les portes que set poden obrir cap a la publicació, o que tinguis uns bons padrins
Jo no acostumo a regalar llibres, a no ser que hi trobi alguna cosa especial, perquè penso que el gust per la lectura és molt personal. Ara, si nhi ha algun que tinteressi, amb molt de gust te lenviaré.
Aquest punt de llibre, és del castell de Púbol on hi havien viscut molt de temps el Dalí i la Gala. Ja texplicaré aquesta sortida la propera carta.
Aquest punt de llibre, és del castell de Púbol on hi havien viscut molt de temps el Dalí i la Gala. Ja texplicaré aquesta sortida la propera carta.
A veure, Dani, jo no tinc pas cap interès especial en ser anònima i si només et poso el nom és perquè vaig veure que és el que feien les noies que van venir a fer pràctiques i es cartegen amb companys teus. És per allò de: A donde fueres, haz lo que vieres.
Una abraçada ben afectuosa de
M. Roser Algué Vendrells
Veus, ja tinc nom i cognoms!
6
Esplugues 08-10-96
Amic Dani, malegro molt que intentis mirar endavant amb optimisme i si tajuden les meves cartes, doncs nestic molt satisfeta. Com sempre, gràcies per les teves boniques paraules i els teus bons desitjos, no sé si mho mereixo, però magrada molt com tu ho expresses. Pensa que les teves cartes a mi també malegren el dia i quan estic una mica depre les rellegeixo.
Encara que de portes enfora sembla que tot siguin flors i violes, no sempre és així. Tots tenim moments baixos que hem dintentar superar, de vegades donant la tabarra als amics o, per què no? Fent-nos un tip de plorar i després et sents molt millor. Pensa que jo he superat un càncer, però ara, gràcies a Déu, ja estic bé. De totes maneres, jo no sóc una persona gaire forta físicament, però si psíquicament, bé, això és el que em diuen.
Aquesta vegada he trigat una mica més a contestar-te perquè he anat molt atabalada. Els començament de curs sem fan molt pesats, fins que torno a agafar el ritme normal, pensa que jo al setembre em poso les piles i ja no les deixo fins al juny. A lescola em diuen que sempre vaig amb les alcalines posades. De totes maneres, si vols comprar-me uns quants nens, jo els venc a bon preu. Saps què passa? Que jo porto tres anys amb els mateixos (2n, 3r i 4t) i és com si fossin adoptats. Jo tinc la paciència dun Sant, però de vegades tatabalen tant, que acabes amb els nervis destrossats. Deu ser ledat? I això que mestimen molt, perquè sinó! Però hi ha amors que maten.
Estic dacord amb tu (canviant de tema) quan dius, referint-te als teus poemes, que el més important no és publicar-los, sinó la satisfacció que sents quan escrius. És clar que també és agradable quan reps una petita compensació. Jo aquest any nhe tingut un parell. Lonze de setembre ja et vaig dir que vaig anar a un poblet de lEmpordà que es diu La Pera, a una casa de turisme rural. Com que ja els coneixia, els vaig portar un escrit per penjar al menjador i un poema per un nen que tenen, de pocs mesos. I van estar tant contents que no em van voler cobrar lestada. També vaig fer un elogi de la mel per un senyor del poble que en recol·lecta i em va dir que li havia agradat tant, que lensenyava a tothom que anava a comprar i que lestava emmarcant per penjar-lo.
Aquest cap de setmana no, lanterior, també vaig anar, en aquest cas a laltra punta de Catalunya, a l Urgell, a fer relax i turisme per compensar lestrès daquests dies. Vaig visitar pobles molt bonics, com Guimerà, Verdú, Ciutadilla Magrada anar coneixent llocs nous. A més jo, quan surto per aquests mons de Déu, procuro relacionar-me amb la gent del país i aprendre coses noves. Per exemple, a Verdú vaig ficar el nas a un taller de ceràmica i el senyor em va explicar moltes coses de la seva feina, després, com ara es lèpoca de collir el raïm, vaig anar a una cooperativa a veure com feien el vi A la gent els hi agrada que tinteressis per les seves coses. A mi no em diuen que soc de can fanga, ni que sóc camaca, com diuen als de Barcelona quan van al camp.
En un daquests poblets, hi havia un rellotge de sol que deia: Jo sense sol i tu sense fe no valem res. I vaig trobar que tenia molta raó, era una frase molt encertada. I no em refereixo només a la fe religiosa, sinó a la fe en els amics, en un mateix o en qualsevol cosa sempre positiva, és clar. I sobre tot penso, com deia el metge Ramon i Cajal, que la voluntat és de les coses més importants de lesser humà, és el motor que ens fa intentar sempre superar tots el reptes que sens presentin.
Deus pensar que em passo la vida voltant, doncs no, ben al contrari, perquè jo visc amb els meus pares que ja són molt grans i els caps de setmana acostumo a passar-los a casa. Quan surto, aprofito que la meva germana es queda i sen cuida, però això no passa gaire sovint, perquè ella surt amb la família gairebé sempre. Aquests dies ha estat pura casualitat. Ara em tocarà, segurament, quedar-me a casa totes les setmanes durant força temps. Això no vol dir que no surti el dissabte o el diumenge, però només el matí o a la tarda. Per acabar-ho darrodonir, el dilluns, va ser el meu sant i vaig anar a sopar amb uns amics.
Segurament, el mes que ve, tornaré a fer el programa de ràdio (un cop al mes). No crec que des daquí es pugui escoltar, perquè les emissores de freqüència modulada agafen la franja de terreny, segons on està encarada lantena, que en aquest cas, és la comarca del Baix Llobregat. De totes maneres, ho pots intentar. És al 87.6 de la FM i es diu Radio Estudi.
Jo, normalment, no recito poemes, sinó que faig entrevistes a poetes o persones amb una sensibilitat especial. Alguna vegada ho he intentat, però no ho faig gaire bé, sempre dic que els llegeixo, però recitar-los, és molt diferent. Si que tinc molts programes gravats i ja et faré arribar algunes cintes, encara que nhi ha que tècnicament no tenen gaire qualitat, però donem una mica de temps perquè he de fer les còpies.
Suposo que el llibre que em vas comentar és aquest que tenvio, ja mho diràs. Dius que hi ha paraules catalanes que no entens. Ja procuraré mirar si et trobo un diccionari. De vegades, les editorials ens en proporcionen a lescola.
The parlat al començament de dues petites compensacions als meus poemes i només te nhe explicat una. Resulta que vaig fer un poema i el vaig donar a un músic que canta en un grup dhavaneres perquè sel mirés. Com que li va agradar, li va posar música i me la va gravar en una cinta. Es una havanera molt bonica, però no està massa ben cantada. Suposo que quan la cantin tot el grup (perquè em va dir que lincorporarien al seu repertori) sonarà millor. Però com que jo tinc un amic que canta molt bé, li faré cantar i gravar. Quan soni millor ja te lenviaré. A mi em va fer molta il·lusió, és el millor regal que em podien fer.
Bé, Dani, com vols que menfadi perquè em preguntis ledat que tinc? Jo mai me lhe amagada, fins i tot la dic als nens, que això els obsessiona molt. Quan vaig començar a escriuret sabia que eres més jove que jo, però no ledat exacte que tenies. I la veritat és que com tothom em diu que ni físicament, ni per la meva manera de ser no aparento els que tinc, de vegades, fins i tot me noblido. Jo dic que he fet les meves bodes dor amb la vida. Doncs si, tinc 50 anys i aquest mes en faré 51. No pensis en cap moment que the volgut enredar. La veritat és que no vaig pensar-hi fins que tu mho vas dir. (Per mi no és cap problema, perquè penso que lamistat no té edat Si ho és per tu, ho entendré, sóc conscient de que ja sóc una mica carroza.
Amb el més sincer afecte,
M. Roser
7
Esplugues 3 de l11 del 16
Hola, Dani!
Estic molt contenta de ser un petit granet de sorra, que forma part de tot allò que tajuda a viure la vida amb més optimisme, o si més no, amb més coratge. Tot i que en la teva última carta em pintes un quadre una mica negre de tot el que tenvolta, però tu no abaixis mai la guàrdia. Com va dir algú: La major victòria és la de vèncer-se un mateix.