Sinopsi
La ultradreta ha tornat per venjar-se. Després de passar dècades als marges polítics, puja a lescenari i reclama protagonisme.
En aquest llibre tan oportú, lexpert en extremisme polític en làmbit global Cas Mudde proporciona una visió detallada de la quarta onada de la política ultradretana de la postguerra, i nexplora la història, la ideologia, lorganització, les causes i les conseqüències, així com les respostes que tenen disponibles la societat civil, els partits i les institucions per contrarestar les seves idees i la seva influència.
Cas Mudde, desafiant el pensament ortodox sobre la relació entre la política convencional i la dultradreta, ofereix una imatge complexa i perspicaç sobre un dels reptes polítics clau del nostre temps.
Dedicatòria
Als meus lectors, amb lesperança que aquest llibre
us eduqui i us empoderi.
Taula
Sinopsi
Glossari
Prefaci a ledició catalana
Introducció
Terminologia
Lestructura del llibre
1. Història
Tres onades de la ultradreta de la postguerra (1945-2000)
El neofeixisme (1945-1955)
El populisme de dretes (1955-1980)
La dreta radical (1980-2000)
La quarta onada (2000-present)
2. Ideologia
Ideologia
Temes
Immigració
Seguretat
Corrupció
Política exterior
El paper de la religió
3. Organització
Partits polítics
Organitzacions de moviments socials
Organitzacions intel·lectuals
Mitjans de comunicació
Organitzacions polítiques
Subcultures
La dreta alternativa
Hooligans del futbol
Skinheads
Col·laboració internacional
4. Persones
Líders
Membres i activistes
Votants
5. Activitats
Eleccions
Manifestacions
Violència
6. Causes
Els debats
Protesta o suport
Ansietat econòmica o reacció cultural
Globalitat o localitat
Líders o organitzacions
El brou de cultiu
El paper dels mitjans
7. Conseqüències
Una qüestió de poder
Els governs dultradreta
Coalicions dultradreta
La ultradreta a loposició
Les conseqüències en làmbit nacional
Les persones
Les polítiques
Els sistemes polítics
Les conseqüències en làmbit internacional
8. Respostes
Lestat. Entre el model alemany i lestatunidenc
Els partits. De la demarcació a la incorporació
La demarcació
La confrontació
La cooptació
La incorporació
La societat civil. Entre la resistència no-violenta i la violenta
La demarcació
La confrontació
Funcionen aquestes respostes a la ultradreta?
9. Gènere
La ideologia i la temàtica
Les persones i les accions
Conseqüències
Causes i respostes
10. Dotze tesis sobre la quarta onada
1. La ultradreta és extremament heterogènia
2. La dreta radical populista accedeix a lescenari polític convencional
3. La política de la dreta radical populista ja no es limita als partits de la dreta radical populista
4. Els límits shan desdibuixat
5. La dreta radical populista està cada vegada més normalitzada
6. Lextrema dreta és una patologia normal; la dreta radical populista és una normalitat patològica
7. Lascens de la dreta radical populista té més a veure amb el desalineament que amb el realineament (per ara)
8. La ultradreta és un fenomen de gènere
9. Cap país és immune a la política dultradreta
10. La ultradreta ha vingut per quedar-se
11. No hi ha una sola manera millor dabordar la ultradreta
12. Lèmfasi shauria de posar en lenfortiment de la democràcia liberal
Notes
Notes
Agraïments
Cronologia
Abreviatures
Lectures recomanades
Índex onomàstic
Glossari
Antisemitisme: hostilitat o prejudici contra els jueus.
Autoritarisme: creença en una societat estrictament ordenada en la qual la infracció de lautoritat es castiga amb severitat.
Democràcia liberal: sistema polític que combina la sobirania popular i el govern de la majoria amb els drets de les minories, lestat de dret i la separació de poders.
Democràcia: sistema polític basat en la sobirania popular i el govern de la majoria.
Dreta alternativa o alt-right: «Conjunt dideologies, grups i individus dultradreta la creença fonamental dels quals és que la identitat blanca està sent atacada per forces multiculturals que utilitzen la correcció política i la justícia social per soscavar els blancs i la seva civilització» (Centre Legal per la Pobresa del Sud).
Dreta radical: ideologies que creuen que les desigualtats entre les persones són naturals i positives, i que accepten lessència de la democràcia però soposen als elements fonamentals de la democràcia liberal.
Etnocràcia: règim nominalment democràtic en què el domini dun grup ètnic està estructuralment determinat.
Etnopluralisme: creença segons la qual les persones es divideixen en grups ètnics que són iguals, però que han destar segregats.
Euroescepticisme: insatisfacció sobre el procés dintegració europea i la institució de la Unió Europea.
Extrema dreta: ideologies que creuen que les desigualtats entre les persones són naturals i positives, i que rebutgen lessència de la democràcia.
Familiarisme: creença que la família tradicional és la base duna nació, i que els drets reproductius individuals i dautodeterminació són secundaris respecte a la reproducció de la nació.
Feixisme: ideologia totalitària que va oferir una «tercera via» més enllà del liberalisme i del socialisme, basada en el corporativisme econòmic, en un estat ètic, en el renaixement nacional, en un líder totpoderós i en les qualitats de depuració i de lestat natural de la violència i la guerra.
Femonacionalisme: ús de les dones i els drets de les dones per defensar el nativisme, i particularment de la islamofòbia.
Homonacionalisme: ús dels homosexuals i dels drets dels homosexuals en suport del nativisme i, en particular, de la islamofòbia.
Islamofòbia: por irracional de lislam o els musulmans.
Masculinitat tòxica: definició de la virilitat a través de la violència, el sexe, lestatus i lagressió.
Misogínia: odi contra les dones.
Nativisme: ideologia que sosté que els estats haurien destar habitats exclusivament pels membres del grup nadiu (la nació), i que els elements no-nadius (o estrangers), ja siguin persones o idees, constitueixen una amenaça fonamental contra lestat-nació homogeni.
Populisme: ideologia (dèbil) que considera que la societat, en última instància, està dividida en dos grups homogenis i antagònics, el poble pur i les elits corruptes, i que argumenta que la política hauria de ser una expressió de la volonté générale (voluntat general) del poble.
Racisme: creença que les persones es divideixen en grups biològics (races) que estan ordenades jeràrquicament.
Sexisme ambivalent: combinació de sexisme benvolent i sexisme hostil.
Sexisme benvolent: creença que les dones són moralment pures i físicament febles, per la qual cosa mereixen ladoració dels homes forts, i en necessiten la protecció.
Sexisme hostil: creença que les dones són moralment corruptes i políticament poderoses, i que proven de controlar els homes a través de la ideologia feminista o de la seducció sexual.
Ultradreta: combinació de lextrema dreta i la dreta radical.
Prefaci
a ledició catalana
Espanya ha estat durant molt de temps una de les cada vegada menys excepcions de lauge dels partits dultradreta a Europa. El cèlebre politòleg Herbert Kitschelt ho justificava amb el fet que el país encara no tenia una economia postindustrial, és a dir, una economia en la qual la majoria de les persones treballen en el sector de serveis. Daltres creien que era a causa de lencara relativament fresc i dolorós record del règim ultradretà de Franco. Fos el motiu que fos, ha perdut la força. Amb Vox, Espanya sha unit a la majoria de països europeus que tenen un partit dultradreta al seu parlament, per més que el seu cas tingui algunes especificitats importants.
És fàcil oblidar-se que Espanya va tenir un dels primers partits parlamentaris dultradreta a Europa. El 1979, Blas Piñar, un franquista de línia dura i líder del petit partit Fuerza Nueva, va ser elegit com a diputat al Congrés a la llista de la coalició ultradretana Unión Nacional a Madrid. Va perdre lescó a les eleccions següents, el 1982, però va continuar dominant la política de partits dultradreta a través del seu successor, el Front Nacional (FN), amb el suport del líder del Front Nacional francès, Jean-Marie Le Pen. El 1992, va fusionar el seu FN amb el també petit i marginal Juntas Españolas (JN), però no va obtenir resultats. Les restes del partit més endavant van formar la igualment infructuosa Democràcia Nacional (DN), que mai va arribar al 0,1 % del vot a les eleccions, però que va aconseguir obtenir alguns regidors municipals a Tardajos, a la província de Burgos, a la comunitat de Castella i Lleó.
Aquests petits partits polítics oscil·laven entre la dreta radical i lextrema dreta, i existien a banda, i de vegades solapant-shi, duna plètora canviant de petits grups falangistes i neonazis, entre els quals el Cercle Espanyol dAmics dEuropa (CEDADE), dirigit per lexsoldat belga de les Waffen SS Léon Degrelle, va ser el més durador i important. La majoria daquests grups només tenien una certa presència en làmbit local, generalment a les ciutats grans i als seus voltants Barcelona, Madrid i València, per exemple, encara que els seus líders sovint disposaven dalgunes connexions internacionals.
Una organització interessant dins de la ultradreta va ser la Plataforma per Catalunya (PxC). Encara que era un partit explícitament català, donava suport a lunionisme espanyol, com pràcticament tots els partits ultradretans espanyols, i soposava a lindependentisme català. Fundada el 2002, era un producte del segle xxi, i estava en contra de la immigració en general, i dels immigrants musulmans en particular. Va obtenir un 2,4 % del vot a les eleccions catalanes del 2010, amb la qual cosa no va aconseguir cap escó, però sí que va aconseguir seixanta-set regidors a les eleccions municipals de lany següent. Amb el pas dels anys, alguns membres del partit van adquirir sentiments independentistes, potser en part a causa dels vincles amb els separatistes ultradretans de Bèlgica (Interès Flamenc, VB) i Itàlia (Lliga Nord, LN), i el 2014 van deixar el PxC i van fundar un partit independentista ultradretà, Som Catalans. Cinc anys més tard, el PxC es va dissoldre per fusionar-se amb la branca catalana de la nova estrella del firmament ultradretà espanyol, Vox.