Trob que la gent se torba molt, a venir. No sé si ens ho haurem dacabar nosaltres tots sols. No, i hi ha menjar per a tot un regiment diu en Miquel, especialment preocupat per larribada de don Fulgenci, fins fa un parell de mesos senyor daquesta possessió. La família havia discutit si convidar-los o no a la festa davui. Tots havien trobat que no, però en Miquelet els havia convençut que els convidassin.
Tanmateix hi estan molt acostumats, a vendre finques: no han fet altra cosa en la seva vida, aquesta gent. A més, jo som molt amic den Xavi, que me convida a totes les festes que fan al seu palau de Palma.
Ah, sí? I escolta, Miquelet li havia demanat na Coloma, la mare, que és cert això que diuen, que també el volen vendre per fer-hi un hotel?
No ho sé. Laltre dia estava amb en Poi, el fill dels marquesos de Calroig, i manava a dir coses sobre això, però en aquell moment arribà en Xavi i no mho va voler dir.
Na Coloma bavava quan veia que el seu fill, sobretot davant gent externa, en parlar dels seus amics deia de qui eren fills. Així tothom veia que en Miquelet tenia per amics els joves de les millors cases de Mallorca, daquestes famílies que viuen prop de la Seu en aquelles cases grandioses amb patis on plou, plenes de quadros antics i negrosos on hi ha pintats angelets i marededéus i avantpassats de la família. Si alguna vegada parlava dun amic seu i no deia qui eren els seus pares, era ella mateixa qui li ho preguntava. Però en aquests casos resultava sempre que el pare daquest amic seu era un home gris, no destacable per cap concepte.
El seu temor desapareix quan sent el renou dun cotxe que sacosta a les cases. Són don Fulgenci i la seva dona. Encara tenen xofer. En Miquel creia que ja se nhaurien desfet, perquè és evident que no poden dur aquest tren de vida. Abans no arribin, diu al seu cosí Lluís:
Ens hauries de deixar una estoneta sols. Hem de parlar dun negoci.
En Lluís se nha anat cap a dins de la casa dels pagesos.
En arribar a la carrera, ben regada i plena de cossiols, don Fulgenci i senyora shan quedat aturats un moment, mirant fixament el portal que dóna a la clastra. Allà on hi havia lescut de la seva família, menjat pel vent, la pluja i sobretot pel temps, ara hi ha dues rajoletes de València amb els escuts pintats amb coloraines dels llinatges den Miquel i na Coloma. La senyora li ha dit:
Aquesta gent és francament ridícula.
Però don Fulgenci no li ha pogut contestar. Ho hauria fet dotant duna major elegància la mateixa expressió de la seva dona, si no fos que en Miquel ja shi havia acostat per rebrels i donar-los la mà.
Ben arribats siguin i ha besat la mà de la senyora.
Quin pintor els ha fet aquests escuts, Miquel? li ha demanat ella.
No ho sé. Jo trobava que aquest portal podia quedar tal com estava. Però va ser na Magdalena qui va tenir aquesta idea. Me pareix que ara en venen, descuts així, en qualque botiga. O si no, els va fer fer, no ho sé. Però li ho podem demanar.
No, és igual ha dit don Fulgenci. Ara simagina perfectament lescena: arriben dos picapedrers dels qui han estat fent altres reformes per la casa, posen una escala devora el portal, senfilen i a cops arrabassen lescut de la seva família, que havia presidit el treball dels pagesos durant més de tres-cents anys. I tot plegat, han estat cinc minuts de cops de xipó i cinc minuts més per col·locar aquestes dues rajoletes de mal gust. Mira altra vegada les rajoletes i tanca els ulls. Però ara ja li és impossible imaginar-se altra vegada aquest arc tal com era abans. La senyora ha mirat també, altre cop, les rajoletes. Ha pensat que lestètica és quelcom que només pertany a segons qui. Ara només faltaria que hi posassin els seus noms amb rètols lluminosos.
Això vos podria costar un disgust diu la senyora. Crec que aquesta casa és monument artístic. No és així, Fulgenci?
Bé, no crec que a Madrid vénguin a veure-ho.
I si fos així sinteressa en Miquel, que ens podrien posar cap multa?
No ho sé. Però això no té gaire importància assegura don Fulgenci.
Que el guarden, lescut, o se va espenyar? demana la senyora.
I jo li ho diré. Na Magdalena, quan sen va recordar, va venir correntsos, perquè el volia per posar a la xemeneia de la casa que ara sha fet per casar-se. Però els picapedrers ja lhavien fet malbé. Li va saber un bon greu. Va agafar una empipada grossa i als pobres picapedrers els va dir de tot, que no tenien cultura i jo què sé... Quines rialles que ens va fer, tan disgustada per un tros de pedra de Santanyí!
Na Magdalena, que ha estudiat molt, Miquel? li pregunta la senyora.
Sí, fotre! Xerra en anglès, en alemany, en francès i en italià com jo xerr en mallorquí. I ara ja mig xerra en holandès i en danès. Bé: ja shi entén... Si no fos per ella...
Sempre mha paregut una al·lota molt llesta. Ja de nina, quan estàveu de majorals, era la que sen sabia desfer millor perquè la deixàs anar a menjar aglans recorda la senyora.
Bé, i canviant de conversa, que volen veure quatre millores que hem fet per aquí darrere? convida en Miquel.
Han donat la volta a la casa i shan dirigit on abans hi havia les solls i el galliner. Ara hi ha una granja ben condicionada, amb trespol de rajoles i menjadores de metall. Un home està fent-ho net amb una mànega.
Ara està tot buit. He venut tots els animals perquè en vull comprar duna altra raça. Els porcs que hi durem creixen el doble daviat que els mallorquins. Les vaques són holandeses, crec. Jo no ho sé bé, perquè daixò se nencarrega un manescal que ja ha muntat dues granges més a Mallorca, que fan goig. Jo crec que tendré més que suficient per a les necessitats de lhotel.
Don Fulgenci sho ha mirat tot detingudament. No creu que laplicació de tots aquests sistemes moderns pugui donar resultats pràctics. O potser sí. Ell comença a dubtar del seu sentit pràctic. No estaria avui tal com està si hagués sabut veure què podia passar ara fa deu anys. Però ell què havia danar a saber! Quasi mai no era a Mallorca i, quan hi va poder pensar, ja era massa tard.
Comença a estar penedit dhaver vingut aquí. Shi troba incòmode. Ja volia posar una excusa per no venir, avui, a la finca que fins fa dos mesos era lúnic que li quedava de tot quant havia tingut, que era molt. Però finalment lhavia decidit en Xavi, el seu darrer fill. A més, la seva absència podia donar lloc a sospites que no dirien res a favor del seu bon nom. I això no: encara que tot es perdi, hi ha un nom i una dignitat que han de surar sempre per damunt de totes les altres coses. En Miquel havia estat, fins fa deu anys, llogat en aquesta possessió. Sempre havia estat un criat seu i ell el seu senyor. Ara les coses han canviat, i tot un món, tota una tradició se nha anat en orris i uns nous valors han vingut a substituir els dabans. Però hi ha quelcom que, amb finques o sense, en Miquel no tindrà mai i ell sí. És quelcom que es nota en la manera de vestir i de parlar, de menjar, de caminar, dentendre la vida, en una paraula. Quelcom que potser sigui la mateixa vida. Ell sempre serà ell, don Fulgenci, i la seva senyora continuarà sent la que ha estat fins ara. I en Miquel i na Coloma també seran els qui han estat sempre. Hi ha quelcom dincommovible que està per damunt del canvi damos duna possessió. Els March, en certa manera, varen ser uns predecessors den Miquel. Però sempre han estat, només, gent amb diners, per molt que arribin a dominar el país i el món sencer. És en nom de tot això que avui és aquí amb la seva dona. Perquè fins i tot quan perdem no oblidam mai qui som nosaltres ni qui sou vosaltres. I això ens salva i ens fa distints de vosaltres, els qui ara ens heu tret de les cases on havien viscut els nostres avantpassats de fa cents danys.
Que sespenyarà, aquest temps? pregunta la senyora, sospitant les divagacions del seu marit, i per tal devitar-li una crisi que aquests dies se li està repetint a cada moment.
No ho sé diu en Miquel. El hombre del tiempo avui ha dit, per televisió, que no hi havia perill.
La senyora cerca desma lantena de la televisió i la veu col·locada indiscretament devora una estàtua dun Sèneca que ha estat aguantant la pluja i el vent, durant anys i anys, estoica com li pertoca, en un cantó de la barana del terrat.
Oh, hi heu posat televisió i tot? demana.
Sí. Jo no ho volia. Ha estat cosa dels al·lots, això. Per cert, que veig que en Miquelet i en Xavi, el seu fill, són bons amics, com a carn i ungla. En Miquelet parla dell tot el sant dia.
Aquests joves són millors que nosaltres assegura don Fulgenci. No hauríem de tornar vells. Que no ho trobes, Miquel?
Ara sé cert diu la senyora que tu passaves més gust dun trosset de pa amb formatge i quatre figues flors quan eres al·lot i ens guardaves els porcs que no ara duna llagosta i cotxes i televisió. Que me diràs que mequivoc, Miquel?
Bé, però aleshores jo era al·lot i un no sen fa tant de càrrec. Aleshores treballava de sol a sol, i això no agrada a ningú.
Millor seria ser sempre joves, però amb la butxaca ben plena... Treballava de sol a sol. Maixecava fins i tot abans de sortida de sol, i, a lhivern amb fred, treia la guarda i amb en Trigo la dúiem a pasturar, lluny, i a sol alt venia a les cases i menjava un plat de sopes. La madona ens feia sopes tot lany, per berenar. Men tornava lluny, altra vegada, i fins al migdia: sopes i un tros de pa amb formatge, i el sol que et queia sense compassió. Des daleshores no he tengut mai la pell com la tenen altres. Alguna vegada em demanava si en sortiria mai, daquesta vida. Però mestimava més no pensar-hi. El dissabte entregava la soldada a mumare. I mumare sempre em deia que nosaltres érem pobres; que sempre hi ha hagut pobres i rics, que el món és així i encara solia donar gràcies a Déu per aquell tros de pa mullat. Ara ho pens i no sé com maguantava dret. Ara no hi hauria cap daquests joves que fos capaç de dur la vida que jo duia. Has de donar gràcies a Déu, Miquel, em deia mumare cada dissabte. Gràcies a Déu. Una vegada em vengueren a cercar amb una bicicleta, i em digueren que mumpare era mort. Lhavien mort a tirs en una garriga. Déu ho ha volgut així. Sempre era Déu el qui ho decidia tot. I jo no ho podia entendre de cap manera. Fet el funeral, vaig tornar amb els porcs i en Trigo. Volia saber qui havia mort mumpare. I ho sabia; mho pensava, almenys. Era el mateix senyor de la possessió on ell estava llogat de garriguer. Però això ho vaig saber només jo i ningú més. Ho van arreglar tot amb quatre sopars de porcella rostida i no en tornaren a parlar pus. Una vegada vaig anar a la possessió on havia treballat mumpare, i a dalt, a la casa del senyor, sestaven menjant un cabrit rostit ell i dos guàrdies civils, el jutge i un capellà. Vaig veure que mai no podria aclarir lassassinat. Però aquell mateix dia vaig parlar amb en Pep, que també estava llogat de porquer a la mateixa possessió. Li vaig demanar què sabia de la mort de mumpare. Ell sen va anar correntsos, i al cap dun mes era el xofer del senyor, vestit duniforme i gorra, ben menjat, ben begut i ben pagat. Ara el veig alguna vegada i només sap abaixar els ulls. Treballava de sol a sol, de sol a sol... He suat més jo tot sol que tota aquesta família junta. A la nit, sopes altra vegada i a jeure al sostre, amb puces i rates. Jo tenia setze anys.
És clar que sí. Però en aquest món no ho podem tenir tot assegura, distreta, la senyora.
En Miquel pensa en el seu fill. Ell sí que ho podrà tenir tot i mai no li posaran el peu damunt el cap. Ja començava a ser hora que això fos així i no com abans. Ara tothom pot menjar pollastre. I això és molt important. La guerra ha fet que fos possible. La guerra...
2
Creus que plourà?
En Xavi li contesta no sense saber ben bé què li han demanat ni què contesta.
El sopar sortiria a la punyeta observa en Miquelet.
Bé, feim una altra copa i fotem el camp. Aquest bar cada dia està pitjor. Només hi ve pell mústia. Nhi ha per prendre un empatx de figues seques! Escolti dirigint-se al cambrer, volem repetir. Hi ha cap inconvenient? Devem res?
No, senyor. Que jo sàpiga, no.
Home, és una sort. Què trobes, Miquel, daixò? Jo, que som jo, en Xavi Pugiula i Santaner de Bellpuig, no dec res, en aquest bar. Bé es torna a dirigir al cambrer, volem dos whiskys. Però dobles, així, llargots, grossots! Exacte: dos whiskys de senyor. Vostè que vol beure res, senyor cambrer?
No, gràcies, senyor.
Sí, begui, se posi un whisky molt senyor, també, per vostè. Nosaltres el convidam.
Senyor, si me permet
Naturalment, no necessita el meu permís per no prendre el whisky. Ara, jo li promet que me faria realment feliç si sel prengués. Pensi que la meva felicitat depèn de vostè. Què no faria vostè per donar la felicitat a un negret o a un xinet mort de fam? Qualsevol cosa. Perquè vostè a mi no me pot enganyar: vostè és una bona persona. Fixa-thi, Miquel: quina mirada fa aquest homenet de bona persona. Miral de perfil: és un perfil que irradia bondat en quantitats industrials. Idò a vostè, que per fer feliç un negret o un xinet faria qualsevol cosa, per què li costa tant fer-me feliç a mi? Perquè no som ni un negret ni un xinet? No ho som, és cert. No; si vostè, a més de bona persona, és intel·ligentíssim i mai no sequivoca! Ara mateix ha vist que jo som blanc. I això és una veritat com la Seu. Per cert, no li han dit mai que no és igual tenir el cul dins la Seu que la Seu dins el cul? Au, idò: ara ja li ho han dit. Bé, vol un whisky o no?
Jo, senyor inicia el cambrer.
Que el vol o no? No insistiré. Digui sí o no i en pau el talla, ara molt seriós, en Xavi.
Sí. Sí, senyor.
Però sel pagarà vostè lamenaça en Xavi.
Vostè havia dit
Ah, havia dit, havia dit! I vostè que no en diu moltes, de coses? Faci un càlcul: quantes coses diu, al cap del dia?
Jo, jo
Sí, vostè!
No sé ara
Posi unes dues-centes frases diàries, totes més o menys incoherents. Posem que visqui seixanta anys. Això significa vint-i-un mil nou-cents dies; multiplicats per aquestes dues-centes frases diàries, serien, a lhora de la mort, quatre milions tres-centes vuitanta mil. Què? Vostè se veu amb cor de fer-se responsable de tot el que ha dit, diu i dirà durant la seva vida? Hala, contesti. Li don la paraula.
No prenc el whisky diu, desconcertat, el cambrer.
Bé, no el prengui en Xavi simula tristesa. És curiós: la gent no te suporta quan els parles durant una estoneta per fer-los partícips de la teva soledat. És clar: quina culpa en té vostè, si jo estic tot sol, si avui mateix mhan trobat amb una pistola a la mà, ben a punt denviar-me a mi mateix a laltra vida? li cauen dues llàgrimes. És clar Però no simmuti. Si jo vaig arrossegant aquest drama, maguant perquè és cosa meva, i ja està. No és així?
El cambrer el mira astorat, sobretot quan en Xavi saixeca i li posa una mà damunt lespatlla.
Perdoni. Estic perillosament desequilibrat. No me faci cas. Vol prendre un whisky, sí o no? Ara en sèrio