No prenc el whisky diu, desconcertat, el cambrer.
Bé, no el prengui en Xavi simula tristesa. És curiós: la gent no te suporta quan els parles durant una estoneta per fer-los partícips de la teva soledat. És clar: quina culpa en té vostè, si jo estic tot sol, si avui mateix mhan trobat amb una pistola a la mà, ben a punt denviar-me a mi mateix a laltra vida? li cauen dues llàgrimes. És clar Però no simmuti. Si jo vaig arrossegant aquest drama, maguant perquè és cosa meva, i ja està. No és així?
El cambrer el mira astorat, sobretot quan en Xavi saixeca i li posa una mà damunt lespatlla.
Perdoni. Estic perillosament desequilibrat. No me faci cas. Vol prendre un whisky, sí o no? Ara en sèrio
Sí, el prendré assegura el cambrer, compassiu i entendrit.
Gràcies i li fa un petó a la galta.
El cambrer anava a destapar-li una bufetada a un ull, però sha reprimit. Mentre camina cap al taulell pensa que aquest al·lot no està bé; ell, el cambrer, per la seva banda, resta desconcertat.
En Miquelet ha observat detingudament lespectacle den Xavi. Ladmira la gràcia que té per muntar xous estranys i al·lucinants. Això li pega per dies. Cada dia que en Xavi està com avui, en Miquelet sho passa fabulosament bé. Primer beu dues copes, per superar la vergonya, i després es llança amb en Xavi i és un dels seus millors col·laboradors. Ell, en Miquelet, ho ha volgut fer amb algun altre amic, però mai no li ha sortit bé. Una vegada va voler imitar en Xavi. Va entrar en un bar, va demanar una Coca-Cola mesclada amb llimonada. La hi serviren, la va tastar i va assegurar que el líquid era rotundament repugnant i que, per tant, se nanava sense pagar. Però lamo del bar lagafà per la post del pit, lobligà a pagar i després, una mà al cap i una al cul, el va treure defora. Daquella vegada ençà, procura no ser ell el protagonista dallò que anomenen capvespres bohemis.
Avui, però, és un mal dia, perquè encara han dagafar el cotxe i anar a sopar a Son Puig-gros, la finca que fa dos mesos els seus pares han comprat als pares den Xavi. Aquest, així mateix, hauria pogut triar un altre dia per muntar un dels seus capvespres bohemis. I aquest inici amb el cambrer del Ritmo Club el desassossega. Tem que anirà per llarg.
Escolta, Xavi. Comença a ser hora danar a Son Puiggros. Ja hauran començat? observa.
Ca! Aquesta genteta sempre comença tard.
No ho creguis. Mumpare
Ho he de creure el talla en Xavi, perquè mumpare i mumare hi han danar.
Ah, sí? Finalment hi van?
Sí.
En Miquelet sent una gran alegria. El preocupava molt aquest detall. La festa ara és realment suggestiva.
Mira qui ve.
Hola, Poi en Miquelet saixeca per saludar el seu amic. Què fas per aquí?
Com anau de dones? demana en Poi.
Ja ho pots veure. Fins ara hi havia hagut dues mòmies egípcies, però se nhan anat perquè lhora de la mort les agafi al seu hotel diu en Xavi.
Shan trobat malament? Ha passat qualque cosa? pregunta, un poc alarmat, en Poi.
No, però estaven a punt de morir-se de vellura. Coses aclareix en Xavi.
Arriba el cambrer, amb els tres tassons de whisky. En posa dos damunt la taula. Agafa laltre amb la mà dreta i lalça, mirant en Xavi.
A la seva salut. No se preocupi. Tots tenim mals moments, però sempre passen diu el cambrer.
A veure en Xavi li pren el tassó i també en beu un glop. Bé, se nha salvat de bones diu als seus amics. Com que abans li he fet una besada, ara me pensava si faria com les putes, que les convides a whisky i beuen vi blanc. Es dirigeix al cambrer: Vostè és una bona persona. Ja li ho havia dit?
Sí, senyor.
Bé. Vostè deu ser de per Santa Margarida o Sineu
No, senyor.
O Ariany, o Petra. Màxim de Manacor. Mequivoc?
Sí, senyor. Som de Múrcia.
De Múrcia? demana en Miquelet, i es tapa el nas amb dos dits.
I com així parla tan bé el mallorquí? pregunta en Poi.
Senyors, estan convidats per la casa. No deuen res. El senyor ha dit que si insistien en la seva actitud els digués que per favor abandonassin el local.
En Poi intervé:
Aquesta determinació és injusta. Jo fins ara no era aquí. Per favor, digui al senyor que véngui, senyor cambrer.
El cambrer obeeix i sen va. En Poi, còmplice, demana:
Què, de C. B.?
Què vol dir C. B.? pregunta en Miquelet.
Què vol dir, què vol dir! C de capvespre. B de bohemi.
Ja.
Avui lhauríem de planejar bé, militarment. Aquest cambrer és el poble explotat: revolució social diu en Xavi. Durem endavant dues revolucions més: la religiosa i la sexual Mira en Miquelet. Què trobau, si feim revolució familiar?
Jo trob que hauríem danar a Son Puig-gros fa en Miquelet. Nota de sobte que ho ha dit amb una energia potser ofensiva per als seus amics. I afegeix, rectificant: Quan vos caigui bé.
Ja ho discutirem, això diu en Xavi. Ara ve lamo per treurens defora. Lamo sacosta a la taula i els tres fan com si no lhaguessin vist arribar. En Xavi continua: No hi ha res pitjor que tallar iniciatives importants per tal daconseguir un guany immediat, perquè
Mhavien enviat a demanar els interromp lamo del bar, dret devora la taula, alt i gros com un elefant.
Sí contesta en Poi. Jo mateix, era. Tenc un problema que voldria consultar amb vostè: acabava darribar en aquest bar i el seu cambrer ja me volia treure defora. No sé per què; crec que hi deu haver un error.
Bé lamo, sense immutar-se, no sel treu a vostè. Aquests altres dos senyors shan portat duna manera incorrecta.
En Xavi saixeca per dir-li:
Si vostè ho considera així, nosaltres partim. Ara bé: no se faci il·lusions, no sortirem daquest bar sense haver pagat la consumició. Vostè ens pot treure defora; ara, si vol humiliar qualcú, humiliï la seva
No, deixal anar intervé en Miquelet. Si ens treu defora, ens nanam sense pagar. Això és lògic.
Sense pagar, mai contesta en Xavi. Això és voler humiliar-nos. I això, a mi, tant com nom Xavier Pugiula i Santaner de Bellpuig, a mi no mho fan.
Lamo del bar fa un gest que lallunya aparentment del que estan tractant. De sobte, amb un somriure fràgil i servil, que li descobreix una dent dor, sinteressa:
Vostè, idò, deu ser fill de don Fulgenci Pugiula, comte de
Sí senyor agressiu, en Xavi.
Jo el conec, son pare diu lamo del bar, evidentment orgullós. El meu padrí, o sia el meu avi, coneixia molt i era molt amic de lavi de vostè. El meu avi era cosí duns amos de possessió
No me conti la seva vida el talla violentament en Xavi. El seu arbre genealògic, la gloriosa història duns avantpassats amos de possessió ens la porta molt fluixa. Què devem?
Ah, a son pare no li agradaria saber que vostè se porta així li adverteix lamo del bar.
Vostè què sap, de mumpare? Què punyetes li importa el que ell pensaria de tot això? Què li dec? pregunta, furiós, en Xavi.
Res. Pot prendre portal.
En Miquelet saixeca, però en Poi lestira per un braç i lobliga a seure altra vegada.
Res. Pot prendre portal.
En Miquelet saixeca, però en Poi lestira per un braç i lobliga a seure altra vegada.
Tu no thi fiquis. És cosa dells li diu.
No ha dit que no devem res? Idò fotem el camp i a ca una puta contesta en Miquelet.
Vés-hi tu, si vols. Per mi, pots partir en voler empipat, en Poi.
En Miquelet abaixa el cap i resta assegut. No ho entén. Si ara se nanassin haurien guanyat més de dues-centes pessetes. Més de dues-centes pessetes. Aquests dos es veu que no han sentit parlar mai de diners, a ca seva. Però jo, sí. Ara en tenim més que a can Xavi, però ens ha costat molt. Ha costat que mumpare i mumare només han viscut tota la seva vida per fer diners, i han sacrificat na Magdalena convertint-la en una mòmia que tot el sant dia fot el ridícul davant quatre estrangers bajanots, dient typical spanish, typical Majorca, very very, mucho very iVery merda! I tot per fer diners. Mentre aquests dos anaven vestits amb abriguets caríssims importats dItàlia i eren els protagonistes de tres festes a lany, jo demanava tres peces a mumare per comprar caramels, i només men donava dues, els diumenges, i em quedava sense fotografia de primera comunió perquè no hi havia diners. El fotògraf havia vingut dun poble veïnat i va fer fotografies a la filla del batlle, a la neboda del capellà, al fill de lamo en Jordi, el comerciant, i a dos o tres més que podien o feien com qui pot. Jo em vaig quedar sense fotografia de primera comunió i quan em barallava amb algú era el primer que em deien: Hala, vés, tu, que ni tan sols et feren retrato! Mumpare ens va comprar el primer aparell de televisió quan ja feia més de dos anys que el podíem tenir. Però abans va haver de fer un càlcul: els meus fills, na Magdalena i en Miquel, van a veure la televisió a un bar i això els costa diners, perquè han de prendre una Coca-Cola cada un: són trenta pessetes diàries. Al cap del mes, quasi mil. Al cap de lany, dotze mil. I així. Resultava que comprant un aparell de televisió, al cap de dos anys hi hauria sortit guanyant. I aleshores ja no estàvem per vint, ni per trenta, ni per cent mil pessetes
No prendré portal sense pagar. Me digui tot duna què val, això que hem pres. Cinc whiskys dobles.
Lamo del bar abaixa el cap, dóna mitja volta i sen va. Sense girar-se enrere, diu:
El cambrer li dirà què val.
Els tres esperen en silenci. En Miquelet està com nerviós i sembla tenir agulles al sofà on seu. En Xavi li diu:
Deixam cinc-centes pessetes. Ja te les tornaré.
En Miquelet es treu la cartera de la butxaca interior de lamericana i les hi dóna. Diu:
És tot quant duc.
És igual. Jo en tenc assegura en Poi. Podem continuar la festa.
Arriba el cambrer amb el compte. En Xavi agafa el paperet i li dóna quatre-centes pessetes. Diu:
Ja està bé. Munti un negoci.
El cambrer sen torna. En Xavi dóna les cent pessetes que sobraven a en Miquelet. Saixequen tots tres i surten al carrer.
3
Na Coloma mira el rellotge.
Déu meuet! Ja són les vuit? Consulta lhora al rellotge de paret que han col·locat damunt la xemeneia i comprova que el seu no va malament. Vaig a vestir-me tot duna. Si veis na Magdalena, digau-li que pugi, també, que no ens en donarem compte i ja serà hora de sopar.
Bé contesta na Maria, la dona den Lluís. No passis pena.
Na Coloma puja les escales cap al pis, que és la casa que ells habitaran quan vinguin a Son Puig-gros. A baix hi viuen els pagesos, que són en Lluís i na Maria. Són un matrimoni sense al·lots, i aquest és quasi lúnic inconvenient perquè puguin dur la finca bé, car hauran de tenir molta de gent llogada, i això mai no dóna massa bon resultat. Sempre hi hauria dhaver algú que vigilàs la feina dels homes i dones llogats, algú que tingui molt dinterès que la finca rendeixi al màxim. Però ja ho veurem. Limportant és que en Lluís no estava massa bé on estava, i ara notarà ben bé la diferència. Ha estat, un poc, una obra de caritat. Ara que nosaltres hem pujat amunt, hem de procurar ajudar els nostres perquè visquin millor. A mi magradaria que tothom estigués bé. No hi ha res que més amargui la vida que pensar en la gent que passa gana. Tothom hauria de poder tirar endavant sense gaires preocupacions. Seria molt bonic, per exemple, que un pic a lany ens reuníssim tota la família, que seríem prop dun centenar, a dinar davall els pins de Formentor, i que tots hi poguéssim anar amb cotxe propi. Però per ara sembla impossible. Si volem fer aquest dinar, algun dia, nosaltres haurem de fer un parell de viatges amb tots els nostres cotxes. Els únics de la família que ens hem fet amunt som en Miquel i jo bé, i na Magdalena i en Miquelet. Els altres van vivint així com poden, però
La veritat és que vénen cada dos per tres a veure si els podem deixar diners, ara deu, ara vint mil pessetes. Hi ha hagut vegades que teníem deixades a la família fins més de dues-centes mil pessetes, entre lun i laltre. Ara sembla que les coses es van arreglant, perquè els anam col·locant en els nostres negocis. Qui ho havia de dir, ara fa deu anys, que nosaltres els solucionaríem la vida, a la llarga! Érem els qui anàvem pitjor de tots, els qui fèiem les llesques més primes.
És davant el mirall de larmari, que li envia la imatge del seu cos greixós, inflat.
Es posa uns sostenidors nets, color de rosa, brodats de randetes per les voreres.
Es recorda de dona Leonor, la dona de don Fulgenci, dos anys més vella. La veritat és que ningú no ho diria: dona Leonor encara és atractiva. Sha conservat primeta i sembla que les seves apetències no lhan dabandonar mai. Sembla, també, que sempre ha de ser prou apetitosa. És clar: ella, dona Leonor, no ha fet altra cosa en la seva vida més que anar de modistes, de perruqueres, instituts de bellesa, gimnasos, maquilladores Feia mitja hora de gimnàstica cada dia, quan venia amb el seu home a passar alguna temporada a Son Puig-gros. Jo la vigilava i després ho comentàvem amb les altres: Quina dona més rara, es passa una bona estona alçant els braços, estirant les cames, tocant amb les mans en terra sense doblegar els genolls Ens estranyava que una dona de la nostra edat fes aquelles coses, tan rares per a nosaltres Ella no ha fet altra cosa en la seva vida més que cuidar el seu cos. Però jo mai no he tengut temps per cuidar-me. Sempre he treballat, feina, feina, i quan vaig començar a preocupar-me per la línia ja no hi havia remei. Estava empegueïda danar a fer gimnàstica o a donar-me massatges en un institut de bellesa. Tot quant vaig fer per amagrir-me va ser inútil: perdia deu quilos i tanmateix ningú no ho notava. Ni en Miquel. Sí, això és lúnic que li puc retreure. Però en Miquel ja fa anys que en arribar la nit només té son i ganes de descansar.
Damunt la combinació es posa el vestit negre que li han fet expressament per a la festa davui. El negre és un color que aprima, i això no ho ha descobert fins fa mig any. Shavia mort la seva mare i es va fer fer un vestit negre per anar al funeral. Es va sentir més prima, més atractiva. De sobte es va recordar que locasió no era per fixar-se en aquestes coses: era com una falta de respecte a la seva mare. Quan va anar a confessar-se, una setmana després, ho va consultar amb el confessor. Aquest no hi donà gaire importància, considerant-ho una falta venial; li parlà en canvi daltra cosa: