No xerris així el corregeix na Fina. Són tres joves ben educats i agradables. No els podem deixar sense més explicacions. Els hem daguantar una estoneta explica.
Bé, feis el que vulgueu. Ara nosaltres anam a ca meva. Si hi voleu venir, vos hi estarem esperant durant mitja hora diu en Xavi. I si no fa un gest amb les mans com qui diu shaurà acabat.
Bé, ara parlaré amb elles.
Si els voleu dur, aquests anglesos despistats, els podeu dur. Nosaltres ja ens ho arreglarem per fotrels per la finestra.
Na Fina deixa els tres amics sense dir res. Ells es miren més satisfets que mai, més orgullosos que mai. Buiden els tassons, en Poi paga i surten del bar.
En Miquelet puja al seu descapotable, seguit den Xavi i den Poi.
Per un moment, ha oblidat la festa de Son Puig-gros i engega el cotxe cap al barri de la Seu, Conquistador amunt. Enfila el carrer de lEstudi General. En passar-hi per devora, en Xavi li diu que aturi el cotxe. Baixa i es pixa a les parets de la universitat. Puja altra vegada i continuen. Tots tres són llunyanament conscients que han begut massa, que fan massa via. Però disfruten. Voldrien trobar-se sempre tan bé com ara.
En Miquelet frena bruscament i els altres dos baixen del cotxe com escopits.
No pots aparcar aquí lavisa en Xavi. Volta a lesquerra i trobaràs lloc.
El cotxe torna a arrencar. En Xavi obre la porta que dóna al pati i fa senyes a en Poi que hi entri aviat. Després torna a tancar i roda la clau.
Ja veuràs quina pena que li farem passar diu en Xavi.
Es queden esperant, amb lorella aferrada a la porta. Al cap duna estoneta curta senten les passes den Miquel, seguides de dos cops a la porta. Callen. Hi ha un moment de silenci, interromput per dos cops més i més forts, i encara la veu den Miquelet:
Si no obriu, men vaig! amenaça.
Continuen en silenci. Tornen a sentir cops a la porta i la veu den Miquelet:
Per darrera vegada, obriu o vos envii a fer punyetes!
Dos segons més tard senten les passes den Miquelet allunyant-se.
El deixes partir? pregunta, indiferent, en Poi.
No ens fa cap falta. Però, així i tot, tassegur que tornarà.
No crec que torni ni que ens miri mai més a la cara aventura en Poi.
Tornarà. Jo li dec quatre-centes pessetes dara fa mitja hora. Això serà lexcusa.
En Xavi obre el llum de lentrada. Després roda una altra clau i resta ostentosament il·luminat tot el pati. Al fons, lescala gran. És una de les cases més pomposes del barri catedralici. Enmig del pati verdegen quatre plataners majestuosos. En Poi eludeix la comparació amb la casa dels seus pares, del mateix estil, però més petita, no tan monumental.
En Xavi sha quedat capbaix i musti. Es dirigeix cap a la porta i obre. Surt defora, al carrer, i crida:
Miquel!
Es va aclarint lombra que avança cap a la casa. És ell. Ve amb pas greu i cara molt seriosa. En Xavi, per ell i pel seu amic, vol evitar lespectacle den Miquelet demanant-li les quatre-centes pessetes. A més, està un poc penedit del que ha fet. Li surt a camí i lagafa pel braç. Adopta un aire amistós per dir-li:
Era una broma, home. No thauràs picat?
Per ser una broma, era pesada es queixa en Miquelet.
Hala, no siguis ninot. Vine, que ara vendran dones i a ca meva no hi ha ningú.
En Xavi li passa el braç per lespatlla i entren plegats al gran casal.
5
Quan tornen a la carrera on hi ha lentrada a la clastra de Son Puig-gros, en Miquel veu que la gent ha anat arribant i shi han reunit ja més de trenta persones, moltes de les quals ja feia una bona temporada que no es veien.
És una festa en tota observa dona Leonor. Trob que hi ha molta gent.
I encara narribarà més contesta en Miquel. Això serà si vénen tots els que hi estan convidats.
No és probable que vinguin tots. Sempre hi ha envejosos que no han pogut sofrir mai el nostre progrés. Gent de Calderrotx, sobretot. La gent que fa deu anys em mirava amb compassió i moferia la seva ajuda en un cas dangúnia. Aquests no suporten de cap manera que en Miquel hagi sortit del no-res i shagi fet amunt, amunt, i avui els pugui tapar amb bitllets de mil.
Va saludant la gent que ha arribat, sempre des del costat de don Fulgenci i dona Leonor. Molts els miren, aquests dos, amb un cert aire divertit, de triomf, que irrita la senyora.
Lluís! crida en Miquel quan veu el seu cosí que passa aviat. Digues a na Coloma, a na Magdalena, a en Xavi i a en Miquelet que vénguin aquí.
En Lluís desapareix entre la gent, que aprofita qualsevol moment per donar lenhorabona i manifestar la seva admiració per les reformes. Al cap duna estoneta vénen na Coloma i na Magdalena. La mare sacosta efusivament a dona Leonor, amb la intenció de besar-la a cada galta, però aquesta li allarga la mà, amb el braç ben estirat. Es donen la mà, també, amb don Fulgenci. Na Magdalena repeteix la mateixa operació de la seva mare.
Cada dia creix més, aquesta filla teva assegura dona Leonor a na Coloma. Na Magdalena fa la mitja, tímidament, es gira darrere i fa una senya. Sacosta un home duns trenta-cinc anys, alt, elegant, amb els cabells rulls ben plens de brillantina. Fa una capadeta i es queda a lexpectativa.
És en Jaume, el meu promès diu als senyors. Són don Fulgenci i la seva senyora, dona Leonor.
En Jaume vol besar, amb una gran inclinació, la mà de la senyora, però ha calculat malament les distàncies i li besa el braç, a laltura del colze. No pot evitar tornar-se més vermell que un tomàtec. Dona Leonor somriu i li brilla una gran satisfacció a la dentadura blanca i postissa. En Jaume agafa precipitadament la mà de don Fulgenci, que estava allargada ja fa un moment i mentre ha durat el desconcert de tot el grup.
Encantat de conèixer-los pot dir, encara, en Jaume. Treu tabac ros i passa el paquet un per un. Només en Miquel nhi pren. Assegura: Mhe acostumat al tabac ros i no el puc deixar.
Don Fulgenci observa el bullici de la gent que espera el sopar.
I en Xavi i en Miquelet? pregunta en Miquel, preocupat.
Encara no han arribat li contesta na Coloma. Jesús, ara són joves. Se deuen haver entretengut amb qualque nina. Se gira cap a dona Leonor: Aquest Miquelet és un cas. Sempre que jo li dic: Miquelet, meam si te poses a festejar, ell fa mitja volta i me fuig de davant com si jo fos el dimoni. Sestima més una avui i una altra demà. No, i nhi ha un parell, de nines, que lencalcen ben de granat. Però ell, ca! Estrangeres. Aquestes li agraden. I Jesús! Tanmateix què li has de fer? Ara són joves, que se divertesquin, ara que no tenen problemes. Que no és vera?
Dona Leonor, que lestava escoltant, es dirigeix a en Jaume:
I tu, què? Estàs ficat en negocis de turisme, també?
En Miquel i don Fulgenci saparten del grupet.
Don Fulgenci, ara no sé si mestic ficant on no me demanen. Però si mho permet li faré una pregunta.
Digues.
He sentit dir que volen vendre el seu palau de Palma. Això que és vera?
Semblau mosques vironeres, corbs afamegats, vosaltres. Pareix que estau a dalt, mirant com nosaltres donam les darreres passes fins a caure morts, per llançar-vos damunt, menjar-nos els ulls i no deixar-ne ni els ossos. Sentiu lolor de carn morta abans que ningú, i us hi tirau com a desesperats. Us ho agafau com una gran festa. Odii la vostra crueltat, la vostra manera desbucar-nos, bèsties carnisseres! Però és això precisament el que em dóna fe, perquè és el que ens fa tan distints
Potser. Però no crec que tinteressi. Què en faries tu, de la meva casa?
Ja ho veuríem. Shi podria fer un bon hotel.
És molt problemàtic. Pensa que està en un barri on te posen dificultats per pintar una persiana. Jo ja hi havia pensat, en la possibilitat de fer-hi un hotel. Ho ha dit i sen penedeix instantàniament. Però ho veig molt difícil. En tot cas, conservant la casa tal com és ara, i fent-hi una sèrie de reformes interiors No ho sé.
Que ja ho té aparaulat amb qualcú? sinteressa vivament en Miquel.
Sí, la veritat és que ja ho tenc més de mig venut i ara fa mal tornar arrere. Si ho hagués sabut abans
Bé, per poc que pugui, li agrairia que abans de fer el tracte mho consultàs. Estigui segur que jo li ho prendria amb unes condicions millors per a vostè. Podríem arribar a un acord de manera que vostè hi sortís guanyant més que amb un altre qualsevol. Jo ho puc fer, don Fulgenci nestigui segur.
Gràcies, gràcies, gràcies, Miquel. A més a més sempre ho feis de manera que encara al final us hauria de donar les gràcies.
No, no, no. Ho podem fer, però sense que cap dels dos hi surti perdent. Lo just diu don Fulgenci.
Bé, ja en parlarem. Li anirà bé que véngui a veurel un dia de la setmana vinent?
Sí, quan vulguis. Avisam un dia abans.
Senten arribar un cotxe i es forma en tota la carrera un aire dexpectació. En Miquel sobre pas a través de la gent i avança fins on sha aturat el cotxe negre, americà, que ha aixecat un núvol de pols, malgrat haver regat, avui horabaixa, el camí que va des de les barreres fins a la casa.
En baixen dos frares. Un dells saluda efusivament en Miquel.
Es tracta del seu germà Salvador. En Miquel besa la mà, mentre doblega el genoll esquerre, de laltre frare.
Com està, pare provincial?
I ja ho veus, Miquel. Hem vengut a veure què és això. Mhan dit que és gros amb un to benèvol, el pare provincial. Bé, bé, ja estic content. Per massa pa no hi ha mal any. Que no és així, que ho diuen?
Caminen tots tres, en Miquel davant, cap al grup on hi ha don Fulgenci. Aquest doblega el genoll esquerre per besar la mà del pare provincial i després besa la del pare Salvador. Els altres repeteixen la mateixa operació.
Bé, què te sembla, Salvador, si començam aviadet? El sopar ja està fet i pareix que la gent té gana, ferm diu en Miquel.
Ah, ah, ah! exclama el pare provincial, somrient. Ell jo sent molt bona oloreta! Què trobau, pare Salvador? Sort que avui no és divendres!
Tots riuen la broma del pare provincial.
Bé, idò podem començar en voler. Amb el vostre permís, pare provincial, pujaré a vestir-me
Jo vénc amb vós.
Els dos frares parteixen cap a dins la casa, seguits de na Magdalena i en Jaume. Pugen al pis dels senyors, on, dins un quarto, hi ha un roquet i una estola preparats. En Jaume agafa lhisop mullat daigua beneïda i es disposa a esperar el moment dentrar en funcions. De les feines que corresponen clarament a la família, aquesta és la primera que se li encarrega a ell. Això li dóna entenent que ja en forma part. Mira lhisop i sestira lamericana, tot adoptant un aire ben digne, de circumstàncies.
El pare provincial agafa a part laltre frare.
On hi ha el vàter? li pregunta. Vaig un poc destrempadet.
El pare Salvador li assenyala una porta i entreté na Magdalena i en Jaume perquè no lhi vegin entrar. Es posa lestola.
El pare provincial pensa en el sopar davui vespre i en la desagradable coincidència que precisament avui se li han despertat les morenes, rebentant-li en sang que li ha tenyit els calçons blancs; i això, que ja és mala sort, després duna temporada llarga de pau. Tot un drama. Sap que laltra gent, quan algú té morenes, encara hi fa broma. Però ell ni tan sols es pot permetre aquest petit conhort. És una de les moltes espines que suposa la soledat immensa, punyent, dels religiosos.
Quan baixa el pare Salvador, precedit den Jaume i seguit dues passes enrere per na Magdalena, la gent ja sha concentrat devora la granja immensa, ara totalment il·luminada. El frare sobre pas fàcilment entre la massa, i es col·loca en primer terme, ben davant la gran vaqueria, ara buida. Envoltant-lo, don Fulgenci, dona Leonor, en Miquel, na Coloma i, devora, na Magdalena i en Jaume, digne, seriós amb lhisop a la mà dreta ben a punt per entregar-lo al pare Salvador quan aquest el requereixi. Sha fet un silenci total que deixa sentir les paraules pronunciades en llatí dificultosament, car ha hagut de fer esforços per trobar una fórmula apropiada per beneir una granja. És la primera que beneeix.
Si no fos pel que sempre segueix la benedicció, lempiparia la mania que té la seva família de beneir totes les coses. Quan compraren el primer cotxe passaren pel convent i se lendugueren a Calderrotx. Tota la família es concentrà devora el vehicle, i ell va haver dimprovisar una fórmula llatina per a aquest cas, fent com si lestigués llegint en un missal. La veritat és que recordava vagament que nhi havia una, però no sabia on trobar-la. En aquella ocasió en va sortir pronunciant unes paraules que feien referència al progrés de la tècnica sempre a major glòria de Déu. Ningú no el va entendre, tanmateix, perquè de la família ningú no sap llatí. Només en Miquelet en tenia una petita idea, perquè havia tret notable daquesta assignatura a lexamen de quart curs de batxillerat. De tota manera, no creu que pogués destriar res.
El cotxe estava adornat amb una gran profusió de flors de plàstic, una medalla de la Mare de Déu de Lluc, un canet i dues anneretes de plàstic. Oferia laspecte dun gran jardí artificial. Als vidres de darrere hi havien posat cortinetes, cendrers imantats aferrats a les portes, havien omplert el cotxe de capsetes amb aspirines, esparadrap, mercromina, tabac i una botella danís.
Des daquell moment, tan bé va sortir i tan bon resultat va donar la seva benedicció aquell cotxe encara no ha tingut cap accident que el sol·liciten per beneir-ho tot. El pare Salvador ha estat temptat, algunes vegades, de dir al seu germà Miquel que no cal dur la devoció fins a aquests extrems, si bé després ha pensat que no era oportú, car la religió sha de posar sempre al nivell de la intel·ligència i dels coneixements de cadascú. A més, i el pare Salvador sho reconeix com un defecte, però del qual en treu profit espiritual, el seu germà aprofita aquestes oportunitats per fer-los partícips del seu progrés. La primera vegada, quan li va beneir el cotxe, li va regalar mil pessetes. Però ell li va dir que sestimava més que lobsequiés duna altra manera, regalant-li una cartera, per exemple, o una ploma estilogràfica o una capa. La veritat és que si li donaven diners nhavia dentregar el vuitanta per cent a la comunitat. Daquesta altra manera, per contra, si li regalaven una màquina descriure o un rellotge dor, per exemple, ell hi sortia guanyant: la màquina o el rellotge, o el que fos, era tot per a ell, i, a més, valia més de mil pessetes.
En Jaume li dóna lhisop, quan el frare, sense apartar la mirada del missal on està llegint, allarga la mà. El pare Salvador fa els asperges amb una gran solemnitat. Tanca el missal, somriu al seu germà Miquel i tothom romp el silenci. La granja ja està beneïda.
Na Coloma li pren lhisop i es dirigeixen plegats cap a la casa.
Ara així una ja creu que tot ha danar millor li diu na Coloma. Ho tenc com més tranquil. Aquestes coses, beneïdes, pareix que te donen com una pau interior, o no sé Na Coloma acaba de comprovar novament que li manquen paraules per dir el que sent. És quelcom que la preocupa sovint, cada vegada que té aquesta sensació. Quan això li passa amb altra gent, procura callar o canviar de conversa, perquè, encara que entengui, més o menys, per damunt-damunt, el que volen dir, no pot intervenir-hi. Aleshores gira la conversa cap als negocis o les joies. I aquí és on ella es pot lluir, perquè domina bé ferm el llenguatge que susa en aquests casos.