Lesglésia té necessitats vertaderament urgents. Donat el gran problema social del poble, la veritat és que no matrevesc a demanar diners, perquè sé que molta gent que no pot se bolcaria a la meva petició i farien més que no poden. Per això magradaria més que fos vostè, si pot i vol col·laborar a fer realitat les aspiracions de la parròquia, qui sencarregàs de recollir entre les seves amistats, quasi totes elles gent piadosa i entusiasta, la quantitat que necessitam per acabar el campanar
Total, demanava seixanta mil pessetes. Ella va convidar les seves amigues a prendre cafè i en mitja hora el problema va quedar resolt.
Guaita per la finestra i veu en Miquel parlant amb don Fulgenci i dona Leonor.
Bon vespre! crida, mentre els saluda amb la mà. Que ja han arribat?
Sí, Coloma. Ja fa un quartet dhora. Com estàs?
Què tal, Coloma? la saluda don Fulgenci.
Bé, i vostès? Que només han vengut vostès? I en Xavi?
Ha dit que vendria més tard, amb en Miquelet li crida dona Leonor.
Ah, bé. Baixaré daquí a una estoneta. Ara mestan arreglant. Fins ara! i tanca la finestra.
No ha vist bé com anava vestida, dona Leonor, perquè ja fa un poc de fosca. Li ha paregut veure-li una cosa lluent al braç, però creu que, en tot cas, no en duia massa, de joies. Les que té, segurament les vendrà prest. Ella les hi compraria. Diuen que és una de les col·leccions més antigues i més valuoses de Mallorca. Una vegada, a la revista Corte, va sortir un reportatge contant la fabulosa història daquestes joies. Nhi parlarà durant el sopar. Deduirà què deuen valer i li tindrà els diners preparats per quan no tingui més remei que anar-les-hi a oferir No trigarà gaire: no poden dur aquest tren de vida.
De moment, ella se nomple els dits i els braços, de joies, i encara sen posa a lescot del vestit. Ha obert la caixa de ferro on les guarda i les du sempre, vagi on vagi. No li agrada deixar-les a casa seva, per por que no les hi robin. Per contra, li agrada passejar la caixa pertot on va i mostrar-les a tothom. Disfruta veient els ulls espantats dels seus parents, quan ella arriba i buida la caixa de ferro damunt una taula i tot és lluent com un salamó desglésia en dia de festa major. Na Magdalena ho troba ben fet, això, i també li agrada veure els ulls astorats dels seus cosins. En Miquelet sempre li diu que això fa ric de nou. Però tanmateix en Miquelet sempre va ben anellat i enrellotjat, i també li agrada lluir tot lor que té. Cada temporadeta, na Coloma pesa totes les joies, polseres, anells, cadenetes, arracades, medalletes, creuetes Ara ja passen dels vuit quilos. Recorda que quan va fer un any que havien obert el negoci a Palma Nova, i encara només hi tenien la botiga de souvenirs, en Miquel shi va entregar amb tres capsetes. A tots els va venir de nou, això, perquè no recordaven que aquell dia fos especial. Per a en Miquelet duia un anell grossot, amb un brillant de molt de valor. Per a na Magdalena, una fulla dor, per col·locar-se a lescot del vestit bo. I per a ella, un rellotge tot dor. Va dir-los:
Això és perquè de qualque manera comenceu a disfrutar la nostra feina. Però també és tenir diners segurs. Si un dia hi ha cap guerra i no vénen turistes, això és or i lor sempre serà or.
I al principi, abans de les ampliacions i sucursals de la tenda, abans del primer cotxe, bona part del que anaven guanyant ho gastaven comprant-se joies, perquè mai no perden el seu valor, perquè lor sempre és or En Miquel havia dit allò de la guerra referint-se a alguna de les que contínuament diuen que hi ha pel món. No a cap guerra espanyola, perquè a Espanya ja nhi va haver una. I perquè si fos aquí, la guerra, tanmateix
Ella era joveneta i no sen recorda gaire bé. Però va ser, poc més poc manco, així: a Calderrotx, el poble, hi havien danar uns homes a recollir tot lor per treure el comunisme dEspanya. Tothom va amagar les botonades i els anells, perquè no els els prenguessin, però el diumenge, el rector, damunt la trona, els va dir que no es fessin il·lusions, perquè tanmateix aquells homes que vindrien de Ciutat durien uns aparells que detecten lor, per amagat que estigués. I que castigarien aquells que no lhaguessin entregat tot duna. Aleshores nhi va haver que no sen fiaren i deixaren les joies dins una olla, tres pams davall terra. Ella no ho recorda bé, però aquests devien ser rojos. Els altres, els qui no volien un país que fos com una segona Rússia, entregaren a lAjuntament tot lor que tenien.
Sestà pentinant quan entra na Magdalena dins el quarto.
Mamà, tens laca, per aquí?
On eres? Ja comença a ser ben hora que tarreglis, filleta meva.
Si ja fa més duna hora que mestava arreglant! Que no veus que només me falta acabar-me el monyo?
Meam, girat na Coloma mira la seva filla, orgullosa. Està, tal vegada, un poc massa grassa, però ara, aquest hivern, que no hi haurà tanta de feina, lenviarà a un institut de bellesa femenina, perquè li llevin tot el pes que li sobra.
Na Magdalena dóna la volta davant la mare.
Ho trobes exagerat? li pregunta, assenyalant-se el pit.
No, filla. Tot allò que sigui natural ja magrada. La torna a mirar de dalt a baix. Estàs molt mona, filla meva. En Jaume no sé què dirà. Que ja ho teniu tot a punt, per casar-vos?
Ca, pots pensar! Papers i més papers! Ara començarem les conferències prematrimonials.
I això què és?
Uns sermons que fan als qui shan de casar, perquè aprenguin què és el matrimoni i la seva funció catòlica aclareix na Magdalena.
Au, idò, a veure si vos fan bon profit. Ten la laca. Me podries pentinar un poc per darrere. Amb tant de trull, ni temps danar a la perruqueria no he tengut.
Na Magdalena li arregla un poc els cabells de darrere. Na Coloma la veu a través del mirall.
Tu ets una dona com haurien de ser totes, filla meva. No com aquestes que ara susen, que viuen dins el pecat i duen els homes a la perdició. Una dona decent, feinera, que de la feina nha tret el profit. A posta has trobat un home condret, bon catòlic i treballador, un home assentat i bona persona, formal, un home ja fet. I perquè tu ets així ell està tan enamorat de tu i ho estareu sempre lun de laltre. Formareu una bona família cristiana i als vostres fills no els faltarà res: tindran estudis i seran homes de carrera. Magradaria tenir un nét que fos metge, ja que en Miquelet vol ser misser. Seran al·lots ben educats, nets, forts, bons catòlics. Més que mai fareu veritat allò de hacer hijos para el Cielo. Tindran sempre una taula ben plena i no hauran danar a fer feina, perquè nosaltres ja nhem feta massa. Nhem feta massa i fins fa deu anys quan més en fèiem més pobres érem
Bé, ja està, això, mamà. Men vaig a acabar darreglar-me.
Surt del quarto dels seus pares amb el pot de laca a la mà. Na Coloma sobserva davant el mirall. Mira detingudament els seus braços carregats dor, els seus dits carregats danells. Qui ho hauria dit, ara fa deu anys! Un somni, talment un somni!
Un dia, al cap de poc temps, veieren passar dues avionetes que travessaven el cel brillant de Calderrotx. Eren les avionetes que els italians havien venut als nacionals a canvi de lor que la gent havia donat per poder fer la guerra als rojos. Això digueren pel poble; ella no ho sap bé.
4
4
En Xavi encara torna dues passes enrere, obre la porta del bar i pega un crit:
A fer punyetes tu i els ossos dels teus morts! i comença a córrer, seguit den Poi i den Miquelet.
Donen la volta al primer cantó que troben i saturen un moment, el temps just per respirar i mirar-se somrients i victoriosos. Reprenen la marxa a pas normal, ara silenciosos, però contents. Només en Miquelet continua francament preocupat, perquè no sha fet menció de la festa de Son Puig-gros. En arribar al pròxim cantó, savança i volta a la dreta, amb la intenció danar caminant i dur els seus amics on té el cotxe aparcat. Volten amb ell i caminen capbaix, sense dir-se res.
Ens hauríem dentrompar proposa en Xavi. En aquesta punyetera ciutat, un shi avorreix com un mussol. Lany que ve me matricularé a Barcelona, i així almenys podré anar a les vagues i barallar-me amb els grisos.
En Poi sent una admiració considerable per en Xavi. El troba sempre original i encertat, intel·ligent. Dóna per segur qualsevol cosa que ell li digui.
Me pareix que vendré amb tu. A Palma no ten dónes compte i te mors doi li diu. Sha imaginat al costat den Xavi i de dues estudiants estrangeres, dolces i obscenes, en una vaga estudiantil. La idea és excitant. Li pregunta: Què deuen voler aquests estudiants que fan vagues?
En Xavi satura un moment i es posa dreta la corbata. Simagina un micròfon davant la seva boca, quan contesta:
Està ben clar: són joves com nosaltres i no volen res amb els vells. Bé que fan. Tots els vells mereixen cremar.
Idò jo crec que només volen una cosa: no anar a classe aventura en Miquelet. Ho podem demanar a qualsevol: quins són els que fan les vagues? Els qui no volen estudiar, els vagos.
En Xavi sel mira de dalt a baix. Amb un to burleta:
Ha parlat el sant pare. La veritat sha fet persona i ha pres el nom de Miquel. Veu en Miquel ofès i humiliat. Li agrada, adesiara, veurel així. I en aquests moments no es pot aturar fins que lha vençut definitivament. Hi ha vegades que pareixes un porqueret de possessió. No volen estudiar? Això és el que diu la gent que vol que tot continuï com fins ara! Sembla que tenguis cinquanta anys. Tu ets daquests que creuen que la universitat són les tunes, els balls als col·legis majors, les juergas amb les alumnes més bones I la universitat no és això, és qualque cosa molt més seriosa. Un temple de cultura, on qui vol i pot shi fa home. Deixa passar uns segons. Mira fixament en Miquel i afegeix: A la universitat només hi deixaria entrar segons qui.
Continua caminant, seguit per en Miquelet, molt capbaix i ofès, i per en Poi. La ciutat ha encès els seus llums de neó i pel carrer dApuntadors comença a passejar-shi la clientela habitual. Perdona, Miquelet, que sigui així, però no em queda altre remei. He daprofitar totes les teves caigudes, perquè això és lúnic que encara em permet destar per damunt teu. A més, et dic la veritat, ara faria qualsevol cosa perquè vosaltres no tinguéssiu accés a la universitat, perquè tu no poguessis acabar mai la carrera i fossis un element estúpid, com la teva germana Magdalena, un element declaradament servil com ho són tots els altres, a ca teva. Però than fet pujar amunt, than fet estudiar on jo estudiava, i quan serem grans serem ben iguals lun i laltre, o potser tu seràs encara més que jo, perquè estaràs forrat de milions i jo mhauré de guanyar la vida donant classes de gramàtica en un parell de col·legis. Aleshores jo no seré ningú, perquè ningú ja no recordarà qui eren els meus avantpassats. A posta he triat filosofia i lletres, perquè en certa manera la gent podrà pensar que no em fa falta la carrera, per viure. Mira si en som, de ridícul Voldria no haver-te conegut mai. Sempre ets al meu costat, sembles el meu canet, i en tant de temps de parlar amb mi encara no has après que the dodiar profundament, a la força, perquè tu ets un intrús, perquè has vingut a ocupar el lloc que a mi em corresponia, sense que ni tu ni jo ens ho hàgim jugat, sense que cap dels dos hagi guanyat o perdut el que tu has guanyat i he perdut jo. Però no ho veuràs mai. Ens farem grans, a poc a poc, i jo deixaré de ser un imant que et crida irresistiblement, thauràs dempatxar dels teus negocis, moblidaràs lentament i prest o tard esdevindré, als teus ulls, un personatge ridícul i desgraciadet. Hauràs perdut tota la sensibilitat que ara fa que madmiris com un déu. Un dia, els meus jocs atrevits i les meves frases brillants, el meu saber anar pel món, no et diran res. I aleshores jo mhauré mort o seré un pària, un trist professor de províncies o potser un gat amargat i solitari, perquè el meu ressentiment ja no serà el que és ara: una font denergia per donar els darrers espectacles. Els meus pares estan molt preocupats per no perdre lelegància enmig de la catàstrofe. I jo som com ells. Només que jo tenc un altre concepte de lelegància. Faig com si no hi tingués res a perdre i encara estigués content. Però només jo sé que això és mentida. Tu no ho saps ni ho sabràs mai. Màxim, moblidaràs, o un bon dia em deixaràs diners a un interès considerable.
Han arribat al lloc on està aparcat lMG vermell den Miquelet. Estan silenciosos i malhumorats. En Poi sadona que a ell, en tot això, li convé semblar que no hi pinta res, i es creu el més indicat per convidar a una copa.
Aquí mateix.
Proposa un bar recentment inaugurat. Abans dentrar-hi senten una cançó dels Beatles, en la qual imiten el cant dun gall que deu haver intuït la sortida del sol. Shi fiquen i immediatament noten que latmosfera els canvia lestat dànim. Hi ha autèntica animació, molts de jovenets i jovenetes de setze a devuit anys que porten el ritme de la cançó dels Beatles amb tot el cos, especialment amb els ulls, obrint-los i aclucant-los segons les exigències de la música. Es miren tots tres i els seus somriures francs els reconcilien. En Xavi pega un copet afectuós a lespatlla den Miquelet, i aquest contesta agafant-li el colze i fent-lo avançar davant.
Whiskys diu en Xavi, completant de paraula el que ja havia dit mostrant tres dits al cambrer que serveix darrere el taulell.
Shi troben bé, aquí. En aquests casos no fan comentaris. Observen la gent, les parelles, miren les nines amb aire de conquistadors, amb una gran seguretat.
Pst! en Poi indica una taula del racó, mig a les fosques. Mirau-les. Se coneix que shan volgut venjar de nosaltres, perquè ells semblen estrangers.
En Xavi saixeca i avança cap a aquella taula. Al cap dun moment torna amb na Fina, més atractiva que abans de lestiu, més dona. Va vestida amb uns pantalons últim crit, lilàs, verds i blaus, i amb una camisa color de carabassa. En Xavi sasseu al tamboret on era abans. El cambrer els posa els tres whiskys.
Hola, Fina lescomet en Miquelet.
Qui són, aquests tres? pregunta en Xavi, inquisidor.
Són tres amics anglesos que ara han gravat un disc. Per què?
Els tres es miren, simulant un gran desconcert.
En Xavi mira cap a una altra banda i adopta un to llastimós:
Hem estat cercant-vos tot el sant capvespre, i ara resulta que vosaltres estàveu amb tres estrangers idiotes i músics Està bé, està bé Simula una gran indiferència. Bé, que veniu amb nosaltres o quedau amb aquests tres pardals amb anses?
No xerris així el corregeix na Fina. Són tres joves ben educats i agradables. No els podem deixar sense més explicacions. Els hem daguantar una estoneta explica.