Crèdits:
Els dits de la bruixa
Col·lecció Catxap
Títol original: Her Fingers
Primera edició: juliol de 2020
© dels textos: Tamara Romero, 2012
© del pròleg: Víctor García Tur, 2020
© de la il·lustració de coberta: Cristina Cid, 2020
© de ledició: Mai Més, 2020
www.maimes.cat
info@maimes.cat
Maquetació i disseny: Mai Més
Correcció: Maria Camps
Galerades: Ariadna Sanz i Antonio Torrubia
Tots els drets reservats.
Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, incloses la
reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació, la difusió a través dinternet i la distribució dexemplars mitjançant el lloguer o préstec públics, sense el permís escrit dels titulars del copyright.
NOTA DE LAUTORA
A les mans hi teniu el que fins feia poc ja considerava una raresa. Els dits de la bruixa, un conte sobre les seqüeles duna dictadura, és el primer text de ficció que vaig escriure fa gairebé quinze anys i que ara recuperem, per primer cop en català, gràcies a la iniciativa i la confiança de Mai Més.
Més enllà del contingut, del que en el fons ens interessa, que per mi sempre és la història i els personatges, aquesta nouvelle té un recorregut singular.
Després que la primera versió que en vaig fer, en castellà, dormís al meu disc dur durant uns anys, lany 2012 vaig veure una crida molt interessant duna editorial americana que mencantava: Eraserhead Press. Buscaven manuscrits breus de noves autores, daquells que no encaixen enlloc. De seguida vaig recordar Els dits de la bruixa. Aquell primer experiment narratiu inclassificable.
No mhavia plantejat mai publicar-la perquè la popularitat de la novel·la curta és, com sabeu, força recent, però seguint un impuls que no sabria justificar vaig posar-me en contacte amb un dels editors i, sorprenentment, em va demanar els primers capítols en anglès. Com a lectora habitual en aquesta llengua, vaig acceptar el repte i, després de rebre llum verda, al cap dun parell de mesos tenia llest el manuscrit definitiu.
No és una manera normal de moures en el mercat editorial, ni de començar a publicar, però jo no he seguit mai el camí habitual. I el fet és que, al cap de menys dun any, ja tenia el meu primer llibre a les mans a Portland, als Estats Units: Her Fingers.
Tinc tendència a oblidar-me per complet de les històries que escric un cop estan publicades. No les rellegeixo mai. Es queden a les mans dels lectors i jo començo a treballar en algun projecte nou. Per això, en rebre la proposta de reescriure Her Fingers en català, vaig tenir alguns dubtes. Què em trobaria? Quedaria horroritzada? Òbviament, ja no soc lescriptora que era quan començava. Però molts anys i un grapat de llibres després, he decidit enfrontar-me un altre cop al meu primer text i retrobar-me amb lescriptura en català.
He volgut respectar al màxim aquella escriptora del passat, el seu barroquisme i la seva incontinència amb les idees, i durant el camí mhe trobat amb una història que, malgrat tot, continua funcionant i conservant la màgia. Aquí comença la segona vida de la bruixa Misadora, i ara torna a ser vostra.
Tamara Romero
Maig de 2020, Barcelona
Pròleg de Víctor García Tur
EL DOLOR I LA PRIMAVERA
(UNA LITERATURA PER ALS NASCUTS AL PLANETA FREAK)
1. Si existeix la deformació literària que els anglòfons anomenen «bizarro» de vegades ho dubto, i sembla que tot ha estat un somni, si existeix de veres, Tamara Romero nés lambaixadora. Ella, abans que ningú, llegia la gent de la comunitat bizarra nord-americana, shi relacionava i escrivia alhora. De seguida que aquí es va formar una colla entusiasta i Orciny Press va donar senyals de vida, Romero va ser inclosa a lantologia Bienvenidos al bizarro, al costat de Carlton Melick III i Jeremy Robert Johnson, i va prologar el Fantasma de la Laura Lee Bahr... No és cap casualitat que Els dits de la bruixa fos publicada primerament en anglès a la casa gran del bizarrisme: Eraserhead Press, editorial de Portland (Oregon).
2. ¿I, doncs, en què consisteix el tal Bizarro? Lluny desgotar la llista dingredients que el componen, val a dir que es tracta duna mescla al·lucinant dirrealismes, esclats gore, terror adolescent i terror adult, porno barat, sèrie B i sèrie Z, foscor lynchiana i coloraines pop, manga absurd i anime malsà, còmic underground, videojocs demencials, creepypastes, coses que no hauries dhaver vist al 4chan, angoixes de Franz Kafka, deliris de Philip K. Dick, adjectius dH. P. Lovecraft, sàtires de Chuck Palahniuck, aventures de Finn i Jack, famílies Unheimlich, espectacles de freaks i monstres, animals mutants, animals que de lluny semblen mosques... Tots aquests components dispars poden amalgamar-se, o no, en una ficció bizarra. És un subgènere procliu a la imaginació més estrafolària, uns cops més fi i daltres més brutal, més líric o més irreverent segons qui el manegi, però sempre abocat al rampell fantàstic i a la sorpresa a causa de les invencions i les combinacions insòlites que aporta. En tot cas, és un brot de la literatura producte de labús de drogues vàries, entre les quals cal destacar la televisió i internet (per a més informació, vegeu el punt 7).
3. Si existeix lanomalia literària que els anglòfons anomenen «bizarro» i volem establir un cànon pioner no necessàriament responsable del que ha vingut després, però sí precursor faríem bé de citar, entre daltres, Dr. Bloodmoney, or How We Got Along After the Bomb de Philip K. Dick, Blown de Philip José Farmer, El gusano máximo de la vida misma dAlberto Laiseca i, ja que hi som i serem, La mort i la primavera de Mercè Rodoreda.
4. Els dits de la bruixa pot ser considerat un conte llarg o una novel·la curta, com vulgueu, però és evident que lextensió no és impediment perquè Romero hi faci rutllar un món fascinant regit per lleis pròpies. Lautora hi fusiona fantasia i ciència-ficció duna manera molt similar a com ho resolia Ursula K. Le Guin a Rocannons World. Així, llegim sobre dones que són tractades de bruixes perquè fugen de ciutat i dun Estat opressor (pleonasme), un bosc darbres que secreten una droga que calma les penes, robots quasihumans i adolescents quasibiònics hi ha un penis artificial, algú pregunta «¿com és?», algú respon «fred i calent al mateix temps». Seguint la tradició dickiana, a Els dits de la bruixa ens esperen animals híbrids, com els peixesquirols i els cignellops, que porten instal·lada una càmera, drogues sintètiques que un màrqueting oportú ha batejat amb el nom dEverest o Astronauta, i la possibilitat força desitjable devadir-se saltant a daltres dimensions.
5. Si existeix la parafília literària que els anglòfons anomenen «bizarro», Tamara Romero nés la dealer més fiable.
6. A Els dits de la bruixa, Romero fa una aproximació poètica al gènere. Parla del dolor i de limpuls de fugir: tothom vol escapar de les seves limitacions, els seus mals, la seva realitat. Com en altres obres de lautora, la narració es troba sempre sota la influència dels somnis. Això no es deu únicament als ambients inquietants o els detalls fantasiosos, sinó que també és resultat de la tria de paraules: quan anomena un riu Adrenalina, una ciutat Clau Rovellada o un llac Verdura aquests dos últims exemples a Brújula y murciélago, sembla que lautora recorri a la inspiració surrealista, o al que té més a mà, de la mateixa manera que el cervell oníric recupera els materials del dia a dia i els incorpora al somni. També fa lefecte que la narració se situa en un territori inexacte i no se li pot reclamar que funcioni segons les regles dun univers ordinari. Som en terra de meravelles i pot passar qualsevol cosa.
7. Si existeix la quimera literària que els anglòfons anomenen «bizarro» és perquè hi ha una generació lectora capaç de rebre-la i, fins i tot, reclamar-la com a pròpia. Des de ben petits que hem estat radiats per tota mena de productes de caràcter fantàstic/fantacientífic que abordaven la qüestió de lEstrany amb E majúscula. Hem conegut lEstrany arreu, perquè formava part del nostre dia a dia: lhem vist a les pantalles, lhem llegit en llibres i còmics i lhem experimentat amb les nostres joguines i videojocs. Som nadius estranys. El nostre mainstream infantil era ple dalienígenes, orcs, planetes excèntrics i aparicions fantasmals, i per això no ens ha destranyar que tot plegat reaparegui processat pels creadors davui dia, que els gèneres es barregin, i que no quedi clara la frontera entre lhomenatge conscient i el pastitx per intuïció... Som nadius estranys, una generació estranya, i el més normal és que Tamara Romero sigui una de les nostres escriptores.
1.
ESTESA ENTRE ELS JONCSVOLÀTIL
La capsa negra romania al fons del forat. Vaig agafar un grapat de brutícia i la vaig deixar relliscar cap a baix, a sobre de la tapa de fusta negra i brillant. La sorra fluïa entre els meus dits com un corrent oceànic pentinant un escull de coral. En pocs segons havia cobert completament la capsa i el forat va minvar fins que pràcticament em vaig convèncer que no havia existit mai.
Ja dempeus vaig afegir-hi més sorra amb les botes, i després vaig pressionar amb la sola sobre la terra. Vaig donar un cop dull al terreny, buscant evidències dalgun element aliè a lecosistema. Res de sospitós. Vaig trobar una pedra de la mida duna llebre i la vaig col·locar a sobre. Incorporat de nou, a punt de tornar a la cabana, un llambreig metàl·lic que provenia del riu em va cridar latenció.
Vaig observar tranquil·lament els diferents elements: lespurneig metàl·lic, uns cabells vermells transformats en lava que morien a laigua, un vestit blanc que formava núvols humits per sobre de les males herbes. De cop i volta, com la sacsejada duna porta que pica fort, el meu cap va unificar aquestes imatges flotants i llavors vaig ser-ne conscient: era ella. Jeia entre els joncs. Una aparició terrible. Després dun moment de terror, em vaig girar, sense saber exactament què havia de fer. Era una dona jove, de pell blanca i cabells de foc, enfosquits pel cabal del riu. Estava inconscient. O morta. Tenia els llavis de color porpra.
El corrent del riu Adrenalina lhavia portat fins allà. Vaig ajustar-me el guant de cuir dret per treure-la de laigua, agafant-la per les espatlles i estirant-la cap a la vora del riu. Un floc dels cabells vermells se li enredà amb un jonc. El vaig arrencar amb fúria des de larrel i la vaig arrossegar fins a la terra ferma.
Sostenint-li la barbeta entre els dits, vaig obrir-li la boca i vaig escoltar el seu cos. No respirava. Però la meva Ofèlia no era morta. Un feble pèndol de pols se li aferrava al coll i em colpejava els dits coberts de fang. Vaig tornar a obrir-li els llavis i vaig respirar amb força a la seva gola.
Dos.
Tres.
Amb el quart alè de vida, es va despertar escopint aigua i proferint un crit dagonia que em va traspassar les entranyes com un llamp que destrossa un arbre.
Jo ja havia sentit aquest crit abans.
La vaig ajudar a aixecar-se. Tremolava com un animal mullat i indefens, i em va agafar el braç amb aquells dits freds, que eren de metall real. Quatre dígits protètics articulats que van empresonar la meva pell, gairebé punxant-la.
Pots parlar? li vaig preguntar. Havia de saber per què el riu mhavia tornat aquesta dona, transportada pels corrents gelats de lAdrenalina, gairebé fins a la porta de la meva cabana, com un soldadet de plom, mig metàl·lica, mig humana. Què tha passat?
No va respondre. Només em va mirar i em va tornar a estrènyer el braç amb les seves urpes dacer minúscules.
Anem cap a casa. Vine amb mi. Thas deixugar i descansar.
Vaig passar el seu braç pel voltant del meu coll.
LOmbres, la meva nina robot, havia sortit per interceptar-nos. Potser va veure des de la finestra com havia rescatat la dona del vestit blanc. Jo no havia tingut cap companyia a la cabana des que vaig comprar lOmbres per ajudar-me a casa. Era un robot articulat de ceràmica. Feia gairebé un metre dalçada, i era tímida i silenciosa. Probablement no havia vist cap dona humana des que la van activar. No lhavia portat mai a la ciutat i de fet, durant molt de temps, el fill de lIsaac havia sigut lúnic visitant que venia de tant en tant, quan em portava la llet de tauró que necessitava per al meu tractament. Altres homes anaven a tot arreu amb les seves nines robòtiques, però jo sempre mestimava més deixar-la a casa.
LOmbres també semblava preocupada en veure la nouvinguda. Em va llançar una mirada interrogant abans dacompanyar-nos a dins de la cabana, alhora que sapartava els rínxols sintètics de la cara i saltava de pedra en pedra pel camí.
Un cop a dins, vaig apagar el foc mentre lOmbres es movia per la cuina, preparant una tetera. Em vaig asseure en una de les cadires que hi havia prop de la taula, després doferir una manta neta a la dona. Ja tornava a respirar amb normalitat.
Quines són les teves coordenades? li vaig preguntar, intentant confirmar les sospites que tenia.
Ruva, 27 18. Gràcies per treurem del riu. Si no hagués estat per tu, ja seria morta.
Ruva?
Ruva era el bosc de bruixes més gran de la regió. LOmbres es va acostar amb una tassa de te fumejant, i la va col·locar entre les mans de la dona. Tot seguit la va reconfortar abraçant-la per les espatlles, per sobre de la manta. La nina es tombà i segué amb nosaltres en una de les cadires, davant meu i a la dreta de la nostra convidada.
Tens una nina fantàstica va dir la dona, amb un gran somriure. La meva és rebel i tossuda, i no la trobo mai quan la necessito. Es perd al bosc i desapareix durant dies sencers. Potser algun dia podries ajudar-me a aconseguir-ne una com aquesta.