Quines són les teves coordenades? li vaig preguntar, intentant confirmar les sospites que tenia.
Ruva, 27 18. Gràcies per treurem del riu. Si no hagués estat per tu, ja seria morta.
Ruva?
Ruva era el bosc de bruixes més gran de la regió. LOmbres es va acostar amb una tassa de te fumejant, i la va col·locar entre les mans de la dona. Tot seguit la va reconfortar abraçant-la per les espatlles, per sobre de la manta. La nina es tombà i segué amb nosaltres en una de les cadires, davant meu i a la dreta de la nostra convidada.
Tens una nina fantàstica va dir la dona, amb un gran somriure. La meva és rebel i tossuda, i no la trobo mai quan la necessito. Es perd al bosc i desapareix durant dies sencers. Potser algun dia podries ajudar-me a aconseguir-ne una com aquesta.
Em va mirar mentre introduïa amb poca traça els dits de metall al mànec de la tassa, laixecava en direcció a la boca i es prenia el te dametlles. Quan va desplaçar la mirada cap a les parets, sens dubte intentant ubicar-se al nou entorn, vaig insistir en la qüestió que ella havia eludit abans.
Les bruixes no tenen nines robot vaig dir. Perquè ets una bruixa, oi? Pensava que ja no nhi havia, en aquesta zona. Com pots imaginar, no arriba gaire gent surant per lAdrenalina.
Em va mirar.
Ja sé què penses. Creus que he intentat suïcidar-me saltant al riu i també creus que, quan tho he agraït, no era sincera perquè has frustrat el meu objectiu final.
La resposta, defensiva i mossegadora al mateix temps, em va irritar.
Però no és pas així continuà. La veritat és que no recordo què ha passat ni com he arribat fins aquí. Buscava larves a la vora del riu. I el següent que recordo és despertar-me al teu costat.
Probablement era mentida.
Quin és el teu nom per a aquesta trobada? li vaig preguntar.
Misadora, Lex i Etèria. Em pots dir Misadora. I el teu?
Per a aquesta trobada, em pots dir Volàtil. I aquesta és lOmbres.
El petit robot blanc va somriure, mentre recolzava la barbeta sobre els braços marmoris.
Saps on ets? li vaig preguntar.
Va sacsejar el cap. Els cabells vermells de la Misadora començaven a encendres de nou, com les brases esquerdades de la xemeneia. Començà a colpejar la tassa amb els dits de metall, i això va erosionar la meva paciència.
No.
Et trobes a Aletheia, 34 56. Són gairebé tres hores de distància des de Ruva, vorejant el riu. Per tant has navegat molt per arribar fins aquí. Has estat inconscient tot aquest temps?
Ja tho he dit. No recordo res va respondre.
Vaig desviar els ulls cap a la brillantor metàl·lica de les seves mans i ella sen va adonar de seguida.
Tagraden els meus dits dacer? va preguntar, allargant la mà sobre la taula.
Què et va passar? Era una pregunta automàtica, realment no necessitava resposta.
Mels van tallar fa dos dies. Tenia un anell damalis. Com que estàs tan segur que soc una bruixa no ho amagaré. Pren la meva sinceritat com a gest dagraïment per treurem del riu. Vaig negar-me a treurem lanell i ells van estirar i estirar, però no sen van sortir. Em van col·locar el braç a sobre duna soca al bosc i em van extirpar els dits, i lanell, òbviament. Però vaig aconseguir escapar.
La Misadora es recolzà a la cadira i begué la infusió que havia portat el meu petit robot blanc. Tenia un aspecte indefens, embolicada a la manta. La bruixa es va fixar en la nina. Encara no confiava en nosaltres. Probablement feia bé.
§§§
Les anomenaven bruixes, però ningú sabia exactament què eren. Moltes van arribar a Aletheia arrossegant altres dones des de la ciutat fins als boscos. No només a Aletheia, sinó a les ciutats de tota Yimla, el nombre de dones havia minvat.
Les bruixes també sinfiltraven als bordells de la ciutat, que ara eren plens dhomes recentment solters. I molts pagarien més per anar-sen al llit amb una bruixa i veure com els cabells de colors sels tornaven salvatges, perquè a la nit una bruixa no només té el cos nu, sinó una condició nua. En aquestes habitacions convergien el cel i linfern, lèxtasi i la foscor.
El govern va prohibir el contacte sexual amb aquestes dones, però això només va fer més sòlid lestatus de les prostitutes bruixes com a fruita prohibida a ulls dels homes de Yimla, que tornaven nit rere nit als seus llits.
Però la fruita cau més ràpidament del ventre duna bruixa que duna dona yimlana. Un home que freqüentés aquestes dones de sobte podria trobar un bastard dins dun cistell a la porta de casa. Limpuls dofegar-lo al riu normalment era vençut pel curiós poder dels cabells colorits dels nadons, fills de la vergonya dun home i de la passió desenfrenada i il·legal, representada per aquells flocs de pèl blau.
Les dones de Yimla, per tant, estaven desapareixent i les bruixes començaven a colonitzar casa seva amb aquests infants. Arran del temor duna explosió demogràfica, el govern va decidir una política sense precedents dextermini de bruixes.
Les dones que havien estat al costat de les seves famílies, tenint cura dels fills o dels marits, evitaven tant sí com no parlar de les bruixes de Yimla, temien sentir la crida damalis i veures obligades a abandonar tot el que tenien per enfrontar-se a la natura. Però quan van començar els exterminis, aquella mena dholocaust, moltes dones de Yimla es van unir en defensa de les bruixes.
La majoria dels homes havia après a estimar els seus fills bruixots, curiosos i intel·ligents, i es van revoltar també contra aquestes mesures incomprensibles. Finalment es va garantir una amnistia a la descendència de bruixes i yimlans. (Poderosos interessos empresarials també van lluitar contra la llei; les vendes de robots de companyia shavien quadruplicat en els últims quinze anys, ja que els homes solters necessitaven ajuda per escolaritzar i tenir cura dels infants.)
Aquest procés es mantingué al marge de la mirada pública, però les històries de terror es filtraven pels camps dextermini als boscos, alguns dapòcrifs, alguns de visiblement certs, com els soldats que duien els dits de les bruixes, guarnits amb anells damalis, al voltant del coll com si fossin trofeus macabres.
Milers de bruixes van intentar desesperadament mantenir un perfil baix, amagant les seves pedres damalis i cobrint-se els cabells amb turbants, i durant tres dècades van romandre als boscos.
La vida tecnificada i còmoda de les ciutats no era per a elles. Vivien soles, com animals. Algunes bruixes es dedicaven a lalquímia, una antiga tradició dels boscos.
Redra, la madame de Sense Màcula, nhavia estat una, i des del seu prostíbul va organitzar nombroses tornades al bosc. Els yimlans no estaven segurs de què passava als boscos ni de com sorganitzaven socialment.
Fa temps, durant la meva recerca, vaig llegir que hi havia hagut grups de dones a Eraya durant mil·lennis. Caçaven, vivien soles i abandonaven els fills.
Les Bruixes de Yimla, com es coneixien les dones que havien deixat les ciutats, eren un misteri absolut. Així doncs, vaig començar a estudiar la manera tan insòlita que tenien de comportar-se. I ara, un cop més, en tenia una davant meu, asseguda a la meva taula, tangible com una estàtua de sal, tornant a trencar el silenci.
La Misadora em va mirar als ulls.
La Misadora em va mirar als ulls.
Volàtil, em deixaries quedar-me amb tu uns dies? Necessito pensar una mica. El corrent de lAdrenalina mha portat fins a la porta de casa teva. Soc aquí per alguna raó.
El mínim que podia fer per la bruixa vermella, després de tot, era permetre que es quedés un temps a casa.
2.
VOMITACRANIS