Gert Nygårdshaug
Va néixer a Tynset, a les muntanyes de Noruega. Des del seu debut literari el 1966, és lautor de gairebé 40 llibres, que inclouen els gèneres de novel·la juvenil, poesia, contes de fades, thrillers i novel·les policíaques.
La trilogia del Mino (El zoo del Mengele junt amb Himmelblomsttreet, Larbre de flors del cel, i Afrodites basseng, La bassa dAfrodita) li va aportar un reconeixement immens tant dels crítics com del públic, i també va formar part de la creació dun nou gènere: el thriller ecològic.
El zoo del Mengele va rebre el premi «Millor novel·la noruega dels últims 100 anys» al Festival Internacional de Literatura de Lillehammer el 2007 i, només en aquest país, nhan venut més de 400.000 còpies. A més, el director nominat als Oscars Espen Sandberg i Motion Blur han comprat els drets de televisió del llibre.
Així mateix, les seves novel·les policíaques on el personatge principal és el xef i criptògraf Fredric Drum també van fer que lautor aparegués de manera regular a les llistes dels best-sellers noruecs.
Preocupat per la causa mediambiental, lluita per la preservació de les selves, especialment lAmazònia, on ha passat molt de temps.
En Mino és un caçador de papallones de la selva tropical i un amant de les aromes, els sons i la diversitat de vida de la jungla. Es guanya la vida recollint papallones peculiars amb el seu pare, però a poc a poc va observant com la seva comunitat està sent explotada i agredida per les principals companyies petroleres, que provoquen una massacre contra la seva família i amics. Amb el temps, el noi es transforma en un temut guerrer amb una set inesgotable de venjança. Al capdavant del famós Grup Mariposa, que té lobjectiu de centrar latenció del món cap a la destrucció de la natura a causa de les empreses multinacionals, en Mino surt al món i propaga el terror entre els grans empresaris que amenacen els espais naturals.
En aquesta novel·la, Gert Nygårdshaug combina de manera magistral una capacitat narrativa i una imaginació exuberants amb un drama dalta tensió que descriu la realitat de lAmèrica Llatina. El llibre tracta temes com ara limperialisme mediambiental, i es basa en les pròpies experiències de lautor viscudes a la selva americana.
«Millor novel·la noruega dels últims 100 anys»
(Festival Internacional de Literatura de Lillehammer, 2007)
Amb el suport del Departament de Cultura
Títol original: Mengele Zoo, per Gert Nygårdshaug
© Matt Jardine, 2019
Publicat per primer cop el 1989
Els drets han estat negociats per Immaterial Agents & Oh!Books Literary Agent
Primera edició en català: setembre del 2020
© del text: Gert Nygårdshaug
© de ledició
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Traducció: Aina Olivé Busquets
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de lebook: booqlab.com
Índex
PREFACI
CAPÍTOL 1 Blanca com el cor dun coco
CAPÍTOL 2 Fum negre al cercle de lhome en flames
CAPÍTOL 3 La casa a la costa
CAPÍTOL 4 La revolució és tan pacient com un cactus
CAPÍTOL 5 Pensaments a lombra del plàtan
CAPÍTOL 6 El nèctar de les flors vermelles
CAPÍTOL 7 Un morfo blau alça el vol
CAPÍTOL 8 Els tetràpodes
CAPÍTOL 9 Lalegria verda de la Mare Gaia
CAPÍTOL 10 Al fons de la cripta de la màgia
Prefaci
Penso en els dies irrepetibles que vaig passar a les profunditats de les selves de Veneçuela i el Brasil; i en el Tomás, lindi canaima que a les nits, després darrossegar la piragua fins a terra ferma, mexplicava amb total seriositat les històries més increïbles al costat de la foguera. Històries sobre la selva que ara, quan escric aquestes línies, es troba a punt de ser destruïda.
Recordo les innombrables converses al voltant dun got de rom al bar Stalingrad, a Cumaná, una petita ciutat de la costa. Allà encara circulen teories sobre què sen va fer del llegendari capità anglès Percy Fawcett, que fa més de cinquanta anys va desaparèixer a la selva mentre cercava antigues civilitzacions, al sud del riu Xingú, sense deixar cap rastre. Fawcett va registrar més de cent tribus indígenes genuïnes; daquestes avui només en subsisteixen deu com a màxim.
La violència contra la selva i els seus habitants és inconcebible. La realitat és pitjor del que qualsevol novel·la pugui transmetre, i les conseqüències són gairebé impossibles dentendre.
Vull assenyalar que, de manera deliberada, he barrejat en aquest llibre el portuguès i lespanyol, juntament amb paraules i expressions locals, per evitar que latenció es concentrés en un país o una regió determinats del continent on passa gran part de la història. Els noms de les diferents espècies danimals i plantes són autèntics.
GERT NYGÅRDSHAUG
Straumen, 22 de novembre de 1988
CAPÍTOL 1
BLANCA COM EL COR DUN COCO
El tossal de les magnòlies del sud-est del poble brillava de color daurat i verd amb la llum baixa del capvespre, i la brisa suau, humida, gairebé imperceptible, duia lolor un pèl amarga de la canforeira (càmfora). Enmig de tota la verdor salçaven les xicrandes florides, com a fars de porcellana blava que atreien totes les aus, des de voltors i colibrís fins a tucans amb becs diferents.
Després dun xàfec de tarda, un eixam de statiras (papallones llimoneres) van sortir del seu refugi i van voletejar cap al poble, atretes per les fortes fragàncies del mercat de flors i verdures. Feia calor i pujava el vapor de la selva.
Ves-ten, brètol diminut, o invocaré els esperits dobojo i kajimi del bosc, perquè senfilin sota la teva manta a mitja nit i tenverinin el cos a mossegades! Un venedor de cocos vell i prim va colpejar amb el seu barret esparracat un nen petit descalç i mig despullat que es va escapolir, ràpid com un llamp, amb un riure entremaliat.
El Mino Aquiles Portoguesa tenia sis anys i havia perdut gairebé totes les dents de llet. Es va amagar darrere el tronc de lenorme plàtan de la plaça. No tenia ni mica de por del venedor de cocos. Cap dels nens temia el vell Eusebio i el seu carretó, tot i que sempre era ell qui aixecava els braços i qui cridava més fort quan els nens sapropaven massa al seu carro de cocos. Sabien que, en el fons, lEusebio era amable; els havia donat un coco sencer i intacte en més duna ocasió. No gaires dels venedors de cocos del mercat tenien lhàbit de donar-ne de sencers als nens pobres.
Minolito! Vine aquí! Hem trobat una cosa! El seu amic Lucas el va cridar.
El Mino va córrer des del plàtan cap a una pila de caixes velles de verdures que salçava en un racó de la plaça. Hi havia el Lucas, el Pepe i lArmando fent servir un bastó per tafanejar en una caixa de fulles de col podrides. El Mino va mirar a dins.
Sapito va dir. Un gripau blanc petitó! Mira, sestà intentant amagar entre la col podrida. No el facis enfadar, Armando!
LArmando, que tenia deu anys i ja era gran, va llençar el bastó. Per contra, es va treure un tros de fil de la butxaca i hi va fer una llaçada en una punta que semblava professional.
Pengem-lo i espantem els venedors de cocos dels carretons. És verinós, això us ho puc assegurar. El meu avi una mica més i es mor després de tocar un gripau com aquest. LArmando va atansar la llaçada al cap del gripau amb compte i va estirar el fil amb força.
El Lucas, el Pepe i el Mino van retrocedir, espantats. El gripau penjava del fil i es regirava, amb les potes llargues i negres movent-se sense parar i els ulls vidriosos agafant un aspecte transparent. LArmando va tremolar encantat i va riure de valent mentre aguantava lanimal tan lluny del seu cos com podia. Però de sobte el gripau va fer un moviment violent i inesperat, i va xocar contra la cama nua de lArmando. Aquest va bramar i va deixar anar el gripau, que va saltar sota les caixes de verdures i va desaparèixer.
A la cama, lArmando hi tenia una taca dun vermell roent, com si hagués tocat un arbust mujare. El Lucas, el Pepe i el Mino van mirar lerupció amb els ulls ben oberts, esperant que comencés a fumejar en qualsevol moment i sescampés cama amunt cap a lengonal de lArmando, després cap a lestómac i el pit, i que aviat el cos sencer de lArmando estigués ple de butllofes i bullent com un garrí rosa en una cassola al foc, i que després lArmando morís.
Tothom sabia que els sapos eren perillosos.
Però la marca no es va fer més gran ni lArmando es va tornar més pàl·lid. Ben aviat les galtes li van recuperar el color i els ulls tornaven a ser tan desafiants com abans.
Merda va dir, xutant les caixes per on havia marxat el gripau. Merda. Men vaig a la bomba daigua a rentar-mho. Després aniré a buscar closques de coco ben grosses per portar a casa de la mama Esmeralda. I va córrer com el vent entre els venedors de verdures i va desaparèixer passat el plàtan. El Pepe el va seguir.
Probablement morirà aquesta nit va dir el Lucas, agafant-se fort al braç del Mino. Els dos nens de sis anys van assentir greument.
El Mino es va atansar cautelosament a la vora del bosc. Els seus peus descalços es van enfonsar a la terra fangosa de color marró vermellós on el pare Macondo havia intentat sense sort plantar taro. Els arbustos embullats es van marcir abatuts cap al fangar que amb prou feines es podia dir que fos terra. La selva envoltava el poble, i un cinturó de fang pudent sestenia entre ella i la terra conreable. Però el pare Macondo mai es va donar per vençut, va plantar i plantar.
El Mino es va aturar i va agafar una branca que havia caigut dun dels arbres immensos. Tenia forma dY, i per tant era perfecta. De la butxaca es va treure un tros de mosquitera que estava cosida en forma de bossa, com una salsitxa llarga oberta dun costat. La va posar amb elegància a les dues puntes de la branca en forma de forca, i presto! Ja tenia la xarxa perfecta per caçar papallones. Era aquí, al gran mur que formava el límit de la selva, on es podien trobar les millors mariposas.
El seu pare li havia dit que avui necessitava dos morfos grossos i blaus.
El Mino va pensar en el gripau que havia picat lArmando. A hores dara probablement era al llit amb febre alta. Va tenir molta cura don posava els peus, hi podia haver més gripaus blancs amagats entre el llot marró.
Un argante gros de color groc i taronja va volar fins a un dels arbustos pansits de taro! El Mino sabia el nom de la majoria de papallones que es podien trobar a la selva; el seu pare li havia ensenyat tot el que sortia al gran llibre de les papallones. Es va apropar sigil·losament a larbust, la xarxa agafada davant seu, i aleshores, amb un salt ràpid, va abaixar la xarxa sobre la papallona. Amb dits petits i entrenats de seguida va estrènyer el tòrax de lanimaló, no prou fort per destrossar-la però suficient perquè perdés el coneixement. Després es va treure una petita capsa metàl·lica de la butxaca i de seguida hi va tancar la papallona, atrapada amb un cotó fluix sucat en èter. Així és com va morir la papallona.
Quan el Mino sortia amb la xarxa de papallones se sentia com un caçador; un bon caçador. Mai deixava que cap dels seus amics anés amb ell quan caçava papallones per al seu pare, perquè a la butxaca hi portava una arma mortal: una petita capsa metàl·lica plena de gas tòxic. El Mino i el seu pare tenien un ritual secret que realitzaven cada vegada que el Mino sortia a caçar. «Minolito», li deia el seu pare, seguit duna paraula difícil: «Acetat detil». El Mino havia de repetir la paraula, i els dos assentien. Aleshores el seu pare sortia cap al lavabo sense que el veiés la mare del Mino, i robava un cotó fluix del calaix del tocador. Els dos assentien un altre cop, i el Mino seguia el seu pare cap al magatzem. Amagat darrere una biga, tan amunt que el seu pare havia de pujar damunt duna caixa per arribar-hi, hi havia una ampolla. Lampolla de les Gotes Mortals. Xopava el cotó fluix amb el líquid i el posava de seguida a la capsa metàl·lica del Mino, que tindria el poder de matar durant hores.
El Mino havia arribat gairebé fins als primers arbres de la selva. Va mirar al seu voltant, estant al cas. Per trobar els morfos, hauria dentrar dins de la mateixa selva; allí era on vivien les belles papallones de color blau metàl·lic. Eren difícils datrapar, i acostumaven a volar alt cap al cel, massa amunt perquè el Mino hi arribés amb la seva xarxa. Però de tant en tant baixaven cap a les clarianes del bosc i descansaven a terra. En aquest punt el més important era fer el mínim de soroll possible mentre shi atansava.
El Mino sabia que era el moment perfecte per atrapar morfos. Era cap al capvespre, es faria fosc al cap duna hora, i era exactament aleshores que podia ser que els morfos baixessin de les branques altes com a flocs blaus i brillants per descansar al terra del bosc. Per un morfo, el seu pare guanyava gairebé deu vegades el que rebia per un statiro o un argante.