La selva era tranquil·la i humida. Sortia baf de les fulles arrugades que xafava, i de tant en tant algun animaló sortia disparat per allunyar-sen amb por: petites granotes i iguanes iridescents. Al Mino li agradava la selva. No tenia gens de por, tot i que sota els arbres immensament alts hi havia una foscor asfixiant. Però mai shi endinsava tant que no pogués sentir els sorolls i els crits del poble.
Era un petit caçador, era un molt bon caçador. Igual que els obojos i els kajimis ho havien estat cinquanta anys abans. Ells havien utilitzat dards enverinats, havia dit lArmando. Ell tenia gas tòxic a la butxaca. Amb una capsa prou grossa, probablement podia haver caçat cerrillos, pècaris i armadillos. Però aquests vivien més endins a la selva.
El Mino va caçar un morfo. En va caçar dos. I just abans que es comencés a fer fosc, encara en va capturar un altre! Eren més grossos que la seva mà i amb prou feines cabien a la capsa, fins i tot amb les ales plegades. El seu pare el lloaria com a bon caçador.
Va saltar i córrer a través del fang, oblidant-se del tot dels gripaus blancs. Va anar fent ziga-zagues pel camp de tomaqueres del senyor Gomera i va saltar entre les exuberants plantes de mandioca de la senyora Serrata. Aviat va arribar al plàtan on havia amagat el munt de closques de coco que havia recollit aquella tarda al voltant dels carretons dels mercaders. Aleshores va veure la mama Esmeralda, que pujava sanglotant cap al mercat fent onejar un drap negre al seu voltant.
Així va ser com el Mino va saber que lArmando ja era mort.
Abans daixecar la pala i llençar una mica de terra de color de rovell al forat profund on reposava el taüt de lArmando, el pare Macondo va dir:
Els cors diminuts que de sobte paren de bategar no saturen per a Déu. Al cel continuen bategant, i la sang que transporten brama amb alegria com un rierol clar que baixa per la muntanya. Avui, lArmando viu als grans vestíbuls del Regne del Cel, on no hi ha llàgrimes ni parracs. No hi ha fam corroent les panxes diminutes dels nens com ocelots famolencs. Des dallí, lArmando pot somriure amb felicitat mentre mira cap avall els peons desventurats i els nostres intents de cultivar terres ermes. Però el nostre moment també arribarà.
El Mino va agafar fort la mà del seu pare i va pensar en els arbustos de taro arrugats del pare Macondo. Va pensar en com lArmando ara era ben endins sota terra i de ben segur que ni les formigues ni els escarabats hi podien arribar. Es va estremir, i va pensar en el gripau blanc.
Papa va xiuxiuejar al seu pare, els gripaus són més verinosos que lacetat detil?
Xit va contestar el Sebastián Portoguesa, posant la mà dolçament sobre la boca del seu fill.
El capellà hi va abocar terra; la mama Esmeralda va sanglotar. Era làvia de lArmando. Ningú del poble sabia qui o on eren els pares de lArmando.
El funeral gairebé shavia acabat, i el Mino va veure un floc dibis escarlates volant en direcció al gran riu. El metge havia dit que el verí del gripau no era tan nociu, en realitat, però que el cor de lArmando shavia aturat perquè, en el fons, a lArmando se li havia glaçat el cor. Havia tingut tanta por que el cor se li havia parat i la sang li havia deixat de fluir per les venes.
Papa, per què les papallones no tenen sang? I això vol dir que no tenen cor, tampoc? El Mino mantenia la mà del seu pare agafada ben fort mentre passejaven a lombra dels arbres de canyella que sempre desprenien la mateixa aroma fresca, i que encerclaven el cementiri i la petita església blanca amb dues torres.
La casa on vivien no era gran. Es trobava als afores del poble, al costat dun petit rierol, que gairebé sempre estava quiet excepte durant lèpoca de pluja, quan sinundava i arribava gairebé a la porta de casa de la senyora Serrata, que era la veïna que tenien més a prop.
Lavi del Mino havia construït la casa amb troncs, palla i llot, i la teulada estava feta de làmines rovellades de metall corrugat. La casa era una de les millors del poble, perquè com a mínim dos camins lany el Sebastián Portoguesa comprava emblanquinant i pintura a la venda del senyor Rivera. Aleshores la mare del Mino lligava munts de fibres de tarapo per fer arbustos de diferents mides, i la família sencera pintava i emblanquinava la casa mentre cantaven les balades de Bolívar amb lletres improvisades. Al germà petit del Mino, el Teófilo, que era massa petit per pintar, el lligaven a lestenedor perquè no ensopegués amb les galledes de llima, o se les begués. La mare del Mino, lAmanthea, el seu germà de quatre anys Sefrino, i la seva germana bessona Ana María, tots hi participaven, posant cor i ànima a la feina. Però la mare del Mino no cantava. LAmanthea Portoguesa no havia pronunciat ni una paraula des de feia més dun any.
El Sebastián Portoguesa es guanyava la vida muntant i venent papallones. Tenia un contacte a la capital del districte a dos-cents quilòmetres seguint el riu, a qui li enviava una tramesa cada setmana amb lautobús local. En petites bosses que anteriorment contenien dolços, i que havia obtingut a la venda del senyor Rivera, el Sebastián Portoguesa muntava les papallones més boniques. Criatures perfectes i radiants amb colors i patrons increïbles. El pare del Mino anomenava les papallones Àngels de la Selva. El negoci que en feia no era dolent, i amb lAna María i el Mino recollint closques de coco al voltant de les parades del mercat aconseguien mantenir la fam a ratlla. Gairebé mai hi havia carn o peix a les cassoles de lAmanthea Portoguesa, però tenien un porc i set gallines, juntament amb dos mutum, el gall dindi de la selva, ensinistrats que sengreixaven més i més cada dia amb pells de mandioca i arròs florit.
El Mino podia seure al costat del seu pare durant hores mirant com muntava les papallones. Mai va intentar estudiar els moviments del seu pare mentre desplegava les papallones a lestenedor sense tocar mai les ales delicades amb els dits. Utilitzava agulles i pinces i paper transparent sobre les ales, que mai travessava amb les agulles. Però abans que comencés el procés de muntar, passava una agulla llarga i fina a través del tors de linsecte, a través del tòrax, com el seu pare li havia ensenyat que es deia. Després la papallona es fixava a lestenedor i les ales es posaven amb cura en la posició correcta. Finalment, només quan la papallona estava en la posició perfecta, es posaven les antenes llargues i primes en una V simètrica. El Mino sabia que aquest era el moment més crucial del procés de muntar. Era molt fàcil que una antena es trenqués, i aleshores la papallona sencera estaria arruïnada. Si això passava, el seu pare podia entrar en còlera, motiu pel qual el Mino aguantava la respiració cada vegada que el seu pare arribava a les antenes. De fet, si la papallona que el seu pare tenia al davant era una dexcepcionalment rara, el Mino no gosava ni mirar. Per contra, anava darrere del magatzem i esperava, escoltant per si sentia un rebombori violent a dins. Però si estava tranquil durant una estona llarga, el Mino corria a tornar a entrar i somreia content al seu pare, que estava radiant mentre posava lestenedor a contrallum perquè tothom es pogués meravellar pel miracle: una Pseudolycaena marsias! Un Morpho montezuma! O una Parides perrhebes! El Mino sabia tots els noms llatins; eren paraules excitants i secretes.
A partir daquí shavia de deixar assecar la papallona durant com a mínim una setmana abans de posar-la en una capsa de plàstic amb un suro al fons. Sobre el suro el seu pare hi posava un full blanc de paper, on hi havia escrit el nom i la família de la papallona amb la bonica lletra de la seva mare. De tots els membres de la família, la seva mare era la que tenia millor cal·ligrafia.
A partir daquí shavia de deixar assecar la papallona durant com a mínim una setmana abans de posar-la en una capsa de plàstic amb un suro al fons. Sobre el suro el seu pare hi posava un full blanc de paper, on hi havia escrit el nom i la família de la papallona amb la bonica lletra de la seva mare. De tots els membres de la família, la seva mare era la que tenia millor cal·ligrafia.
Ni el Mino ni el seu pare havien vist res més bonic a la terra que una papallona amb les ales ben esteses en una quietud eterna. Això era un fet i hi estaven tots completament dacord.
El pare del Mino havia ensenyat tant a lAna María com al Mino a llegir. Les autoritats havien promès que senviaria un professor al poble aviat, però fins ara no hi havia arribat ningú. El Mino podia llegir en veu alta bastant sovint del gran llibre de les papallones. De vegades, als vespres abans que anés a dormir, el seu pare hi anava i sasseia a la vora del llit i li explicava històries de les quatre vides de les papallones: la vida com a ou, com a larva, com a crisàlide i com a papallona. La vida que passaven com a papallones acostumava a ser la més curta, i no solia durar més de dos mesos; però, per altra banda, una papallona de selva podia viure moltes coses curioses en aquest curt període de temps.
La mare del Mino estava dreta a la porta escoltant amb un somriure trist, però ni un so passava pels seus llavis.
Ningú del poble sabia com el Sebastián Portoguesa havia començat això de les papallones, ni com havia adquirit les habilitats necessàries per tractar-les, però tothom estava dacord que el senyor Portoguesa havia trobat una forma de vida assenyada i respectable en un lloc on la pobresa i latur saferrava a la majoria de gent com la saba de cautxú més enganxosa, impossible de desfer-sen. I cap dels amics del Mino sen reia quan marxava cap als seus assalts diaris amb la xarxa. Era un caçador solitari, però respectat.
Per què no talem els arbres que tapen el sol? Per què no ens desfem dels borinots amb querosè i foc? És que els que vivim en aquest poble no tenim res al cap, no tenim principis? No valem més que les cols que es podreixen a les caixes? Mireu el senyor Tico, que ha fixat un machete a la punta de la crossa, amb el qual mai soblida dapuntar el coll del porc del Cabura cada cop que satreveix a presentar-se a la plaça! És que el senyor Tico, un esguerrat, és lúnic home daquest poble que no és un dèbil miserable? Ja vau sentir el que va dir el pare Macondo: els aristòcrates que viuen a la sabana fèrtil estan comprant màquines més grosses que la nostra església, i que poden treballar més ràpid que mil caboclos. Ens prenen tota la terra, i ara ens estan prenent la feina. No som més que cols pudents i podrides, no som més que bestioles que fugen atemorides quan els xafen la cua, trencant-la a trossos!
El venedor de cocos que tenia una parada al costat del carro de lEusebio estava dret sobre dues caixes de verdures, gesticulant molt amb les mans. Estava vomitant aquest ruixat de paraules per tota la plaça del mercat, mentre els venedors recollien per la migdiada, i incitava molts crits encoratjadors i aplaudiments. El vell Eusebio va brandar el barret, mostrant les genives sense dents mentre reia mirant cap al sol. Va treure una ampolla daguardiente transparent, en va fer un glop ferm i va passar-la al predicador.
Més, Gonzo, més! Llarga vida al Tico amb el matxet a la crossa!
Pobre desgraciat! El senyor Gonzo va estossegar amb el fort licor de canya de sucre, però va continuar: És que el govern no ens ha promès feina i menjar i escoles? Però què tenim? Res. Els nostres cavalls senfonsen més i més en el fang; lemblanquinant i el guix sescrostonen i les infraestructures es podreixen! Els camps estan sobreexplotats i els nous arbres que plantem tenen lescorça plena de verdet i no fan fruit. Si trobes un tros de terra nou i fèrtil venen els aristòcrates amb els seus papers i documents sofisticats amb segells, i els armeros apuntant-te amb els rifles ben bé entre els ulls i a punt per emportar-set emmanillat cap als caus de rata de la capital del districte! Què li va passar al senyor Gypez? O al senyor Vasques i al seu fill? Després que sels forcés a beures lorina del porc del Cabura els van pujar a un camió i sels van emportar! Sempre és el mateix, i ens agenollem i posem el cap al fang, que esdevé més i més profund després de cada època de pluja.
El Mino va pujar al mur del cementiri sota els arbres de canyella per tenir més bona vista de lespectacle que sestava duent a terme a la plaça. El Lucas el va seguir, però primer es va assegurar que la seva tortuga estava segura entre dues pedres del mur.
El senyor Gonzo torna a estar enfadat. Està sobre una caixa i movent les mans va xiuxiuejar el Mino.
El senyor Gonzo no està enfadat, això ho sé segur; ahir em va donar un coco sencer va assegurar el Lucas, amb la veu ferma i els ulls mig tancats, donant-se importància.
No està enfadat amb nosaltres, està enfadat amb el porc del Cabura.
Va! va dir el Mino, saltant del mur, escapolim-nos cap a la caixa on hi ha el senyor Gonzo. Potser ens donarà un coco si aplaudim el que diu.
Però el Lucas es va quedar al mur, amb por que enmig de la densa multitud algú li xafés els dits del peu, que ja estaven inflats després de rebre una bona mossegada del gat de la senyora Serrata.
El Mino es va anar fent pas entre els venedors de verdures i cocos que gesticulaven i cridaven, i de seguida estava dret tot just al costat de les caixes del Gonzo. Va aplaudir amb entusiasme, esperant que el senyor Gonzo el veiés. Però el predicador va mirar per damunt de la multitud de gent, molt per sobre del cap del Mino, enaltit tant per les seves paraules com per la seva valentia; i pels glops que anava fent de lampolla de líquid clar que el desdentat de lEusebio li passava. El seu discurs es va tornar més i més violent.
Què hem de fer amb aquests porcs que es mengen la seva pròpia descendència, eh?! Exacte, esmolarem el ganivet millor i més gros que tinguem i el farem lliscar pel coll del garrí fins que la sang infectada escumegi al llarg dels camps, i aleshores penjarem el cadàver sobre un cau de formigues enmig de la selva. Això farem, eh?! La propera vegada que passi per loficina del Cabura, infestada de larves, li escopiré un bon gargall a les maleïdes botes de color verd militar, apartaré la seva carrabina i li arrencaré els pèls grocs del nas un per un mentre li dic que no necessitem lacais americanos perquè tinguin cura de la terra que els nostres avantpassats van arrencar de les mans de la selva!
De sobte no hi havia ningú animant; ni crits ni aplaudiments. Un silenci amenaçador shavia apoderat de la plaça. Des de la seva posició sobre les caixes, el predicador va mirar confós al seu voltant, abans que la seva mirada es quedés quieta en un punt tot just a lesquerra del plàtan. Allí la gent es va separar, i tres homes amb roba de camuflatge groga i borgonya, i bandoleres, amb els rifles ben agafats i carregats, van caminar directament cap al senyor Gonzo, la cara del qual shavia tornat dun color gris pàl·lid. Es va quedar allí, amb la mandíbula movent-se però sense emetre cap so, amb els ulls de sobte plens de llàgrimes.
Quan va veure qui venia, el Mino es va agafar a la cuixa del venedor de verdures que tenia més a prop: qui venia no era altre que el sergent Felipe Cabura i dos dels seus soldats. Els armeros.