També hi havia la gran hacienda de Don Edmundo a la sabana. Això com a mínim havia donat feina a alguns dels vilatans, sobretot durant certes èpoques de lany. Evidentment, la feina shavia anat reduint amb el pas del temps a mesura que les màquines nassumien els rols, però almenys abans hi havia hagut alguna feina. Ara no hi havia res. Don Edmundo havia deixat de cultivar la terra. Els seus fills shavien fet ingenieros. Sestava construint una nova carretera moderna des de les diverses zones petrolíferes cap a la capital del districte. Cultivar moresc i tenir animals a la sabana ja no eren objectius moderns.
La conseqüència daixò va ser que el poble va començar a acollir alguns immigrants: pagesos sense feina es congregaven al voltant de la plaça, on es barallaven, bevien i jugaven a daus. Molts daquests pagesos eren força agressius, i volien arrossegar el poble cap a una revolta tant contra Don Edmundo com contra el D. T. Star. En veu ben alta, parlaven del socialismo. Aquesta era una paraula que pocs entenien al poble, a part del senyor Gomera, que, com el seu pare, també afirmava que era socialista. Això el va portar a presentar-se i a donar la mà a tots els pagesos que sestaven al voltant del mercat, cada dia.
Això, a la vegada, va fer que els armeros del sergent Pitrolfo rebessin reforços: ara hi havia més de trenta armeros destinats al poble, cosa que no feia la vida gaire més agradable. Patrullaven la plaça i el mercat constantment, i els escorcolls podien tenir lloc en qualsevol moment i a qualsevol persona, des de la vella Esmeralda fins al pare Macondo.
Podria esperar-se que aquest influx de nova gent acabés en un augment en el comerç i, per tant, en més prosperitat per a la majoria dels habitants del poble, però, per desgràcia, la realitat no va ser aquesta. Els pagesos no tenien diners, o en tenien molt pocs, per tant demanaven o robaven menjar del mercat. Gairebé no es podia trobar cap closca de coco al voltant de les parades dels venedors. I pel que fa als armeros, rebien les provisions de la venda del D. T. Star o de la capital del districte.
Per aquests motius, es va escampar certa tranquil·litat pel poble el dia que quatre autobusos militars van arribar a la plaça i els armeros es van emportar tots els pagesos. Es van deportar aquests homes a la capital del districte, on, es deia, sacabarien dispersant i adaptant a les noves formes legals de feina que beneficiarien la societat. Els autobusos van arrencar els motors, mentre els passatgers cridaven, saludant des de les finestres obertes: «¡Viva la revolución!»
Per estrany que sembli, diversos dels que hi eren presents, inclosos el Sebastián Portoguesa, el senyor Mucco i el vell Olli Occus, van observar com el pare Macondo també va aixecar un puny i que dels seus llavis va sorgir una resposta clara: «¡Viva la revolución!»
Unes setmanes després de la deportació dels pagesos, va passar una cosa que per als vilatans va ser la gota que va fer vessar el got: el D. T. Star va arribar al poble amb vuit camions grossos, dos buldòzers i una excavadora. Estava previst construir una torre de perforació de petroli al mateix poble; més específicament on hi havia hagut el pròsper camp de tomaqueres del senyor Gomera, que continuava donant fruits perquè la senyora Gomera encara sen cuidava exactament com ho havia fet el seu marit: amb lajuda dels miamorates. Al vespre del dia que es va conèixer la notícia, el pare Macondo va convocar tot el poble a missa, una missa especialment important, es va dir, perquè el pare Macondo també faria un discurs.
Lesglésia estava plena de gom a gom; hi havia gent asseguda al passadís i dreta al voltant de les parets. El pare Macondo va parlar:
Dara endavant, el nostre futur no està només en mans de Déu Nostre Senyor, sinó també en les nostres. Humilment i amb educació hem demanat a les autoritats que escoltessin les nostres pregàries, però tots els nostres esforços han estat en va. Hem anat caminant descalços amb els nostres precs a Don Edmundo, als seus fills, al D. T. Star, a La Compañía. Sens ha ignorat, ens han empès al fang com a bestioles miserables, ens han escopit, sens ha menyspreat. Hem escopit nosaltres a ningú? Hem fet mofa o blasfemat de ningú? Tots i cadascun de vosaltres podeu buscar i trobar la resposta als vostres cors. Durant generacions, el poble ha sigut pacífic. Mai hem sigut rics, però pocs han mort de gana. Als pobles on ens volen enviar, la pobresa està fent caure la gent com a mosques. Hi ha malalties, però cap hospital per als pobres si no tenen diners. Cada dia, els americanos construeixen una nova torre de perforació de petroli a la nostra província. El petroli sorgeix de la terra. Cap dels que seiem aquí pot menjar o beure amb aquest oli, però es ven per molts diners. Diners que guanya La Compañía, i que senvien a Amèrica del Nord, on els edificis salcen tan alts que gairebé arriben al cel, on fan cotxes que venen als rics del nostre país. El petroli que ben aviat brollarà del camp de tomaqueres del senyor Gomera potser els farà rajar molts diners, però farà rajar encara més llàgrimes dels nens que ploren fins a adormir-se perquè tenen gana. On és la justícia de Déu? La justícia del nostre Déu és a les nostres mans. A partir davui, Ell ens ha donat una gran responsabilitat: abans, podíem estar satisfets pensant només en nosaltres; ara, també hem de pensar més enllà de nosaltres. A la terra, a les muntanyes i a la selva, hi viuen i hi passegen moltes bestioles i criatures remarcables. La majoria delles viuen vides significatives. Fins i tot la hiena pot confiar en la seva mare. Però nosaltres no podem confiar en el govern, no podem confiar en els armeros i no nobtindrem res del senyor Detestar. Avui, hem de mirar-nos entre nosaltres i preguntar-nos: hi ha nous camins que puguem seguir? Com serien els nostres pensaments si penséssim més enllà de nosaltres? Des davui, res tornarà a ser com abans. Que les coses tornin a la normalitat ho decidirem entre tots i cadascun dels que som aquí. Busquem Déu i agenollem-nos davant la Mare de Déu! Preguem per la força. No per la força per aguantar escopinades i menyspreu, sinó per la força per tornar-nos-hi. «Veient el Senyor que era molt gran la maldat de lhome damunt la terra, i que tots els pensaments i els desitjos del seu cor sinclinaven sempre cap al mal, es penedí dhaver-lo creat i el seu cor sentristí.»
Després, diversos grupets dhomes van discutir amb solemnitat el discurs del pare Macondo al costat del mur del cementiri. Miraculosament, també shi van afegir dos pagesos, que astutament havien eludit la deportació forçada. Eren el Mario i el Benedicto, dos homes agradables que mai shavien portat malament amb els habitants del poble. El Mario es va posar amb el senyor Freitas, el Louis Hencator, el senyor Mucco i quatre nois adolescents. El Benedicto es va trobar en el grup que incloïa el senyor Rivera, el Sebastián Portoguesa i el desdentat Eusebio. La majoria parlaven uns sobre els altres, però el contingut dels seus arguments era bàsicament el mateix: amb el seu potent discurs, el pare Macondo havia dhaver volgut dir que el que ara es requeria dels homes era acció. Pel que fa a quina acció havia de ser, les opinions estaven dividides.
Finalment, els dos grups dhomes es van ajuntar, i el senyor Rivera va dir que seria millor que tothom anés cap a la seva venda per poder-se organitzar millor els pensaments i les opinions. Un cop els trenta-tres homes van entrar a la petita botiga, la porta es va tancar meticulosament amb pany i clau des de linterior. I ni un sol so va aconseguir escapar-se a través de les esquerdes de les parets.
Finalment, els dos grups dhomes es van ajuntar, i el senyor Rivera va dir que seria millor que tothom anés cap a la seva venda per poder-se organitzar millor els pensaments i les opinions. Un cop els trenta-tres homes van entrar a la petita botiga, la porta es va tancar meticulosament amb pany i clau des de linterior. I ni un sol so va aconseguir escapar-se a través de les esquerdes de les parets.
Evidentment, el Mino i el Pepe també havien estat a lesglésia i havien sentit el que shavia dit. Mig a la penombra, sobre les pedres del costat de lestany fangós on el Mino tenia el seu petit lloc privat, ara seien jugant amb canyes a la vora de laigua. Com que les condicions al poble no havien millorat el més mínim des que havien matat el porc del Cabura no passava ni un dia que no es recordessin lun a laltre la seva gesta heroica. Perquè havia sigut una gesta heroica; això era irrefutable. Completament seriós, el Pepe va llençar la idea de matar també el sergent Pitrolfo, i el mateix D. T. Star, juntament amb dos o tres dels pitjors armeros, però el Mino no hi estava dacord. Sempre hi hauria més armeros, nous sergents, i el pròxim seria pitjor que lanterior. I quants jefes hi havia en tota lAmèrica del Nord que es poguessin posar al lloc del D. T. Star? «Probablement més de deu», va pensar el Mino; i ell i el Pepe no tenien tant acetat detil.
El buldòzer probablement destruirà el camp de tomaqueres del senyor Gomera demà va dir el Pepe.
El Mino va assentir, però de sobte li va brillar un espurneig als ulls.
El buldòzer, sí va dir. També es poden matar buldòzers.
Així que sota la protecció de la nit, mentre els homes del poble debatien a la venda del senyor Rivera, el Mino i el Pepe es van apropar silenciosament fins a la sinistra màquina que pretenia destruir el bon camp de tomaqueres. Van aconseguir entaforar catorze grapats de terra al tanc de gasoil, tenint cura de no deixar cap rastre.
Durant les setmanes següents, un ambient estrany es va apoderar del poble. Des de fora, tot semblava igual; els venedors de verdures cridaven les ofertes al mercat, el senyor Mucco alimentava els galls dindis ensinistrats, i el senyor Rivera venia els productes dels molts calaixos de la venda. Els nens recollien les closques de coco i les dones portaven taro en les seves faldilles. Però, per exemple, on havien anat el Louis Hencator, el Sebastián Portoguesa i el Benedicto, el pagès, els tres dies abans que el pont que creuava el gran riu sesfondrés? El pont que shavia reforçat per aguantar el trànsit que anava i venia dels camps de petroli? I què feien el senyor Rivera i el Mario un vespre cap al tard quan es van endinsar silenciosament cap al bosc en direcció a la venda americana privada del D. T. Star entre les torres de perforació de petroli? Per què va agafar el senyor Freitas una aixada quan va sortir a les tres duna matinada?
O també es podien fer altres preguntes: per què els americanos eren incapaços darrencar el buldòzer o lexcavadora quan estaven a punt de començar amb el camp de tomaqueres del senyor Gomera? I on havien anat a parar totes les caixes deines? Les caixes deines que eren necessàries per alçar les torres de perforació i reparar les màquines? Per què la carretera que portava a la capital del districte estava contínuament obstruïda per esllavissades de diferent gravetat? I com podia ser que el pont nou sesfondrés? Per què els camions i els jeeps tenien les rodes punxades constantment? Per què dues de les torres de perforació van caure al camp on acostumaven a créixer magnòlies i càmfora? Per què es va cremar la venda privada del D. T. Star? I don havien sortit de sobte tots els tèrmits, que només amb un parell de dies van aconseguir destruir les barraques dels armeros? I per què va explotar una nit loficina del sergent Pedro Pitrolfo, juntament amb larsenal dels armeros, que era al mateix edifici?
Un es podia fer aquestes preguntes, però era un fet irrefutable que un mes després que el D. T. Star arribés per erigir la nova torre de perforació de petroli al camp de tomaqueres del senyor Gomera, la senyora Gomera encara podia portar cistell rere cistell dels deliciosos tomàquets vermells al mercat.
Unes setmanes després de lonzè aniversari del Mino, lAmanthea Portoguesa va somriure de sobte quan va arribar carregant una olla de xili amb arròs i la va posar damunt de la taula davant del seu marit i els seus dos fills més grans, el Mino i el Sefrino.
Potser hi he posat poca sal va dir amb una veu brillant i clara.
El Mino i el Sefrino es van tirar enrere a la cadira i van mirar en estat de xoc la seva mare, a qui no havien sentit dir una frase sencera en anys, i a qui encara menys havien vist somriure.
El Sebastián Portoguesa va saltar de la cadira i es va posar de genolls davant seu. Li saltaven les llàgrimes mentre xiuxiuejava:
Gràcies, Verge Santa, per escoltar finalment les meves pregàries. Oh, Amanthea, estimada Amanthea, la meva preciosa dona!
Oh, Sebastián, què et penses que fas? Seu i menjat el sopar.
El Mino mai havia viscut un àpat com aquell. Van cridar lAna María, que estava estenent la roba darrere la casa, i el Sefrino va haver de córrer a buscar el seu germà petit, el Teófilo, al lloc on estava jugant al mur del cementiri. Gairebé va passar por quan va sentir parlar la seva mare: no havia sentit la seva veu des que tenia només un any. I lAmanthea va parlar com si fos la cosa més natural del món, com si no hagués estat muda ni un sol minut de la seva vida. De fet, semblava que no entengués tot el rebombori i lambient festiu que es va apoderar dun simple sopar.
I aviat, tot el poble sabia que lAmanthea Portoguesa podia tornar a parlar i a somriure. Per a la major part dels vilatans això era un bon senyal.
Un cerrillo (un pècari) shavia fet lloc entre els arbustos amb grunyits, i el Mino va veure com havia excavat la terra al voltant de lauró. Va abaixar la xarxa de papallones i va seure en una branca que havia caigut. Si tingués una pistola! Amb una pistola probablement hauria pogut vèncer un cerrillo. Imaginat quanta carn bona hauria pogut posar la seva mare a les cassoles! El Mino va sentir el soroll del seu estómac. Shavia acostumat a no estar mai del tot tip. Però es podia imaginar fàcilment com de meravellós seria tenir la panxa inflada, i fer-se un rot de plaer, satisfet.
Si pogués trobar una papallona extremament rara, una per la qual el seu pare pogués guanyar molts diners! Estava convençut que en algun lloc de la selva hi havia papallones desconegudes i boniques, les fotos de les quals no sortien en cap llibre.
Va mirar de reüll la seva capsa metàl·lica. Avui, cap morfo. Dues statiras, una papallona reina de la família Papilio i unes quantes Lycaenidaes, petites però molt boniques. Aquestes no eren troballes estranyes. Però les coses estaven canviant: a mesura que els buldòzers de La Compañía desforestaven parts més i més grans de la selva al voltant del poble, moltes espècies de papallones estaven desapareixent, també. El Mino ja gairebé mai veia el bell Morpho montezuma.
«Avui caminaré molta estona», va pensar el Mino. «Travessaré el petit riu cap a la densa selva del sud del poble, que un cop lany, durant les pitjors temporades de pluja, sinunda completament. Cosa que fa que sigui difícil dexplorar, perquè no hi ha camins.»