VÍCTOR CATALÀ,
LESCRIPTORA EMMASCARADA
Margarida Casacuberta
VÍCTOR CATALÀ,
LESCRIPTORA EMMASCARADA
LAVENÇ
Barcelona
2020
Edició original: Barcelona, 2019
© del text, Margarida Casacuberta
© daquesta edició digital, LAvenç, S.L., 2020
Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona
Telèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16
www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat
Es reserven tots els drets.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només pot ser realitzada amb lautorització dels seus titulars, amb excepció prevista per la llei. Adrecis a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics) si necessita reproduir algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 93 272 04 47).
LAvenç forma part de lAssociació dEditorials Independents Llegir en Català.
Disseny i composició: LAvenç
Fotografia de la coberta: Víctor Català a mitjans del segle xx, amb la medalla de lAcadèmia de Bones Lletres. Foto: Joan Lassús, Arxiu Històric de lEscala.
Disseny i composició de ledició digital: Víctor Sabaté
BIC: BGL, DNF, 3JJ, 1DSEJ
Ref. AVEN116
Taula
1. Víctor Català: una obra dart total
2. De Caterina Albert a Víctor Català
3. La poesia de la vida
4. Linici del «cicle ombrívol»: La infanticida i altres «fantasmes dolorosos»
5. Drames rurals, una visió de la tragèdia humana
6. Solitud, novel·la modernista
7. Els caires vius del ruralisme
8. Crisi de creativitat?
9. Bocí a bocí: Un film (3000 metres)
10. Dir-me, desdir-me i tornar-me a dir
11. Una peça de mal encaixar
12. Les últimes peces del mosaic
Post scriptum
Nota de lautora
Edicions de les obres de Víctor Català
Bibliografia citada
A la nostra literatura hi ha uns personatges clau que fan giravoltar al seu entorn les passions més allunyades i més aparentment inconnexes. En podríem citar uns quants: Verdaguer, Ors, Víctor Català, i tractar daclarir-los és aclarir-los no sols a ells sinó a tots nosaltres com a col·lectivitat.
Maria Aurèlia Capmany (1973)
1
Víctor Català:
una obra dart total
Un dia de lany 1965, Baltasar Porcel, un jove escriptor i ja reconegut periodista literari, arribava a lEscala disposat a fer la que havia de ser una de les darreres entrevistes a Caterina Albert, que vivia des de feia temps reclosa a la casa familiar. Tot i el capteniment afable de lescriptora, el text que finalment en va resultar és una antientrevista, la constatació dun fracàs per part daquell jove mallorquí que sapropava a lautora de Solitud carregat dhipòtesis i de preguntes i disposat a desvelar els secrets de Víctor Català, i en sortia, permeteu-me lexpressió, amb un pam de nas.
Com sol ocórrer en aquests casos, més que un exercici de memòria, el que es produeix és una representació, per part de la persona entrevistada, de la màscara que sha construït durant els anys. La feina de lentrevistador, per tant, consisteix a treure les màscares i aconseguir mostrar el que hi ha al darrere. Amb prop de noranta-sis anys i més de seixanta de portar-la posada, és evident que shavia produït el que lescriptor i caricaturista anglès Max Beerbohm explica a la narració Lhipòcrita santificat i que la intel·lectualitat noucentista, sense aconseguir-ho, havia intentat daplicar a la Catalunya de començament del segle xx: que la màscara acabi emmotllant la realitat i, per tant, convertint-se en realitat.
Víctor Català, doncs, esperava el jove escriptor mallorquí en un escenari perfectament dissenyat per fer el paper de Caterina Albert:
La casa de Víctor Català és extensa, una mica inhòspita. El vestíbul és una sala demblanquinat vell, amb trossos descloscats, amb uns quants seients de tisora, de tela apagada. Hi deambula una minyona respectuosa. Una escala mena a dalt. A lesquerra deixem dues habitacions amb llibreries de vidriera, taules com de bufet, quadres amb retrats ovalats: tot és descolorit i vagament polsós, com si ningú mai no hi habités. Mexpliquen que, dençà de la mort de la seva mare, fa no sé quants lustres, lescriptora no ha volgut que es reformés ni sarreglés res. A la dreta, una altra cambra, amb la finestra oberta, per on entra la llum lívida de la tarda cendrosa. Aquesta cambra és regular, també emblanquinada, amb un gran llit al fons. Per les parets, fotografies modestament emmarcades que representen unes mig tenebroses coves marines i la novel·lista amb visites il·lustres; un diploma laudatori; un grapat més de petites fotografies, on hi ha un nen molt repetit o molts de nens; diverses imatges religioses; una sèrie de làmines de dibuix idealista i colors llepats, representant famosos i literaris amants: Otel·lo i Desdèmona, Romeu i Julieta... Els altres mobles, una taula i cadires, són simples. Per la finestra es veuen unes teulades i alguns metres de cel. Sota la finestra, regalims daigua dun groc de tonalitats corruptes.
El llit és immens, de capçalera de color de noguera i treballada. El cobertor, immaculadament blanc, net, de coloració primfilada, sense ni una arruga. El llit domina la cambra: nés el tot. Les altres coses, petites i sense cap relleu, sesborren davant aquest llit impol·lut i ample. Dins ell, recolzada, Víctor Català observa com entro. Hom diria que Víctor Català ha estat una actriu de caràcter ferm, dun control absolut de lexpressió pròpia i amb el coneixement i linstint de conduir linterès de lauditori. Víctor Català em rep cordialment. La conversa és animada, a vegades divertida. Jo, que havia començat intentant de portar-la, vaig perdent peu i em veig conduït, pels camins que ella vol, amb una subtilesa daparença ingènua i voluntat inflexible. (Porcel, 2003: 18-19)
En sortir del dormitori immaculat on, els darrers anys, Víctor Català acostumava a rebre periodistes, editors, escriptors i admiradors, Porcel és conscient que lescriptora li ha repetit fil per randa tots els tòpics constitutius de la màscara de la perfecta modèstia i humilitat, de l«escolà damén» i de la senyora de sa casa aficionada a lescriptura i, ai las!, autodidacta, i que no li ha respost res de rellevant a les preguntes que pacientment li ha anat desgranant amb la intenció de trobar el pinyol que cercava: «No sé pas què hi troben, en mi. Soc una pobra dona al llit», «No soc més que una aficionada, jo», «Soc una persona ben simple jo. Anava sortint tal com sortia, i llestos», «Jo anava fent. Sortia així. No preparava res. Soc com un gosset, com un ocell: feia, escrivia», «Soc completament liberal: cadascú, jo la primera, té dret a pensar i a dir el que cregui», «Jesús! No sé pas què hi veuen, en mi. Soc un pobre aficionat: res més», «Tot el que he fet ha estat per intuïció, perquè mha sortit així» (Porcel, 2003: 20- 23).
Daquesta manera, quan Porcel li pregunta si li agraden els animals per tal de fer-la parlar sobre el paper simbòlic que adquireixen en el conjunt duna obra narrativa que explora la cara obscura de la condició humana, ella contesta que «Tinc una tórtora i una gata que es diu Xiquilina»; i quan, amb motiu de la recent publicació de les Memòries literàries de Narcís Oller (1962), li pregunta quina impressió li havia fet el llibre «amb aquelles cartes una mica patètiques adreçades a vostè», un text que lautor de La febre dor havia escrit en forma de confessió a Víctor Català durant els mateixos anys en què es produïa, per mor de la política cultural del Noucentisme, un dels «silencis» més rellevants de lescriptora, la resposta és desesperadorament evasiva: «Ai, pobre senyor Oller! Un gran escriptor! No li han fet la justícia que li pertany.» (Porcel, 2003: 21 i 23-24) Només quan lentrevistador sinteressa per lexistència dobra inèdita de Víctor Català, lescriptora respon sense evasives:
Sí, especialment teatre. Ara li ho ensenyaré. Mhauria agradat moltíssim désser un autor teatral. I dibuixar, i modelar, i pintar: fer-ho tot. Encara mhi posaria. Ja ho veu: quan a la meva edat tothom està mig mort, jo em cremo per fer coses. El teatre ha estat la meva gran passió. I només he publicat alguns monòlegs. Miri, miri. (Porcel, 2003: 22)
«Fer-ho tot»: heus aquí la clau de volta de lenigma Víctor Català, la immensa construcció literària de lartista total que Caterina Albert va bastir no pas sobre la seva pròpia persona, sinó sobre un alter ego (amb heterònim inclòs) del qual va moure els fils fins al final dels seus dies. Un alter ego que Caterina Albert sabia que la sobreviuria i que va fer tot el possible perquè així fos, tot aplicant una màxima que no per poc coneguda és menys important: «Dir-me, desdir-me i tornar-me a dir».
El «miri, miri» que va adreçar al jove Porcel volia dir que li mostrava La infanticida, el monòleg amb el qual Caterina Albert va fer lentrada de cavall sicilià a la literatura catalana lany 1898 i que, alhora, va apartar de forma dràstica el seu nom de la vida pública i va fer néixer el constructe Víctor Català. Lany 1965, La infanticida encara no formava part de les Obres completes de Víctor Català, publicades el 1951 per lEditorial Selecta, però és evident que lescriptora ho tenia tot ben preparat perquè, tard o dhora, es tanqués el cercle, cosa que shavia de produir el 1972, amb la segona edició de les Obres completes per la mateixa editorial, sis anys després de la mort de Caterina Albert.
Vista des de la distància, doncs, lentrevista de Baltasar Porcel a Víctor Català és ben lluny del que Gabriel Ferrater (2010: 62) descrivia com un «interviu (...) on la pobra dona repapiejava completament i no era capaç de dir res», una afirmació tan desafortunada com la que el mateix poeta feia el 18 de febrer de 1958 en una carta a «un neòfit castellà, sobre literatura catalana» quan escrivia que «hay que leer Solitud y probablemente nada más de Víctor Català, cuya flauta realmente parece haber sonado una vez por casualidad» (Ferrater, 1979: 128). Lescriptora nonagenària no repapiejava i Porcel, malgrat el desconcert produït per lentrevista aparentment fallida, va ser capaç dentendre el joc que li proposava:
Víctor Català... He sortit una mica perplex de lentrevista. Penso si no lenvolta un fenomen semblant al del contrallum, que dificulta de veure-la amb precisió i col·loca la seva persona dins un clarobscur atapeït dinterès. La conversa, les seves manifestacions orals, són duna simplicitat i duna humilitat realment explícites, enarborades, sense possibilitat de palinòdia. Ara bé: aquest autoanorreament ens presenta una imatge de lescriptora que tendeix a la infantilització pastoril, o al posat de damisel·la victoriana, i ho fa volgudament, recolzant-se en la minimització personal i literària. I això té molt poc a veure, crec, amb el retrat que he intentat de fer al principi daquest paper, amb la figura real de Caterina Albert: lenergia i la seguretat que se li endevinen en el gest, que li traspua; la constància i el treball que ha necessitat tot al llarg de tres quarts de segle per a crear una obra sòlida i fer-se una fama inqüestionable: el llenguatge estudiat, la narrativa perspicaç, plena de suggeriments; la temàtica i els personatges de doble fons, sovint brutals i aberrants... On és realment la personalitat de Víctor Català? (Porcel, 2003: 25)
La personalitat de Víctor Català és lobra dart total que Caterina Albert construeix al llarg de la seva vida, amb els «silencis» que tan bé va saber interpretar Maria Aurèlia Capmany (1972) inclosos, com un mosaic fet de múltiples peces que lescriptora va controlar amb «lenergia i la seguretat» pròpies de lartista professional que sap que la disposició final de les peces no depèn ja della, sinó de la recepció de lobra. Una «obra completa» que Caterina Albert va deixar plantejada com un work in progress que shavia danar (re)configurant al ritme dels temps i dacord amb la recepció que, en cada circumstància històrica, política i cultural, es pugui fer duna obra oberta a la recepció de la crítica i del públic lector, aquell «llegidor» a qui Víctor Català sadreça en cadascun dels seus llibres, lexistència del qual Caterina Albert tenia molt clar que calia imperiosament preservar.
A construir la seva gran obra Víctor Català i a assegurar lexistència dun públic per a la literatura catalana capaç de reconstruir i insuflar la vida a la figura del tapís, va dedicar Caterina Albert tota una existència descriptora conscient, rigorosa i professional. Avui dia, lèxit de lempresa és ja inqüestionable.
2
De Caterina Albert a Víctor Català
Lestiu de 1898, Caterina Albert i Paradís (LEscala, 1869-1966) va enviar com a mínim un parell doriginals al Certamen Literari dOlot. Estava a punt de fer vint-i-nou anys, havia publicat poemes amb pseudònim a lAlmanach de La Esquella de la Torratxa (1897) i havia decidit de provar sort en un dels molts certàmens literaris que durant el darrer quart del segle xix, en el context de la Restauració borbònica i amb leclosió del catalanisme, havien sortit com bolets en el territori català.