Filla gran duna família empordanesa, benestant i de tradició republicana federal, Caterina Albert havia anat de petita a lescola municipal de lEscala, dadolescent havia estat interna durant un any en un col·legi de monges de Girona on va aprendre francès i piano, però la seva formació cultural, autodidacta, shavia forjat en el context familiar, dallò més favorable a incentivar lafició de la noia pel dibuix, la pintura, lescultura i la música, a més de la literatura.
El seu pare, Lluís Albert i Paradeda (Verges, 1843-LEscala, 1890), advocat, va ser diputat provincial i alcalde de lEscala, sempre pel partit republicà; la mare, Dolors Paradís i Farrés (LEscala, 1843-1933), provenia duna família que tenia propietats a lEscala i a Bellcaire dEmpordà. Com explica Irene Muñoz (2016), Caterina Albert va rebre suport tant de la seva àvia materna com del seu avi patern, que li era padrí. Sembla ser que va ser ell qui li va regalar la primera caixa de pintures, però van ser els pares qui van contractar un professor de dibuix i pintura que va viure a la casa de lEscala entre 1883 i 1884, el pintor Félix-Antonio Alarcón; a més de professors de música i, a Barcelona, descultura. Daltra banda, els Albert rebien setmanalment, a través del llibreter de Figueres Francesc Presas, les novetats literàries així com els diaris i revistes a què estaven subscrits i que Caterina tenia a labast, publicacions, en gran part, vinculades a leclosió del moviment catalanista en totes les seves ramificacions ideològiques, especialment al republicanisme federalista i a la Unió Catalanista.
Pel que fa, doncs, a la construcció del gust literari de la futura escriptora, a part de la importància que la crítica ha atorgat a la influència de la seva àvia materna i padrina, Caterina Farrés i Sureda, a qui «deu bona part del lèxic de la prosa, la riquesa lingüística» i la capacitat de narrar històries, Caterina Albert reconeix especialment lascendent de la seva mare, Dolors Paradís, que «escrivia poemes i tocava la guitarra». Amb motiu de la seva mort, en una carta a Francesc Matheu del 21 de març de 1933, Caterina Albert reconeix que «ella ho era tot per a mi: mare, filla, amiga íntima, companya inseparable... el centre de tots els meus pensaments i lestímul de totes les meves accions. Della xuclava jo saba, força i energia; de la seva intel·ligència, tan desperta i vigilant, me venia generosament el consell, del seu temperament actiu, lesperó que removia les meves indecisions ingènites, de la seva ironia tolerant, sens gens dagror, la mesura de casi totes les coses...»
Sobretot, però, Caterina Albert degué trobar en la mare el suport que fins al 1890, data de la mort prematura del pare, li havien dispensat tots dos. En lentrevista que li va fer Baltasar Porcel (1965) explicava que el seu pare, un dia, va trobar els papers que des de ben petiteta ella escrivia i que guardava en el replà de lescala del graner, i que, després de llegir-los, va dir «Aquesta mossa escriurà!» El comentari que Porcel transcriu a continuació «I jo pensava: per què deia que escriuria, si ja ho feia» diu molt de la ironia que caracteritza lobra i la personalitat de la creadora de Víctor Català.
El maig de 1888 és quan es produeix la primera aparició pública de Caterina Albert en el context del Certamen Literari i Científic de Figueres, organitzat pel Casino Menestral, durant les fires de la Santa Creu, com a Reina de la Festa. Val la pena aturar-se un moment en aquest detall ja que aquest certamen, on Lluís Albert ofereix un premi a «la poesía que mejor cante El Libre Pensamiento», sinscriu en el marc dels certàmens literaris que, com el de Girona o la Bisbal, estan estretament vinculats a la tendència renovadora de la institució jocfloralesca liderada pel grup de la Jove Catalunya i reaccionen davant del conservadorisme de la institució barcelonina que lany 1888 homenatja la Reina Regent amb lorganització de diferents certàmens alternatius. Caterina Albert hi va ser nomenada Reina de la Festa per Josep Roca i Roca en nom dApel·les Mestres, que no va acudir a recollir el premi i havia dotat el seu amic dels poders de representació, que incloïen la tria de la Reina. Lanècdota deixa de ser circumstancial a partir del moment que Caterina Albert, rere el pseudònim de Virgili dAlacseal, publicarà les seves primeres poesies en català a lAlmanach de La Esquella de la Torratxa, setmanari humorístic, barceloní, republicà, editat per Antoni López Berganossi i que dirigia Roca i Roca, un dels membres més rellevants de la Jove Catalunya, com també ho era Àngel Guimerà, de qui Víctor Català es declararà entusiasta des del primer moment, o Francesc Matheu, president del Jurat qualificador del Certamen Literari dOlot on començarà, de facto, la trajectòria literària de Víctor Català.
Ens trobem, doncs, davant duna formació descriptor estretament vinculada a la tradició més progressista del catalanisme, el republicanisme federal que, a final de segle, veurà com una part important dels seus representants o simpatitzants se situa en lòrbita de la Unió Catalanista i participa en la creació de la branca del «o tot o res» dins del catalanisme enfront de lactitud «possibilista» de la Lliga Regionalista que es crea el 1901 com a partit polític.
És també en aquests sectors on cal situar Miquel Sitjar i Sobrevia (Verges 1861-Barcelona 1910) metge, bibliòfil, erudit i membre destacat de lAssociació Catalanista dExcursions Científiques, i la seva muller, Josefa Carcassó, matrimoni que va tenir una forta influència sobre Caterina Albert, i gràcies al qual va conèixer leditor, llibreter i antiquari barceloní Fèlix Clos, que li va acabar fent de representant literari. No ha de sorprendre, doncs, que entre els papers personals de Víctor Català es conservi una nota no datada on, sota lepígraf de «Debo estudiar y hacer», hi apareguin, al costat del «teatro clásico español, la Historia del Arte, la gramática francesa, la española y la italiana, la geografía, física, aritmética y lógica», «leer a Hegel, Schopenhauer, Voltaire, Leopardi.» (Muñoz, 2016: 16) Caterina Albert es formava intel·lectualment en la tradició cultural de lIdealisme alemany, de la Il·lustració francesa, de lescepticisme i el pessimisme romàntics que la tradició més conservadora del moviment de Renaixença intentarà bandejar de la literatura catalana contemporània i que el Modernisme recupera a través de la tradició de Valentí Almirall. Daquestes fonts en sorgeix la poètica de l«angoixa», de la «inquietud», de la «turbulència» i del «dolor» que caracteritza la literatura de Víctor Català.
Quan Caterina Albert va presentar el poema «Lo llibre nou» i el monòleg La infanticida al certamen dOlot, probablement ho va fer amb el suport tant de la família com dels amics i amb el convenciment que el jurat, presidit per Matheu, amb Ramon Masifern, Josep Xutglar i Josep M. Aguirre com a vocals, i Josep Berga i Boada com a secretari, li seria favorable, tal com, efectivament, va succeir, ja que el jurat va remarcar la qualitat literària i la força duna literatura exasperadament realista. El que segurament no podien preveure ni lescriptora ni els seus mentors literaris és la reacció dels sectors tradicionalistes i catòlics de la societat olotina davant dun text de la potència de La infanticida, titllat dimmoral, sobretot a partir del moment en què es va conèixer que lautora era una dona jove. Les conseqüències daquesta reacció i de la polèmica i lescàndol posterior són conegudes de tothom, la mateixa escriptora les va resumir, en una entrevista que Tomàs Garcés li va fer lagost de 1926 a la Revista de Catalunya, daquesta manera:
Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar a un Certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era lautor del treball. Sembla que es tractava dun monòleg atrevit. Jo no me nadonava. Quan van saber que lautor era una dona, lescàndol va ser més gros. No trobaven correcte que jo contés la història dun infanticidi. I, no obstant, és que pot tenir límits lobra de lartista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de lart. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. Lobra mal feta és, per això mateix, lobra immoral.
Per tal de preservar la seva independència artística, Caterina Albert va decidir que, a partir daquell moment, no publicaria cap obra amb el seu nom i, per tant, va adoptar el pseudònim «Víctor Català», amb el qual va signar tota la seva obra de creació, per bé que el vel sobre la seva identitat comencés a descórrer-se poc després de laparició de Drames rurals, el 1902:
Lany 1900 [sic] vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat El cant dels mesos. La meva àvia havia mort lany 1899, i en lestiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-sem la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-mels, no els hi vaig refusar. I al cap dun mes de ser fora, la senyora va escriurem: «Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Diguim quin nom dautor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu.» I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací lorigen del meu pseudònim. (Garcés, 1926: 127)
La novel·la don va sorgir el pseudònim amb el qual es coneix la identitat literària de Caterina Albert va romandre inacabada, però Víctor Català és el nom que lescriptora va mantenir fins al final de la seva trajectòria literària i que li va servir per construir-se una identitat paral·lela i oposada a la identitat de Caterina Albert. Si, com afirma Irene Muñoz, la mateixa Caterina Albert va acabar establint «una línia divisòria molt clara entre qui era Caterina Albert, en el seu entorn, i qui era Víctor Català, escriptora», és interessant veure com es configura aquesta doble identitat i quina imatge de lartista-escriptor reflecteix el pseudònim. Una imatge, val a dir-ho, que Caterina Albert i Paradís mai no va admetre com a pròpia i que, en canvi, va utilitzar amb intel·ligència i ironia per tal de preservar la seva privacitat. De fet, com veurem, Caterina Albert, per damunt de qualsevol altra cosa, és la constructora de la figura i de la veu de Víctor Català, a través de la qual vehicula tota la seva obra literària. Per això, quan Francesc Matheu, el juliol de 1913, li demana que li enviï unes notes biogràfiques per incloure en la presentació del primer opuscle dels dos que leditor va dedicar a Víctor Català en la col·lecció Lectura Popular, lescriptora posa en funcionament el mecanisme (que no va abandonar mai i que, segurament per la seva mateixa simplicitat, no resulta gens fàcil dexplicar) del trompe loeil:
¿Notes biogràfiques? Que vaig néixer a LEscala; que magradà escriure des de molt joveneta; que vaig formar-me a la bona de Déu, deixant parlar a linstint lliurement, sens mestres ni apriorismes de cap mena (per lo que no som ni pretenc ser més que un amateur), i que magrada lhonrada claredat de sentiment, concepte i expressió del poble, dels clàssics i dels místics.... Això és tot lo que sé de mi.
Quan Caterina Albert va escriure aquestes paraules sobre Víctor Català, ja tothom sabia qui hi havia darrere del pseudònim i, tanmateix, no només el ratifica, sinó que lembolcalla amb alguns dels atributs que serien propis de la imatge pública de Caterina Albert, una construcció literària tant o més potent que la màscara de Víctor Català. Daquesta manera, la imatge descriptor amateur, naïf, marginal en relació amb els moviments i les capelletes literàries i poc interessat en la projecció social de lintel·lectual que sen desprèn té ben poc a veure amb la realitat que traspua de lambició de lescriptora i del procés de construcció de lobra literària tant com del control estricte a què la sotmet lescriptora, sobretot pel que fa al públic al qual va dirigida.
Així, el nom Víctor Català, més enllà de la màscara que protegeix una dona escriptora a final del segle xix, representa un model dartista i, alhora, un punt de vista. Pel que fa al model dartista, la construcció Víctor Català se situa en la tradició de lintel·lectual modernista, caracteritzat per la independència ideològica, per ser el «despert entre adormits» i per la seva vocació de guia i de desvetllador-sacsejador de consciències, caminant solitari i silenciós enmig de la multitud sorollosa. I nadapta algunes de les màscares més conegudes. En el pròleg a Drames rurals, per exemple, Víctor Català es presenta com «un pobre pelegrí de la terra aspra, que duu sobre la túnica la pols dels viaranys, dormits en les planúries soleiades, i que palpa amb la guaspa del bordó tot lo que troba en terra recollint pedruscalls i flors boscanes per ensenyar-ho als homes així que és en poblat» una imatge, la del pelegrí, que es correspon del tot amb la dels «caminants de la terra» de Santiago Rusiñol, empesos per una força desconeguda cap a lexploració de si mateix i del món, dallò misteriós i inefable. Una imatge que, per la seva banda, Joan Maragall reflecteix a través dels poemes «Excèlsior» o de l«Oda infinita», i que Caterina Albert shavia proposat expressar amb el poema «Lo llibre nou», premiat al Certamen Literari dOlot. Víctor Català emprèn la defensa daquells «pedruscalls i flors boscanes» a partir dels mateixos arguments que Raimon Casellas havia exposat en nom del «verisme» i que lescriptora bateja amb el nom de «sinceritat» en una carta a Francesc Matheu del 26 de desembre de 1902 en resposta a la que leditor, que havia estat el president del jurat que havia premiat La infanticida i «Lo llibre nou», li havia enviat arran de la publicació de Drames rurals per tal de comprovar que, efectivament, la veu narrativa del controvertit llibre corresponia a la mateixa autora que havien premiat el 1898 a Olot:
Cada u veu com veu i sent com sent: i si a més és sincer, procura traduir lo que ha vist i sentit amb la major fidelitat possible. Això és lo que he fet jo: i, tal volta per haver començat a estimar lart per sos aspectes plàstics, magrada el relleu en tot i em sembla que mai ne dono prou a las sensacions que tradueixo.
Amb tot, no soc sistemàtic ni magrada guaitar la vida al través del crestall de cap escola, que me la podria fer veure dun color determinat i uniform: magrada veure-la, millor o pitjor, però amb ulls nusos de prejudicis.
Des de la seva primera aparició pública, tal com exposa al «Prec» amb què encapçala Drames rurals, Víctor Català es proposa explorar els camins de la vida i aplegar-ne uns «pedruscalls de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles» per oferir-los a un públic que no es correspon de cap manera amb «lescaient damisel·la ciutadana» a qui sadreça irònicament la veu narrativa. De fet, Víctor Català, a través de Caterina Albert, es negarà una i altra vegada a escriure per a aquest públic femení i defugirà sempre la identificació amb les escriptores de les revistes especialitzades en literatura «femenina» com Or i Grana i Feminal, tal com argumenta en les cartes a Lluís Via, editor i director de Joventut (Epistolari, 80-99), i a Maragall (Carta a Maragall, núm. 12). Un observador irònic com Josep Carner ho va saber veure a la revista Catalunya (15-VII-1903) a propòsit dels Jocs Florals de 1903, on van obtenir premis Víctor Català i Dolors Monserdà: «Sha publicat el volum dels Jocs Florals de 1903. () Shi trobaren dues senyores que no sassemblen guère: V. Català, D. Monserdà.»