Oh, petit amic, que encara estàs en temps de desfer les marrades, de rescabalar-te dels passos perduts, no et deixis encadenar per la dolça enartadora, i qualque volta quan et sentis massa afeblit i vacil·lant, massa poruc de ser tu mateix i de tot el que et volta, fuig dels seus braços rosats i lluminosos i refugiat en lombra propícia i sagrada de la teva solitud! Jo et responc que no hi ha bany més plaent i restaurador que ella per a qui no sia una pura bestieta del Senyor.
La solitud, una emersoniana confiança en si mateix i una cambra pròpia: heus aquí els ingredients bàsics de la creació literària i artística en el context de la modernitat. Perquè lescriptor no parlarà, quan parli dels altres, sinó de si mateix. La lluita per arribar ser un mateix, per part de Víctor Català, es converteix en un dels motius recurrents de la correspondència de lescriptora amb Maragall. El 19 de febrer de 1903, Víctor Català li ho escrivia literalment:
Veig que en aquesta llarguíssima carta no he fet més que parlar de mi i li prego que em dispensi la incorrecció. Los que hem viscut sempre en la solitud dun cau patim daquest defecte. Nos manca empenta per a eixir de nosaltres mateixos i encarar-nos amb los grans horitzons que vostès abracen atrevidament duna mirada. Mon horitzó se limita en lestretor de quatre parets i fins ara mhi trobava bé en aquesta estretor, potser daquí en avant no mhi trobi ja, si és cert, com vostè sospita, que hagin de venir a torbar-me la quietud curiositats innecessàries.
I al cap de pocs mesos publicava, a la Ilustració Catalana (15-xi-1903), la prosa poètica «Ma cambra blanca», una al·legoria de la creació literària:
Jo tinc una bella cambra blanca...
He dit bella i lo cert és que no té altra bellesa positiva que sa blancor, una blancor grata de roba neta, una blancor serena de nevada, una blancor difusa que sembla fúger de les parets i sostre per a ficar-se als ulls de qui la mira i refrescar-los-hi de totes les roentors del color, entrar-se-nhi a les casetes del cervell i omplir-les de lluïssors dalbada, baixar-li a les presons del esperit i aconhortar-li dolçament amb prometences dalliberació...
La cambra és blanca, pura i immaculada com el jo que parla. La identificació no només es fa a través de la comparació, sinó mitjançant el recurs de la fal·làcia patètica:
Quan jo bado el balcó, la cambra es posa a riure amb uns grans alegrois de donzella casadora; és que pel trau franquejat se nhi entren a dins totes les meravelles del món forà: la resplendor blava del cel, la resplendor verda de les plantes, la resplendor daurada del sol... les flaires ubriagadores de les flors, la xiscladissa dels aucells, les cantories del les noies que remenden la xarxa en lestenedor, lo res suau del brollador invisible, lo frisament amorós de la marinada que passa en mig de les fulles, la remor lleugera i malincònica de les onades que peten mansament damunt la sorra tèbia de la platja...
La sensualitat, representada per la llum del sol, la capacitat de connectar emotivament amb lexterior i captar-ne les correspondències, imprimeix a la cambra una misteriosa vida de color, sons i moviments:
Ma cambra deixa de ser, aleshores, ma modesta i tranquil·la cambra blanca i es torna un nial de somnis, una demora de conte oriental, un enginy de fades.
Les fades de ma cambra són les clarors del jardí; unes fades gaies i fantasioses, unes gentils diablesses artistes que fan diabladures mirífiques, duna riquesa original i inacabable. Entren totes alhora, turbulents, enjogassades, i així que shan escampat per tots los indrets de ma caixeta blanca, lo primer que fan és contorbar-li alegrement sa serena blancor amb policromies suaus o atrevides, amb irisats reflexos, amb arcades de llum, amb degotalls de perles, amb faixes dor o porpra, amb blavors misterioses destada sotsmarina, amb fosquedats incertes de grota verge, amb vermellors diglésia aclarida per finestrals envidrats [...].
Són com los temps duna portentosa simfonia, tantost vius, tantost lents, tantost planyívols, o furients, o majestius, o esbojarrats... succeint-se contínuament en devessall dharmonies supremes, fonent-se lun en laltre, fugint de si mateixos sens parar, i sempre diferents i sempre meravellosos, amb les meravelles incontables del miracle. I quan lo dia sacaba i la tarda mor, la simfonia policroma de ma cambra, a punt dacabar també, senlaira súbitament amb un darrer esforç, llampegant roentors dincendi i furors de matança, notes lumíniques dintensitat violenta, que clapegen de sang y foc los àlbers murs, lo sòl confós i els mobles bruns, ja arredossats en lombra.
A la nit, la cambra recupera lombra, la quietud i el silenci del tabernacle («gruta», «nial», «estada submarina», «caixeta», «església») que propicia lexploració dels avencs i dels misteris de lànima en comunió amb lunivers:
I aleshores quedem soles ella i jo: les petxines i el moll, la cambra i ma animeta; totes dues senzilles i primitives, totes dues nues de riqueses emmanllevades, totes dues albes i fresques com les neus eternes i, mateix que elles, santament oblidades dels homes i totes dues, en fi, amb lo balcó dels somnis obert de bat a bat i de cara a la gran quietud, perquè sens en entrin a dins los perfums de la terra, les serenors de les nits calmes i la pau suprema de lo infinit.
És des daquesta mateixa cambra i en el silenci de la nit que deixa sentir «lo res suau del brollador invisible» que el jo poètic de «Loca blanca» contempla el miracle de la creació a través duna bestioleta estranya, solitària i misteriosa amb la qual lescriptora sidentifica. Víctor Català va iniciar amb aquest poema la seva col·laboració a la revista Joventut (21-iii-1901) i, significativament, el va dedicar «Al gran poeta català J. Maragall»:
Jo tinc una oca en mon jardí,
Una oca blanca com un cigne,
que sempre va dací dallí,
majestuosa, grave i digna.
Sens mirar enlloc, amb aire estrany,
allarga el coll lluny de la terra
i encerta desma el viarany
que lacompanya on laiga xerra.
Lo breu estany sembla un mirall
on laigua raja escumejanta
com una troca de crestall
que riu i riu, que canta i canta.
Son miroteig meravellós
a loca blanca la hipnotitza,
la tempta amb goig voluptuós,
la sedueix, la fanatitza
I allarga el coll cap a lestany
on laigua clara riu i canta,
i es precipita dintre el bany,
com enhartada, loca blanca.
Tot seguit, loca comença un joc de gran sensualitat amb laigua:
Sota el canó del brollador
se retorceix fantasiosa;
miralla en laigua sa blancor,
la becarreja neguitosa;
retorç lo coll, com blanc serpent
sota la fulla i flor del lliri;
lo submergeix, lala batent,
sesdevatega en ple deliri
I amb jocs de perles i brillants
laigua la cobre i lemmantella,
i juguen folls, com dos aimants,
loca de neu i laigua aquella.
Després, rendida de jugar,
surt loca blanca igual que un cigne
i torna anar dací dallà,
majestuosa, grave i digna.
No té company ni nha tingut;
viu sens parella i sola, sola,
en la florida quietud
plena de llirs i corretjola
Quan ve la nit, son estrany crit
sota la fulla i flor del lliri;
lo submergeix, lala batent,
sesdevatega en ple deliri
I amb jocs de perles i brillants
laigua la cobre i lemmantella,
i juguen folls, com dos aimants,
loca de neu i laigua aquella.
Després, rendida de jugar,
surt loca blanca igual que un cigne
i torna anar dací dallà,
majestuosa, grave i digna.
No té company ni nha tingut;
viu sens parella i sola, sola,
en la florida quietud
plena de llirs i corretjola
Quan ve la nit, son estrany crit
creua vibrant per lombra bruna,
i es veu vagar com blanc esprit
sota el raig pàl·lid de la lluna.
I com misteri atzarador,
cada jorn trobo en lherba humida
son fruit damor sense lamor,
son fruit de vida sense vida.
Heus aquí el misteri de la creació, que el jo poètic trasllada no al cigne símbol del poeta sinó a la prosaica oca, amb la qual Víctor Català sidentifica:
¿En quina noça sha format
lestèril ou ple de misteri?...
¿quin aimant és que lha engendrat
en loca blanca, sense ser-hi?...
¿Tal volta laigua de lestany
que amb loca juga i lemmantella
és la que fa el miracle estrany,
la portentosa meravella?...
Jo tinc una oca en mon jardí,
una oca blanca com un cigne,
que sempre va dací dallí,
majestuosa, grave i digna.
Miracle, policromia, turbulència, vida, són també les paraules que Víctor Català utilitza en les seves cartes per explicar la seva concepció de lescriptura. En una carta a Maragall signada el 19 de febrer de 1903 es presenta com un esperit «inquiet», «turbulent», dels que «no podem suportar cap disciplina imposada» per criteri daltri «si no lliga amb lo nostre». I afirma:
Lo treball literari és, en efecte, per a mi, un derivatiu, un conhort i una salvació. Anc que mai haja de valer res, sempre la tindré com un pietós do de Déu, aqueixa afició encegadora, que sembla que langoixa fa créixer i prosperar.
I hi insisteix:
I sempre serà així, senyor Maragall. Per això no és miracle que mon obra siga aspra, amb laspror eixarreïda dun pobre fruit madurat a lombra. A lescriure hi poso tot mon braó, esperonat per la intranquil·litat i em sembla que encara ho deixo tot fluix i descolorit. És sols més tard quan los altres mho diuen i repeteixen quan me dono compte de que potser sí he carregat massa la mà; mes, de moment, no penso sinó en buidar lenergia que, impotent per a variar lo curs dels successos reals, sesbrava dirigint a son grat los successos fingits.
Jordi Castellanos (1993: 28) assenyala que la «sinceritat artística» és a la base mateixa de la literatura de Víctor Català en el sentit d«afinitat emotiva», és a dir, com a «via de selecció temàtica i de superació de la visió externa, contingent, de la realitat, cosa que només es pot assolir a través de la visió personal, de la interiorització, de la recreació per part de lartista». Tot això sense obviar, ben al contrari, la «composició», la «recerca de lefecte a produir en el lector» a partir de la «realitat accentuada» sobre la qual havia teoritzat el crític i narrador Raimon Casellas. El «realisme paradòxic» representa «lesforç per situar-se en la contradicció», un «art paradoxal per a una realitat paradoxal, que ha perdut lharmonia interna i que es mou enmig de la dualitat». Accentuar la realitat no es fa des de lespontaneïtat sinó des de la construcció, el control de la forma, la «intensitat de tècnica» que Víctor Català practica a través duna escriptura entesa com a construcció de llenguatge i com a construcció dun món: una estructura perfectament pensada i controlada, formada a partir de peces menudes i diverses des del punt de vista del gènere literari (poesia, poema en prosa, narració breu, monòleg, article, novel·la), i disperses i reubicades pel que fa a la publicació, que semblen formar part dun «mosaic» que no queda tancat amb la mort o els «silencis» de lescriptora, sinó que es manté deliberadament obert a la indispensable i necessàriament voluble, diversa i contradictòria acció del «llegidor», sigui qui sigui aquest llegidor.
Aquesta hipòtesi de treball, sobre la qual sedifica el present llibre, ens permet parlar duna obra oberta, autoconscient i moderna que, durant el llarg procés de construcció del sentit de lobra, integra la recepció crítica i la multiplicitat de perspectives des de les quals ha estat llegida i és llegida la literatura de Víctor Català.