Amb tot, no soc sistemàtic ni magrada guaitar la vida al través del crestall de cap escola, que me la podria fer veure dun color determinat i uniform: magrada veure-la, millor o pitjor, però amb ulls nusos de prejudicis.
Des de la seva primera aparició pública, tal com exposa al «Prec» amb què encapçala Drames rurals, Víctor Català es proposa explorar els camins de la vida i aplegar-ne uns «pedruscalls de formes anguloses i endurides, invariables a través dels segles» per oferir-los a un públic que no es correspon de cap manera amb «lescaient damisel·la ciutadana» a qui sadreça irònicament la veu narrativa. De fet, Víctor Català, a través de Caterina Albert, es negarà una i altra vegada a escriure per a aquest públic femení i defugirà sempre la identificació amb les escriptores de les revistes especialitzades en literatura «femenina» com Or i Grana i Feminal, tal com argumenta en les cartes a Lluís Via, editor i director de Joventut (Epistolari, 80-99), i a Maragall (Carta a Maragall, núm. 12). Un observador irònic com Josep Carner ho va saber veure a la revista Catalunya (15-VII-1903) a propòsit dels Jocs Florals de 1903, on van obtenir premis Víctor Català i Dolors Monserdà: «Sha publicat el volum dels Jocs Florals de 1903. () Shi trobaren dues senyores que no sassemblen guère: V. Català, D. Monserdà.»
El «llegidor» al qual sadreça repetidament Víctor Català en els seus pròlegs ha de ser prou madur per acceptar el seu punt de vista, un punt de vista sens dubte incòmode, vingui dun escriptor o duna escriptora, i que desperta les prevencions duna part important de la crítica. En aquest sentit, tal com afirma Jordi Castellanos (2005), no és cap casualitat que Víctor Català publiqui les seves primeres obres en lòrbita de la tipografia de LAvenç i, més endavant, del grup de la revista Joventut i que, a partir de 1903, quan accepti de col·laborar en el projecte editorial de Francesc Matheu, mantingui una prudent i crítica distància amb una línia editorial destinada a satisfer un públic ampli en català, tal com correspon, segons Matheu, a una revista il·lustrada.
Vostè comprèn escriu leditor en fer-li la proposta de col·laboració a Ilustració Catalana el 18 de desembre de 1902 la diferència que hi ha dun llibre a un Diari, a una Revista i a una Ilustració. Aquesta va a totes les mans, a gent de tota mena de cultura i de tota mena de prevencions. Nosaltres al fer-la, hem dacceptar el nostre públic o hem de formar-ne un de nou; això últim no pot ser, aquesta és la feina del llibre i de la Revista; doncs, a canvi de fer llegir català, hem de prendre el públic tal com és, perquè despertant la costum i lafició a la lectura, lo altre ja anirà venint.
I el públic potencial de la Ilustració Catalana és, com Matheu es veu obligat a puntualitzar en una altra carta (12 febrer 1903), «massa assustadís i compost en gran part per senyores i noies; i els marits i pares me tenen lull a sobre; i jo he de procurar salvar les dificultats per tirar avant lempresa. Un altre dia, espero que de la Ilustració en vindrà alguna altra cosa.» La seva intenció, diu per tranquil·litzar i convèncer lescriptora, és acabar creant, «si tot marxa, daquí un parell danys» una «verdadera casa editorial catalana, que és lo que més desitjo, i llavors podrem fer moltes coses i envestir tota mena de publicacions.»
Però el propòsit de Víctor Català sí que és contribuir a la formació dun públic per a la literatura catalana contemporània, dacord amb la normalitat cultural, leuropeïtzació i la modernització que reclama el Modernisme i en la qual lescriptora sinscriu programàticament. El seu lector ideal ha de ser capaç de respectar el punt de vista de lautor i dexplorar la cosmovisió que aquest li proposa a través duna obra que, des del primer moment, tal com sagaçment és capaç de veure i elaborar Lluís Via en la ressenya que dedica als 4 monòlechs (Joventut, 16-v-1901), sestructura dacord amb una idea de totalitat a la qual Víctor Català romandrà fidel fins al final de la seva trajectòria literària:
El senyor Català, com ja hem dit, té aptituds per a cultivar diferents gèneres poètics, diverses formes literàries. Cal que segueixi conreant-les totes per a decantar-se a la que senti millor, o per a oferir-nos, amb el conjunt delles, un tot harmònic, aquell tot harmònic que sols és dat assolir a les grans personalitats artístiques.
A aquesta idea de totalitat responen, en efecte, els títols de les obres de Víctor Català, relacionats excepte Solitud, la gran síntesi de tot plegat amb la forma de construcció i amb la idea de fragmentació a través de la qual sofereixen cadascuna de les peces: «llibre nou», «llibre blanc», «drames rurals», «monòlegs», «ombrívoles», «caires vius», «mosaic», «un film», «encunys», «policromi», «contrallums», «novel·leta», «contraclaror» i «retablo». Posades luna al costat de laltra, en una obra total, estructurada i ben travada, configuren un joc de miralls que ofereix una imatge punyent, sintètica, atemporal i pluridimensional de la situació i el sentit de lindividu en el món. Arribar a aquest coneixement és el motor de la curiositat de lartista, la força que lempeny a explorar els abismes de lànima humana, el gran misteri de la vida, per més minúscula que aquesta sigui en relació amb la insondable i misteriosa immensitat de lunivers. Per expressar-ho amb els mateixos termes que utilitza Víctor Català, a qui correspon el jo que parla en el conte titulat «Contraclaror», de Caires vius,
El misteri estava desvelat, i dins lurna crestallina daquell jorn placèvol i davant daquelles dues extremitats mig mortes els peus morats i el cap de neu, el drama viu i punyent del pobre pare va semblar-me desolador com una immensitat negra. I el pes del juí fallit, del juí eternalment errador, va fer-me abaixar el front. Zero, col humana, lo mateix que la xifra més alta de la taula, lo mateix que la flor més excelsa de lespècie, ets un home; i, home, tenen raó els altres homes, ets un rei, un déu, un microcosmos, perquè tens... un cor!
Però les prevencions dels crítics davant la literatura de Víctor Català apareixen també des del primer moment i queden perfectament resumides en la ressenya que, poc després de laparició del llibre, Joan Maragall va dedicar als Drames rurals a la seva tribuna del Diario de Barcelona, titulada «Un libro fuerte e incompleto» (13-xi-1902). El poeta hi retreu a lautor novell, precisament, allò que constitueix leix del sòlid i ambiciós projecte literari que explica el conjunt de la seva obra: el punt de vista. Víctor Català tampoc no es cansa dexposar-lo el·lípticament o explícitament en els pròlegs de gairebé tots els seus llibres. Al dOmbrívoles (1904), per exemple, hi escriu que
El cor humà és com una com una casa a quatre vents: per tres hi dona, ara el sol, ara lombra, però el quart està reservat a lombra exclusivament. Els que guaiten pels primers veuen quadros alegradors, sadolls de vida: no tenen taques fortes, perquè fins les notes fosques hi són assolellades i calentes de les plenes resplendors. Mes qui sen va a guaitar pel darrer costat topa amb visions ombrívoles, dombra freda, verge de passats arroentaments.
Es tracta duna perspectiva volgudament esbiaixada que ha de permetre a la veu narradora accedir al moll de los de la condició humana, a la bestialitat dels instints més primaris, el cantó més obscur del jo despersonalitzat, tant com a la grandesa, propera a allò que hom entén per divinitat, de determinades accions, gestos, pensaments, sacrificis, sofriments de lindividu. És a través daquest punt de vista, amb lús del clarobscur, de les línies gruixudes, de la deformació de la imatge estereotipada, del distanciament que li permet l«ombra freda», com Víctor Català aconsegueix dextreure, només per un instant, de la multitud amorfa i acèfala, una individualitat, lúnica grandesa a què pot aspirar i aquest és un dels principals temes de la literatura europea finisecular la «bestieta del Senyor».
Víctor Català fa servir aquesta expressió daparença innocent i tan lacerant al final dun dels seus articles més concloents i segurament menys citats, «La solitud», publicat a la revista empordanesa LAvi Muné (23-vii-1928). La seva concepció de la vida i de la literatura afecta tots els éssers vius, persones, plantes i animals. Ningú no se nescapa: són tan «bestieta del Senyor» el protagonista d«En Met de les Conques», la Mila, en Maties, lÀnima i el Pastor de Solitud, el gos de «La fi dels tres», com lescriptora que samaga rere la màscara de Víctor Català o el crític que sesgarrifa davant de la contemplació de les misèries humanes i reacciona violentament en contra duna literatura que titlla indefectiblement dimmoral. Perquè lobra de Víctor Català, que cal entendre com un tot (del qual no es pot separar lobra plàstica, tant la pictòrica com la que es relaciona directament amb la il·lustració de les pròpies narracions), però un tot fragmentari i inacabat, converteix cada lector en una peça més del mosaic que aquesta obra construeix i que, talment un mirall trencat o deformat, distorsionador de qualsevol imatge preestablerta del lloc de lindividu en el món, és susceptible de provocar reaccions molt diverses, segons la circumstància personal, espacial o temporal de cada lector.
Ni tan sols Víctor Català no queda al marge de la força daquest potent engranatge. Caterina Albert ho va saber des del primer moment, amb la reacció dels olotins. Per això, la construcció duna màscara, duna careta que, pretesament, lhavia de protegir de si mateixa, de la «identitat monstruosa» que adquireix automàticament lartista, lescriptor modern, davant del públic per al qual escriu, pinta, esculpeix o compon música amb la intenció de sacsejar-lo, de tocar-lo, de provocar-li un «xoc emotiu» i, en darrer terme, de regenerar-lo, emmotllar-lo, alguns diuen «consolar-lo» de la prosa, del materialisme, de lexistència humana. Per això la màscara «Víctor Català» no la «salva». No només perquè sigui una dona escriptora i perquè algú, ben aviat, desvetlli la «veritable» identitat que hi ha al darrere del nom masculí, cosa que a ella la incomoda extraordinàriament, sinó perquè la identitat monstruosa és la veritable identitat de lartista del segle xx.
Per això, hauríem de mirar de no confondrens a lhora danalitzar el sentit del pseudònim i, eventualment, eliminar-lo, com una forma de reivindicar la identitat femenina de lescriptora Caterina Albert. Des del punt de vista de la contextualització històrica, la dicotomia Víctor Català-Caterina Albert ens permet situar no només les tensions que ha de suportar una dona escriptora davant de la societat per a la qual escriu Caterina Albert no hauria tingut cap problema a escriure ni a publicar si ho hagués fet com Dolors Monserdà de Macià, per exemple, sinó les tensions de lartista modern, sigui qui sigui, davant de la societat que el crea i que no és capaç de reconèixer-ne el sentit i la funció. Per això, també, em sembla només relativament important per anecdòtica i, en el fons, circumstancial la negativa de lescriptora, tantes vegades esgrimida quan es parla del tema del pseudònim de Víctor Català, a recollir un altre premi obtingut als Jocs Florals, aquesta vegada els de Barcelona de 1903, on diu allò tan conegut que
A una dona li cal caràcter exprés i que jo no tinc per a exposar-se a rebre les mirades de la gent; i, per lo que a mi diu, estic certa de que al primer pas magafaria un treball.
Per altra part, desitjo també seguir usant lo pseudònim, encara que aquest no mamagui ja tant en absolut com jo desitjava. Ja sé que la flaquesa descriure no és cap pecat i per això no em faria res que les persones de formalitat i enteniment me la coneguessin. Però la gran multitud ineducada i grollera, a la dona que escriu, la despulla de seguida de la qualitat de dona de sa casa (que a mi magrada tant) i la converteix en una mena de gallimarsot o damazona: en una mena de ser estrany, que tira contra la corrent i el sentit comú; i, francament, com trobo no val la pena de sotmetres al judici daqueixa multitud plena destúpids prejudicis, desitjo conservar lanònim per a lliurar-me della.
Aquest text, extret duna carta a Matheu (22 abril 1903), interessa per la plasticitat de la descripció dels trets monstruosos de la dona escriptora, però, encara més, perquè aquests mateixos trets, lany 1928, en ple reconeixement públic de la seva tasca com a escriptora, shan positivat, han esdevingut substància del procés creatiu i, per tant, part integrant de la naturalesa de lindividu creador. I lelement que sintetitza tots els trets que conformen la identitat monstruosa del creador és «la solitud», el gran tema de la literatura de Víctor Català. Com escriu en larticle publicat a LAvi Muné abans esmentat:
La solitud té tantes belleses i atractius com la més saborosa companyia. La companyia és tota suavitats i esplendències, tota vivesa de llum i harmonies: la solitud és més obaga, té els matisats ombrívols de les grans fondalades, lencís soberg i ple de fortitud de les coses feréstegues. En les sonoritats clares i plaents, en la companyia, lesperit shi delecta i shi ensopeix en dolça somnolència; en el silenci august de la solitud, lesperit shi endinsa, shi enfonsa, shi precipita, shi desploma, amb lardidesa heroica, àvida de misteri grandiloqüent, dels exploradors davencs, i és tan sols en aquest silenci pregon, absolut, on queden xuclats i fosos tots els vans sorolls del món extern, que un hom hi sent brunzir el ressò de les veus internes, de les veus meravellosament remotes de la preexistència de lavior, del germen i de lentranya de totes les coses; les veus del nostre passat-tenebra, pare del nostre present fúlgid i enlluernador; les veus de lenllà denllà de la vida coneguda... i també el batec incert, lextremitud, el gemec ofegat de la vida no nada, de la vida que va a revelar-se, esberlant dolorosament lesclofolla materna. És en aquest silenci august de la solitud, en son ombra nocturnal, on nimba el pressentiment, lauguri sapientíssim, guiatge i ensinistrament de la futura ciència certa, de les veritats esdevenidores. I entre els ordres de veus en la solitud les del passat, les del pervindre lànima es troba més acompanyada que enmig de la companyia més dilecta o més nombrosa.
I, amb tot, lhome modern, acorralat, obsedit pels afalacs i encisaments de la companyia, hi davalla poques vegades a les seves solituds silencioses, i poques vegades les escolta les veus que li venen del lluny incert, inconegut, de les bandes de lorigen i de la fe... Rarament li escau la ventura de sentir-se viure a si mateix en totes les coses i a totes les coses vivint amb ell. Deixa, per contra, que els dies fugin sobre son cap com voleiades docells de pas, que soscavin el roquer de lexistència, mateix que corrents sordes, les ocurrències del menut viure quotidià, i entre aquell vol ineficaç i aquesta destrucció apagada, entre aquell no guany i aquesta pèrdua, lesperit sovint renyit amb son destí, estrany a si mateix, exiliat de son centre real i propi, se li morfon i acluca, xorc, improductiu, amortallat en vida.