EDUCAR MILLOR
ONZE CONVERSES PER ACOMPANYAR FAMÍLIES I MESTRES
Carles Capdevila
Carme Thió
Jaume Cela
Maria Jesús Comellas
Jaume Funes
Eva Bach
Gregorio Luri
Mariano Fernández Enguita
Joan Manuel del Pozo
Roser Salavert
José Antonio Marina
Francesco Tonucci
A R C À D I A
ÍNDEX
En tan bona companyia
Carme Thió
Jaume Cela
Maria Jesús Comellas
Jaume Funes
Eva Bach
Gregorio Luri
Mariano Fernández Enguita
Joan Manuel del Pozo
Roser Salavert
José Antonio Marina
Francesco Tonucci
Agraïments
Carles Capdevila
A la Isabel i en Carles, els meus pares, els millors del món.
I a lAdela, en Josep Maria i la Bruna, els mestres de qui més he après.
EN TAN BONA COMPANYIA
Fa vint anys que sóc pare. De cada cop més fills, fins a quatre. I en aquestes dues dècades tan intenses, apassionants i ocupadíssimes, he introduït un mètode curiós de conciliació laboral i familiar: emportar-me la canalla a la feina. Literalment, quan puc, com feia el meu pare, a qui de nen jo observava al taller de fusteria i acompanyava a les reunions. I també en un sentit més metafòric. He escrit en clau dhumor sobre la paternitat, he impulsat programes de ràdio i televisió sobre educació, i quan vam fundar el diari Ara vaig tenir clar que el Criatures en seria el suplement estrella. Com més va estic més convençut, i en tinc força proves, que res és més transformador que parlar en positiu de la tasca educadora, desdramatitzar-la, fomentar que els que encarrilem la canalla tinguem més seguretat i alegria, i menys pors i complexos. Compartir batalletes, riurens dels nostres fracassos, aprendre dels altres.
Aquest llibre va daixò. Intenta ajudar a educar millor, perquè millorar, com aprendre, són objectius essencials de la vida. I humilment pretén només fer companyia a famílies i mestres. No hi busqueu mètodes personalistes ni receptes màgiques ni solucions espectaculars. Hi trobareu, això sí que us ho garanteixo, la saviesa donze experts i un munt de pistes perquè sigueu vosaltres els que arribeu a les conclusions, ja que al capdavall sou els que prendreu les decisions. Són onze professionals de trajectòries diverses i amb visions diferents. De fet, la lectura daquestes pàgines és una invitació al debat, perquè en alguns aspectes hi trobareu punts de vista contraposats. Però els uneixen algunes virtuts bàsiques: passió per leducació, experiència pràctica, contacte amb famílies i docents, i la ferma voluntat dempoderar pares i mestres en lloc despantar-los o alliçonar-los.
Mencanta conversar. I fer-ho sobre de quina manera eduquem em sembla extraordinari. La dialèctica és la base de leducació, cal anar rodejant els temes, aproximar-shi, aprofundir-hi. He après tant daquestes onze persones que tinc la certesa que aquest llibre us pot ser molt útil, en el sentit pràctic, i molt enriquidor, en un sentit més intel·lectual. Són persones amb criteri, sestimen la professió, que majoritàriament és la seva vocació, i transmeten ganes de fer-ho bé i un optimisme de la voluntat per aconseguir-ho. Cada conversa sacaba amb un munt didees, amb el cap que bull sobre com abordar-les, i amb el cor obert a combinar la nostra missió tan delicada amb lamor incondicional, que és lessència educadora. Estimar el que tenim entre mans és el primer pas.
El llibre vol servir pares i mestres. I avis i àvies, naturalment, i tiets i la gent que rumia si vol entrar en laventura de la procreació, que alguns insisteixen a pintar com un túnel fosc i daltres pensem que és una font dalegries i contradiccions. Res no ens enfronta tant a nosaltres mateixos com intentar encarrilar la mainada, fer-la espavilar i controlar-la, estimular-la i posar-li límits.
Començo per Carme Thió perquè amb ella va començar tot. És la primera dels onze entrevistats que vaig conèixer, i lestimo molt. Però també començo amb ella perquè, tot i que qualsevol ordre té un punt daleatori, he pretès que les primeres converses estiguin més enfocades a làmbit pràctic, i a la segona meitat hi hagi més reflexió sobre leducació professional, sobre els mestres, sobre la necessitat dinnovació a lescola. Però el llibre és prou flexible i els entrevistats són prou rics en idees perquè a cada conversa hi hagi reflexions per a qualsevol lector. A més, la frontera entre pares i mestres és molt porosa, quan la majoria de docents també tenen canalla a casa, i quan els pares i mares tenim en el professorat els nostres aliats i tot el que els afecta a ells també ens hauria dafectar a nosaltres.
Al llarg del recorregut veureu que busco verbs que siguin sinònims deducar: impulsar, estirar, empènyer, provocar, estimular, escoltar, respectar Nhi ha un munt i és un exercici molt interessant fer-ne la llista mental. Hi ha un verb clau, que és acompanyar. Leducador acompanya la criatura i per fer-ho ha de saber trobar la distància exacta. Ni massa a sobre, ni massa lluny. I ha danar modulant aquesta distància, fins a fer-se prescindible, que és lèxit més gran.
Per això he triat també aquest subtítol per al llibre. Acompanyar famílies i mestres és lobjectiu central, és el propòsit. Els educadors ens hem de fer companyia, donar-nos ànim, ajudar-nos. Si aquestes converses us fan rumiar i us ajuden a viure amb més seguretat i espontaneïtat la vostra tasca, els dotze que hi hem participat estarem contents i agraïts a la vida per deixar-nos dedicar al que ens fa més feliços, i en tan bona companyia.
CARLES CAPDEVILA
CARME THIÓ
© Ruth Marigot Murillo
Carme Thió de Pol (Barcelona, 1943) és psicòloga especialitzada en educació infantil. Sha dedicat tant a lorientació i a la formació de mestres com a lassessorament familiar. Col·labora amb lInstitut de Ciències de lEducació de la Universitat Autònoma de Barcelona i és autora de diversos llibres sobre leducació dels infants, com ara Entre pares i fills (2013) i Magrada la família que mha tocat (2013).
15 de juliol del 2014. Fa disset anys que la vaig conèixer, quan a casa acabàvem de tenir dues criatures i estàvem absolutament desbordats. Va ser la meva primera psicòloga, i mai no li agrairé prou la serenitat i lentusiasme que ens va transmetre a un grup de pares. Quina teràpia col·lectiva, quin tip de riurens dels nostres complexos. Carme Thió sap escoltar i el seu mètode no és cap recepta, és molt més transformador: fer-nos pensar i acompanyar-nos perquè decidim nosaltres mateixos quina és la via més adequada. Ella ens va convèncer que cada problema és una oportunitat educadora, i ens ho vam creure tant que, entusiasmats, vam doblar el nombre de criatures per tenir el doble doportunitats.
Ets experta a treballar amb grups de pares i mares angoixats.
Sí, un dels objectius és tranquil·litzar-los. Els pares davui ho tenen difícil perquè van molt cansats, sobretot les mares, que van extenuades; i quan estem extenuats no funcionem gaire bé. Un dels objectius de les trobades de pares és que es relaxin, es tranquil·litzin i no facin tanta tragèdia del que són anècdotes de la vida.
Com et van educar els teus pares?
Sóc lúltima de vuit fills i els meus pares eren grans. Diria que el meu pare no era una persona de la seva època; de fet ell ens feia de mare molt més que ella, que estava tot el dia cosint, planxant i amb les feines de la llar. En canvi, el pare era el que ens explicava contes, el que ens donava el menjar i el que ens cuidava quan estàvem malalts, i crec que això ens va convertir en una família una mica diferent.
Deu ser excepcional.
Molt. Ens portava a nosaltres i els meus cosins a passejar, arreplegava tota la canalla perquè ens ho passéssim bé. En aquella època en què predominava lautoritarisme, ell no ho era gens, però tenia una autoritat impressionant que expressava així: «Jo confio en tu i sé que ho faràs». Allò et deixava lligat de peus i mans perquè realment no el volies decebre. No hi va haver cap insult ni cap bufetada; allà vaig viure que es pot educar sense violència i crec que, gràcies a aquesta educació inicial que vaig tenir, mhe pogut dedicar al que mhe dedicat perquè ho he viscut.
Dius que es pot educar sense castigar per experiència pròpia.
Ho he comprovat personalment, sí. Partia dun inici que penso que mha ajudat molt i em sento privilegiada.
Els germans també et devien educar, si ets la petita de vuit.
Em queixava que en comptes de dos pares en tenia vuit o deu. Era una mica pesat ser la petita, però al mateix temps era fantàstic perquè tenia per triar i remenar, ja que cadascú tenia la seva personalitat, i estava bé amb tots.
Els petits són els mimats?
A casa meva nhi havia uns quants de mimats, no només jo; per exemple, la germana que em precedeix, que va venir després de tres nois i que a més era més dèbil i es posava més malalta, estava molt més mimada!
Com vas anar a parar a la psicologia?
Al principi va ser una qüestió personal. Quan era adolescent pensava que ningú mentenia i que podria dedicar-me a entendrem a mi per després també entendre i ajudar els adolescents. Dels adolescents vaig passar aviat als petits perquè vaig tenir una vintena de nebots abans de tenir els meus fills i em vaig enamorar de les criatures petites, en gaudia enormement i un dels meus divertiments era agafar set o vuit nebots, emportar-mels i jugar amb ells. Em van despertar aquest interès per la manera com anaven aprenent i madurant, cosa que em sembla apassionant; de tota la vida el que més mha interessat són les persones, i amb les persones petites aprens constantment.
Ser experta en educació tha ajudat a educar els teus fills o no té res a veure?
Si els tingués ara, ho faria millor. Jo encara estava estudiant quan vaig tenir els meus fills i no havia començat a exercir, però sí que lexperiència dels nebots em va ajudar moltíssim, més que el que estava estudiant, i el que havia après sense adonar-men. Ara quan els pares em pregunten segons què, penso que hi ha molt desconeixement i recordo tot el que jo sabia sense ser-ne conscient. Un dia, els pares dun bebè em van explicar que havien anat a urgències perquè el seu fill duna setmana tenia convulsions, i en preguntar-los què havia estat em van dir que tenia singlot. El primer bebè que havien vist era el seu i és evident que el singlot en una criatura acabada de néixer és bastant espectacular perquè boten sobre el llit, i si no ho has vist mai, pots acabar a urgències.
Per això calen grups de pares.
Sí, no magrada dir-ne «escola de pares» perquè és com si tinguessin assignatures. Jo no ensenyo res, sinó que acompanyo en la reflexió, en el coneixement dells mateixos i de les criatures. Jo en dic «grups de reflexió compartida». Compartir experiències, no jutjar, no dir mai si una cosa està bé o malament si no et funciona, i fer-nos costat els uns als altres.
Qui ha danar més al psicòleg, els nens o els pares?
Crec que a la majoria de pares els va bé una orientació. Els pares no necessiten la teràpia dun psicòleg, sinó algú que els acompanyi, perquè en aquests moments socialment no hi ha aquest coixí que hi havia abans. La majoria de vegades, els problemes que observem en les criatures no són problemes delles, sinó dels pares i de lescola mateixa.
Abans has dit que els pares estem cansats. També estem acomplexats?
Molt. Fa uns anys va sortir una enquesta on una de les preguntes que es feia als pares era si creien que estaven educant bé els seus fills i més del 80% deien que no. Això és una tragèdia, perquè el sentiment de culpa que hi ha al darrere és enorme: «Jo ja sé el que hauria de fer, però no ho faig». Això ha de canviar i sha de recuperar lautoestima de pare i de mare, no cal anar a la universitat per ser pares. Avui dia tot sha especialitzat molt i sembla que hi hagi lespecialista de ser pare. Em sap molt de greu com estan anant les coses perquè els nens estan sempre en mans despecialistes. Una vegada, per fer la broma, vaig dir que un dia hi hauria especialistes per ensenyar a anar en bicicleta i un pare em va respondre que ja existien i que, al casal que es fa els dissabtes al seu barri, soferien monitors per ensenyar a anar en bicicleta. Què els queda als pares? No gaire cosa; ni nedar, ni anar en bicicleta, que són les coses més divertides que vinculaven pares i fills. És trist perquè es gaudeix molt menys dels fills.
Vivim des de la culpa.
Lansietat és enorme, sobretot en les mares, perquè, tot i que és veritat que lhome shi va incorporant, la majoria de les dones són les que carreguen amb lorganització. Són les que truquen al pare per recordar-li que li toca a ell anar a buscar la criatura.
Ara és el moment en què hi ha més supernannys, material, llibres, psicòlegs i experts
De vegades la quantitat tampoc no ajuda gaire. Per als pares és difícil perquè no saben què triar i agafen coses absolutament contradictòries.