Ara és el moment en què hi ha més supernannys, material, llibres, psicòlegs i experts
De vegades la quantitat tampoc no ajuda gaire. Per als pares és difícil perquè no saben què triar i agafen coses absolutament contradictòries.
Fa falta una visió més global
Sí, més coherent. Els pares estan desorientats i quan una persona està desorientada poc naprofita, de tot això, perquè un llibre es contradiu amb laltre. El que han dintentar és ser coherents amb ells mateixos i que vagin decidint el que funciona amb els seus fills i el que no. Els especialistes en sabem en general, però a una criatura en concret qui més la coneix són el pare i la mare, per tant les decisions han de ser dells. Nosaltres hem dajudar que puguin prendre decisions, és a dir, poder relacionar causa i efecte. Recordo que un dia, a la xerrada duna escola, un pare em va dir que ell feia competir els seus tres fills perquè sacabessin ràpid el suc de taronja i jo li vaig respondre que això no estava ni bé ni malament; tot depenia del que es proposava: si volia que la relació entre els seus fills fos de rivalitat, perfecte, però si no volia que ho fos, doncs potser ja no anava tan bé.
Pensem poc sobre el que estem fent.
Sí, surten molts automatismes. Quan jo era jove tots tornàvem abans de les deu de la nit a casa, ho feia tothom i ni ho qüestionàvem; la raó era que a aquella hora es tancaven les portes i no teníem la clau, i hi havia el sereno i tot això. Avui dia, si li preguntes a una colla de pares que tenen fills que ja comencen a sortir quines són les hores de tornada, hi ha des del que no els deixa sortir fins al que diu que tornin quan vulguin, hi ha un ventall molt ampli. Això és més ric, però també més difícil, perquè mai estan segurs que el que decideixen sigui adient.
Els pares tenim poca seguretat, espontaneïtat i confiança.
Cal tenir seguretat amb un mateix. Tenim la sort de viure bastants anys amb els fills, per tant hi ha la possibilitat dequivocar-nos, dadonar-nos-en i de rectificar. Per tant, no passa res. Bruno Bettelheim, que ja va morir fa temps, tenia un llibre amb un títol que mencanta: No hay padres perfectos. Els bons models de pare i de mare són aquells que intenten fer el millor possible quan sadonen que lhan espifiat: rectifiquen i ja està. A més a més, és un model assequible per als fills perquè els nens també sequivoquen, i si ens presentem com a perfectes els desanimem. Jo no puc arribar a la perfecció.
El teu llibre Magrada la família que mha tocat transmet aquest missatge de confiança, perquè és fruit de lexperiència amb molts grups.
La frase és duna criatura i no meva: en un grup de pares, una parella va dir que la seva vida era un infern, que no els agradava perquè sestaven cridant tot el dia i hi havia molt mal humor. La gent del grup va voler treballar aquest tema. Un pare va arribar i va comentar que el seu fill havia dit aquesta frase: «Magrada la família que mha tocat»; i un altre ho va dir duna manera més poètica: «En aquesta casa sempre hi fa sol».
Creus que als nens els deixem fer poc de nens?
Duna banda, els tractem com si tinguessin molts handicaps, perquè els ho fem tot. No és tant tractar-los com a petits sinó com a minusvàlids i, en canvi, sels exigeix molt en altres aspectes, sobretot escolars. És contradictori.
Quan entrem en el món extraescolar, simposa lencarrilament cap a lèxit.
Lobjectiu educatiu hi és sempre, però les criatures han de jugar; hi ha moltes criatures que no fan vida de nen i no juguen perquè van a aprendre futbol i altres activitats, no a jugar. És evident que jugant aprens, però lobjectiu del joc és divertir-se, no aprendre, perquè la manera característica que té una criatura daprendre és jugant. Lobjectiu ha de ser que els petits es diverteixin.
Probablement hauríem deducar més la creativitat que no uns continguts que van evolucionant.
Els continguts hi han de ser perquè sha de fer alguna cosa, però han de ser com a mitjà daprenentatge, daprendre a aprendre, per dir-ho dalguna manera; de ser capaç de buscar, dinvestigar i danar fent tu mateix el teu propi currículum per allò que et toqui o vulguis fer. Lescola a vegades sencotilla sense adonar-sen, però és que el problema que tenim tota la societat de readaptació també el té lescola.
Quan hi ha un problema, qualsevol ciutadà o polític sempre diu: «Lescola ho ha densenyar».
A lescola li encarreguen coses per a les quals els mestres no tenen la formació, i això també crea persones amb ansietat. Una de les coses que, dentrada, em va encantar quan vaig anar a Bolonya a veure les escoles bressol va ser el lligam que hi havia entre les escoles bressol i la universitat. Això era fantàstic perquè la universitat investigava allò que els traspassava la gent de lescola bressol. Per exemple: si els arriba molta immigració, pensen què poden fer per acompanyar aquesta gent en la integració en el país i, aleshores, la universitat es posa a investigar sobre immigració i integració. Els estudiants de la universitat anaven a fer pràctiques a les escoles bressol, i aquestes rebien suport educatiu i formatiu. Així sí que podem fer encàrrecs a lescola perquè hi sortim tots guanyant: ells es formen per fer altres coses i amplien el seu ventall de serveis i competències professionals, i ho fan en condicions, no es deprimeixen i saben com posar-shi. No hi ha res pitjor que haver de fer una cosa per a la qual no thi veus capaç. No és estrany que els mestres pateixin tantes ansietats i depressions: tenen una gran pressió social.
Què atabala més els pares?
Els premis i els càstigs, lautoritat, lautonomia, el menjar, el dormir, el canvi de bolquers depèn de ledat. També hi ha les pors. Són temes molt quotidians. Una vegada, vaig tenir un grup que van formar el «Club del tu no». Hi ha moments evolutius en què les criatures passen a tenir unes conductes curioses com és, per exemple, decidir quin dels dos pares vol, i els pares sho prenen com un càstig quan el nen diu «tu no, la mama» o «tu no, el papa». Els grups també permeten veure que, si tots els nens es fan pipí als bolquers, no caminen i et diuen «tu no», deu ser perquè és el que toca i que no ho has de viure com si fos una cosa teva, sinó que ets dins dun procés evolutiu.
Fem una prova: Carme, quan li dic alguna cosa al meu fill i em diu «Tu no, la mama», què puc fer?
Jo li diria que si la mare el pot atendre, molt bé, però si no que saguanti. I ho faria amb una mica de gràcia perquè el nen sho prengui bé. Li direm que la mare no pot, que a tu tencanta fer-ho i que estàs disposat a jugar. Jugar i bon humor són claus. Fa falta alegria perquè tothom va tan atabalat amb la feina que, quan estem cansats, ens costa estar alegres; però les famílies necessiten riure, jugar, divertir-se i anar més relaxades pel món.
Tendim a fer-los sermons.
Tendim a fer-los sermons.
Exacte, no tantes històries. Per exemple, no sha de pegar perquè hi hagi una llei, és perquè tu no vols fer mal. Les criatures tenen conductes agressives, però comencen a mossegar abans de saber que això fa mal. Aleshores, el primer que els hem densenyar és que mossegar fa mal. Per què mosseguen o donen una empenta? Perquè volen la joguina que té laltre; ells volen la joguina de laltre però no fer-li mal, per tant hem dajudar-los i que vegin altres recursos i possibilitats daconseguir la joguina que desitgen. És ben lícit desitjar la joguina del veí, per què no?
Els teus consells demanen temps i paciència.
Sí. Laltre dia una mare estava barallant-se amb el seu fill perquè no volia anar a dormir, i al final la mare va exclamar: «Més igual que no vulguis anar a dormir, hi has danar!». «Més igual» és una expressió dura, que, a més a més, no és veritat. No podríem dir, per exemple, «Em sap greu però hi has danar»? Una frase així ja no la pots dir enfadat perquè la violència ja lhas eradicat afegint-hi «em sap greu». Hi ha expressions que no es poden dir amb violència i daltres que porten implícita la violència.
Reclames més empatia amb els fills.
La nostra societat és antipàtica, ja no és no empàtica, sinó antipàtica, perquè no en sabem gens, dempatia. Què és el que estimula i ajuda? El repte. Ens pot fer mandra fer una cosa o no ens agrada fer-la, però cal partir de lacceptació del sentiment negatiu que té la criatura respecte dallò que ha de fer Hem deducar emocions. Lexemple clàssic és el de la por. Els diem: «No tinguis por, no has de tenir por». Però la por hi és. Si lobjectiu és no tenir por, fracassem tots perquè tant els petits com els grans en tenim. La por té una funció a la vida que és la dajudar-nos a no emprendre riscos excessius i a no ser imprudents; si no tinguéssim por, sortiríem al carrer i ens aixafaria el primer cotxe que passés. El sentiment és el que és i sempre serà el que és, però hem daprendre a gestionar la reacció a lemoció, una cosa és lemoció i laltra la reacció. Lemoció no és ni bona ni dolenta, podem dir que és positiva o negativa depenent de si et fa sentir bé o no; cal veure quina emoció sentim i gestionar-la. Si estem molt enfadats, hem de mirar que aquest empipament no porti cap a la violència envers els altres o contra nosaltres mateixos. Ens hem denfadar amb determinades coses, perquè si arriba un dia que res no ens fa enfadar és que ja estem morts. Sha danar amb compte amb això dintentar eliminar emocions perquè les hem de tenir totes i viure-les. I és evident que, a mesura que dominem la reacció a lemoció, influïm indirectament a disminuir-ne els efectes.
Puc castigar o no?
Tu fes el que vulguis, Carles, però jo diria que ni els càstigs ni els premis són educatius; i no és que ho digui jo, és que això està comprovat de fa anys i panys. Per què no són educatius? Perquè creen addicció: cada vegada has de castigar perquè funcioni, si és que funciona. La criatura que és molt castigada en realitat aprèn a amagar-se, a mentir i a ocultar allò que fa i que no ha de fer perquè no el castiguin. Per tant, no aprèn què és el que ha de fer i no ha de fer, sinó que aprèn a fer trampes, per dir-ho dalguna manera.
Què fem, doncs, com posem els límits?
Doncs cal substituir el que anomenem «càstigs» per allò que jo en dic «conseqüències». I dic «jo» perquè hi ha gent que pensa que aquestes conseqüències també són càstigs. A mi magrada diferenciar-ho perquè uns són educatius i els altres no, per tant, són coses diferents. Una mesura és educativa quan la criatura pot valorar-ne les conseqüències, li donem loportunitat que decideixi i vagi creant el seu propi criteri. Per exemple: uns pares em van explicar que el seu fill de 4 anys estava passant una etapa de molta confrontació, estava molt provocador i una de les coses amb la qual els pares no sen sortien era que feia un gran mullader quan es banyava, llançava aigua a dojo amb el que fos. Lhavien castigat i també li havien promès premis, però res no servia. Aleshores els vaig fer veure que la conseqüència del mullader era que shavia de recollir laigua i que, per tant, li fessin fer a ell. Educar no és pressionar, sinó ajudar que facin allò que han de fer per voluntat pròpia. Aquesta criatura cantava i ballava el primer dia que va fregar; el segon ja no estava tan contenta; i el tercer dia va deixar de fer mullader. Què li van proporcionar a aquesta criatura? La capacitat de poder decidir ell que no volia mullar. Donem loportunitat a la criatura de pensar i decidir per ell mateix si val la pena o no fer una determinada cosa. Abans lobjectiu educatiu era fer criatures obedients, ara no, ara volem criatures amb criteri i responsables.
Com eduquem en valors?
De vegades perdem de vista que la criatura no aprèn dels discursos, sinó vivint i experimentant. Els valors, les actituds i les maneres de fer saprenen de les que veuen, com a model, en el pare i en la mare; si el discurs va per una banda i lactuació per una altra, la criatura sempre es quedarà amb lactuació; i, si no hi ha una manera solidària de fer, la criatura no ho aprendrà perquè no podem aprendre un determinat valor sense viurel i exercir-lo. Les paraules sí que són importants, però només quan són coherents; perquè si diem que no shan de dir mentides i després posem com a excusa que estem malalts per no fer una determinada cosa (i no és veritat), el nen dubta: «Això és una mentida o no? En què quedem?». Un exemple clàssic seria dir al nen amb un crit que no sha de cridar; o que no sha de pegar, amb una bufetada.
Dónans un bon consell.
Divertir-se junts, escoltar i, sobretot, parlar. Això és una de les coses que més falta fa. A casa meva hi havia dies que del dinar al sopar no ens havíem aixecat de la taula, tots. Al meu pare li agradava escoltar-nos. El pare, la mare i els vuit fills, en època de vacances era una delícia, i tots tenim un record extraordinari daquelles converses inacabables en les quals parlàvem de tot: religió, política, armament Avui dia sha perdut molt, amb la introducció daparells tan atractius, i que serveixen per a molt, però que si no vigiles tenvaeixen la vida. Sha de parlar i escoltar. Amb els nens es parla poc. Si observem com la gent shi adreça, normalment els pregunten coses com, per exemple, si els agrada lescola, i la criatura ha de dir que sí per força; també allò de «que bé que has tingut un germanet!». En lloc de parlar daquesta manera, que estàs induint la resposta, i no sabràs el que realment pensa, hauríem de convidar-los a explicar com els va a lescola o amb el germanet.
O sigui, crear un ambient favorable a les converses obertes.
Tinc una néta que em diu que el que més li agrada de tot són els esmorzars a Can Rigau, que és la caseta que tenim a pagès. I quina gràcia tenen aquests esmorzars? Doncs que la gent es va llevant, va a la taula, es posa a esmorzar, després arriba un altre, tothom es va quedant a la taula, lanem ampliant i tothom parla sense cap pressa, i si algú marxa, marxa; i si algú torna, torna. És estar tranquil i parlar de tot. I no els interrogatoris dascensor o les converses dascensor de si «avui fa bon dia o fa mal dia». Si el nostre fill no ens interessa, ja podem plegar.