Lescola corregeix la desigualtat social i garanteix la meritocràcia?
És una màxima del moviment de fa molts anys: lescola com a compensadora de la desigualtat social. Ho mirem de fer, però les coses es compliquen. Estic sortint de leducació reglada. Coses que semblaven resoltes ara tornen a estar damunt la taula. Estic lluitant altra vegada per qüestions per les quals vaig lluitar aferrissadament quan tenia 18 anys. No pels menjadors escolars, per exemple, sinó perquè els nens puguin menjar i es garanteixin els àpats que necessiten.
Lascensor social està encallat.
Hi ha centres en què el mestre no pot dir que la seva feina és fer les matemàtiques molt ben fetes, també sha de preocupar que hi hagi un menjador escolar, que hi hagi unes beques; o ha de buscar alguna manera per compensar les estones en què un determinat alumne no rebrà ajuda a casa seva. Hem de fer dassistents socials i del que sigui. No vol dir que siguem responsables de tot, però hem de fer-ho. I quan veus que un nen necessita això, has de buscar la solució; mai no pots dir que el problema que afecta aquest noi o aquesta noia que tens a classe no és problema teu; un mestre no pot dir-ho mai. Un mestre sí que pot confessar la seva impotència, però no pot dir que aquest problema no li toca.
Que un nen duna família on no hi ha cultura accedeixi a la cultura deu ser un goig immens.
El gran somni és que tots fóssim com el mestre dAlbert Camus, que rebéssim una carta com la que va rebre després que al seu alumne li concedissin el premi Nobel, en què li deia: «Escoltim, jo això ho he aconseguit gràcies a vostè». El mestre dAlbert Camus ja es podia morir tranquil després daixò.
Sou idealistes.
El col·lectiu docent ho és molt. Quan preguntes a la gent que comença magisteri per què han triat aquest camí, molt pocs et diran perquè dóna prestigi o perquè volen guanyar diners; la majoria et dirà perquè volen ajudar els altres.
Els pares i els mestres ens entenem prou?
La relació ha de millorar encara més. Sempre dic que els pares fan el que poden. A vegades és veritat que no encertem el to amb la manera de dir les coses als pares; o, a vegades, per exemple, donem visions massa negatives de les criatures. Jo sempre dic als mestres, sobretot als més joves, que si no són capaços de dir cinc coses bones dun alumne seu no en diguin cap i sesperin a més endavant, perquè això demostra que no coneixen prou aquest nen. Perquè, per als pares, els seus fills són el que més estimen daquest món. I no ens agrada que ens diguin segons què dels nostres fills. Si et poden dir set o vuit coses bones, i després afegeixen un «però també hi ha això o allò altre», la visió és una altra. Sobretot si com a mestres no ens presentem com els que ho sabem tot; perquè els mestres a vegades tendim a pensar que coneixem de manera exhaustiva el nen o la nena que tenim davant. I no, amb els nens hi ha coses que sempre queden en una zona de penombra. Crec que també sha de saber transmetre als pares que tenim les nostres febleses i que tenim els nostres desconeixements, però el pare o la mare sha demportar la impressió que estem disposats a jugar-nos-la pel seu fill i per la seva filla.
Un avi mestre és un bon avi, o quan fas davi el mestre desapareix?
Els meus néts tenen una àvia tan superàvia que lavi queda molt disminuït. És apassionant veure els teus fills convertits en adults que són responsables dels seus fills; o veure com els meus altres fills fan de tiets o de tietes; això és apassionant.
Algun consell final per als pares?
Veure pel·lícules junts és importantíssim! El cine és una eina encara poc aprofitada.
Com et van educar a tu?
Vaig tenir uns pares molt humils. Eren gent que no tenien pràcticament estudis però eren molt treballadors i intentaven transmetre les coses que per a ells eren importants. La meva àvia era una senyora dura, de sabatilla. He viscut en un món molt més femení que masculí. El meu pare era un home que treballava a les nits i de dia, per tant jo el veia poques hores; en canvi, amb qui tenia més relació era amb la meva àvia, la mare i la tieta.
La feina del moviment de renovació pedagògica de Rosa Sensat, lhem agraït prou?
Rosa Sensat és una institució que ha estat cabdal a la segona meitat del segle XX i fins ara; gràcies a Rosa Sensat hem tingut moltes coses, però com a institució té les seves clarors, llums i ombres. Necessitem mirades crítiques, però no mirades que ens redueixin a una expressió simplista, com han intentat alguns il·lustres articulistes parlant de «la generació de la plastilina».