JAUME CELA
© Ferran Forné
Jaume Cela Ollé (Barcelona, 1949) és mestre i escriptor. Va ser director de lEscola Bellaterra i ha tingut un paper rellevant a lAssociació de Mestres Rosa Sensat, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i el Consell Escolar de Catalunya. Ha escrit, entre altres llibres, Amb lletra petita (1996), A peu dobra (2009), Tu maprens. Memòria i oblit dun aprenent de mestre (2011), Quadern de dilluns (2013) i Apunts dun aprenent de mestre greument jubilat (2015); també, juntament amb Juli Palou, Amb veu de mestre (1993) i Carta als mestres que comencen (2004), entre daltres. La seva obra de literatura infantil i juvenil aplega una seixantena de títols. Lany 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi.
23 de juliol del 2014. Jaume Cela arriba a lAra i em ve al cap quan ell i en Juli Palou, abans que aparegués el diari, em van venir a seduir perquè dediquéssim atenció a leducació, cosa que fem en bona part gràcies als seus articles. Acabat de jubilar oficialment com a director descola, però incapaç de jubilar-se de la seva vocació, Cela ha escrit molt sobre lofici deducar. Cada vegada que he tingut la sort dentrevistar-lo, em convenç més de la força que acaba tenint trobar un bon mestre. Aquells mestres que et canvien la vida, que mai no oblides i als quals de gran busques per donar-los les gràcies.
En el teu llibre Tu maprens: memòries i oblits dun aprenent de mestre, dius que lacció dels educadors «és a través de les paraules i els silencis però, sobretot, de lactuació en la vida quotidiana, compartir lexperiència nostra sense permetre que es converteixi en una llosa que els impedeixi respirar: ajudar el jovent a descobrir com nés de bo, tot sabent que hi ha la vida i la mort». És a dir, el verb que tu tries per educar és acompanyar?
Sí, és acompanyar, acollir, mostrar i aprendre a escoltar. Trobo que són els quatre verbs imprescindibles en qualsevol acció educativa i que, a més a més, curiosament jo que tinc molt contacte amb exalumnes, alguns grans i de diferents etapes de la meva vida, parlem de què recorden de lescola i és tot això. Són quatre verbs que alguns dells els detallen i els valoren: acollir, evidentment sense condicions; mostrar, que és mostrar el món, i al món hi ha allò que és bo i allò que no és tan bo i està tot barrejat; intentar no adoctrinar; i aprendre a escoltar. Crec que és molt important que un mestre sigui una persona que sàpiga escoltar el que els seus alumnes li demanen, que possiblement no sigui el mateix en tots els casos.
I la precaució és no ser una llosa, és a dir, que la teva experiència no ha de condicionar gaire.
No, no condicionar. Fer aquest acompanyament en el dia a dia i, després, saber col·locar-te en la distància precisa que texigeix lalumne, aquell noi, noia, nen o nena que tens al davant. Daixò hi ha una pel·lícula preciosa dels germans Dardenne que es diu Le fils [El fill] i que té un argument molt estrany. Mentre la veia em vaig adonar de com és de difícil saber col·locar-te just en la distància que es necessita, perquè hi ha una criatura que, si et col·loques a una distància, li pot semblar que li estàs envaint el terreny, i a una altra testàs quedant curt en la relació que ell espera. Aquest plantejar-te sempre a quina distància precisa thas de col·locar és una cosa que he anat aprenent al llarg de la vida de mestre. A vegades encertes, fas un ple total, i a vegades veus que no, veus que thas quedat curt, que thi havies dhaver aproximat més o, al revés, que has envaït massa el territori i que aquest nen sha protegit de la teva entrada en el seu món. No tha sortit com tu esperaves.
Tu has dit: «Estic content dhaver passat més de quaranta anys de la meva vida fent de mestre; amb lesperança que algú em reconegui aquest valor, perquè no és el mestre qui tria el deixeble, sinó el deixeble qui tria el mestre».
Sí, has desperar. Amb alguns segur que ets un element important en la seva vida, per bé o per mal, i uns altres toblidaran al cap dun temps i ja està; tu no has desperar res. Crec que la relació que estableixes amb els alumnes és una relació asimètrica en el sentit que tu ets responsable dells, però ells no ho són de tu; tot i que, com a humans, sempre esperem que ens reconeguin. Sempre esperem que lalumne ens digui «jo també testimo»; i això, quan es pot concretar, com per exemple avui que he tingut locasió danar a dinar amb dos exalumnes, veus que aquesta asimetria inicial ja sha anat modificant.
Thas equivocat, suposo.
Com tothom, tinc els meus fantasmes. Tinc els meus moments en què he pensat «Aquí la vas espifiar molt», i això et pot retornar; i potser hi hagi algun exalumne que et digui que tot això que tu timaginaves que passava, no passava en absolut. Lacció educativa és molt complexa i no hi ha receptes, el que li convé a un nen no li convé als del costat, i allò que penses que ajudarà aquest, a laltre lespatlla. És complicat, i és apassionant.
Has fet més de quaranta anys de mestre, ara thas jubilat.
Des dels 18 anys, en tinc 65; doncs, compta-ho. I mhan jubilat, jo no ho hauria fet, però agraeixo que mhagin fet jubilar perquè morir-te a la classe deu ser molt fort! En un primer moment em vaig empipar i em preguntava per què em feien jubilar, però després vaig pensar que està bé, perquè podré continuar fent coses en el món de leducació amb més calma i tranquil·litat, i podré mirar una mica la meva experiència amb distància i tranquil·litat. Si aquests que ens agrada tant la nostra feina no ens arribéssim a jubilar mai, els joves tindrien tot el dret a venir i tirar-nos per la finestra, perquè dirien: «Us agraïm els serveis prestats, però ara ens toca a nosaltres».
Què tha donat més satisfacció?
Entrar a totes les classes a parlar de literatura i de contes, explicar i llegir contes, parlar de llibres que llegien, de llibres que havien de llegir i relacionar-ho amb el cine, que és la meva gran passió. He estat molt feliç, he conegut tots els nens de lescola, he estat amb tots els nens, han fet una exposició sobre mi al passadís i em van fer un comiat amb una cantata que van organitzar dos exalumnes a partir dun conte meu. Em sento feliç i content daquest final.
Coneixes tots els cicles?
No, a parvulari no hi he estat mai. A cicle inicial amb els petits, he fet a vegades tallers. Sobretot he treballat al cicle mitjà, i molt de 5è en endavant. Els nens amb els quals he estat més còmode feien 5è, 6è de primària, 7è i 8è dEGB o 1r i 2n dESO. A mi magrada allò que en dic el tomàquet. Magrada molt conversar amb ells, no de tu a tu perquè la relació no és mai simètrica; però pots parlar de molts temes.
No has tingut mai la temptació de passar a fer de pedagog i no de mestre? Què tha mantingut a laula?
No has tingut mai la temptació de passar a fer de pedagog i no de mestre? Què tha mantingut a laula?
A mi mapassiona veure com ajudem els nostres alumnes a construir coneixement. Sempre mha agradat estar amb la canalla.
I per què això no passa gaire sovint?
Perquè els que estan a lescola sempre estan poc considerats socialment. Un mestre duniversitat està més valorat que una mestra que treballa a letapa infantil, que és primordial. Això és un error increïble i només ho veu gent que té la sensibilitat dun Francesco Tonucci, que deia que els mestres dinfantil són els que més haurien de cobrar. A mi sempre mha seduït això. Sí que he fet daixò que en diem mestre de mestres, en el sentit que he fet molts cursos de mestres, conferències, i activitats per lestil, però mai no he volgut deixar la vida de laula.
Com vas començar?
Vaig començar a fer de mestre sense tenir ni el primer curs de batxillerat fet. Jo havia estudiat comerç i treballava al Banco Vitalicio de España (que ara em sembla que li han canviat el nom) i el somni de la meva família no pas el meu perquè no ho havia somiat era que jo entrés a treballar a La Caixa. La gent del Camp de la Bota em van proposar que em posés a fer classes, perquè jo portava nens en una mena de centre desplai dissabtes i diumenges, i veien que men sortia. No tenia ni títol, però em van dir que això no era el més important i que el que els interessava era gent que volgués treballar amb aquesta canalla. Em vaig trobar que en el meu primer any de mestre no sabia res de res, simplement reproduïa el que havia mamat a lescola, com castigar els nens de genolls! Per això quan ara ens trobem amb els del Camp de la Bota els dic que no mho haurien dhaver perdonat Però ells responen amb un: «Sí, home, que tho hem perdonat», i això és magnífic. Va ser aleshores que em vaig matricular a batxillerat perquè volia ser mestre. Mai en la meva vida havia pensat que em dedicaria al magisteri. Llavors vaig descobrir el grup de Rosa Sensat, les escoles destiu, els cursos dhivern. I després vaig començar oficialment la carrera a lAutònoma.
Tu parles sempre des de la pràctica.
És que no puc parlar de res més. Per això tinc un «soci pedagògic», el meu amic Juli Palou. A part que ell té molta experiència daula, perquè ha treballat molts anys de mestre, és el que té els calaixos del cervell més ben endreçats. En Juli sí que és una persona que té un cos teòric, a part duna pràctica excel·lent.
Ha de ser vocacional, la feina de mestre?
Jo volia ser artista de cine, imaginat!, i he fet molt teatre a la classe. Les vocacions no tenen la mateixa intensitat al llarg de la teva vida professional, hi ha moments més alts o més baixos, fluctua molt. El que és fonamental, i això és una de les grans sorts que he tingut, és que, a les cinc o sis escoles que he treballat, he treballat amb un equip de gent amb el qual mhe pogut discutir molt, però eren gent que creia en el que feien. Que tu puguis treballar en escoles on es debat sobre allò que estàs fent, on pots parlar, on la gent respecta la persona i es discuteix el que sestà dient, és una sort.
Dius que el mestre ha destimar els nens, i si no fer-ho veure.
És fort sí, però és així. És impossible que espontàniament em pugui estimar tots els nens o nenes que he tingut; quan entro en una classe, al cap dun dia, havent estat una hora amb ells, et puc dir les criatures que ja se mhan fet seus i les criatures que sé que em costaran molt. Però he de tenir prou traça perquè aquest noi o aquesta noia no ho sàpiga mai, que no ho noti. Això és el que fan els grans actors.
Això és fingir?
És fer teatre del bo. Sóc molt socràtic en el sentit que magrada molt conversar i anar parlant. Hi ha nens que sapassionen, a classe; hi ha nens que, al cap de deu minuts, estan fent uns badalls que gairebé sempassen a ells mateixos. No hi ha un mestre excel·lent per a tots els contextos o per a tots els nois i noies duna mateixa aula.
Tu has de transmetre que confies que sen surtin.
Que confio en ells; que quan convé sí que estic al seu costat; que quan convé acaronar-los, els acarono; que quan convé plorar amb ells, ploro amb ells; si convé, ric amb ells; i quan cal enfadar-mhi, mhi enfado. Em tenen al seu costat. Amb alguns això em surt espontàniament sense cap problema, i amb altres ho he de fer intencionadament perquè quan aquest nen o aquesta nena arribi a casa ha de tenir la sensació que per a mi ells són importants. Això vol dir no humiliar; vol dir allò tan difícil daconseguir a què es refereix George Steiner. Steiner té una frase preciosa: «El bon mestre és aquell que fins i tot amb la ironia té una lleu sensació damor».
Cal vigilar no passar de la ironia al sarcasme.
Un mestre pot fer molt mal amb la ironia. Si ets irònic i lalumne ho percep en el camp de la relació afectiva, a aquest alumne ja el tens per sempre. I a linrevés, perquè el mestre també necessita ser estimat pels seus alumnes. Que un mestre surti de laula i tingui la sensació que no arriba als seus alumnes és tremendament frustrant. Quan es parla de lestrès docent, una de les causes fonamentals és la incapacitat destablir vincles amb els teus alumnes.
Les escoles han dinnovar.
Innovar és dialogar amb la tradició. La tradició és molt important i «innovar» vol dir pensar què faria Célestin Freinet si ara entrés en una aula amb tota la tecnologia de què disposem; o com defensaria John Dewey la seva concepció descola democràtica amb les condicions que tenim ara; o què vol dir la pràctica educativa com a pràctica de lemancipació, que és una cosa de la qual parla molt Paulo Freire.
El mestre ja no té el monopoli del coneixement.
No, ara algunes lliçons te les donen ells. Ara, el mestre que cregui que ell és el centre del saber farà riure, els nens ja el posaran al seu lloc. Convé saber coses que abans no sabíem de les neurociències, què vol dir ensenyar i aprendre. Quan tu ensenyes, estàs aprenent amb ell. Per això vaig titular el meu llibre Tu maprens. És així.
Ensenyes i aprens alhora
Aquesta és la raó per la qual ara és tan important la conversa, i que es puguin equivocar amb tranquil·litat. Lescola és un espai on els nens i les nenes vénen a equivocar-se i on saben que no seran sancionats per aquesta causa; al contrari, seran felicitats per això, perquè sarrisquen, donen la seva opinió i, aleshores, el mestre o un altre company els qüestiona; i, a partir daquí, inicien una recerca i saben que el coneixement és incomplet. Em meravella aquell nen que et ve i et diu: «Majudes?». Com el moment en què et diu: «Ja està, ara ja no et necessito!».
Lescola corregeix la desigualtat social i garanteix la meritocràcia?
És una màxima del moviment de fa molts anys: lescola com a compensadora de la desigualtat social. Ho mirem de fer, però les coses es compliquen. Estic sortint de leducació reglada. Coses que semblaven resoltes ara tornen a estar damunt la taula. Estic lluitant altra vegada per qüestions per les quals vaig lluitar aferrissadament quan tenia 18 anys. No pels menjadors escolars, per exemple, sinó perquè els nens puguin menjar i es garanteixin els àpats que necessiten.