La mar rodona
Edició digital: setembre de 2020
© 2020, Sebastià Perelló
© 2020, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat
www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Agnès Prats, Maria Bohigas
Producció de lebook: booqlab
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a CEDRO si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Sebastià Perelló
La mar rodona
CLUB EDITOR
BARCELONA
Paper banyat
La peixera
A lloure
A Mateu Coll Torres
Plus rien, restait le souffle Mallarmé
I will show you fear in a handful of dust T. S. Eliot
PAPER BANYAT
Große Ereignisse nehmen manchmal ihren Anfang in Friseurstuben. J. Roth
The time is out of joint. Shakespeare
La primera imatge que menvesteix és aquella manera de mon pare de passar-se el raor pel call de la mà. Sense mirar, perquè té els ulls clavats al mirall. Just abans de començar la feina. Com si latenció només fos un gest, un posat. Les paraules que sents than de tocar com laire que deixen anar les cortines. Tu ara ets les mans que afaiten, res més. Donaràs conversa seguit seguit, però no en faràs memòria, és com si allò que dius i allò que sents només fos escarnir coses que tanmateix no has après. Perquè rere aquells ulls vius sempre hi havia una mena de letargia. Escoltar com qui sent ploure. Coses que no has daixecar den terra. Qui parla, sembra, qui escolta, cull, deia. Cabells i borra que després agranaràs. Aquell munt de pelussa ran del portal, com si fos estopa. Perquè el teu paper és aquest: passar inadvertit. A les sordes. I és el que vaig aprendre. Era part del negoci. Aquella cara atenta, que mostra respecte, para esment i alhora es fa el desentès. I un bon callar. No fer massa ni massa poc. I mai no et sabrà greu haver callat, deia mon pare. I la padrina feia capades i li donava la raó: Déu parla per qui calla. Així la feina tha de retre. Però jo no lhe sentit motar. Només aquest silenci oscat de coses que no vull contar i em cremen la llengua. Nestic fins a les arrels dels cabells, daquesta murga muda. Perquè encara ara hi ha dies que no puc alenar. I aquesta forma destar mal a pler, com si sempre estàs en casa externa. I en faré, de voltes, perquè les paraules no em vénen a la boca, no em surten a camí, no. Ja he après a esperar-les, com sespera el perdó. O els retrets que ningú mai no tha fet.
Hauria pogut perdre el cap, però em vaig abandonar a la certesa de saber que un mai no acaba daclarir qui és. La idea de ser molts i tants mha fet sentir inconsistent i he pasturat en mi com en un laberint. De sobte és com un museu, i sales i més sales, on ja no saps si hi has posat els peus, o tens laparença dun mapa envitricollat del metro duna gran ciutat, on sempre thas sentit estrany, o les infinites galeries i tubs dun clavegueram per on corre laigua residual i la que cau dels núvols. I tot és u i tantes coses que no saps, venes que shan nuat, i de mi he arribat a no saber destriar què ha caigut dins un pou i ja no sé on para i allò que mha fugit, però que encara em batega als polsos. Sempre he estat aquesta figura niala que per anar bé no havia de topar amb res. Un home conformat. Que no calia aixecar el cap, i que si ho mires bé ten pots afluixar, de fer una cosa o altra. Arribes a creure que tot hi cap, en lembalum de tot això has deixat de fer. No vols pensar que en allò que deixes estar hi ha lefervescència dels fets, que es belluga amb la mateixa inquietud irrebatible que els dies viscuts. Només són decisions que no has pres, arribes a dir. Ets en una habitació a les fosques. Just en el moment que en surts, quan ets ben davall el capçal, allargues el braç i toques la clau del llum. Sencén i sents el desconcert de ser al bell mig dun embull. El que tu volies fer era apagar-lo. Coses que passen i que no has volgut fer. Perquè no hi havia determinació, no era deliberat, daixò, nestic segur, encara ara. O això vull creure. Un descuit. Era com una inadvertència o com una llacuna, un espai en blanc. Coses que shan arrencat de tu i suren sense propòsit fins que tenen aquell aire indiscutible dallò que no ha passat, que no té res a veure amb tu, que les pots decantar fins que shan eclipsat, fins que loblit les capola. Com si totes aquestes cabòries no tenguessin cap relació amb mi, que només són com aquella traça que deixen els bessons evanescents que no acaben de néixer, que moren en les primeres setmanes de gestació. I poses tota la confiança en allò que sempre deien els vells: tal faràs, tal trobaràs. Perquè era una cosa que jo no havia fet, era lescòria duna despreocupació, que deixava veure clarament les traces duna negligència feliç. Una desimboltura. Perquè aleshores només era un nin. Què the danar a dir, si jo mateix mai no he sabut del cert si lase mhavia fugit o era jo qui lhavia amollat. Hauria de ser amb la veu dun altre, que fa niu en mi, deixalles dun que es va dur a perdre, i va guardar silenci, quan aleshores això va ser un secret, aquell que no sabia res de mi, que mhe fet vell i no lha vist créixer, aquell que no és la meva vida, que hauria de venir, sense alè, amb el negre de lull que no ha après a ser poruc perquè encara no ha mirat mai enrere, i deixar-me parlar amb tota la boca. Posar-mhi els dits i dir: aquesta boca és meva. Deu ser cert això que diuen que sempre parles per algú de qui no has volgut dir el nom i que calla i sotja, damagat, des de les teves pròpies entranyes. Com una ombra que ha esclatat i sha esbravat i ja només és aquest baf que sexpel·leix en la respiració i entra pertot, aire que ja han alenat i tinfla el lleu i passa pel ganyot de tothom, i tenfita la pell i la roba, sincrusta als mobles i a les parets llises, saferra com lestepa negra a les cortines i ja no tel trauràs ni tossint. Una bavor apegalosa, un gas mostós que ens bofega els mots que shan abismat en el silenci dun secret.
Aleshores no era així. Era aquella olor de tovalloletes planxades i la fortor dessència que embaumava la barberia. Ja de ben petit magradava asseurem a la trona Thonet que feia servir mon pare per tallar els cabells als infants, i des daquella mena de púlpit mirava les cadires Jaso niquelades amb els seients amb reposapeus, els respatllers de reixeta i els braços de porcellana esmaltada color crema, o els miralls biselats, els tocadors, les pintes i la corretja per afilar els raors. Feia ben poc que havien canviat les cadires de caoba de Cuba, que venien duna altra barberia, la den Ruixat, que lhavia tancada després de latac de feridura. Deien que havia afaitat lArxiduc i en Sorolla, el pintor. Varen anar a parar al taller de ma mare al fons del corral, on brodava. Després shi va afegir la tia Antònia, que plegava punts de calça, i reien mentre el meu germà petit volia afaitar la padrina i ella li deia que no calia, que pels quatre pèls clars que tenc no val la pena que mensabonis. Però es deixava fer, i si entrava madò Farrera i la trobava amb la cara ensabonada no sen podia avenir. Ets una annerota, li deia, i aquest nin és un consentit que no en fa de bona. És que ets més criatura que ell. I la padrina, sense alçar el cap ni obrir els ulls, li contestava que la deixàs estar. Els anys than envinagrat. Entra a la barberia i digues a nAntoni que te talli els cabells à la garçonne, per ventura no faràs aquesta cara descabetxada. I aquella, duna revolada, girava cua i ja era al carrer. El taller era com un cel bord, perquè allà shi apinyava la poca vida privada que hi havia en aquella casa. Només allà, ben endins, sentíem que érem a ca nostra. I a la cuina, que era el feu de la padrina, i era lúnic lloc que no feia olor de colònia Ron Quina.
Perquè ca nostra no era del tot una casa particular, hi havia aquella confusió dels llocs que no acaben de ser privats, perquè el negoci nassaltava cada racó. Era com si haguessis de calar el cap davant aquella intrusió, com si la presència dels estranys shi hagués anat botint, shi engolàs, impertinent, indiscreta fins que shi cosia, com un brodat acaba essent un detall dun llençol, i allò ja era part del teixit de la nostra vida. No hi senties la serenitat amansida que provoca la llar familiar, aquella atmosfera domèstica que permet abandonar-se i sentir-se en un espai reservat, un lloc de lànima, entranyable. Hi entres i fins i tot abans dobrir la porta ja estàs a cobro. Com en un espai de treva interminable perquè no ets a la vista de ningú, no hi ha res que tintimidi, no hi ha res que texigeixi esser ningú, com si et protegís una bombolla confidencial que tabriga en una mena de nuesa. Perquè una casa ha de ser aquesta clariana intestina. I allò era un guirigall, els clients travessaven el menjador per anar a lexcusat del corral i era com si la barberia ocupàs tota la planta baixa de ledifici, hi senyorejava la barreja dintimitat mascla i lolor de tabac de pota que actuava com el baf quan aixeques la tapadora duna olla. I tanmateix allà, shi destil·lava la repressió duna sensibleria que hauria estat massa ambigua, però que deixava anar una sensibilitat delicada, una complaença narcisa dhomes, com si daquella aura viril, exhibicionista, shi desfibràs una afectació que la concurrència solia encolomar a les femelles. I era en aquell contuberni dintimitat masculina, allà, entre i entre, on havies daprendre a ser un home. En aquell aiguabarreig dolor darrencat i família, que tenia no sé què de bravata i vida casolana, en aquella vitrina que era la barberia, vaig aprendre que la vida privada sempre és clandestina.
Mon pare, de primer no mhi volia, jo era massa tendre per pasturar enmig daquelles converses desfregades i ordinàries. Jo era la roba estesa enmig daquelles complicitats, la padrina remugava, que jo no hi havia de fer res, en aquella gàbia de reclams grossers, tot li semblava massa barroer i mai no hi posava els peus, com si no fos ca nostra. Sempre estava a laguait, era com un sentinella, perquè, si podia, sestimava més que anàs amb ella a la cuina, i mentre feia el dinar em contava rondalles. Però jo li fugia, i ella no podia deixar la paella on feia aquelles raoles de peix que mhan fet un trau a la memòria. Aleshores jo no escoltava aquelles converses insolents, perquè no entenia ni un borrall de tot allò que deien aquells homes, que reien com si shaguessin de desencaixar les barres. Eren esclafits rudimentaris que esqueixaven laire, i de vegades discutien com si fossin moixos, amb aquelles venes del coll que semblava que havien desclatar. Semmurriaven, però mai no vaig veure una brega. Cridaven fins a lafonia, baladrejaven com si fossin cans que algú hagués desfermat, la sang bullia, però no arribava a la mar, i bastava una ullada de mon pare i tota aquella precipitació irascible hauria cabut en aquell pot de Desinfectante que em tenia lànima robada. Era de vidre bufat, amb les lletres en diagonal. Cal·ligrafia anglesa. Tinta blava. Era buit. Nhi havia un altre, també de vidre. Lletres que feien relleu. Cleaner. No sentia els grinyols desfermats daquelles boques de trons, daquells galls que es picaven les crestes. Els ulls se nanaven rere els mànecs marbrats dels raors de la marca Mannos, i trescaven entre aquells capells Homburg que estaven penjats com si fossin exvots a la perxa, just al costat de lentrada, o els Trilby, i la cinta dels Borsalino que enlluernava, i que ma mare trobava més seductors. Només era una barra, però mon pare li deia el guarda-robes. O la màquina de tallar cabells Queen, de fabricació alemanya, que ningú no havia fet servir, perquè mon pare només emprava les tisores. La hi havia regalat un client de lhotel Formentor. Eren els primers turistes. Luxe i excentricitat, gent rica que reclamava un servei exclusiu, i quan lhi demanaven, hi anava. Hi havia estrangers que no volien venir al poble i sestimaven més afaitar-se o tallar-se els cabells a la seva habitació. Entre roba de llengües i llits amb cobricel, i a la vista dels pins dun verd espès i negre que es retallaven sobre el blau encegador de la mar. Era quan a lilla hi venien el comte de Keyserling, Lady Campbell Cook o Lord Salisbury.
Encara ara tenc a la memòria aquell rasoir Thies Issard de 1934, nou de trinca, amb el mànec dolivera, que havia descobert dins el maletí de les eines particulars de Mister Higgins, sense que ningú mhagués vist. La primera vegada que el vaig tenir en les mans havia hagut dentrar a la barberia quan no hi havia ningú, en aquell moment precís, entre la una i mitja i les dues i mitja, quan mon pare dinava i després becava una estona, abans de tornar a la feina. Perquè no hi havia manera de fer-me descansar en aquella hora, quan la casa just per un moment semblava una bassa doli. Quan pasturava a lloure i rebostejava els calaixos dels tocadors i els maletins dels clients, el de don Joan de Son Remuc, que tenia el raspall amb mànec de plata i la pinta de carei. I membadalia davant les fotografies de Reynaldo Luza, que ma mare havia fet emmarcar. Venia sovint a la barberia i fins i tot havia retratat la filla de na Lluïsa de ca la Salvatgina embolicada amb un llençol de lli i que havia publicat a Harpers Bazaar. El fotògraf, de vegades, venia a afaitar-se en roba de tennis, i amb aquella extravagància el poble anava alçurat més duna setmana. També venien pintors, Tito Cittadini, Joaquim Mir, Roberto Ramaugé, que havia comprat feia anys la fortalesa dAlbercuix a Pollença.
Mr Byng havia llogat una casa a foravila als Verdera, que tenien terres aquí i a la banda dAlcúdia. Era client de mon pare, però no venia a la barberia. Anàvem a ca seva i li arreglava la perruca. Parlava un mallorquí estrambòtic i apagat, però sentenien. Escrivia guies de viatge. Venia cada estiu. Arribava al mes de juny i sen tornava a Anglaterra al setembre. No sé si eren els seus ulls esbravats o aquella manera seva de caminar una mica desquitllada, però sempre em va semblar que en ell tot era fortuït. Quan saludava mon pare, hauries assegurat que feia un gest accidental, que anava a fer qualsevol altra cosa. I aquella casa tan nua feia la impressió de ser el cau dalgú que fugia. Fins i tot la claror esvanida daquella sala era eventual i hauries arribat a creure que només era una coincidència que ell fos el llogater, el resident daquella casa, perquè shi movia com un convidat. Aquella mitja perruca dun color ros esmorteït, de cabells llisos, em tenia enlluernat. Mon pare la hi pentinava amb una destresa que shavia inventat exclusivament per a aquell postís, perquè era lúnica que havia arreglat en la seva vida. I jo havia de fer esforços per no riure. Mentre li arreglava la perruca i la hi perfumava, Mr Byng mexplicava que els egipcis ja en feien servir per protegir-se del sol, deia, i en les cerimònies de pompa. I jo li mirava aquells clotets a les galtes. Com una pena fada, que després he sentit moltes vegades davant el mirall.
De vegades jugava amb aquella obsessió de mon pare perquè cada cosa fos al seu lloc. Semblava que perdia lenteniment quan li amagava aquella aigua dAbissínia que feia servir per tenyir el cabells blancs de don Josep, el farmacèutic. Sempre venia a darrera hora quan ja no hi havia ningú, perquè no volia que se sapigués que li tintaven aquell color cendra lluminós que li baixava dels polsos i es perdia rere les orelles. Eren dun blanc romput que li havia platejat el temps. No és que fos estufat ni presumit, era la seva manera destucar la fadrinesa macilenta que li havia rosegat la vida. Quan entrava a la barberia, aquell sac dossos aflautat, amb els ulls trists i desinfectats, semblava un cadell a punt de momificar, perquè se li havia assecat el cor de por. Por de mirar i fer llepadits del món que li passava ben davant, mentre ell es feia el desentès, perquè qualsevol altra cosa lhauria fet passar per un melindrós, perquè un home delicat, i era sa mare que parlava, ja se sap de quin peu coixeja. Quan ja feia una estona que don Josep seia a la cadira i mon pare ja shavia posat ben nerviós, jo li duia laigua dAbissínia i li deia que no havia de canviar les coses de lloc. Senfurismava, però no deia res. Era aquell perfil abrinat que afirmava, amb una veu blana que volia engallar-se, que ell tampoc no hi sabia viure, entre coses trastocades.