De vegades jugava amb aquella obsessió de mon pare perquè cada cosa fos al seu lloc. Semblava que perdia lenteniment quan li amagava aquella aigua dAbissínia que feia servir per tenyir el cabells blancs de don Josep, el farmacèutic. Sempre venia a darrera hora quan ja no hi havia ningú, perquè no volia que se sapigués que li tintaven aquell color cendra lluminós que li baixava dels polsos i es perdia rere les orelles. Eren dun blanc romput que li havia platejat el temps. No és que fos estufat ni presumit, era la seva manera destucar la fadrinesa macilenta que li havia rosegat la vida. Quan entrava a la barberia, aquell sac dossos aflautat, amb els ulls trists i desinfectats, semblava un cadell a punt de momificar, perquè se li havia assecat el cor de por. Por de mirar i fer llepadits del món que li passava ben davant, mentre ell es feia el desentès, perquè qualsevol altra cosa lhauria fet passar per un melindrós, perquè un home delicat, i era sa mare que parlava, ja se sap de quin peu coixeja. Quan ja feia una estona que don Josep seia a la cadira i mon pare ja shavia posat ben nerviós, jo li duia laigua dAbissínia i li deia que no havia de canviar les coses de lloc. Senfurismava, però no deia res. Era aquell perfil abrinat que afirmava, amb una veu blana que volia engallar-se, que ell tampoc no hi sabia viure, entre coses trastocades.
Cada dissabte horabaixa venien els columbòfils i aquells que tenien la fal·lera dels passerells. Eren mitja dotzena de criadors. Parlaven i discutien sobre criança, dels gavatxuts i els nas de xot, que era un colom de vol, de competicions, de si convenia donar-los blat o civada, i tots admiraven Arthur Bricoux, que aleshores era el gran mestre. Fins i tot hi havia un militar retirat que el coneixia. Mon pare era més dels passerells, i fins i tot en tenia un dembalsamat sobre un trosset de fusta dametler, que havia estat el més elegant, el que cantava millor, i el més esvelt que havia vist mai en la seva vida. També tenia pinsans. En parlar docells mon pare perdia el món de vista, quedava sembrat, amb les tisores en una mà i la pinta en laltra, en una quietud elèctrica, com si shagués enrampat, mentre els ulls desprenien fervor i aquella excitació li omplia la boca de paraules. Tot eren becs i plomes blanques, pits vermells brillants i femelles retxades. A mi em feia angúnia sentir-los parlar perquè menvestia una imatge que encara ara mescarrufa. Quan vaig saber que nhi havia que per fer-los cantar millor els cremaven els ulls, només veia mon pare, amb una agulla que havia desinfectat amb una espelma, just quan travessava aquell negre lacat i inquiet que no et mirava mai. Segons mon pare, als ocells, no els agrada que els mirem perquè ens veuen la malvolença. A la nineta, ben endins, hi ha un malànima. I jo tho diré: a un passerell, no lenganaràs. Era quan jo me nanava al mirall de la barberia, i mhi acostava fins que el baf entelava la lluna. Hi passava la mà quan la boira no em deixava veure aquell monstre que només els ocells sabien llucar. Com si els ulls fossin un cau secret que ens haguessin vedat, una cambra tenebrosa per on corrien dimonis i gripaus, serps i basiliscs i ratapinyades, com a ca les monges, quan anava a costura i ens castigaven al rebost a les fosques, que segons sor Margalida era el quarto de les rates. Em mirava els ulls fins que em picaven i llagrimejaven, i aquella pupil·la era com un pou cegat.
Tenia dotze anys quan vaig afaitar el primer client. Primer només els ensabonava. Mon pare feia la resta i després em deixava que els posàs el massatge. De feia molt poc, a la barberia ja fèiem servir Floïd. Era una de les divises de la casa, un senyal de luxe i distinció, allò que reclamaven els clients de lhotel, perquè el negoci no era una barberia qualsevol. Muntava les mans daquella loció ataronjada i feia les fregues tal com mhavia ensenyat mon pare. Aquella olor àcida dherbes i llimona a mi no em semblava balsàmica. Era seca, rude, i mentabanava, no era untuosa, em deixava les mans eixutes. Exhalava no sé què de menta ardent i la pell impecable daquells homes se lempassava com si fos una gota daigua en un desert, i ja només era un baf que jo alenava com si mhagués dabrusar els pulmons. Però els mirava a ells, ulls clucs, els gestos ablanits, i era com si la set fos sedativa. Els feia gràcia que el nin sencarregàs dels massatges, i amb aquells amb qui mon pare tenia més confiança, mhi entretenia, i fins i tot els feia la clenxa. Ben aviat, però, em vaig convertir en el mosset del negoci, i ja no era un joc. Era una feina. De primer anava a lescola i la barberia era cosa de les hores perdudes. Agranava els cabells tallats, preparava la pasta dafaitar, retirava les tovalloletes usades i les duia al cove de la roba bruta que ma mare tenia al corral, o netejava les pintes. Quan sacabava la brillantina, anava al rebost on teníem el magatzem, just damunt la botiga. Mon pare menviava al recambró, perquè davant la gent mai no li vaig sentir dir que allò fos el rebost de la casa. Deia que així tot semblava més professional. Havia après lofici a França, a París. Solia dir, amb aquell aplom diligent dels entesos, que aquí no es tallen els cabells, aquí no només safaiten, vénen de qualsevol manera i surten homes de veritat, distingits, amb la seguretat refinada i ferma dun senyor. Ma mare i la padrina reien quan pensaven que el darrer que havia afaitat aquell dissabte horabaixa era el pastor de son Xambó, un tabalot que flastomava com un esperitat i tenia la llengua més coent de la rodalia. Al recambró també hi havia papers, diaris vells que tallàvem i servien per fregar els raors quan havies fet la passada. I les fotografies que mon pare havia arreplegat i emmarcat perquè servien de mostres. Però no les va arribar a penjar mai a la barberia. Hi havia el príncep de Gal·les, que encara no era rei i que ben aviat seria el duc de Windsor, després dhaver abdicat. I un perfil de Gary Cooper, de devers 1930, del temps que va fer Morocco, i Clark Gable vestit amb un esmòquing impecable i els pantalons sense enrivetar. Mon pare, que ens havia fet fixar en el detall, deia que el rivet de seda era una ridiculesa. Quan parlava daquestes coses semblava un altre i als ulls, que de sobte no miraven enlloc, li veies una ombra raquítica de coses que no sabíem, com si per un instant no fos a ca nostra, i es gratava el colze suaument, com si no fos picor, només una moixaina insulsa, com quan passes els dits per una cicatriu en què fa temps que no has reparat i ara hi pares esment, així, sense voler.
Quan vaig començar a afaitar encara no havia pegat lestirada i no feia lalçada dun ca assegut. Per això mhavien fet un escaló de fusta, que em servia per poder ensabonar les barbes aspres i espesses dels clients que només passaven per la barberia els dissabtes. Hi havia senyors de casa bona que venien dia sí, dia no, però molts eren pagesos que baixaven al poble i només sacostaven cada vuit dies, per això sempre fèiem més feina els divendres i els dissabtes, que teníem portes obertes fins ben tard. De vegades eren les onze de la nit i encara teníem la barberia plena. Arribaven, agafaven torn i si havien desperar una estona llarga se nanaven fins al cafè de can Canut, dues cases més avall de ca nostra. Quan els tocava, era jo qui guaitava per la porta de la taverna i els anava a cercar. Si tenia sort i madò Remei estava de bones, em pegava un crit part damunt el renouer daquella gàbia de grills i em picava lullet. Jo sabia que mhavia dacostar al tasser. Ella només em veia el cap, com si li haguessin posat davant una ofrena. I els meus ulls quedaven a lalçada daquells pits que semblaven abandonats damunt la pedra de marbre rivetada de llautó. I ben aviat em vaig acostumar a passar la vergonya, perquè sempre em deia el mateix: ¿the de donar de mamar o testimes més un tros de tambor dametla? I reia com si fos un ninot que hagués de desarmar-se. Jo allargava la mà tant com podia i em donava aquella llaminadura amb els bessons petits i afuats que sapinyaven en el vidre de sucre cuit color de mel que madò Remei guardava en un pot de llauna.
Quan vaig començar a afaitar encara no havia pegat lestirada i no feia lalçada dun ca assegut. Per això mhavien fet un escaló de fusta, que em servia per poder ensabonar les barbes aspres i espesses dels clients que només passaven per la barberia els dissabtes. Hi havia senyors de casa bona que venien dia sí, dia no, però molts eren pagesos que baixaven al poble i només sacostaven cada vuit dies, per això sempre fèiem més feina els divendres i els dissabtes, que teníem portes obertes fins ben tard. De vegades eren les onze de la nit i encara teníem la barberia plena. Arribaven, agafaven torn i si havien desperar una estona llarga se nanaven fins al cafè de can Canut, dues cases més avall de ca nostra. Quan els tocava, era jo qui guaitava per la porta de la taverna i els anava a cercar. Si tenia sort i madò Remei estava de bones, em pegava un crit part damunt el renouer daquella gàbia de grills i em picava lullet. Jo sabia que mhavia dacostar al tasser. Ella només em veia el cap, com si li haguessin posat davant una ofrena. I els meus ulls quedaven a lalçada daquells pits que semblaven abandonats damunt la pedra de marbre rivetada de llautó. I ben aviat em vaig acostumar a passar la vergonya, perquè sempre em deia el mateix: ¿the de donar de mamar o testimes més un tros de tambor dametla? I reia com si fos un ninot que hagués de desarmar-se. Jo allargava la mà tant com podia i em donava aquella llaminadura amb els bessons petits i afuats que sapinyaven en el vidre de sucre cuit color de mel que madò Remei guardava en un pot de llauna.
Però lescaló no era segur i ja havia estat a punt densopegar un parell de vegades, i no convenia anar de gambirot amb el raor a la mà. Per això mon pare va pensar que si havia de començar a afaitar, convenia fer feina a peu pla i va agafar una de les cadires que havien anat a parar al taller de ma mare. Però encara era massa alta i va donar a fer un peu nou al fuster de can Xamet. No tenia caoba i el va fer de cirerer. Encara ara la tenc a la sala, davant la finestra, i la tenc molt gelosa, mestim més que no shi assegui ningú. Aquell seient encoixinat, amb respatler de barrerons tornejats i braços estrets i esvelts, és més que una cadira. És un lloc on no hi ha manera de fer veure coses que no són. Deixes anar el clotell enrere i basta no res, una estona amb els ulls clucs i thi sents nu, pelat. És estrany perquè no és com si estassis a recer, emparat, no és com si bastàs seure i de cop i volta latmosfera de la sala fos més entranyable, aquell aire confidencial que respires en un lloc privat. No és això. Thi sents desabrigat, descobert, allà no hi pots amagar res i tot és a la vista, però no fa nosa. Com si els secrets haguessin perdut fua i ja no venguessin amb aquella ostentació de silencis difícils, sinó asserenats, amb la parsimònia plàcida de la gent despreocupada. Coses de les quals no has de treure lentrellat, com si tu no fossis tu, sinó el teu secretari, un que tescriurà les cartes i socuparà de la teva agenda i fins i tot custodiarà la teva vida. Com si els dies aquí també poguessin viures a peu pla, sense tenir por a lonatge indesxifrable que empeny el passat i els records i el laberint de la memòria, sense el pes furtiu de les coses que han quedat sense fer, o el rivet clandestí dallò que voldries no haver viscut, com si el cor no fos aquest reservat de passos perduts on van i vénen els homes cautelosos. No, inesperadament, aquí, els secrets són dòcils, fan els dies anodins. I el pit seixampla. Com aquells pilots de cabells tallats que agranaves a la barberia i que ton pare no deixava que tirassis al foc de la xemeneia de la cuina perquè feien pudor. Els deixaves dins un sac en un racó del corral i cada setmana venia lamo en Peret i se lenduia. Un dia vares demanar a ton pare què en feia, mestre Peret, dels cabells. I ton pare, que no parava esment i estava enfeinat només et va dir: i jo què sé! Però jo veia aquell home-net amb el sac, com si arrossegàs un mort. No el deixava tocar en terra, lalçava i sel posava a lesquena, amb aquells ulls baixos com si fossin calius a punt dextingir-se, menuts i enfonyats. I només deia: Au! I partia. Se nanava amb aquell sac ple dels cabells que jo havia agranat i que ningú no volia veure perquè ja no eren de ningú. I feia ben poc els havien rentat i pentinat i eren fins i tot vistosos. Eren part de tu, i el lloc duna carícia, íntims, i bastava entrar a la barberia i els deixaves anar, queien en terra, i eren repugnants, estranys i externs, talladures brutes i engreixinades, sobres, ganga que fa nosa. I en tots aquests anys és ara que massec a la cadira i pens en aquell sac. I en el miratge de veure venir lamo en Peret i que, sense dir res, el veus que agafa aquells dies i au! semporta tota aquella romanalla fastigosa, tanta misèria, i no et cal saber si lha dabocar als fems, lha denterrar o li ha de pegar foc, perquè basta no tenir-la a la vista, que te la llevin del davant. I ja són coses que no són teves i que no són de la teva incumbència. I tanques els ulls. Pots deixar-te anar, perquè per un moment pots arribar a creure que la vida sesmuny, els dies lleneguen i amb una llevantada no en quedarà res. Cel net i clar. Però ja en pots fer, de revolts. Sempre acabes que tens la sensació de seure en un banc ras, sense respatler, lesquena dreta, incòmode, encarcarat com un ciri, com si tarnàs el disgust de no saps què, lànima emmidonada. I sembla que sents en tu aquell renou sec de coses que es trenquen.
Però hi ha en tu una veu que vol fer-se entendre. Ja ho diré. Alguna cosa testira la llengua. Però la sents com si fos de pedaç i tentrebanques. Vas a dir allò que era clar i precís i ja tha fugit, has perdut el fil. Ara no saps per què ho deies, thas atropellat, te nhas anat per les bardisses i sha fet un clot, una clariana, com si els mots shaguessin desfibrat a la boca i ja només fossin una pasta molla que sestufa, sabonosa, i de sobte no hi ha res. Ha passat no saps què i tha deixat a lestacada. I ets en una casa que han desmoblat, i com més hi fas més hi perds, fins i tot sembla que thagis desertat. I thi agomboles. Com un home quan sadorm. Sensenyoreix de tu una indolència sedant, aquella deixadesa que fa el cansament, com si fos possible abandonar la cara que mostres a la gent i retirar-te i deixar que les coses passin sense tu. Thas apaïsat, sents aquesta calma sense complicacions, tapagues, candorós. Per un moment ets capaç de creure que ja no hi ha allò que et batega cor endins. Com si en la urgència fos possible esser innocent. Tot de pressa, tan aviat com puguis, no tentretenguis, no hi seràs a temps. Com si lolla sempre hagués de vessar, i en aquesta ànsia la consciència no hagués de fer-te patir. Ha estat com si aquesta empenta, tanta precipitació, no thagués deixat ni esser aquí, ni dues passes més endavant, perquè has viscut en aquest fervor danar massa aviat. Una vida llampant. Ni aquí ni allà, només aquest tragí, perquè has cregut que era possible desaparèixer en la peripècia. I a qualsevol banda thas sentit foraster. Arrels enlaire. Com si fossis la mar que brama, sempre inquieta. Sempre aquesta bellugadissa. Un que no sap estar quiet. I això tha amagat, com si només thaguessin vist passar. Daquesta manera no has format part de res. I això tha fet sentir invulnerable. No te nhas temut de res. Tanta frissor, deia ta mare. I encara rius. Perquè riure ha estat el teu estil de no dir aquesta boca és meva. I amb aquesta exigència, amb aquesta urpa sempre inajornable, has embolicat allò que estaves disposat a oblidar.
Ja afaita com un llamp i sempre du els cordons de les sabates desfets, deia la padrina. Primer només arreglava els clients de més confiança, que em coneixien, però ben aviat varen ser molts que sestimaven més que jo els fes la feina. Deien que era més delicat, que mhi entretenia, que tenia les mans beneïdes. Devia ser que els feia gràcia i crec que volien afalagar un pare que bavava davant lhabilitat del fill. Sempre anaven de verbes. Venia don Joan, que era un peixot dels falangistes, prim com un bastó, la cara xuclada, que sempre anava amb el front alt i aquelles venes com una serp que li corrien per les temples. Semblava que hi podies veure córrer la sang i quan discutia pareixia que li bategaven. Mhas dafaitar els quatre pèls clars, no la butxaca. I reia com si li haguessin desballestat les barres, amb aquelles dents que anaven a lloure davall el bigoti amb mosca. Tenia els cabells rulls, rebels, amotinats, que ni la brillantina aconseguia amansir lenreveixinament. Fins que sen va cansar i sels va tallar ran. Quan venia uniformat encara semblava més ressec, un perfil begut, com si lhaguessin acabat desprémer, amb els ulls eixuts dalegria. Jo no els mirava mai i feia un alè si quan lafaitava els tancava o els deixava anar pel sòtil. Em concentrava en les galtes o en el nas dàguila, que de tan prim semblava un ganivet esmolat. Era amable, però duna cordialitat emboscada, com si sempre namagàs alguna, com si esperàs amb dissimulació que travelassis. No era de fiar, deia mon pare. Ell calla, i espera que namollis una i quan ja no hi penses tha glapit. Tu fes i calla, repetia. Deixal xerrar, perquè aquest és com una geneta. També venia don Mateu, amb el coll ample i gruixut, la cara franca amb el cor a la boca i els ulls plàcids, amb aquella ombra farsant dels bromistes. Quan entrava, sempre ben vestit, saludava amb parsimònia, amb la veu prudent i satisfeta duna persona conforme. Però no era efusiu, tenia un aire eminent que el feia semblar un bust demperador romà, vigorós, com si tota lenergia i la contundència del tors fes ombra a la resta. El pit bombat i les espatles compactes, rodones, la pell tibant del coll i aquell clotell solemne que menlluernava perquè no sé què tenia dasserenat, com si allà fos possible no passar ànsia, sentir-se tranquil, i si hi deixaves reposar els ulls tenvestia una calma i una despreocupació plàcida. Quan sasseia a la cadira es passava els dits pel bigoti anglès i sempre em deia el mateix: si no em fas un tall no seràs gendre meu. I feia la mitja.