Pareix que than embalsamat. Però tota aquella vergonya clandestina és viva com una fura. Un dia vaig saber que ja no podia tallar cabells i vaig dir a mon pare que si hi venia a bé posaria a ca nostra una espardenyeria. No podia tocar el cap a ningú. Més manies. Ma mare em va mirar desconfiada. Incrèdula. Ara té lànima als peus, aquest. I no sequivocava. Magradava veure la gent que caminava amb les sabates de sola dauto que fèiem i amb aquelles altres fetes a mida, viure entre alenes i formes i passar cordons, i lolor de betum, de pell i cerol. Això em va permetre fer feina al taller, al fons del corral, davant el caquier, i fer com si allò que passava fos allò que havia de passar. I als vespres llegia a la camilla. De vegades venia el metge de can Xerret. Deia que jo era un home anodí. No ho deia perquè em trobàs dessabeït, sense gràcia, cosa que ja manava bé, perquè no magradava cridar latenció, passar per malla era estar al cel, tenir boca i no parlar, però ell ho deixava caure perquè estar amb mi era balsàmic, com si calmàs el dolor. Tanmateix no era cert, jo sabia que darrere aquella cara de jutge de pau, més enllà de les paraules amables hi havia alguna cosa. Allà. Defora. Més endins, passats aquells ulls insaciables que veia al mirall. Com si davant hi hagués un horitzó que fugia, inaccessible, coses que semblaven evaporar-se, que no sespessien, però que et tenien per la ganya, com si fos una bossa de plàstic que et posen al cap i no et deixa alenar. Per això em vaig acostumar a fer-me enfora, com aquelles cusses de guarda que sempre són lluny. I ja puc xerrar pels colzes, sempre és parlar tot sol. O amb els hereus que no he tengut. I és ben poca cosa si lherència és un secret nial. Espectres i pelleringues. No nha quedat res més. Però ben endins hi sents com un prec que ens aquissa cap a la nafra daquesta memòria que és la vida. I no men sé avenir, rodes i rodes i sempre tornes a casa amb aquella por que tescup, i tens encara la sensació de ser només això: una paraula inconvenient. la peixera