La qüestió és que mai no vaig donar el bitllet a nAina. No em facis dir per què ho vaig fer. Devia ser aquella rendició, el cos extenuat, veure, en la manera que tenia de passar-se la mà pels cabells negres, un home afligit. Com si fes olor de derrota. Com si amb aquell gest em pogués fer lluny del fracàs, separar-lo de mi. I ja ho veus, ha estat precisament això que mha ratat els anys. Mai no ho ha sabut ningú fins avui. El duia a la butxaca. Com un trofeu, i només era un paper, allò que tiren, les despulles de lenemic. Només era fer-se dolent. Com un lladre o una geneta. I era un secret. Només havia de fer bona cara. I no nhi ha daltra. Només es tracta de dir-ho. Així. Sense contemplacions. Com qui no diu res. Tu diràs que només va ser això, una malícia, una malifeta dal·lot geniüt, però en la fibra dallò hi havia ràbia, coses lletges, i tot allò que sha malbaratat després. Perquè sempre és així: fas qualsevol doi i no ten tems però de sobte té aquella manera furtiva i amarga de perdurar. Perquè només era un bitllet, un paper doblegat. Però dues setmanes més tard va ser allò que havia escrit un que ara era mort. I no hi havia volta de full. Ja no hi podia fer res. I no podia dir res. Ni a mon pare ni a ningú. ¿Com justifiques que tens el missatge dun home que lendemà dhaver-mel donat va desaparèixer? Se lendugueren a Palma i el mataren. Lexecutaren al cementeri. I enterrat a la fossa comuna. Ningú no sabia res del cert, però tothom en parlava, les bèsties i tot. Sense por, fatxendes. Primer vàrem saber que lhavien agafat i ja no era a la presó. I després en Viró mateix va dir que lhavien escabetxat. Aleshores tot ja va ser una altra cosa. De tot duna només va ser allò que havia passat. Una feta. ¿Què vols? Tothom va quedar regirat. Però ben aviat va ser com una fita, un lloc per on havies de passar una vegada i una altra. Quan un fet ja no és només un esdeveniment i sha convertit en un lloc on vas a parar sense voler-hi anar i thi sents perdut. Que no diu res, però no calla. Lerror que ja no pots corregir. Després va ser com dur alguna cosa escrita als ulls, i ni tu i tot sabies llegir aquella lletra, ni quan eres davant el mirall. I el bitllet em cremava a la butxaca, travessava la roba i era com si saferràs a la pell i shi hagués de tatuar. I volies creure que només era paper banyat. Però va ser un verí lent, un corc, formigues que et caminen la pell. I senties que hi havia alguna cosa irreparable, en tot allò. Aquell desfici, una bellugadissa, com si tu fossis la teca i allò satipàs de tu. Eres el pa i el companatge, com si un animal tensumàs, i golut, salivàs, sempre just abans de la queixalada. Una rampa a lànima. Deutes que no pots pagar. Perquè lhauries pogut donar a nAina quan ja era mort, però senties lorfenesa de la vergonya i thi havies envescat, no podies esser res més que lanimal dòcil i poruc que cerca els racons, que teixeix la distància que el separa de tothom i la dissimula. No hi podies fer res, encastat en aquella humiliació inconfessable, en la solitud sòrdida de la decepció que et feia callar com un mort. Només pensar en la mirada de nAina quan li donàs el paper ja era insuportable, com un vent avorrit que no em deixava alenar i em feia basques. I aquell desig de ser castigat que va venir després, quan aprens que no has de mirar enrere, que el passat és la baluerna que has de deixar estar, però mai no tabandona la sensació que hi ha no saps qui que sempre tacompanya, ulls que tespien. I ets un home i gent que no saps i voldries desertar de tu i de tot aquest tragí. Et mires la cara dovella al mirall i veus les urpes de llop. Ets un renegat que només calla, voldries fer-te la traveta, delatar-te, trair-te, acusar-te, i no saps a qui has danar, perquè ja no hi pots fer res. I encara ara, que nhe parlat, no puc deixar de pensar en coses que sé que no diu allò que he contat. Com si hagués deixat a la vista allò que hi manca, un buit. No dus el viatge, però encara sents el pes que has amollat. Sents les mans buides. Com quan mires aquest pitxer de la padrina que es va escarbotar, en un descuit es va trencar lansa i ja només veus allò que hi falta. Sempre ho sabràs i aquell bocí que no hi és sempre tesmussarà. Hi passaràs el dit i sentiràs el test raspós, aspre com la fruita verda que no ha madurat. I aprens que només has de deixar ressonar aquesta llacuna, que tu ets el lloc on ha de comparèixer tot allò que no té nom, i que no hem gosat dir. Perquè en mi sempre he sentit que bategava aquell mort, en els meus records, i que en la meva memòria sempre compareix. Aquell, o ja era un altre que venia, allò ja no era ell només, perquè era una allau de coses, retxes dins una aigua tèrbola, cendres, ombres i deixalles que tenvestien, com si guardassis en tu un secret de tot allò que has arribat a creure que no sabies. I tu ets com un esbart de ratapinyades que cerquen la sortida en una cova que es perd en la foscor més negra.
Per ventura va ser pitjor allò que va venir després, aquella bassa doli, els dies apaïsats i tebs, com si les hores sescampassin i ja només fossin el solatge dallò que no passava. Les converses que no teníem, les rialles que no rèiem, les coses de què ens afluixàvem, les paraules que callàvem, tot allò que quedava sense fer i que ens desfigurava la fam que teníem de menjar-nos el món. Fins i tot entre el trau i la nafra, i aquella fantasia, aquell miratge dallò que no podia tocar el desastre, les ganes de viure, el dia a dia, els sentits i la mar, i la força que no saps don ve però que tempeny i les barques i els pins i lalegria i els ulls vençuts de claror i la pell que sempre sap més que tots nosaltres plegats, hi podies endevinar aquell aire descarnat i deslluït dallò que no acabes de creure, cascavells que no dringuen. I els ulls que semblaven no topar amb res, com si sempre fossis davant la mar gran. Feies la feina desma. Repassava els cabells darrere una orella i només sentia les tisores i parava esment als dits que movien leina quan només tallaven laire. Només volia passar inadvertit. Esser discret. No fer nosa. Semblava més seriós i reservat i la família va pensar que em feia gran, que ja era una persona assenyada. Els vaig ensabonar a tots. Però lànsia de discreció és llampant, i aquella inquietud em feia sentir com si jo mateix fos les cortines que no deixaven veure res de mi. Jo era aquell endomassat. Sempre dret com un ciri, que no en deia ni mitja, com si anàs amb una pedra dins la boca. Sentia aquell desassossec, aquell desacord dins meu, aquella certesa dhaver comès un error i de res no servia penedir-sen. Em devorava el remordiment i era això que em feia els gestos vençuts, i jo només era els meus escrúpols. Em repugnava aquella por, haver tornat desconfiat, laprensió que tenia de ser descobert. La padrina deia que això era dhaver anat a la presó, que abans no era tan esquiterell. Era com si aquella endemesa mhagués contrafet, perquè pensava que ja seria sempre així. No bastava amb allò que havia fet, era que en mi ja hi havia una disposició de ser previngut, que mhavia dacopar, com sapleguen unes ales. I va començar aquella obsessió de tancar portes i finestres. Res no havia de quedar obert. I sempre que masseia a una taula havia de tenir paret darrere. Encara mescarrufa sentir que algú passa sense tocar-me lesquena, perquè basta sentir aquell aire desplaçat i tenc basques. I no puc veure unes claus al pany. Em fan nosa. Obre i tanca, però no les deixis posades. I aquell afany que poses a arreglar coses que shan espenyat. Fa anys que faig restauració. Quan vàrem llevar la barberia i vàrem posar la botiga despardenyes i sabates, ja vaig començar amb les taules coixes i els canteranos desballestats, calaixos que no obrien, paravents i caixes de monja. I les taques. Allò que no hi ha de ser. Basta. Sé que tot això només són manies. Que no és això, que vull dir. Que només vull desviar latenció. Allà on hi ha taca no hi ha forat. I nhi ha, de forat, en pots estar ben segur. Has damollar els cans, que corrin, has dalliberar el temps. Desfer allò que ja està fet. Aquest impossible. Desfer-te. Dir allò que no té nom amb les paraules que no tens i que tassalta la boca. Alçar la pols, remoure aquests baixos de la pena que has passat. Hi ha mals que volen crits. No hi pots estar més així, com si thaguessis clavat els anys amb reblons. Botons de clau curt i cabota grossa. Els dies amb capitoné. El capçal, la banqueta, el puf, el sofà. Perquè has provat dentapissar-te la pell i els ossos, tot ben encoixinat, perquè arribes a creure que de tu en faran tiretes i cordons, perquè saps que la pell ja és del llop. I els ossos són coses que trobes en el lleu. Que tu eres la vergonya que han deixat. I tho empasses, ja ho crec. Però has de fer com el matalasser. Treure el bastó per estovar la llana. Aquesta és la teva feina: fer i desfer.
Per ventura va ser pitjor allò que va venir després, aquella bassa doli, els dies apaïsats i tebs, com si les hores sescampassin i ja només fossin el solatge dallò que no passava. Les converses que no teníem, les rialles que no rèiem, les coses de què ens afluixàvem, les paraules que callàvem, tot allò que quedava sense fer i que ens desfigurava la fam que teníem de menjar-nos el món. Fins i tot entre el trau i la nafra, i aquella fantasia, aquell miratge dallò que no podia tocar el desastre, les ganes de viure, el dia a dia, els sentits i la mar, i la força que no saps don ve però que tempeny i les barques i els pins i lalegria i els ulls vençuts de claror i la pell que sempre sap més que tots nosaltres plegats, hi podies endevinar aquell aire descarnat i deslluït dallò que no acabes de creure, cascavells que no dringuen. I els ulls que semblaven no topar amb res, com si sempre fossis davant la mar gran. Feies la feina desma. Repassava els cabells darrere una orella i només sentia les tisores i parava esment als dits que movien leina quan només tallaven laire. Només volia passar inadvertit. Esser discret. No fer nosa. Semblava més seriós i reservat i la família va pensar que em feia gran, que ja era una persona assenyada. Els vaig ensabonar a tots. Però lànsia de discreció és llampant, i aquella inquietud em feia sentir com si jo mateix fos les cortines que no deixaven veure res de mi. Jo era aquell endomassat. Sempre dret com un ciri, que no en deia ni mitja, com si anàs amb una pedra dins la boca. Sentia aquell desassossec, aquell desacord dins meu, aquella certesa dhaver comès un error i de res no servia penedir-sen. Em devorava el remordiment i era això que em feia els gestos vençuts, i jo només era els meus escrúpols. Em repugnava aquella por, haver tornat desconfiat, laprensió que tenia de ser descobert. La padrina deia que això era dhaver anat a la presó, que abans no era tan esquiterell. Era com si aquella endemesa mhagués contrafet, perquè pensava que ja seria sempre així. No bastava amb allò que havia fet, era que en mi ja hi havia una disposició de ser previngut, que mhavia dacopar, com sapleguen unes ales. I va començar aquella obsessió de tancar portes i finestres. Res no havia de quedar obert. I sempre que masseia a una taula havia de tenir paret darrere. Encara mescarrufa sentir que algú passa sense tocar-me lesquena, perquè basta sentir aquell aire desplaçat i tenc basques. I no puc veure unes claus al pany. Em fan nosa. Obre i tanca, però no les deixis posades. I aquell afany que poses a arreglar coses que shan espenyat. Fa anys que faig restauració. Quan vàrem llevar la barberia i vàrem posar la botiga despardenyes i sabates, ja vaig començar amb les taules coixes i els canteranos desballestats, calaixos que no obrien, paravents i caixes de monja. I les taques. Allò que no hi ha de ser. Basta. Sé que tot això només són manies. Que no és això, que vull dir. Que només vull desviar latenció. Allà on hi ha taca no hi ha forat. I nhi ha, de forat, en pots estar ben segur. Has damollar els cans, que corrin, has dalliberar el temps. Desfer allò que ja està fet. Aquest impossible. Desfer-te. Dir allò que no té nom amb les paraules que no tens i que tassalta la boca. Alçar la pols, remoure aquests baixos de la pena que has passat. Hi ha mals que volen crits. No hi pots estar més així, com si thaguessis clavat els anys amb reblons. Botons de clau curt i cabota grossa. Els dies amb capitoné. El capçal, la banqueta, el puf, el sofà. Perquè has provat dentapissar-te la pell i els ossos, tot ben encoixinat, perquè arribes a creure que de tu en faran tiretes i cordons, perquè saps que la pell ja és del llop. I els ossos són coses que trobes en el lleu. Que tu eres la vergonya que han deixat. I tho empasses, ja ho crec. Però has de fer com el matalasser. Treure el bastó per estovar la llana. Aquesta és la teva feina: fer i desfer.
Diuen que el penediment és cosa dels vençuts, i que no és de franc, que sempre cerques treuren alguna cosa. He arribat a no voler saber res de mi, perquè només era aquesta memòria que rapinyava, que era el remordiment que em feia bategar el cor. Que jo era els polls i les llémenes que crien, les puces que em cercava aquesta inquietud dun passat que shavia clos irrevocablement. Però picava i només podia gratar. Que no tenia dret a limprevisible, que només era la pena que podia passar, que ja no hi havia res que em pogués agafar desprevingut, que no hi pots viure, en un descuit, perquè els dies eren deliberats, allò que esperes i mai no tequivoques, que ja no podia passar res de nou. De la culpa no sen pot fugir, diuen. I no he estat feliç. I és això que tarrenquen les bèsties que no has pogut perdonar. Allò que ha quedat sense dir.
Mai no vaig llegir el bitllet den Sebastià. I quan el vaig cremar sabia que serien paraules que no sentiria ningú. I aquest buit no el tanquen les que dic ara. Mira si mha costat arribar fins aquí. Es tractava de passar amb cançons. No hi ha manera de refer el camí, han passat larada i tot és guaret. Hi hauràs de tornar una vegada i una altra en aquest bocí de terra que has deixat sense sembrar. Hauràs de trobar les camades, i sempre serà allò que queda entre dos solcs buits. Perquè no hi ha volta de fulla, la manera de deixar les coses clares és mostrar el trau. Un secret sense revelació no és res. És la mateixa confessió que el diu, que el mostra. Com si només pogués compartir aquest bitllet que no hem llegit. Aquesta manera destar en blanc. Blanc com una paret, com el paper descriure. Aquest esqueix. He viscut amb aquesta presència permanent dallò que de mi va quedar en aquell moment en què vaig callar. Una mica abans, en el precís instant en què vaig veure nAina del Pou Salat i no li vaig donar aquell tros de paper. Va ser com una mutilació. Un membre fantasma que fa mal, sents aquelles formigues que et corren pel cos, aquelles pessigolles, la coïssor insofrible que crema, cinglades que són com un clau al cor. I és això que et puc oferir, llocs inaccessibles, dunes que es mouen, aquest desert. Aquest secret que al final és buit, una absència irreparable que no és el mort, és el forat negre que va deixar aquell moment. I els dies que varen venir després. I que arriba fins avui i que encara em pren les paraules de la boca. Lorfenesa irrespirable dallò que sé dir, dallò que queda dit. I et puc deixar aquest fardell que has destirar i que ve denrere. I davant, quatre passes lluny, allà, en els dies que encara no han arribat i vénen, aquest os que hauràs de rosegar. Com si ara fossis tu que ha de carregar el mort. Aquest desig de saber, que sempre fa trunyella amb un secret. Perquè callar, ja ho saps, tanmateix va ser encara dir qualque cosa. I que és com un nom que no diu res, només crida. ¿Què deia el paper? Són les coses que demanen els que han de morir. ¿Com està el nin? ¿Heu menjat sopes? ¿Han tapat el crui de la cisterna? No sembreu melons a la torrentera, és massa humit, volen frescor, sol i call vermell. No heu de patir per mi. I és allò que sent que he de dir: les coses que demanen els morts.
Pareix que than embalsamat. Però tota aquella vergonya clandestina és viva com una fura. Un dia vaig saber que ja no podia tallar cabells i vaig dir a mon pare que si hi venia a bé posaria a ca nostra una espardenyeria. No podia tocar el cap a ningú. Més manies. Ma mare em va mirar desconfiada. Incrèdula. Ara té lànima als peus, aquest. I no sequivocava. Magradava veure la gent que caminava amb les sabates de sola dauto que fèiem i amb aquelles altres fetes a mida, viure entre alenes i formes i passar cordons, i lolor de betum, de pell i cerol. Això em va permetre fer feina al taller, al fons del corral, davant el caquier, i fer com si allò que passava fos allò que havia de passar. I als vespres llegia a la camilla. De vegades venia el metge de can Xerret. Deia que jo era un home anodí. No ho deia perquè em trobàs dessabeït, sense gràcia, cosa que ja manava bé, perquè no magradava cridar latenció, passar per malla era estar al cel, tenir boca i no parlar, però ell ho deixava caure perquè estar amb mi era balsàmic, com si calmàs el dolor. Tanmateix no era cert, jo sabia que darrere aquella cara de jutge de pau, més enllà de les paraules amables hi havia alguna cosa. Allà. Defora. Més endins, passats aquells ulls insaciables que veia al mirall. Com si davant hi hagués un horitzó que fugia, inaccessible, coses que semblaven evaporar-se, que no sespessien, però que et tenien per la ganya, com si fos una bossa de plàstic que et posen al cap i no et deixa alenar. Per això em vaig acostumar a fer-me enfora, com aquelles cusses de guarda que sempre són lluny. I ja puc xerrar pels colzes, sempre és parlar tot sol. O amb els hereus que no he tengut. I és ben poca cosa si lherència és un secret nial. Espectres i pelleringues. No nha quedat res més. Però ben endins hi sents com un prec que ens aquissa cap a la nafra daquesta memòria que és la vida. I no men sé avenir, rodes i rodes i sempre tornes a casa amb aquella por que tescup, i tens encara la sensació de ser només això: una paraula inconvenient. la peixera