Miquel Pagès llicenciat en història i Marc Planas llicenciat en filosofia i autor de la novel·la Decisions vinculants són mestres de primària a lescola Thau Barcelona.
Aquí ens expliquen lexperiència que ells mateixos van liderar de posar en marxa un canal de TV en línia. I ho fan amb tota lemoció, però des del coneixement i el compromís pedagògic que permetran obrir nous horitzons a moltes altres escoles. El projecte Thau TV va ser escollit com la millor pràctica del certamen ITWorldEdu 2019.
La TV i, per extensió, la pantalla digital ens permet veure què hi ha més enllà del que tenim davant; podem trobar-hi traces del passat, anticipar el futur o superar els límits de lespai. La tecnologia digital ens fa més lliures si sabem utilitzar-la. Per això lescola no pot renunciar a educar en lús daquestes tecnologies.
Miquel Pagès i Marc Planas expliquen, en primera persona, lexperiència de posar en marxa una TV en línia a lescola Thau Barcelona. A partir de linterès per treballar la comunicació oral duna manera motivadora, va anar prenent cos un projecte interdisciplinari i col·laboratiu, entre nois i noies de diferents edats, que fomenta la creativitat tant com les competències lingüístiques i digitals. Una experiència singular que pot servir a moltes altres escoles per projectar la seva veu al món.
L'edició d'aquesta obra ha comptat amb el suport
de la Institució Cultural de la ICCIC.
© Miquel Pagès i Marc Planas, 2020
© del pròleg, Salvador Alsius, 2020
© de la presentació, Agustí Olivares, 2020
© daquesta edició:
Eumo Editorial. C. Doctor Junyent, 1. 08500 Vic
www.eumoeditorial.com - eumoeditorial@eumoeditorial.com
Eumo és leditorial de la UVic-UCC
Primera edició: abril de 2020
Disseny de la coberta: Natàlia González Vives
Maquetació: Calandra Edicions/Tallers Gràfics Alfa
Queda rigorosament prohibida sense autorització escrita de leditor qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra, que serà sotmesa a les sancions establertes per la llei. Podeu adreçar-vos a Cedro (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanejar algun fragment daquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47). Tots els drets reservats.
Atents a la pantalla
A aquestes alçades de la pel·lícula, i mai millor dit, no hauria de ser necessari defensar la importància de leducació mediàtica en el context escolar. Els nois i les noies viuen absolutament embolcallats per pantalles i la manera com els arriba el coneixement, agradi o no, passa majoritàriament pels continguts que hi troben.
Deixeu que mafanyi a dir que el concerniment per leducació mediàtica no hauria de ser motivat tan sols per aquest virus de la «pantallitis». Ara ens trobem, certament, davant duna actitud reactiva respecte al medi digital. Però en altres èpoques ja hi ha hagut puntes de preocupació generalitzada. Recordeu que en els anys setanta de la televisió sen deia «la caixa tonta»? Aleshores era lenemic a abatre. Però abans ja ho havia estat el cinema. I, si mapureu, al segle XIX hi havia ments benpensants molt amoïnades pels estralls que les novel·les podien causar en el jovent.
Res de nou, doncs, sota la capa del sol. I a partir daquí podem afirmar que leducació mediàtica no hauria de ser només fruit duna reacció, sinó que hauria de respondre a una actitud més proactiva de les persones i de les institucions que tenen al seu càrrec tasques educatives.
Però aquesta actitud proactiva mai no hi ha sigut duna manera continuada. Ha anat apareixent aquí i allà de manera intermitent. I les administracions no li han prestat una atenció preferent. És clar, hi ha tanta matèria a la qual cal fer lloc als currículums En tot cas, el que sha mirat amb certa veneració als centres educatius és lús de les noves tecnologies. Les que siguin, les que toquin en cada dècada. Això sí que ha estat un tòtem per als ministeris i per als dissenyadors de polítiques educatives: en un temps van ser els reproductors de vídeo, després els ordinadors personals, i ara les pissarres electròniques o les tauletes I fa riure una mica, si no fes plorar, que un dels debats actuals sigui sobre lús dels mòbils.
Perdonin, eh? Quan parlem deducació mediàtica no ens referim només a la ferramenta, que també hem de tenir en compte. Ens referim, sobretot, a laprenentatge de nous codis de comunicació i als llenguatges audiovisuals i els seus gèneres, que caldria estudiar com shan estudiat els gèneres literaris, amb tots els honors curriculars. I ens referim, també, a formar consciència crítica a lhora dingerir i de digerir els missatges que ens arriben per terra, mar i aire, siguin de caire informatiu, persuasiu o de pur entreteniment.
La majoria deducadors hi estan dacord: cal fomentar lesperit crític davant del món que ens envolta. Però sembla que ens noblidem quan lobjecte a criticar és el contingut dels mitjans de comunicació, des de la ràdio i la televisió (de la premsa, francament, ja no goso parlar-ne) fins a les programacions audiovisuals a la carta o el món inquietant dels anomenats influencers que se les campen per YouTube. Resulta paradoxal que la nostra societat es preocupi de manera creixent per la dieta alimentària, allò que ingerim per la boca i que païm a lestómac, i no mostri una preocupació com a mínim similar per la dieta mediàtica, és a dir, allò que ingerim per la vista i loïda i que metabolitzem al cervell.
Potser per allò de no perdre loptimisme, cal esperar que en els pròxims anys aquest estat de coses canviï una mica. La Directiva sobre Serveis Audiovisuals, aprovada pel Parlament Europeu el novembre del 2018, és un raig desperança. És una mena de llei de lleis sobre la matèria, que substitueix una norma de deu anys enrere. Ha canviat tant aquest món en deu anys La nova directiva fa recomanacions als estats membres sobre leducació mediàtica, o la media literacy com sanomena a escala internacional.
Inclou explícitament, ves per on, la noció deducació crítica, i diu clarament que leducació mediàtica no sha de referir només als aspectes tecnològics. I estableix visca, visca i visca! que la destinatària daquesta educació és tota la ciutadania. Tota. Això vol dir els infants i el jovent, però també els adults i, molt especialment, la gent gran. Els vells són els qui més pateixen l«escletxa digital», és a dir, la dificultat creixent daccedir a uns sistemes comunicatius que evolucionen de manera vertiginosa.
Doncs bé, aquesta nova Directiva Europea sha de concretar en les corresponents lleis audiovisuals de tots els estats membres. Leducació mediàtica haurà de ser obligatòriament emparada i regulada. Com es farà això aquí? Serà el motiu i el moment pels quals les autoritats educatives es belluguin una mica? Tant de bo.
De moment quedem-nos amb el que tenim, que no és pas poc. Perquè si del que hem escrit en els paràgrafs anteriors algú en dedueix que leducació mediàtica ha estat un desert a Catalunya, va molt equivocat. Des de fa unes quantes dècades hi ha hagut mestres que han fet autèntiques meravelles a les aules amb el seu alumnat. Hem vist des de marrecs de P3 fins a estudiants de batxillerat elaborar productes audiovisuals dalta qualitat professional. Per desgràcia, els professors i professores responsables daquestes iniciatives sovint han estat llops solitaris.
En alguns casos, tanmateix, el miracle sha produït, i escoles senceres han entès la tasca capdavantera daquests ensenyants i han adoptat noves maneres de fer. És a dir, han existit, aquí i allà, claustres que han captat lessència de leducació mediàtica i la seva transversalitat curricular. Els models han estat diversos. De vegades mantinguts al llarg del curs escolar, de vegades com a projectes de setmanes culturals; en uns casos, al voltant de la ràdio o la televisió i en altres casos, centrats en lunivers cinematogràfic; articulats o no a partir duna matèria, sovint la llengua; com a activitat «intramuros» a lescola o en col·laboració amb mitjans externs En tot cas, models dexcel·lència no nhan faltat.
I un daquests models, sense cap mena de dubte, és el de la televisió creada fa quatre anys al si de lescola Thau. Mèrit en primer lloc den Marc i en Miquel, dos tossuts de marca, que ho han portat sempre tot al cap; mèrit duna direcció que els ha donat camp de joc i que ha entès per on han de bufar els vents; i mèrit dun claustre que sha anat convencent que la dinàmica generada per «la tele» era altament constructiva per al projecte docent del centre.
He tingut ocasió de passejar-me per ledifici de lescola i veure en diversos racons nois i noies de catorze anys fent entrevistes a alumnes de primària, o viceversa. O assistir a lenregistrament duna presentació sobre història antiga per part dun equip de treball, amb plena autonomia, al plató de televisió. Dinàmica perfecta. Però encara falta el millor: el projecte pretén, i ho aconsegueix, generar i mantenir la cohesió i la implicació del conjunt de la comunitat escolar, famílies incloses. Amics, felicitats.
Salvador Alsius
Presentació
Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món.
Ludwig Wittgenstein,
Tractatus Logico-Philosophicus.
Lescola, pot transformar i millorar la societat? Lalumne, com a ciutadà, pot enriquir lentorn des de lescola?
Al meu entendre, estic convençut que sí. De fet, penso que les escoles, de mica en mica, esdevenim agents reals de reflexió i acció permanent per a la millora de la societat. El nen, des de la seva posició privilegiada, pot enriquir, ja des de lescola, la mirada quotidiana de la societat i generar noves mirades, més integradores i felices.
Nés bona prova el projecte Thau TV que us presenta aquest llibre. Nascut a partir de la iniciativa dels mestres i dissenyat amb la participació de les famílies, aquest projecte proporciona a lalumne un context real per a lús significatiu de la paraula i, alhora, li permet compartir amb la mateixa comunitat daprenentatge loportunitat de generar opinió, consciència i coneixement: des de lescola per al món.
Des de desembre de 2017, Thau TV ha estat un gran centre dinterès que ha permès treballar de forma interdisciplinària la llengua i altres àmbits com ara el digital. Els alumnes, des de parvulari fins a quart de secundària, han creat més de dos-cents capítols per als setze programes del canal. Al Thau és habitual veure alumnes que, a partir de dinàmiques de treball entre iguals i de treball cooperatiu, fan de forma autònoma la tasca de reporters, càmeres, realitzadors, editors, presentadors i guionistes. Fins i tot hi ha hagut equips de reporters de cicle superior de primària i de secundària que han cobert esdeveniments de la ciutat de Barcelona com ara un congrés de la Fundació Flos i Calcat, al Cosmocaixa, o la roda de premsa inicial del projecte Lets Snow BCN.
Marc Planas i Miquel Pagès, mestres de primària i coordinadors del projecte Thau TV, exposen en aquest llibre quina ha estat lexperiència de posar en marxa un canal de TV en línia a lescola. Ho fan en primera persona, des de lemoció i la praxi quotidiana, amb un llenguatge planer i alhora pedagògicament rigorós que pretén descriure i detallar tot allò que pugui servir perquè altres escoles sanimin també a engegar un projecte global de televisió.
Agustí Olivares
Director de lescola Thau Barcelona
Introducció
La televisió (tele-, en grec «lluny» i -visio en llatí «visió» o «veure»), ens permet el miracle de veure més enllà del que tenim davant, potser veient el que ja és passat o altres vegades presentant un futur. La televisió, en qualsevol cas, des de fa dècades ha esdevingut un element indispensable en la societat actual, un membre més de la família, com antigament ho era la llar de foc. La televisió i, per extensió, les pantalles, és a dir, la possibilitat de veure el que no és davant teu perquè és lluny en lespai o en el temps, ens han transformat com a societat integralment. La incorporació de les noves tecnologies digitals i les xarxes socials, així com la socialització de les mateixes, han fet que sigui impensable el nostre món sense tot aquest entorn.
No és un fenomen nou. Cada vegada que una nova tecnologia irromp en la vida de lespècie humana es produeix una revolució (ja sigui la pedra tallada, el foc, lagricultura, els metalls, la impremta, la màquina de vapor, etc.) i sempre hi ha la por a la novetat, la reacció i la tendència natural a recloures en la zona de confort que coneixem.
Lescola, ha de restar al marge daquests canvis? Naturalment que no, pensem nosaltres. Els infants i joves, nadius digitals tal i com sels anomena actualment, viuen en aquesta atmosfera visual i digital.
Ben al contrari doncs, cal educar-los per tal que mirin la televisió i, si ens ho permeteu, ho podem fer extensiu a totes les pantalles i a tot el món digital que els envolta (xarxes socials, videojocs, realitat virtual i augmentada) amb uns criteris formats a partir de la llibertat dopinió, de la crítica constructiva, amb arguments per ser exigents davant del que veuen, enfront de la publicitat que lacompanya i dels interessos polítics i econòmics que hi ha sempre al darrera.
Des de lescola creiem que cal donar als infants i joves eines per tal que esdevinguin espectadors madurs i crítics del fenomen televisiu i de lentorn digital. També creiem que lescola ha deducar explicant les interioritats de la televisió, ensenyant com es fa.
Com deia Confuci: «Mho van explicar i ho vaig oblidar. Ho vaig veure i ho vaig entendre. Ho vaig fer i ho vaig aprendre».
Cal fer televisió.
El llibre que teniu a les mans, modestament vol exposar lexperiència duna televisió escolar portada a terme a lEscola Thau Barcelona. Lhem estructurat en tres grans apartats que abasten els àmbits organitzatiu, tècnic i pedagògic del projecte. Hem intentat donar resposta a tots aquests aspectes a partir de la nostra experiència. Naturalment i com sempre, cada experiència és en si mateixa única, i, per tant, no és completament extrapolable, i per això al llarg del llibre veureu també lintent esperem que reeixit de presentar diverses opcions per implementar una televisió escolar en altres contextos socials, educatius o econòmics.