La vida secreta dels arbres
Com parlen i què senten?
Què mengen i quan dormen?
Com es reprodueixen?
Com es cuiden entre ells?
Peter Wohlleben
Nascut el 1964, és un gran amant de la natura des de ben petit. Va estudiar enginyeria forestal i va treballar vint anys en un organisme públic de gestió forestal. Sen va acomiadar per poder implementar les seves idees ecologistes i actualment gestiona terrenys forestals sostenibles a la regió dEifel, on treballa en la restauració de boscos primaris. Participa en programes de televisió, dona conferències, imparteix seminaris i ha escrit llibres sobre temes relacionats amb el bosc i la protecció de la natura. Lúltim llibre que ha publicat es titula El bosc: una necrològica.
El bosc, sinònim de quietud i de natura intacta, és un indret paradisíac per a molta gent. Peter Wohlleben, un enginyer forestal de renom, ens permet fer una ullada a la vida oculta dels arbres i ens descobreix fets extraordinaris: els arbres es comuniquen, cuiden amb amor els seus fills i es preocupen dels veïns vells i malalts. També tenen memòria, emocions, records i són sensibles, sintercanvien missatges, senten dolor i, fins i tot, es cremen al sol i els surten arrugues. Alguns arbres, com els roures, es comuniquen mitjançant substàncies químiques odoríferes: quan un arbre rep un atac dinsectes, envia senyals aromàtics i els companys del voltant que els reben es carreguen ràpidament de substàncies amargues que els foragiten.
Wohlleben aporta llum a lespessor dels boscos i ens ofereix una mirada sorprenent a un univers ple de misteris. Ens narra històries fascinants sobre les habilitats inaudites dels arbres a partir dels descobriments científics més recents i de la seva pròpia experiència com a forestal.
Amb el suport del Departament de Cultura
Títol original: Das geheime Leben der Bäume : Was sie fühlen, wie sie kommunizieren - die Entdeckung einer verborgenen Welt, per Peter Wohlleben
© 2015 per Ludwig Verlag, una divisió de Verlagsgruppe
Random House GmbH, Munic, Alemanya
www.randomhouse.de
Els drets han estat negociats a través dUte Körner Literary Agent
www.uklitag.com
Primera edició en català: gener del 2020
© del text: Peter Wohlleben
© de ledició
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Traducció: Lidia Álvarez Grifoll
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de lePub: booqlab
Índex
PREFACI
AMISTATS
EL LLENGUATGE DELS ARBRES
SISTEMA DE SERVEIS SOCIALS
AMOR
LA LOTERIA DELS ARBRES
DE MICA EN MICA
NORMES DETIQUETA
LESCOLA DELS ARBRES
LA UNIÓ FA LA FORÇA
EL MISTERI DEL TRANSPORT DAIGUA
ELS ARBRES NO AMAGUEN LEDAT
ELS ROURES SÓN UNS FIGAFLORS?
ESPECIALISTES
SÓN ARBRES O NO HO SÓN?
EN EL REGNE DE LA FOSCOR
ASPIRADOR DE CO2
AIRE CONDICIONAT DE FUSTA
BOMBA DAIGUA
MEU O TEU?
HABITATGE SOCIAL
PROVEÏDORS DE BIODIVERSITAT
HIBERNACIÓ
NOCIÓ DEL TEMPS
QÜESTIÓ DE CARÀCTER
ARBRES MALALTS
I HI HAGUÉ LLUM
NENS DE CARRER
SÍNDROME DESGOTAMENT
CAP AL NORD
DALLÒ MÉS RESISTENTS
ÈPOQUES TURBULENTES
NOUVINGUTS
AIRE SALUDABLE
PER QUÈ EL BOSC ÉS DE COLOR VERD?
ALLIBERATS
BIOROBOTS?
Prefaci
Quan vaig començar la meva carrera professional com a enginyer forestal, en sabia tant de la vida secreta dels arbres com un carnisser dels sentiments dels animals. La silvicultura moderna produeix fusta, és a dir, tala arbres i en planta de nous. Si llegim revistes especialitzades, de seguida ens farà lefecte que el benestar del bosc només interessa quan és necessari per obtenir-ne una explotació òptima. Amb això nhi ha prou per al dia a dia dels forestals, que sacaben malacostumant a veure-ho daquesta manera. Si cada dia has de taxar centenars davets, faigs, roures o pins, tenint en compte només si són bons per a la serradora i quin és el seu valor de mercat, la teva visió queda limitada.
Fa uns vint anys vaig començar a organitzar excursions de supervivència i rutes en què els turistes sallotjaven en cabanyes de fusta. Després, també em vaig encarregar dun bosc columbari, on senterren urnes amb les cendres de difunts, i dalgunes reserves de bosc primari. Les converses amb els visitants van fer que canviés radicalment la meva visió del bosc. Els excursionistes sentusiasmaven amb els arbres torts i plens de nusos que jo hauria classificat a la categoria dexemplars de poc valor. I vaig aprendre a no fixar-me únicament en els troncs i la seva qualitat, sinó també en les arrels extravagants, en les formes de creixement inusuals o en el tou de molsa que cobria lescorça. Lamor a la natura, que ja sentia als sis anys, es va revifar. De sobte vaig descobrir un munt de meravelles que gairebé no em sabia explicar. A més, la Universitat dAquisgrà va començar a fer treballs de recerca en el meu districte. Moltes qüestions van obtenir resposta, però en van sorgir moltes més. La meva feina de forestal va tornar a ser apassionant, cada dia al bosc es convertia en un viatge dexploració. I també implicava enfocar lexplotació forestal amb un respecte poc habitual. Si saps que els arbres pateixen i tenen memòria, i que els pares viuen amb els seus fills, no els pots talar com si res ni destrossar-ne lentorn amb maquinària pesada. Fa dues dècades al meu districte no nentra cap, i quan sha de talar un arbre, els llenyataires ho fan amb molta cura i amb ajuda de cavalls. Un bosc saludable, potser fins i tot feliç, és molt més productiu, i això es tradueix en més ingressos. Aquest argument va convèncer la institució per a la qual treballo, el municipi de Hümmel, i en aquesta petita localitat de les muntanyes dEifel ja no es contempla cap altra forma dexplotació. Els arbres respiren tranquils i revelen encara més secrets, sobretot els grups que viuen en noves reserves naturals, on ningú els destorba. Mai deixaré daprendre dells i mai hauria somiat que arribaria a saber tot el que he descobert fins ara sota la coberta que formen amb el seu fullatge.
Us convido a compartir la felicitat que ens poden donar els arbres. I qui sap si la pròxima vegada que camineu pel bosc no descobrireu també petites i grans meravelles.
AMISTATS
Fa uns anys vaig trobar unes pedres estranyes cobertes de molsa en una de les fagedes protegides del meu districte. Estic segur que havia passat moltes vegades per davant sense fixar-mhi, però un dia mhi vaig aturar i em vaig ajupir. Tenien una forma curiosa, lleugerament arquejada i amb cavitats. Vaig aixecar una mica la molsa que cobria una de les pedres i vaig descobrir que a sota hi havia escorça. Per tant, no era una pedra, sinó fusta vella. Tenint en compte que la fusta de faig es podreix en pocs anys quan està en un sòl humit, em va sorprendre que fos tan dura. I encara em va sorprendre més que no la pogués alçar; estava unida a la terra. Vaig raspar curosament lescorça amb una navalla fins que vaig ensopegar amb una capa verda. Verda? Aquest pigment només podia ser clorofil·la, que es troba a les fulles tendres i semmagatzema als troncs dels arbres vius. Això significava que la fusta no era morta! Les altres pedres van revelar ràpidament una imatge lògica, ja que estaven situades formant un cercle dun metre i mig de diàmetre. Eren les restes duna soca enorme i antiquíssima. Només en quedava la part exterior; la part interior shavia podrit feia temps i shavia convertit en humus, un indici clar que el tronc havia caigut feia 400 o 500 anys. Però, com shavien mantingut vives tant temps? Les cèl·lules consumeixen nutrients en forma de sucre, han de respirar i han de créixer almenys una mica. I això és impossible sense fulles i, per tant, sense fotosíntesi. Cap ésser daquest planeta suporta segles de dejuni, i això inclou també les restes dun arbre o, almenys, les soques que shan despavilar pel seu compte. Tot i així, aquell cas era diferent: la soca rebia ajuda dels arbres veïns a través de les arrels que es connecten en alguns casos mitjançant fongs que els envolten les puntes amb les seves ramificacions i les ajuden a intercanviar-se substàncies nutritives, i en altres casos mitjançant adhesions directes. No vaig poder esbrinar com funcionava en aquell cas perquè no volia fer malbé la vella soca foradant-la. Però era evident que els faigs del voltant li bombejaven una solució de sucre per mantenir-la viva. El fet que els arbres suneixen per les arrels es pot observar a vegades en els marges dels camins. La pluja arrossega la terra i deixa al descobert la xarxa subterrània. Uns científics van descobrir als boscos de la serralada de Harz que la majoria dels individus de la mateixa espècie es connecten a través dun sistema darrels entrellaçades. Pel que sembla, lintercanvi de nutrients, és a dir, lajuda entre veïns en cas de necessitat, és la norma. Això va permetre confirmar que els boscos són superorganismes, és a dir, formen estructures similars a un formiguer.
Evidentment, també ens podríem preguntar si les arrels dels arbres no creixen sense solta ni volta pel sòl i només suneixen quan hi troben un congènere. Després intercanviarien nutrients per força, construirien una mena de comunitat i tot el que rebrien i donarien seria fruit de la casualitat. Aleshores, la bonica imatge duna ajuda activa seria reemplaçada pel principi de latzar, encara que aquests mecanismes també oferirien avantatges a lecosistema del bosc. Però, com constata Massimo Maffei, de la Universitat de Torí, a la revista Max Planck Forschung (3/2007, p. 65), la natura no funciona duna manera tan simple: les plantes i, per tant, també els arbres, distingeixen molt bé les seves arrels de les darbres daltres espècies i fins i tot de les daltres exemplars de la seva mateixa espècie.
Ara bé, per què els arbres són éssers socials? Per què comparteixen els aliments amb els seus congèneres i peixen els seus competidors? Els motius són els mateixos que trobem a les societats humanes: la unió fa la força. Un arbre no és un bosc, no pot crear un clima local equilibrat i està sotmès al vent i a la meteorologia. En canvi, molts arbres junts creen un ecosistema que suavitza la calor i el fred extrems, emmagatzema força aigua i genera un aire molt humit. En aquest entorn viuen protegits i poden arribar a fer-se molts vells, per això sha de mantenir la comunitat costi el que costi. Si tots els exemplars socupessin tan sols de si mateixos, alguns no arribarien a la vellesa. Les morts constants provocarien grans buits a la coberta arbòria, amb la qual cosa les tempestes hi penetrarien més fàcilment i encara caurien més arbres. La calor de lestiu arribaria fins al sòl i lassecaria. Tots patirien.
Així doncs, tots els arbres són valuosos per a la comunitat i mereixen viure el màxim temps possible. Per tant, també sha dajudar els exemplars malalts i sels ha de subministrar nutrients fins que es recuperin. La pròxima vegada potser serà al revés i larbre que ha prestat ajuda necessitarà suport. Els faigs gruixuts i platejats, que es comporten daquesta manera, em recorden una bandada delefants que es cuiden entre tots, ajuden els malats i els dèbils a avançar i només a contracor deixen enrere els morts.
Tots els arbres formen part de la comunitat, però a diferent escala. Normalment, les soques es podreixen i desapareixen al cap dunes dècades (això vol dir molt ràpid per a un arbre), convertits en humus. Molt pocs exemplars es mantenen vius durant segles com la pedra coberta de molsa que he descrit abans. Què motiva aquestes diferències? Hi ha arbres de primera i de segona classe? Fa lefecte que sí, tot i que el terme classe no és gaire adient en aquest cas. El que determina la disposició a ajudar els companys és més aviat el grau de vinculació o, potser fins i tot, dafecte. Si nobserveu les capçades, ho entendreu. Un arbre qualsevol allarga les branques fins que xoquen amb les puntes de les branques dun altre arbre de la mateixa alçada. No pot anar més enllà perquè lespai aeri o, millor dit, lumínic, ja està ocupat. Tot i així, les reforça i sembla que allà dalt hi hagi una autèntica baralla. En canvi, les parelles de bons amics vigilen des del principi per no formar branques massa gruixudes cap a laltre. No es volen prendre res i per això només reforcen la capçada cap enfora, cap els que no són amics. Aquestes parelles estan tan unides per les arrels que a vegades tots dos moren junts.