Normalment, aquestes amistats que fins i tot tenen cura de les soques només es troben en els boscos naturals. No sé si ho fan totes les espècies, però jo he vist soques vives darbres talats, a més dentre faigs, entre roures i avets blancs, roigs i de Douglas. No obstant això, en els terrenys forestals repoblats, com són gairebé tots els boscos de coníferes de lEuropa central, tenen un comportament més individualista, com els arbres que veurem en el capítol «Nens del carrer». Quan els trasplanten, sels deterioren les arrels i sembla impossible que es puguin ajuntar per formar una xarxa. Els exemplars daquests boscos acostumen a actuar com a arbres solitaris i ho tenen força complicat. Amb tot, en la majoria dels casos no arriben a vells perquè, depenent de lespècie, es considera que als cent anys ja es poden talar.
EL LLENGUATGE DELS ARBRES
Segons els diccionaris, el llenguatge és la capacitat humana dexpressar-se. Segons aquesta definició, només nosaltres som capaços de parlar, ja que el concepte es limita a la nostra espècie. Però, no seria interessant saber si els arbres també en són capaços? Però, com ho farien? No sels sent pas, són totalment silenciosos. El soroll de les branques tocades pel vent i el murmuri de les fulles són accions passives, els arbres no hi intervenen. No obstant això, es fan sentir duna altra manera: a través de substàncies aromàtiques. Olors com a mitjà dexpressió? Bé, els humans també en fem servir, o potser no ens posem desodorant i ens perfumem? I encara que no en fem servir, la nostra olor arriba al subconscient i al conscient daltres persones. Hi ha gent que ens atrau moltíssim amb la seva olor i daltra que ens provoca rebuig. Segons els científics, les feromones que conté la suor són decisives a lhora de triar parella per tenir descendència. Per tant, practiquem un llenguatge odorífer secret que els arbres també dominen, com es va observar a les sabanes dÀfrica ja fa quatre dècades. Allà, les girafes mengen fulles dacàcia, cosa que als arbres no els agrada gens. Aleshores, en tan sols uns minuts, les acàcies acumulen substàncies tòxiques a les fulles per alliberar-sen. La girafes ho saben i es traslladen als arbres del costat. Segur? Doncs no, en deixen uns quants de banda i no reprenen làpat fins que no són a uns 100 metres de distància. El motiu és sorprenent: lacàcia afectada desprèn un gas dadvertència (en aquest cas, etilè) que indica als seus congèneres del voltant que venen mal dades. Aleshores, tots els exemplars que reben lavís es preparen acumulant toxines. Les girafes coneixen el joc i es desplacen una mica més lluny a través de la sabana, on trobaran arbres desprevinguts. O bé feinegen contra el vent perquè els missatges odorífers es propaguen per laire. Daquesta manera, avançant contra el vent, aviat troben acàcies que no shan assabentat de la seva presència. Aquests processos també tenen lloc en els nostres boscos. Els faigs, els avets roigs o els roures, tots perceben dolorosament les queixalades. Quan una eruga els rosega, el teixit que envolta la lesió canvia i envia també un senyal elèctric, igual que el cos humà quan rep una ferida. No obstant això, aquesta descàrrega no sestén en mil·lèsimes de segons com en el nostre cas, sinó a tan sols un centímetre per minut. Així doncs, transcorre una hora fins que les substàncies defensives sacumulen a les fulles i els esguerren làpat als paràsits.1 Els arbres són lents i, pel que sembla, aquesta és la seva velocitat màxima fins i tot davant dun perill. Malgrat la lentitud, les diferents parts del cos dun arbre no funcionen de manera aïllada. Per exemple, si les arrels senfronten a alguna dificultat, la informació es propaga per tot larbre. Això pot provocar que les fulles emetin substàncies odoríferes, però no de qualsevol tipus, sinó fetes a mida de lobjectiu corresponent. Aquesta facultat també els ajudarà a combatre latac els dies següents, ja que reconeixen algunes espècies dinsectes que els malmeten. Cada espècie té un tipus de saliva específic i fàcilment catalogable, de manera que, mitjançant substàncies que fan desquer, els arbres atrauen la mena de depredadors que els ajudarà a desfer-se de la plaga. Per exemple, els oms i els pins envien missatges a les petites vespes2 que ponen ous dins les erugues que mengen fulles. Després, les larves de les vespes es desenvolupen devorant de mica en mica per dintre les erugues, una mort gens agradable. Però, daquesta manera, els arbres salliberen dels molestos paràsits i poden continuar creixent sans i estalvis. Per cert, el fet que els arbres en reconeguin la saliva demostra que també han de tenir sentit del gust.
Amb tot, les substàncies odoríferes tenen linconvenient que el vent les dilueix ràpidament i sovint no es propaguen més enllà de 100 metres. No obstant això, compleixen un segon objectiu: encara que el senyal es propagui molt lentament dintre de larbre, a través de laire es poden superar distàncies més grans i les parts del cos que queden més lluny reben abans lalerta.
Ara bé, sovint no cal un crit dauxili especial per defensar-se dels insectes. La fauna capta els missatges químics dels arbres i sap que shi està produint un atac per part dalgunes espècies. I els animals que salimenten dels petits organismes senten una atracció irresistible. De totes maneres, els arbres també poden defensar-se sols. Per exemple, els faigs acumulen tanins amargs i tòxics cap a lescorça i les fulles, i amb això maten insectes rosegadors o fan canviar tant el gust que la suculenta amanida es transforma en fel amarga. Els salzes es defensen formant salicina, una substància que actua de manera similar, tot i que a nosaltres ens beneficia: les infusions descorça de salze són precursores de laspirina i van bé per mitigar el mal de cap i la febre.
Evidentment, aquesta forma de defensa requereix temps. Per això, la col·laboració és decisiva a lhora dalertar ben aviat. Així doncs, els arbres no confien únicament en laire, ja que el vent no duria la informació del perill a tots els veïns, i també envien missatges a través de les arrels, que connecten tots els exemplars i actuen faci el temps que faci. Sorprenentment, les notícies no es propaguen només a través de substàncies químiques, sinó també elèctricament, i a una velocitat dun centímetre per segon. Comparat amb el funcionament del nostre cos, aquest ritme és molt lent, però al regne animal hi ha espècies, com ara les meduses o els cucs, amb una velocitat de conducció elèctrica similar a la dels arbres.3 Quan una notícia es propaga, els roures del voltant també comencen a bombejar tanins a través de les seves venes. Les arrels dels arbres ocupen una extensió que fa més del doble de lamplada de la capçada i sentrellacen amb els estolons subterranis dels arbres veïns o shi uneixen per adhesió. Ara bé, això no passa en tots els casos, ja que al bosc també hi ha arbres solitaris o que van a la seva i no volen saber res dels seus companys. Però, si aquests rondinaires no shi impliquen, es poden bloquejar els avisos dalarma? Afortunadament, no, perquè, per garantir la ràpida propagació de les notícies, normalment també es recorre als fongs, que actuen com la fibra òptica dInternet. Els seus filaments prims, anomenats hifes, travessen el sòl i hi formen un teixit duna densitat gairebé inimaginable. Una culleradeta de terra de bosc conté quilòmetres dhifes.4 Al llarg dels segles, un sol fong es pot estendre uns quants quilòmetres quadrats. Daquesta manera, connecta boscos sencers i, a través dels seus filaments, transmet senyals dun arbre a laltre, i els ajuda a intercanviar notícies sobre insectes, sequera i altres perills. Actualment, els científics fins i tot parlen duna Wood Wide Web que creua els nostres boscos, tot i que tot just sha començat a investigar quina informació sintercanvien i quanta. Probablement també hi ha contacte entre arbres de diferents espècies, encara que mútuament es considerin competència. Daltra banda, els fongs també segueixen la seva pròpia estratègia, que pot ser molt bé dintermediació i equilibradora.
Quan els arbres es debiliten, és possible que no només sels afebleixin les defenses, sinó també la força comunicativa. Daltra manera no sexplicaria que els insectes triïn precisament atacar exemplars febles. Cal suposar que abans escolten els arbres, perceben els crits químics dalarma que emeten i mosseguen les fulles o lescorça dels individus muts per posar-los a prova. És possible que la causa del silenci sigui realment una malaltia greu, però a vegades és atribuïble a una pèrdua del miceli que provoca que larbre quedi desconnectat i no li arribi cap notícia. Aleshores no sassabenta que sacosta una desgràcia i sobre el bufet per a les erugues i els coleòpters. Els arbres solitaris de què hem parlat abans també són vulnerables perquè, encara que semblin saludables i sans, estan desprevinguts.
Els arbres no són els únics que intercanvien informació daquesta manera dins la comunitat que forma el bosc, també ho fan els arbustos, les herbes i, probablement, totes les espècies vegetals. Ara bé, la vegetació dels prats i els camps de conreu és molt silenciosa. Les plantes de producció agrícola han perdut en gran part la capacitat de comunicar-se a la superfície o sota terra. Són gairebé sordes i mudes, i això les converteix en presa fàcil dels insectes.5 Aquest és dun dels motius pels quals lagricultura moderna utilitza tants pesticides. Els pagesos haurien daprendre una mica dels boscos i deixar més vida silvestre en els seus conreus. Daquesta manera, les plantes serien més comunicatives.
La comunicació entre arbres i insectes no sempre es produeix al voltant de la defensa i la malaltia. També hi ha molts senyals positius entre éssers tan diferents i que vosaltres segurament també heu percebut molts cops. Es tracta dels agradables missatges odorífers de les flors. Laroma que desprenen no és fruït de latzar ni té la finalitat dagradar-nos. Els arbres fruiters, els salzes o els castanyers emeten senyals odorífers per cridar latenció de les abelles i convidar-les a xuclar el nèctar, un líquid dolç concentrat que els ofereixen com a recompensa per la pol·linització. La forma i el color de les flors també són senyals, una mena de cartell publicitari que destaca clarament entre el verd de les capçades i assenyala el camí cap al refrigeri. Per tant, els arbres es comuniquen amb olors, visualment i també amb senyals elèctrics (a través duna mena de cèl·lules nervioses que tenen a les puntes de les arrels). I què passa amb els sorolls? Hi senten i també parlen?
Al començament deia que els arbres són silenciosos, però darrerament shan fet alguns descobriments que ens permeten dubtar-ho. Monica Gagliano, de la Universitat dAustràlia Universal, va parar lorella a terra amb companys de Bristol i Florència.6 Estudiar arbres al laboratori no és gens pràctic, per això hi van estudiar brots de cereals, que són més fàcils de manipular. Els aparells de mesura van enregistrar molt aviat uns lleus espetecs a les arrels a una freqüència de 220 hertzs. Arrels que espeteguen? Sí, però això no vol dir res perquè la fusta morta també espetega quan es crema a lestufa. No obstant això, el soroll verificat al laboratori crida latenció, en sentit figurat, ja que les arrels dels altres brots reaccionen en sentir-lo. Sempre que sels exposava a un espetec de 220 hertzs, les arrels sorientaven en la direcció don provenia el so. Això vol dir que lherba percep aquesta freqüència i podríem dir tranquil·lament que hi senten. Intercanvi dinformació entre les plantes a través dones sonores? Això fa que vulguem saber-ne més perquè, com que els éssers humans també ens comuniquem a través dones sonores, aquesta podria ser una clau per entendre millor els arbres. Pensem també el que significaria que poguéssim sentir si els faigs, roures i pins es troben bé o els falta alguna cosa. Malauradament, encara no hem arribat tan lluny; les investigacions en aquest camp estan a les beceroles. Malgrat això, la pròxima vegada que passegeu per un bosc i sentiu un lleu espetec, penseu que potser no és només el vent
1. ANHÄUSER, M.: «Der stumme Schrei der Limabohne». MaxPlanckForschung, núm. 3/2007, p. 64-65.
2. Ídem.
3. Http://www.deutschlandradiokultur.de/die-intelligenz-der-planzen.1067.de.html?dram:article_id=175633 [Consulta: 13-12-2014].
4. Http://gluckspilze.com/faq [Consulta: 14-10-2014].
5. Http://www.deutschlandradiokultur.de/die-intelligenz-der-planzen.1067.de.html?dram:article_id=175633 [Consulta: 13-12-2014].
6. GAGLIANO, Monica [et. al.]: «Towards understanding plant bioacoustics», Trends in plants science, vol. 954, p. 1-3.
SISTEMA DE SERVEIS SOCIALS
La gent que té jardí sovint em pregunta si no hauran plantat els arbres massa junts i això farà que es prenguin mútuament la llum i laigua. Aquesta preocupació prové de la silvicultura: a les explotacions forestals, els troncs han de créixer com més ràpid millor i per això necessiten molt espai i una capçada uniforme, grossa i rodona. Per tant, cada cinc anys els alliberen de suposats competidors a còpia de talar-los. I com que no es fan vells, sinó que els envien a la serradora quan tenen cent anys, gairebé no shi aprecien els efectes negatius que aquest procediment provoca en la salut dels arbres. Efectes negatius? Quins? Bé sembla lògic que els arbres creixeran millor si sels allibera de competidors molestos: la capçada rep molta llum solar i disposen de molta aigua al voltant de les arrels, no? Això és cert en el cas que hi hagi exemplars de diferents espècies competint pels recursos locals. En canvi, la situació és diferent si tots els arbres són de la mateixa espècie. Abans he comentat que els faigs, per exemple, són capaços de fer amistats i que, fins i tot, salimenten mútuament. Evidentment, als boscos no els interessa perdre els membres més dèbils, perquè aleshores es produirien buits que alterarien el seu sensible microclima, caracteritzat per la penombra i una humitat atmosfèrica elevada. Si no fos per això, tots els arbres podrien desenvolupar-se lliurement i viure anant a la seva. Dic podrien perquè sembla que com a mínim els faigs valoren molt la justícia equitativa. Una estudiant universitària va descobrir, al meu districte, que a les fagedes intactes es pot observar un fenomen especial pel que fa a la fotosíntesi. Els arbres es sincronitzen a fi que tots tinguin el mateix rendiment. I això no és fàcil, ja que cada faig creix en un indret particular. El sòl pot ser pedregós o molt tou, shi pot acumular molta aigua o poca, pot ser ric en nutrients o molt pobre. És a dir, les condicions poden variar enormement en un espai de pocs metres. Això fa que les circumstàncies en què creixen els arbres siguin específiques i, per tant, ho facin més o menys de pressa i produeixin més o menys sucre i fusta. La meva conclusió a partir del treball de recerca de lestudiant és que els arbres equilibren les seves debilitats i fortaleses. Siguin prims o gruixuts, tots els congèneres produeixen una quantitat similar de sucre per fulla amb ajuda de la llum. Aquest equilibri va a càrrec de les arrels, a través de les quals es produeix un gran tràfec a nivell subterrani. Els arbres que tenen molt donen i els que passen penúries reben ajuda. En aquest procés, també hi participen els fongs, que actuen com una màquina gegant de redistribució gràcies a lenorme xarxa que formen. Això recorda una mica el nostre sistema de serveis socials, que també impedeix que alguns membres de la nostra societat sensorrin.