LA LOTERIA DELS ARBRES
Els arbres mantenen un equilibri intern. Reparteixen les seves forces amb cura, ja que han deconomitzar per satisfer totes les seves necessitats. Una part de lenergia la destinen al creixement. Cal allargar les branques i el diàmetre del tronc ha daugmentar per suportar lincrement de pes. També nhan de reservar per ser capaços de reaccionar ràpidament si els ataquen insectes o fongs, i activar substàncies defensives a les fulles i lescorça. Finalment, encara falta la reproducció. En les espècies de floració anual, aquest esforç físic es du a terme ponderant curosament lequilibri de forces. No obstant això, les espècies que, com els faigs o els roures, només floreixen en intervals dentre tres i cinc anys, es desestabilitzen. Duna banda, ja havien destinat bona part de lenergia a altres activitats. A més, produeixen tants fruits que han de deixar de banda tota la resta. La cosa comença pel poc espai que hi ha a les branques. Les flors no hi caben i les fulles els han de cedir el seu lloc. Després, quan les flors es panseixen i cauen, els arbres semblen estranyament plomats. Per això no ens ha destranyar que aquests anys els informes sobre lestat dels boscos de les espècies afectades certifiquin la presència de capçades molt esclarissades. Com que tots els arbres floreixen alhora, el bosc sembla malalt a primer cop dull.
En realitat, no ho està, però és vulnerable, ja que labundant floració es du a terme mobilitzant les últimes reserves. Per acabar-ho dadobar, la disminució del fullatge té com a conseqüència una producció de sucre menor que els anys normals. A més, sacumula majoritàriament a les llavors, on es transforma en oli i greix, de manera que gairebé no en queda per a larbre ni per a les provisions que necessita de cara a lhivern. I no ens oblidem que les reserves denergia haurien de servir per defensar-se de les malalties. És el moment que esperen molts insectes, com ara els Rhynchaenus fagi, uns curculiònids de tan sols dos mil·límetres que aprofiten per pondre milions dous en el fullatge tendre i indefens. Les minúscules larves obren galeries a linterior de les fulles i hi deixen taques marrons. Quan es transformen en coleòpters adults, les roseguen i hi fan tants forats que sembla que un caçador les hagi disparat amb una escopeta de perdigons. Hi ha anys que els faigs acaben tan infestats que des de lluny semblen marrons en lloc de verds. Normalment, els arbres es defensarien i els amargarien literalment làpat als insectes. Però la floració els deixa sense alè i han de suportar latac en silenci. Els exemplars sans sen surten, sobretot perquè després venen uns anys de repòs i poden recuperar-se. Però, en el cas dun faig malaltís, una infestació dinsectes pot significar el final. Malgrat tot, encara que larbre sabés quin serà el seu final, res no li impediria florir. Sabem que en ple procés de desforestació els exemplars xacrosos floreixen sovint. Probablement tenen pressa per reproduir-se abans que la seva herència genètica desaparegui per sempre amb la seva mort. Un efecte similar el provoquen els estius molt calorosos i secs, que empenyen alguns arbres cap a les portes de la mort i amb això fan que floreixin lany següent. Amb això es fa evident que labundor daglans i de fages no indica que lhivern serà dur, ja que les flors surten lestiu anterior. Així doncs, una gran quantitat de fruits només permet interpretar el clima de lany anterior.
La debilitat de les defenses es reflecteix novament a la tardor, i ho fa a les llavors. Els curculiònids també perforen els fruits. Tot i així, es poden formar fages, però són buides, és a dir, estèrils i, per tant, no tenen cap valor.
Quan les llavors cauen de larbre, cada espècie té la seva estratègia per determinar quan germinen. Si cauen en un sòl humit i tou, haurien de brotar de seguida que el sol comenci a escalfar a la primavera. Al cap i a la fi, els embrions corren un greu perill cada dia que estan desprotegits a terra, on sels poden menjar els porcs senglars i els cabirols. Les espècies que donen fruits grossos, com els faigs i els roures, actuen realment daquesta manera. Les fages i els aglans germinen com més aviat millor per ser menys atractius per als herbívors. Però no hi ha res més planejat i les llavors no tenen una estratègia a llarg termini contra els fongs i els bacteris. Així doncs, les que sadormen fins passat lestiu, fan tard per germinar i es podreixen a terra. No obstant això, moltes espècies els donen loportunitat desperar un any o més abans danar per feina. Això augmenta el risc que se les mengin, però també té avantatges. Si la primavera és seca, les plàntules podrien morir-se de set, i tota lenergia invertida en la reproducció hauria estat inútil. També pot passar que un cabirol recorri el seu territori i vagi a espetegar precisament al lloc on ha caigut la llavor. Aleshores, les fulles tendres i saboroses van directes al seu estómac quan només tenen uns dies. Però, si una part de les llavors no germina fins al cap dun any o més, les probabilitats de sobreviure es reparteixen i sempre poden créixer alguns arbrets. Així és com actuen els servers: les seves llavors poden esperar fins a cinc anys per germinar en condicions favorables. És lestratègia adequada per a una espècie pionera típica. Mentre que les fages i els aglans sempre cauen sota larbre mare i les plàntules creixen en un clima boscós agradable i previsible, les petites serves poden anar a parar a qualsevol lloc. Al cap i a la fi, el lloc on locell eliminarà juntament amb els excrements les llavors del fruit àcid que ha consumit dependrà de latzar. Ho pot fer en un espai obert, on els anys amb temperatures molt elevades i escassesa daigua tenen conseqüències més dures que no pas lombra fresca i humida dels boscos vells. En aquest cas és millor que almenys una part de les llavors que han viatjat clandestinament dins locell no es despertin fins passats uns anys.
I què ocorre un cop han germinat? Quines probabilitats tenen les plàntules de fer-se grans i reproduir-se? Els càlculs són força senzills. Estadísticament, cada arbre tindrà un successor que un dia li prendrà el lloc. Mentrestant, les llavors poden germinar i els plançons poden vegetar uns anys o fins i tot dècades a lombra de la mare, però arriba un moment en què es queden sense alè. I no són els únics. Al peu de la mare hi ha desenes de generacions i la majoria daquests exemplars es moren i es transformen en humus. Només els pocs afortunats que el vent o els animals trasllada a un racó lliure del bosc poden créixer sense aturador i fer-se adults.
Tornem a les probabilitats. Un faig produeix almenys 30.000 fages cada cinc anys (amb el canvi climàtic, fins i tot cada dos o tres anys, però no tindrem en compte aquesta dada). Larbre arriba a la maduresa sexual entre els 80 anys i els 150 anys, tot depèn de la llum que rebi on està situat. Per tant, si arriba a ledat de 400 anys, pot fructificar 60 vegades i produir un total d1,8 milions de fages. De totes, només una es convertirà en un arbre adult. Aquesta petita probabilitat, similar a la de guanyar la loteria, és una bona quota dèxit en el cas del bosc. Els altres embrions, que també tenien lesperança de guanyar, acaben devorats pels animals o convertits en humus pels fongs i els bacteris. Calculem ara, seguint el mateix esquema, les probabilitats dèxit en condicions desfavorables, per exemple, dels pollancres. Els arbres mare produeixen fins a 26 milions de llavors anualment.8 Segur que els agradaria canviar-se pels faigs! Fins que no es moren de vells, produeixen més de mil milions de llavors, dotades de pèls cotonosos, que el vent semporta cap a nous territoris. I, estadísticament, en aquest cas també hi ha un únic guanyador.
DE MICA EN MICA
Vaig trigar a saber com de mica en mica creixen els arbres. Al meu districte hi ha faigs joves que fan entre un i dos metres dalçada. Abans hauria certificat que tenien com a molt deu anys. Però, quan vaig començar a interessar-me pels secrets dels arbres més enllà de lexplotació forestal, mhi vaig fixar millor. Ledat dels faigs joves es pot calcular a partir dels petits nusos que hi ha a les branques. Són uns engruiximents diminuts que semblen un munt de plecs finíssims. Es formen cada any sota les gemmes i es queden enrere quan aquestes broten la primavera següent i la branca creix. Cada any passa el mateix i, per tant, el nombre de nusos equival a ledat. Quan una branca supera els tres mil·límetres de gruix, els nusos desapareixen dins lescorça, que sestén per sobre.
En examinar-los vaig constatar que una branqueta de 20 centímetres de longitud presentava 25 engruiximents. Al tronquet, de pocs centímetres de gruix, no es distingia res que nindiqués ledat, però si extrapolava acuradament ledat de la branca a ledat global, larbret havia de tenir com a mínim 80 anys, potser fins i tot més. Em va semblar increïble fins que vaig aprofundir en el tema del bosc primari. Des daleshores sé que és dallò més normal. Els arbres petits voldrien créixer ràpidament i no tindrien cap problema per pujar mig metre cada temporada. Malauradament, les seves mares shi oposen. Els cobreixen amb les seves enormes capçades i, juntament amb els altres arbres adults, formen una coberta molt atapeïda sobre el bosc. Aquesta coberta només permet entrar un 3% de llum solar fins a terra i fins a les fulles dels petits. I un tres per cent gairebé equival a res. Amb aquesta quantitat només poden fer la fotosíntesi justa per no morir-se. I això no inclou créixer constantment ni engrossir el tronc. Rebel·lar-se contra aquesta educació severa els és impossible perquè els falta energia. Educació? Sí, realment es tracta duna mesura pedagògica al servei del benestar dels petits. El concepte no és cap invent; els forestals lapliquen des de fa generacions en aquest context.
El mitjà per educar-los és limitar-los la llum. Però, amb quina finalitat? És possible que els progenitors no vulguin que la seva descendència sindependitzi com més aviat millor? Els arbres respondrien amb una negativa rotunda i la ciència els dona la raó. Darrerament sha comprovat que un creixement lent a la joventut és un requisit per arribar a una edat avançada. Nosaltres perdem fàcilment de vista què vol dir vell per a un arbre, perquè la silvicultura moderna fixa la mirada en una edat màxima de 80-120 anys. Aleshores, els arbres es talen per treuren profit. Ara bé, quan els arbres arriben a aquesta edat en condicions naturals, tenen tot just el gruix dun llapis i lalçada duna persona. Aquest creixement lent provoca que les cèl·lules de la fusta siguin molt petites i continguin poc aire, i això els fa flexibles i resistents a les fractures que els poden causar les tempestes. Amb tot, el més important és que també els fa molt resistents als fongs, que gairebé no es poden propagar pel tronc. Les ferides no són cap drama per als arbrets; sen recuperen tranquil·lament perquè poden tancar-les amb escorça sense que sels podreixi res. Una bona educació garanteix una vida llarga, però a vegades els petits perden la paciència. Els meus faigs petits esperen com a mínim des de fa 80 anys sota arbres mare que tenen uns 200 anys. A escala humana, això equivaldria a uns 40 anys. Probablement, els fills encara vegetaran durant dos segles abans de poder dir-hi la seva. De totes maneres, lespera és dolça. Les mares mantenen el contacte amb ells a través de les arrels i els donen sucre i altres nutrients. També podríem dir que alleten els seus nadons.
Vosaltres mateixos podeu observar si els arbres joves encara esperen o estan a punt de créixer ràpidament. Examineu les branquetes dun avet petit o dun faig petit. Si les branques laterals són força més llargues que la tija vertical, vol dir que està en mode despera. No li arriba prou llum per formar un tronc més llarg i el petit sestima més captar de la manera més efectiva possible els pocs raigs que li arriben. Per això allarga les branques horitzontalment i produeix unes fulles adaptades a lombra, que són molt sensibles i primes. En aquests arbrets, sovint no es distingeix cap punta; semblen un bonsai de capçada plana.
Un dia, per fi arriba el moment. La mare sacosta a ledat límit o es posa malalta. Aleshores, probablement en un xàfec destiu, arriba lhora de la veritat. El tronc senil no aguanta les tones de pes amb què laigua carrega la capçada i es trenca. Quan cau a terra, arrasa uns quants plançons. El buit que es crea a la coberta del bosc dona el tret de sortida a la resta, que ara podrà dur a terme la fotosíntesi a cor què vols. Suzanne Simard, una científica de la Universitat de la Colúmbia Britànica, va descobrir que, mentre agonitzen, els arbres mare cedeixen les seves darreres reserves als seus descendents a través de les arrels, i amb això els faciliten ladaptació a les noves circumstàncies. Ara, la llum els obliga a modificar el metabolisme, ja que han de ser capaços de produir fulles, de resistir una llum més forta i de processar-la. Això dura entre un i tres anys. En acabat, toca afanyar-se. Tots els petits volen créixer i només continuaran participant a la carrera els que tiren amunt pel dret, sense entretenir-se pel camí. En canvi, els entremaliats que es distreuen torçant cap a lesquerra o la dreta abans de créixer amunt, no tenen gaires possibilitats. Els companys els sobrepassen i els deixen novament en la penombra. Però ara, sota les fulletes dels que els avancen, encara estan més a les fosques que quan eren sota la mare, perquè els petits consumeixen la major part de la dèbil llum residual que penetra al bosc. Als endarrerits sels apaga la llum de la vida i es tornen a convertir en humus.
En el camí amunt encara els aguaiten altres perills. La llum intensa del sol estimula la fotosíntesi i impulsa el creixement dels arbres, de manera que les gemmes dels petits contenen més sucre. Abans, mentre els petits esperaven, eren estelloses i amargues, però ara són bombons deliciosos, almenys per als cabirols. Així doncs, una part dels arbres menuts són víctimes daquests herbívors, que amb aquest suplement calòric salven lhivern següent. No obstant això, com que en són moltíssims, en queden suficients per continuar creixent.
També hi ha plantes que es beneficien del fet que de cop i volta hi hagi més llum en un indret, i això durarà uns anys. Per exemple, la mare-selva o lligabosc, que senfila per les tiges seguint el sentit de les agulles del rellotge i daquesta manera aprofita el creixement dels arbrets per aconseguir que a les seves flors els toqui el sol. Ara bé, a mesura que passen els anys, els seus circells es claven cada cop més a lescorça i escanyen lentament larbret. Aleshores, tot és qüestió de sort. Si al cap dun temps es tanca novament la coberta de capçades dels arbres adults i torna la foscor, la mare-selva es mor i només en queden les marques. Però si la lluminositat dura més temps, tal vegada perquè larbre mare era molt gros i hi ha deixat un bon forat, larbre jove afectat pot acabar estrangulat. I això només ens pot acontentar a nosaltres, que en podrem fabricar bastons amb la fusta.
Els que superen tots els obstacles i continuen creixent ben esvelts, senfrontaran a la següent prova de paciència com a molt al cap de 20 anys. És el que trigaran els arbres veïns de la mare morta a omplir el buit amb les seves branques. Ells també aprofiten locasió i guanyen espai per afavorir la fotosíntesi i eixamplar la capçada. Quan la part superior sha cobert un altre cop de vegetació, la part de sota senfosqueix de nou. Els arbres joves, faigs, avets o pícees hauran de tornar a esperar fins que algun altre veí gran llanci la tovallola. Aquesta fase pot durar moltes dècades, però almenys ja està tot dat i beneït. Els que han arribat a lestadi intermedi no rebran més amenaces de cap competidor; són els successors que es faran adults en la pròxima ocasió.