Sinopsi
«A la vida només importen els fets», exclama el senyor Gradgrind a Temps difícils de Charles Dickens. La literatura no tracta només de fets, i, malgrat dos mil cinc-cents anys de debats, encara no sha arribat a un acord sobre què és, ni com estudiar-la. Però, segons Robert Eaglestone, el seu caràcter obert és precisament el que la converteix en un tema tan gratificant i útil. Estudiar literatura pot fer canviar qui ets, pot convertir un lector en un crític: una persona en sintonia amb les maneres de donar sentit al món.
La literatura és una conversa viva que ofereix infinites oportunitats per repensar i reinterpretar les nostres societats i a nosaltres mateixos. Amb exemples des de Safo fins a Grand Theft Auto, aquest llibre mostra com la literatura ofereix maneres de ser i de pensar més lliures i més profundes.
Taula
Sinopsi
Prefaci a ledició catalana. Un món més enllà
1. Què és la literatura?
2. Lestudi de la literatura
Els estudis literaris com a diàleg i dissentiment
Els estudis literaris com un model deducació diferent
Els estudis literaris com a coneixement en acció
Els estudis literaris com una habilitat i una activitat
Lhabilitat de la cerca de metàfores
Lactivitat de la lectura atenta
Conclusió
3. Per què és important, la literatura?
El projecte The Reader
«Ara, el que vull són fets»
El professor de la felicitat
Conclusió
4. Què ensenya, la literatura?
Si estudiem literatura, en què ens convertim?
Els estudis literaris en el passat
Els estudis literaris en el present
Els estudis literaris en el futur
Crisi? Criticisme!
Conclusió
Notes
Agraïments
Prefaci a ledició catalana. Un món més enllà
Quan el meu editor anglès em va dir que Saldonar volia publicar una edició en català daquest llibre, el cor em va fer un salt. Catalunya sempre ha estat especial per a la meva família.
A finals dels anys quaranta, el meu pare, llavors un jove novici dels jesuïtes, va ser enviat a Madrid. Deia que semblava «com si unes teranyines silencioses haguessin caigut sobre la ciutat» anys més tard, a Memoir of Hungary, de Sandor Márai, un llibre que el meu pare ni tan sols coneixia, vaig llegir la mateixa metàfora per descriure Budapest quan els comunistes van prendre el poder. A pesar daixò, i ja no per ordre de ningú, un parell danys després va tornar per viatjar per la Península, i es va enamorar de Catalunya. Va aprendre català i així el va sumar a lespanyol i el portuguès, i aquest país mai més va deixar de ser part de la seva vida, i per tant també de la nostra. A casa, teníem un diccionari de català ben gros i de color groc a la sala destar, i una petita senyera a la cuina. La meva mare ens explicava els orígens llegendaris de les franges vermelles, i el meu pare, davant de les rialles de tota la família, va comprar una placa de «gossos no» a Barcelona i la va posar a la porta que dividia les habitacions de la resta de la casa. Per sort, el nostre gos, a diferència del meu pare, no sabia llegir en català ni sen sortia amb el diccionari de color groc, així que va seguir dormint damunt dels llits igualment.
També recordo les vacances a Catalunya: jugar a la platja de la Barceloneta; acabar El senyor dels anells un ritual diniciació per a tots els nens que shan de convertir en rates de biblioteca sota un sol ardent, gens anglès; els cartells no de Star Wars, sinó de La guerra de las galaxias, i els xurros. Tot reconeixible, però diferent. També recordo que em van portar a visitar els amics dels meus pares a la ciutat. Mentre els adults parlaven, jo em vaig quedar dret una eternitat, observant una estranya imatge pintada sobre una paret sencera del seu pis increïble!. Una bombeta que travessava el sostre; un cavall un cavall? agonitzant; un toro, i fantasmes? Els adults es van adonar de la meva sorpresa. La meva mare, historiadora i professora, em va explicar què era aquella pintura, i els nostres amfitrions, prenent-se el meu interès amb tota serietat i parlant-me com a un adult, em van dir el que el Guernika significava per a ells i per a la seva generació.
En la meva ment infantil, Catalunya era mig imaginària. No fictícia, com la Terra Mitjana de Tolkien, perquè jo havia estat a Barcelona, però, en qualsevol cas, era un món més enllà: una ciutat estrangera, pintures reproduïdes a les parets perquè significaven més que «només art», una història diferent, però reconeixiblement europea, amb la qual estàvem conversant. Per descomptat que això és una impressió personal i romantitzada. Ara gairebé cada any torno a Barcelona, per anar al Primavera Sound. He viscut en dues ciutats turístiques, així que sé que el turisme és alhora una benedicció i una maledicció, i també sé que Barcelona és un lloc real en el món real i que, com tots els altres, té problemes reals. Però, com a turista, encara memociono quan arribo a la ciutat.
Un món més enllà no encaixava en la introspectiva cultura literària anglesa en què vaig créixer. Entre els anys cinquanta i els vuitanta, la literatura anglesa va estar dominada per una espècie de provincianisme anodí i una nostàlgia imperial, de vegades encoberts. Fins i tot el creixement del que avui coneixem com a literatura postcolonial quedava lluny del corrent principal. La cultura anglesa, i bona part de la cultura literària anglesa, no hi veia més enllà del seu melic, i per tant excloïa les altres el Brexit és el retorn daquesta actitud. El novel·lista Kingsley Amis va declarar que «ningú [] vol més poemes sobre filòsofs o pintures o novel·listes o galeries dart o mitologia o ciutats estrangeres»: una creença desoladora. Com el meu pare, jo volia i encara vull literatura sobre aquestes coses, perquè sovint són boniques i perquè són importants per a la forma en què vivim. I, de fet, deixar-les de banda és interrompre la conversa amb els altres, i al meu pare li encantava conversar. Una conversa seriosa és el que ens fa aprendre i créixer, és com ens relacionem amb els altres.
No he heretat els dots lingüístics del meu pare. No parlo català, i estic esperant la versió anglesa dAprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols, que es publica aquesta tardor. Però alguna cosa de lesperit conversador del meu pare motiva aquest llibre. Deixeu-me que mexpliqui.
El gran problema que mhe trobat per escriure un llibre sobre per què la literatura és important és que la literatura és impossible de definir. Des de la majoria de punts de vista, és difícil dexplicar per què una cosa que no es pot definir és important. I, així doncs, el llibre obre dues converses. Primer, defenso que és precisament perquè no es pot definir, encaixar o limitar, que la literatura és important. I, en segon lloc, en comptes dabordar aquest problema com ho faria un advocat o un científic buscant una definició legal o científica, lenfoco des duna perspectiva literària. Faig servir una metàfora les metàfores són les eines del pensament: la literatura és important perquè és com una conversa viva.
Aquesta metàfora implica un munt de coses: la literatura comunica; com una conversa, pot tractar qualsevol tema; el seu significat no emana només del contingut, sinó també de la seva forma; la seva creativitat no es troba tan sols en lobra o al cap dun escriptor famós, sinó també en nosaltres i entre nosaltres, els lectors. Com una conversa, existeix en el temps. I, idealment, com una conversa, és lliure: no limitada, no formada dordres o directrius; un intercanvi entre persones. La literatura també pot ser autoreflexiva, així que també assenyalo els límits daquesta mateixa metàfora.
I, per mi, en la meva pròpia mitologia personal, Catalunya és un símbol daquesta conversa: marca un món més enllà, la possibilitat de diàleg més enllà de labast habitual i limitat de langlès. Quan penso en una ciutat estrangera, Barcelona és una imatge principal a la meva ment; quan penso en la importància de la pintura, penso en el Guernika daquell pis i en el seu significat viu. Per mi, Catalunya i la importància de la literatura com una conversa estan vinculades. Aquest vincle, òbviament, és massa metafòric i personal per formar part duna argumentació acadèmica sobre la literatura o la teoria literària. Però explica, espero, per què estic tan content de tenir una traducció al català daquest petit llibre.
1. Què és la literatura?
Hola. Disculpi. Que em podria dir on soc? [saluda]
Al nostre país, saludem daquesta manera.
És un diagrama de moviment entre dues persones, lanar i venir de lagulla duna ràdio.
Hola. Disculpi. Que em podria dir on soc?1
Aquesta benvinguda és de lartista experimental estatunidenca Laurie Anderson. És un poema, però també és una cançó i una espècie dactuació la poetessa mou el braç com lanar i venir de lagulla duna ràdio. És literatura?
Fa de mal dir. Tenim una idea vaga i abstracta del que és la literatura, però tan aviat com provem de delimitar-la, de definir-la, sembla que sesvaeixi.
Per exemple, agafem la idea que la literatura és una simple invenció, o ficció. Però llavors què passa amb lescriptura basada en fets històrics? Les novel·les històriques de Hilary Mantel parteixen de fets reals, i molts dramaturgs contemporanis extreuen les paraules exactes dentrevistes o dinformes oficials per a les seves obres de teatre documentals. De fet, larrel de la paraula ficció no només significa no vertader; prové de la paraula llatina fingere, que significa modelar, elaborar, formar. Tot escriptor un científic que enregistra un experiment, un polític que compon un discurs, un redactor que explica les instruccions per utilitzar un telèfon modela i escull les seves paraules. I si la literatura ens parla dels aspectes més importants sobre nosaltres mateixos, de com som en realitat, o per exemple de com és estar enamorat, totes aquestes coses són falses pel fet daparèixer en un poema o una novel·la?
O prenguem ara la idea que la literatura explica una història, que utilitza una narrativa. Duna banda, hi ha una infinitud de textos que considerem literaris que no utilitzen cap narrativa: els poemes lírics no expliquen històries, i la novel·la de David Markson This Is Not a Novel (2001) es compon duna sèrie denunciats, per exemple. Daltra banda, hi ha textos que no considerem literaris que sí que fan ús duna narrativa: el relat duna investigació científica és una narrativa. Així doncs, el fet dexplicar una història no és exclusiu de les novel·les, de manera que no pot definir la literatura. Llavors, la literatura potser és el simple fet descriure. No necessàriament, si hi incloem, per exemple, un poeta que reprodueix el soroll dun plor o que fa un gest, o si pensem en el paper del silenci en un escenari. També hi ha les novel·les gràfiques, que combinen text i imatges, i alguns videojocs sovint són tan semblants a les novel·les que sels anomena ludoficció. I, novament, lescriptura va més enllà de la literatura. També hi ha la idea que literatura significa gran escriptura Literatura, així, amb majúscula. No obstant això, com comentarem més endavant, el que fa que una obra literària sigui genial, una lectura obligada per a tota persona educada, part del cànon literari, resulta ser bastant polèmic, i en cap cas obvi; i un mal poema no deixa de ser un poema.
Recórrer a la història tampoc serveix de gaire cosa per obtenir una definició. En anglès, la paraula literatura es va introduir el segle xiv amb el sentit de saber de llibres en general. Les obres dIsaac Newton, de finals del segle xvii, es consideraven literatura, tot i que actualment les definim com a ciència. Això mateix també passa amb les obres de filosofia, història i més. No va ser fins a mitjans del segle xviii que lescriptura es va començar a classificar en diferents tipus, i llavors la literatura va adquirir aquest nostre sentit vague que la vincula amb les novel·les, els poemes i les obres de teatre. Com sempre, les categories que fem servir per definir les coses, des de termes gramaticals fins a espècies animals, arriben molt més tard que les coses en qüestió. Una definició és un límit. Aquest és lorigen de la paraula, del llatí finis, amb el sentit de terme, de finit. Però en canvi la literatura sembla il·limitada, infinita, i, com que cada obra provoca una resposta gust, entusiasme, fascinació, avorriment, ira, dalguna manera mai es pot donar per acabada. Per a la literatura, les categories que fem servir de manera habitual senzillament no sembla que funcionin. Sempre hi ha excepcions, casos difícils o exemples que no encaixen.
I hi ha un problema addicional. Quan llegim, mai trobem literatura de forma abstracta; trobem un text particular, idealment un que ens atrapa, una novel·la de J. K. Rowling o Lev Tolstoi, o un poema de Rupi Kaur o Sylvia Plath. És més fàcil explicar per què una obra literària concreta és important per a algú potser sidentifica amb el protagonista o amb la seva situació, o potser la mare lhi llegia de petit que per què la literatura en general hauria de ser-ho. És per això que algunes veus provocatives diuen que la literatura, en aquest sentit de la literatura en general, ni tan sols existeix. I, per tant, al començament dun llibre força grandiloqüentment titulat La literatura. Per què és important, ens trobem una mica perduts «Disculpi, que em podria dir on soc?». Com podem saber per què és important la literatura si no tenim més que una percepció vaga del que pot ser?