Si una obra literària té un passat, també té un present. Els escriptors, conscientment i inconscientment, responen al món on es troben, i els directors de teatre, cinema i televisió adapten obres de teatre per abordar els problemes actuals; i nosaltres, com a lectors, igual que lespelma davant del trumeau, no podem deixar de veure el que es llegeix en relació amb nosaltres mateixos. Qualsevol text, inclús els més remotament llunyans, existeix en el marc del present, i nosaltres ja formem part del present de la literatura, nosaltres ja hem començat. Parlem-hi. És a través de la nostra conversa que el futur de la literatura arribarà a ser. Les respostes creatives són cosa dels escriptors, dacord, però també dels lectors, adaptadors, oients, conversadors, preservadors, mestres No sabem on pot anar o cap on pot conduir un text literari.
Idealment, una conversa real és lliure. No és forçada o ansiosa, no considera ordres o instruccions, no és una explicació tediosa ni utilitza el llenguatge per enganyar o per exercir un poder. Una conversa ideal permet parlar a tothom, i això saconsegueix amb menys freqüència del que hauria de ser. A més, quan parlem amb algú altre, dalguna manera estem proclamant la nostra igualtat amb el nostre interlocutor. Així que la literatura no només pot tractar gairebé qualsevol tema i és impossible de definir, sinó que també ha de ser una conversa entre iguals en la qual es pugui dir qualsevol cosa. Aquesta relació amb la llibertat comporta algunes conseqüències. Doris Lessing novament en destaca una que els estudiants i els professors coneixem especialment: sosté que «hi ha una única manera de llegir, que és recórrer biblioteques i llibreries, escollir els llibres que tatrauen, llegir aquests i cap altres, deixar-los quan tavorreixen i ometre les parts que es fan llargues, i mai, mai, llegir res perquè sentis que ho has de fer, o perquè és moda o part dun moviment».9 Com a docent professional de literatura, em trobo nedant entre dues aigües davant daquest consell, òbviament encertat. És clar que els meus estudiants han de llegir els llibres que tenim planejat llegir junts, però també soc conscient que obligar algú a llegir una novel·la o un poema pot canviar la seva experiència, com comentarem més endavant.
Però també hi ha algunes conseqüències més àmplies daquesta llibertat: la profunda connexió entre la literatura i la manera en què vivim i compartim el món, la política. La impossibilitat de limitar labast o la forma de la literatura és la raó per la qual els governants totalitaris la prohibeixen, i el motiu que els escriptors, i també els lectors, siguin perseguits tan sovint. Salman Rushdie va escriure que «el procés creatiu és una cosa així com els processos duna societat lliure. Moltes actituds, molts punts de vista sobre el món, xoquen i entren en conflicte dins de lartista, i daquestes friccions neix lespurna, lobra dart. Per a lartista, aquesta multiplicitat interior sovint es fa molt difícil de portar, i encara més dexplicar».10 Si, en la conversa de la literatura, això és així per als escriptors, també ho és per als lectors. El polonès i premi Nobel Czesław Miłosz va escriure que la poesia ens recorda
Com és de complicat seguir sent una sola persona
quan casa nostra és oberta, no hi ha claus a les portes,
i convidats invisibles hi entren i en surten a voluntat.11
Això queda a prop, però encara difereix una mica de la idea que tota la literatura és política. George Orwell va arribar a la conclusió que tot lart, tota la literatura, era una mena de propaganda, una eina política. En canvi, lescriptor francès Maurice Blanchot va suggerir que la literatura no pot competir amb la política en termes de política. Tots dos tenen raó, paradoxalment: la literatura és com una conversa secreta, murmurada només per a un mateix, però al mateix temps és com un discurs polític, un ens públic, compartit, debatut, discutit. Un cop més, aquesta dualitat simultània és part de la raó per la qual no se la pot definir. I, efectivament, aquesta llibertat de la literatura per dir qualsevol cosa de qualsevol manera, de ser privada i alhora pública, fa que els tirans i els totalitaris, que volen controlar els nostres mons públic i privat, es neguitegin pels escriptors i els lectors.
Però cal anar amb compte. Si la literatura és com una conversa viva, llavors té els mateixos problemes o riscos polítics que una conversa. Sabem que podem excloure les persones, ofendre-les, negar-nos a escoltar-les, ignorar-les sentir només el que volem sentir. Si una conversa és viva, podem esmorteir-la. Però una conversa com Déu mana és una conversa oberta entre iguals, i si la literatura és una conversa, hem dassegurar-nos que no sigui exclusiva. Em pregunto què significaria no estar involucrat en aquesta conversa, estar-ne apartat. O només poder tenir converses supèrflues. I què podria significar aïllar-se un mateix daquesta conversa? al capítol 3 indago una mica en aquesta idea. Irònicament, una manera dapartar la gent de la conversa és posar la literatura en un pedestal, sobreestimar-la. Anteriorment he esmentat el cànon literari, la idea que hi ha una llista de llibres que tothom hauria de llegir. Dit tal com raja, el cànon és una de les qüestions més polèmiques de la literatura, perquè és el lloc on la idea del valor literari «Aquest llibre és genial!» i el poder de configuració de la política «Hauríem de ser així!» suneixen en una mena de directriu: «Tothom hauria de llegir aquest llibre amb la finalitat de ser així!». En aquest context, el problema és que no hi ha cap posició neutral des de la qual es pugui jutjar el valor literari no podem distanciar-nos de la societat de cop i volta per jutjar un text, i els motius dinclusió o exclusió en el cànon estan polititzats i no sempre són transparents. Els textos de les dones, per exemple, o dautors daltres països, tendeixen a desaparèixer. A més, la llista dels grans llibres sestableix en una mena dinèrcia promoguda per les expectatives del públic «Sempre hem llegit això» i, sovint, per condicionants econòmics una escola no pot comprar centenars de llibres nous cada any, així que reutilitza els mateixos, i la majoria deditors no publicaran un llibre si saben que no el vendran. Tot i així, una manera de tractar amb el cànon literari prové de la idea de la literatura com una conversa viva. El professor de llengua i literatura dAlan Bennett, Hector, té un lema: «Passa-ho». Però en una conversa no ens limitem a passar-ho passivament. Investiguem, preguntem, responem, utilitzem la nostra pròpia creativitat. I això és el que hauríem de fer amb el cànon: caldria preguntar-nos per què, com, qui; caldria interrogar-lo i explorar més enllà dels seus límits.
Tot el que he escrit fins aquí deriva de la metàfora de la literatura com una conversa viva. Com una conversa, té molt a veure amb la comunicació i pot tractar de qualsevol cosa. Com en una conversa, en la qual tant el que diem com la manera en què ho diem són importants, la literatura conforma lexperiència i proporciona significat a través de la forma. La creativitat de la literatura, com en les converses, no prové duna sola banda sinó del diàleg, i atrau tots els aspectes de la nostra persona. La nostra resposta a les obres literàries canvia a mesura que ens fem grans. Com una conversa, la literatura no és atemporal, sinó plenament temporal: un passat, visible de diverses maneres, inclosos el context històric duna obra i els arbres genealògics de les seves influències i el gènere; un present, ja que sempre es llegeix a lara, i un futur, que seria el lector, unint-se a la conversa. Com tot bon diàleg, que traspua una espècie digualtat entre les persones, la literatura té un vincle amb la llibertat personal i política. I, igualment com un diàleg, pot ser fàcilment corrompuda per tercers o per nosaltres mateixos quan excloem, ens neguem a escoltar o prohibim als altres que parlin.
Tot el que he escrit fins aquí deriva de la metàfora de la literatura com una conversa viva. Com una conversa, té molt a veure amb la comunicació i pot tractar de qualsevol cosa. Com en una conversa, en la qual tant el que diem com la manera en què ho diem són importants, la literatura conforma lexperiència i proporciona significat a través de la forma. La creativitat de la literatura, com en les converses, no prové duna sola banda sinó del diàleg, i atrau tots els aspectes de la nostra persona. La nostra resposta a les obres literàries canvia a mesura que ens fem grans. Com una conversa, la literatura no és atemporal, sinó plenament temporal: un passat, visible de diverses maneres, inclosos el context històric duna obra i els arbres genealògics de les seves influències i el gènere; un present, ja que sempre es llegeix a lara, i un futur, que seria el lector, unint-se a la conversa. Com tot bon diàleg, que traspua una espècie digualtat entre les persones, la literatura té un vincle amb la llibertat personal i política. I, igualment com un diàleg, pot ser fàcilment corrompuda per tercers o per nosaltres mateixos quan excloem, ens neguem a escoltar o prohibim als altres que parlin.
He dit que les metàfores són les eines del pensament, i, com totes les eines, les metàfores són útils: un martell ens ajuda a construir, i una càmera preserva una imatge. Però les eines també poden ser perilloses o enganyoses: un martell manipulat sense cura no només pot fer mal, sinó que, el que és més important, una persona amb un martell pot pensar que tot sembla un clau; i una imatge al mòbil pot semblar que sigui un panorama complet, una visió de conjunt, però no ho és. Així, també és cert que la metàfora que «la literatura és una conversa viva» encobreix el fet que els llibres realment no prenen vida, no poden respondre les preguntes que els fem: llegir és només com parlar. En realitat, cap mà surt del text per agafar la nostra. De fet, aquesta metàfora passa per damunt duna de les tecnologies més poderoses que posseïm com a espècie, lescriptura, la capacitat de preservar paraules i significats a través del temps i lespai. Aquesta tecnologia antiga serveix de base per a moltes de les nostres tecnologies actuals i per a molts dels seus abusos: les fake news no li venen de nou, a la literatura. Lescriptura fa que el component viu de la metàfora sigui menys convincent, perquè, tot i que lescriptura encara és una forma de conversa pensem en els textos, els missatges o els posts, no és viva. Però, curiosament, el fet que una obra estigui escrita recalca la idea que la creativitat de la literatura no només és al cap de lautor famós, sinó també en nosaltres. Quan llegim un text, no es tracta de lautor parlant amb nosaltres, com si hagués aparegut en un núvol de fum, sinó que el text parla amb nosaltres i amb la nostra resposta creativa.
Aquest capítol ha utilitzat una metàfora, «la literatura és una conversa viva», per provar de pensar sobre les maneres en què la literatura funciona i té significat. En lloc doferir un mapa, ha intentat fer un passeig per si mateix. Sincerament, no em preocupa gaire no ser capaç de definir la literatura. Algunes persones troben frustrant aquesta absència duna definició, i això fa que puguin sentir-se una mica perduts «Disculpi, que em podria dir on soc?»; però crec que és precisament aquesta qualitat dindefinible el que fa que la literatura sigui interessant i important, i que és part de la raó per la qual ens pot ajudar a descobrir què som «Al nostre país, saludem daquesta manera». La literatura és el que fa que les coses siguin importants. Ens tornem nosaltres mateixos a través de la literatura; a través dhistòries, de poemes; a través dels usos creatius i sensibles del llenguatge. Pensar en la literatura a través de la metàfora del diàleg i la conversa ens ajuda a concebre com succeeix aquest procés, i a comprendren el significat. Efectivament, la literatura és una part crucial del nostre diàleg constant sobre la lectura permanentment canviant que fem de la humanitat. No es tracta del que som, sinó de qui som.