Robin Wall Kimmerer
Mare, científica, professora universitària reconeguda i membre activa de la nació de ciutadans potawatomi. El seu primer llibre, Gathering Moss (Aplegant molsa), va rebre la John Burroughs Medal per a narrativa destacada sobre la natura. Els seus textos han aparegut a Orion, O Magazine i en nombroses publicacions científiques. Viu a lestat de Nova York, on és professora distingida de Biologia Mediambiental a la State University of New York, i és la fundadora i directora del centre per als pobles natius i el medi ambient.
Com a botànica, Robin Wall Kimmerer ha rebut formació per respondre preguntes sobre la natura amb les eines de la ciència. Com a membre de la nació de ciutadans potawatomi, abraça la idea que les plantes i els animals són els nostres mestres de més edat. A Trenes dherba dolça, Kimmerer uneix aquestes lents del coneixement per demostrar que el despertar duna consciència ecològica més àmplia exigeix el reconeixement i la celebració de la nostra relació recíproca amb la resta del món viu. Perquè només quan podem sentir les llengües daltres éssers som capaços de comprendre la generositat de la terra, i aprendre a donar els nostres regals a canvi.
Best-seller al New York Times i al Washington Post i un dels deu millors assajos de la dècada segons Literary Hub.
«Trenes dherba dolça ens guia en un viatge que és, en cada pas, mític i científic, sagrat i històric, llest i assenyat. Un himne damor al món.»
ELIZABETH GILBERT, autora de Menja, resa, estima
«Un llibre extraordinari que ens mostra com el plantejament factual i objectiu de la ciència es pot enriquir pel coneixement antic dels pobles indígenes.»
JANE GOODALL, autora de My Life with the Chimpanzees
«Captura la veritable reverència entre els americans natius i la terra, la relació que necessitem per sobreviure.»
OREN LYONS, líder mediambiental indígena
i cabdill de la nació onondaga
Amb el suport del Departament de Cultura
Títol original: Braiding Sweetgrass, de Robin Wall Kimmerer
© Milkweed Editions, 2020
Publicat per primer cop el 2013
Els drets han estat negociats per Immaterial Agents & Oh!Books Literary Agent
Primera edició en català: gener del 2021
© del text: Robin Wall Kimmerer
© de ledició
9 Grup Editorial
Cossetània Edicions
C/ de la Violeta, 6 · 43800 Valls
Tel. 977 60 25 91
cossetania@cossetania.com
www.cossetania.com
Traducció: Eduard Castanyo Montserrat
Disseny i composició: 3 x Tres
Producció de lePub: booqlab
Per a tots els Guardians del Foc,
els meus pares,
les meves filles i els meus nets
que encara sens han dunir en aquest bonic lloc
Índex
PREFACI
PLANTAR HERBA DE BÚFAL
La caiguda de la Dona del Cel
El consell dels pacaners
El regal de les maduixeres
Un oferiment
Àster i palma dor
Aprendre la gramàtica de lanimat
TENIR CURA DE LHERBA DE BÚFAL
La lluna de sucre dauró
Hamamelis
La feina duna mare
El consol dels nenúfars
Fidelitat a la gratitud
COLLIR HERBA DE BÚFAL
Lepifania de les mongetes
Les tres germanes
Wisgaak Gokpenagen: un cistell de freixe negre
Mishkos kenomagwen: els ensenyaments de lherba
Nació auró: una guia per a la ciutadania
La collita honorable
TRENAR LHERBA DE BÚFAL
Seguint les passes den Nanabozho: esdevenir indígena del lloc
El so de les campanetes dargent
Seure en cercle
Foc a Cascade Head
Arrelar
Umbilicaria: el melic del món
Mainada vella
Testimoni de la pluja
CREMAR HERBA DE BÚFAL
Petjades de Windigo
El sagrat i el Superfons de neteja
Poble de dacsa, poble de llum
Danys col·laterals
Shkitagen: poble del setè foc
Vèncer el Windigo
EPÍLEG: TORNAR EL DO
NOTES
Prefaci
Esteneu les mans i permeteu-me que us hi posi un manat dherba de búfal acabada de collir, solta i fluida, com cabells tot just rentats. Dun verd daurat i brillant per dalt, les tiges estan marcades de porpra i blanc on es troben amb el terra. Acosteu-vos el manat al nas, noteu la fragància de vainilla emmelada sobre laroma de laigua de riu i la terra negra, i en comprendreu el nom científic: Hierochloe odorata, agram dolor, per a indicar la fragant herba sagrada. En la nostra llengua sen diu wiingaashk, els cabells dolor dolça de la Mare Terra. Respireu-hi i començareu a recordar coses que no sabíeu que haguéssiu oblidat.
Un manat dagram dolor, lligat per un extrem i dividit en tres, està a punt per a trenar-lo. En trenar lagram per tal que quedi llis, lluent i digne de regalar cal una certa quantitat de tensió. Com us dirà qualsevol nena amb trenes tibants, heu destirar una mica. És clar que ho podeu fer sols lligant un extrem a una cadira, o aguantant-lo entre les dents i trenant enrere, apartant-vos de vosaltres, però la manera més dolça és tenir algú altre que aguanti lextrem de tal manera que tibeu suaument luna contra laltra, inclinades endavant en tot moment, cap contra cap, xerrant i rient, mirant les mans de laltra persona, una quieta mentre laltra passa els prims manats consecutivament, cadascú quan li toca. Enllaçades per lherba de búfal, hi ha reciprocitat entre vosaltres; enllaçades per lherba de búfal, qui sosté és tan vital com qui trena. La trena esdevé més fina i més prima a mesura que us acosteu al final, fins que treneu una sola fulla dherba, i aleshores ho remateu amb el nus.
Voleu aguantar lextrem del manat mentre treno? Amb les mans unides per lherba de búfal, podem acotar els caps junts i fer una trena en honor a la terra? I després jo us laguantaré, mentre vosaltres treneu.
Podria allargar-vos una trena dherba de búfal, tan gruixuda i lluent com la trena que penjava a lesquena de la meva àvia. Però no em pertoca de donar-la, ni a vosaltres de prendre-la. Wiingaashk pertany a si mateixa. O sigui que ofereixo, en el seu lloc, una trena dhistòries amb la intenció de guarir la nostra relació amb el món. Aquesta trena està feta de tres fibres: el saber indígena, el coneixement científic i la història duna científica anishinabekwe que intenta unir-les en servei a allò que importa més. És un entrellaçat de ciència, esperit i narració: històries antigues i noves que poden ser medecina per a la nostra relació trencada amb la terra, una farmacopea de narracions guaridores que ens permeten imaginar una relació diferent, en la qual la gent i la terra són medecina bona els uns per als altres.
PLANTAR HERBA DE BÚFAL
¶ Lherba de búfal es planta millor no amb llavors, sinó enterrant les arrels directament. Així la planta passa de mans a terra i a mans al llarg danys i de generacions. El seu hàbitat preferit són els prats amb sol i ben irrigats. Prospera al llarg dels marges remenats.
La caiguda de la Dona del Cel
A lhivern, quan la terra verda jau descansant sota una manta de neu, és lèpoca per a narrar històries. Els narradors comencen invocant els qui vingueren abans i que ens van transmetre les històries, car nosaltres només som missatgers.
Al principi fou el Món del Cel.
Va caure com una llavor dauró, giravoltant en la brisa tardorenca.1 Vessava una columna de llum dun forat al Món del Cel, tot indicant-li el camí on abans només hi havia hagut foscor. Va trigar molt de temps a caure. Per por, o potser per esperança, nengrapava ben fort un manat.
En precipitar-se avall només veia aigua fosca sota seu. Però en aquella buidor hi havia molts ulls que miraven enlaire el doll sobtat de llum. Allà hi veien un petit objecte, una simple brossa de pols en el raig. En acostar-se, veieren que era una dona amb els braços estesos i els cabells llargs i negres inflant-se-li al darrere mentre baixava cap a ells en una espiral.
Les oques feren un gest les unes a les altres i salçaren juntes de laigua en una onada de música doques. Ella en sentí el batre de les ales quan volaren i se li posaren a sota per a aturar-li la caiguda. Lluny de lúnica llar que havia conegut, ella contingué la respiració amb labraçada càlida de les suaus plomes que la baixaven amb lleugeresa. I així començà.
Les oques no podien sostenir la dona damunt de laigua gaire més, i convocaren un consell per a decidir què farien. Descansant sobre les ales de les oques, ella va veure com es reunien: calàbries, llúdries, cignes, castors, peixos de tota mena. Una gran tortuga surà enmig de tots i oferí el seu llom perquè ella hi descansés. Agraïda, va baixar de les ales de les oques a la volta de la closca. Els altres comprengueren que li calia terra per a la seva llar i debateren com podrien proporcionar-li el que necessitava. Els grans bussejadors que hi havia entre ells havien sentit parlar de fang al fons de laigua i acordaren danar a buscar-nhi.
La Calàbria se submergí la primera, però la distància era massa gran i al cap de molta estona va tornar a la superfície sense res que demostrés els seus esforços. Dun en un, els altres animals soferiren per a ajudar Llúdria, Castor, Esturió, però la profunditat, la foscor i les pressions eren massa grans fins i tot per als nedadors més forts. Tornaven panteixant per agafar aire i amb un brunzit al cap. Nhi havia que no tornaven. Al cap de poc temps només quedava la Rata mesquera, la bussejadora més dèbil de tots. Va presentar-se voluntària per a anar-hi mentre els altres sho miraven, dubtosos. Batia les potetes en baixar, i va desaparèixer molta estona.
Van esperar i esperar que tornés, tement el pitjor per a la seva parenta, i, poc temps després, un corrent de bombolles salçà amb el cos petit i inert de la rata mesquera. Havia donat la vida per a ajudar aquesta humana desvalguda. Però aleshores els altres sadonaren que tenia la grapa tancada amb força i, quan la hi obriren, van veure que hi havia una mica de fang. La Tortuga va dir:
Teniu, poseu-me-la al llom i jo laguantaré.
La Dona del Cel va acotar-se i estengué el fang amb les mans per la closca de la tortuga. Commoguda pels regals extraordinaris dels animals, va cantar en agraïment i aleshores va posar-se a ballar, amb els peus acaronant la terra. El fang va créixer i créixer mentre ella dansava el seu agraïment, de lempastifada del llom de la Tortuga fins que tota la terra estigué feta. I no per la Dona del Cel tota sola, sinó amb lalquímia de tots els regals dels animals units a la seva profunda gratitud. Junts formaren el que avui coneixem com lIlla de la Tortuga, la nostra llar.
Com qualsevol bona hostessa, no havia vingut amb les mans buides. Encara tenia el manat engrapat. Quan caigué del forat del Món del Cel va estendre la mà per a agafar-se a lArbre de la Vida que hi creixia. En el manat hi havia branques, fruita i llavors de tota mena de plantes. Les va escampar sobre el nou terreny i socupà amb cura de cadascuna fins que el món va passar de marró a verd. El sol travessava el forat del Món del Cel, i va permetre que les llavors prosperessin. Herbes silvestres, flors, arbres i medecines sestengueren pertot. I ara que els animals, també, tenien molt de menjar, molts vingueren a viure amb ella a lIlla de la Tortuga.