Les nostres històries diuen que de totes les plantes, el wiingaashk, herba de búfal o agram dolor, va ser la primera de totes de créixer sobre la terra, la seva fragància era un dolç record de la mà de la Dona del Cel. Així, se lhonora com una de les quatre plantes sagrades entre el meu poble. Respireu-ne el perfum i començareu a recordar coses que no sabíeu que haguéssiu oblidat. La nostra gent gran diu que les cerimònies són la manera com «recordem recordar», i per això lherba de búfal és una poderosa planta cerimonial preuada per moltes nacions indígenes. A més, es fa servir per a trenar bonics cistells. Medecina i parenta alhora, el seu valor és material i espiritual.
Hi ha tanta tendresa en el fet de trenar els cabells dalgú que estimeu La bondat i alguna cosa més flueixen entre qui trena i qui és trenat, totes dues persones connectades pel cordó de la trena. El wiingaashk sondula en fibres, llarg i lluent com els cabells duna dona acabats de rentar. I així diem que són els cabells al vent de la Mare Terra. Quan trenem herba de búfal, trenem els cabells de la Mare Terra, li mostrem la nostra atenció afectuosa, la nostra preocupació per la seva bellesa i benestar, en gratitud per tot el que ens ha donat. Les criatures que senten la història de la Dona del Cel des del naixement coneixen en el moll de los quina és la responsabilitat que flueix entre els humans i la terra.
La història del viatge de la Dona del Cel és tan curulla i lluent que a mi em fa la sensació dun bol profund de blau celestial del qual podria beure una vegada i una altra. Conté les nostres creences, la nostra història, les nostres relacions. Mirant en aquest bol destrelles, veig imatges que sarremolinen amb tanta fluïdesa que el passat i el present esdevenen un. Les imatges de la Dona del Cel parlen no tan sols don venim, sinó també de com podem avançar.
Tinc el retrat que va fer Bruce King de la Dona del Cel, Moment in Flight, Moment en vol, penjat al meu laboratori. Surant cap a la terra amb el manat de llavors i de flors, contempla els meus microscopis i els enregistradors de dades. Podria semblar una juxtaposició estranya, però per a mi és el lloc que li correspon. Com a escriptora, científica i portadora de la història de la Dona del Cel, sec als peus dels meus mestres ancians parant lorella per a sentir les seves cançons.
Els dilluns, dimecres i divendres a les 9:35 del matí normalment soc en una aula de la universitat dissertant sobre botànica i ecologia: intentant, en resum, explicar als meus alumnes com funcionen els horts de la Dona del Cel, coneguts per alguns com a «ecosistemes globals». Un matí ben poc destacable vaig fer als meus alumnes de classe dEcologia general una enquesta. Entre altres coses, sels demanava que valoressin la seva comprensió de les interaccions negatives entre els humans i lentorn. Gairebé cadascun dels dos-cents alumnes va dir amb tota seguretat que els humans i la natura són una mala barreja. Eren alumnes de tercer que havien triat una carrera professional en protecció mediambiental, i per tant la reacció era, en certa manera, poc sorprenent. Estaven ben formats en els mecanismes del canvi climàtic, en les toxines presents a la terra i a laigua i en la crisi de la pèrdua dhàbitats. Més endavant en lenquesta sels demanava que valoressin el seu coneixement de les interaccions positives entre la gent i la terra. La resposta mitjana va ser «cap ni una».
Vaig quedar-me parada. Com és possible que en vint anys deducació no sels acudeixi cap relació beneficiosa entre la gent i el medi ambient? Potser els exemples negatius que veuen cada dia zones industrials abandonades, granges industrials, la taca urbana els han truncat la capacitat de veure res de bo entre els humans i la terra. I tal com sempobreix la terra, també sempobreix labast de la seva visió. Quan vam parlar daixò després de classe, vaig adonar-me que ni tan sols eren capaços dimaginar com podrien ser les relacions beneficioses entre la seva espècie i les altres. Com podem començar a avançar cap a la sostenibilitat ecològica i cultural si no podem ni tan sols imaginar què se sent pel camí? Si no podem imaginar la generositat de les oques? Aquests alumnes no van créixer amb la història de la Dona del Cel.
En una banda del món hi havia gent la relació dels quals amb el món viu estava conformada per la Dona del Cel, que va crear un hort per al benestar de tots. A laltra banda hi havia una dona amb un jardí i un arbre, però per tastar-ne la fruita va ser desterrada del jardí i les portes se li tancaren al darrere per sempre. Aquella mare dhomes va ser obligada a rondar per la natura i a guanyar-se el pa amb la suor del front, i no omplint-se la boca de les fruites dolces i sucoses que dobleguen les branques amb el seu pes. Per tal de menjar, li van dir que havia de dominar la natura on havia estat llançada.
La mateixa espècie, la mateixa terra, històries diferents. Com les narracions de la Creació arreu, les cosmologies són una font didentitat i dorientació per al món. Ens diuen qui som. Inevitablement, ens donen forma per molt llunyanes que puguin ser de la nostra consciència. Una narració duu a labraçada generosa del món viu, laltra al desterrament. Una dona és la nostra pagesa ancestral, una cocreadora del món verd i bo que havia de ser la llar dels seus descendents. Laltra era una exiliada, que tan sols passava per un pedregar cap a la seva llar de debò al cel.
I aleshores es trobaren els descendents de la Dona del Cel i els fills dEva i la terra que ens envolta duu les cicatrius daquella trobada, els ecos de les nostres narracions. Diuen que la fúria del cel no sassembla a la duna dona escarnida, i puc ben imaginar-me la conversa entre Eva i la Dona del Cel: «Germana, tha tocat la part magra»
La narració de la Dona del Cel, compartida pels pobles originaris arreu dels Grans Llacs, és una estrella constant en la constel·lació densenyament que anomenem les Instruccions Originals. No són «instruccions» com els manaments, però, ni normes; més aviat són com una brúixola senzilla: proporcionen orientació, però no un mapa. La tasca de viure és crear aquest mapa tots sols. La manera de seguir les Instruccions Originals serà diferent per a cadascú de nosaltres i diferent per a cada època.
En el seu temps, la primera gent de la Dona del Cel va viure seguint les Instruccions Originals tal com les entenien, amb prescripcions ètiques per a una caça respectuosa, vida familiar, cerimònies que tenien sentit per al seu món. Aquelles mesures per a latenció podrien no semblar adequades per al món urbà davui dia, on «verd» és un eslògan publicitari, no pas el color dun prat. Els bisons han desaparegut i el món ha continuat avançant. No puc tornar els salmons als rius, i els meus veïns salarmarien si calés foc al meu pati per a produir pastura per als uapitís.
La terra era nova aleshores, quan va donar la benvinguda al primer humà. Ara és vella, i hi ha qui sospita que hem desgastat la nostra benvinguda en rebutjar les Instruccions Originals. Des del principi mateix del món, les altres espècies eren una barca salvavides per a la gent. Ara, nosaltres hem de ser la seva. Però les narracions que podrien guiar-nos, si sarriben a contar, sesvaeixen en la memòria. Quin significat tindrien avui? Com podem traslladar les històries de linici del món a aquesta hora tan propera a la seva fi? El paisatge ha canviat, però la narració roman. I mentre la repasso una vegada i una altra, la Dona del Cel sembla que em miri als ulls i digui, a canvi del seu regal dun món al llom de la Tortuga: què donaré jo en compensació?
És bo recordar que la dona originària era també una immigrant. Va caure de molt lluny, de casa seva al Món del Cel, i deixà enrere tothom qui la coneixia i lapreciava. Mai no podria tornar-hi. Des de 1492, la majoria dels daquí també són immigrants, que potser arribaren a lilla dEllis sense ni tan sols saber que lIlla de la Tortuga descansava sota els seus peus. Alguns dels meus avantpassats són gent de la Dona del Cel, i jo tinc un lloc entre ells. Alguns dels meus avantpassats també eren del tipus més nou dimmigrants: un marxant de pells francès, un fuster irlandès, un pagès gal·lès. I aquí som tots, a lIlla de la Tortuga, intentant construir una llar. Les seves històries, darribades amb les butxaques buides i sense altra cosa que esperança, formen ecos amb la de la Dona del Cel. Ella va venir aquí sense res més que un grapat de llavors i les instruccions més etèries d«emprar els dons i els somnis a fi de bé», les mateixes instruccions que tenim tots. Ella va acceptar els donatius dels altres éssers amb les mans obertes i els emprà honorablement. Va compartir els regals que duia del Món del Cel quan va dedicar-se a la feina de prosperar, de construir una llar.
Potser la narració de la Dona del Cel perdura perquè també nosaltres sempre continuem caient. Les nostres vides, les personals i les col·lectives, comparteixen la seva trajectòria. Tant si saltem com si ens empenyen, o si la vora del món conegut sens esmicola sota els peus, caiem, giravoltant, en un lloc nou i inesperat. Malgrat les nostres pors de caure, els regals del món són a punt per a atrapar-nos.
Mentre rumiem aquestes instruccions, també és bo recordar que, quan la Dona del Cel va arribar aquí, no venia sola. Estava embarassada. Sabent que els seus nets heretarien el món que ella deixés, no va treballar per a prosperar només en la seva època. Va ser mitjançant els seus actes de reciprocitat, donar i prendre amb la terra, que la immigrant original esdevingué indígena. Per a tots nosaltres, esdevenir indígenes dun lloc significa viure com si el futur dels fills fos important, tenir cura de al terra com si les nostres vides, tant materials com espirituals, en depenguessin.
En larena pública he sentit el relat de la Dona del Cel narrat com una galindaina de «folklore» pintoresc. Però, fins i tot quan és malentesa, la narració té poder. La majoria dels meus alumnes mai no han sentit el relat originari daquesta terra on van néixer, però quan els lexplico, alguna cosa sels comença a encendre al fons dels ulls. Poden, podem tots, comprendre la narració de la Dona del Cel no com un artefacte del passat, sinó com les instruccions per al futur? Una nació dimmigrants pot seguir de nou el seu exemple per a esdevenir nativa, per a formar una llar?
Mireu el llegat de lexili de lEdèn de la pobra Eva: la terra mostra les nafres duna relació abusiva. No és tan sols la terra la que està trencada, sinó, més important, la nostra relació amb ella. Com ha escrit Gary Nabhan, no podem procedir significativament amb el guariment, amb la restauració, sense una «rehistoriació». En altres paraules, la nostra relació amb la terra no es pot guarir fins que sentim els seus relats. Però qui els narrarà?
En la tradició occidental hi ha una jerarquia reconeguda dels éssers i, evidentment, lésser humà és al cim el pinacle de levolució, el preferit de la Creació i les plantes a la base. Però en el coneixement natiu sovint es parla dels humans com «els germans petits de la Creació». Diem que els humans tenen menys experiència de com viure, i per tant tenen més per a aprendre: hem de cercar els nostres mestres entre les altres espècies perquè ens guiïn. La seva saviesa es fa evident en la manera com viuen. Ens ensenyen amb lexemple. Han estat a la terra molt més temps que nosaltres, i han tingut més temps per a entendre les coses. Viuen tant damunt del sòl com a sota i uneixen el Món del Cel a la terra. Les plantes saben com produir menjar i medecina a partir de la llum i de laigua, i després ens ho regalen.
Magrada imaginar que quan la Dona del Cel va escampar el seu grapat de llavors per tota lIlla de la Tortuga sembrava nodriment per al cos i també per a la ment, lemoció, lesperit: ens deixava mestres. Les plantes poden explicar-nos la seva història; nosaltres hem daprendre a escoltar-les.
1. Adaptat de la tradició oral i de Shenandoah i George, 1988 [n. de la.].
El consell dels pacaners
Les bafarades de calor onegen sobre les herbes, laire és dens i blanc i ressona amb el brunzit de les cigales. Han anat descalços tot lestiu, però el rostoll sec del setembre de 1895 els punxa els peus mentre travessen trotant la praderia cremada pel sol, alçant els talons com ballarins de lherba. Són només plançons, fuets de salze, amb texans i prou, les costelles sels marquen en córrer sota els tòraxs estrets i torrats. Es desvien cap al bosquet ombrívol on lherba és tova i fresca sota els peus i shi deixen caure amb labandó dels membres laxos que tenen els nois. Descansen una estoneta a lombra i després salcen dun bot i cacen saltamartins com a esquer.
Les canyes de pescar són just on les havien deixades, repenjades contra un pollancre vell. Enfilen els saltamartins pel llom i llancen el fil mentre el llot fresc sels escorre entre els dits dels peus. Però laigua amb prou feines es belluga en el canal insignificant que ha deixat la sequera. No hi ha res que piqui a banda duns quants mosquits. Al cap duna mica, la perspectiva dun sopar de peix els sembla tan magra com les seves panxes sota els pantalons de denim aguantats amb cordill. Sembla que per a sopar aquesta nit no hi haurà altra cosa que galetes i farinetes de brou de pernil. Una altra vegada. No suporten tornar a casa amb les mans buides i decebre la mare, però fins i tot una galeta seca omple la panxa.
La terra aquí, al llarg del riu Canadian, just al mig del Territori Indi, és una sabana ondulada dherba, amb bosquets darbres a les fondalades. La major part no ha estat mai llaurada, i ningú no té arada. Els nois segueixen el corrent de bosquet en bosquet pujant de tornada cap a la casa de la parcel·la assignada amb lesperança de trobar una bassa fonda en algun lloc, però no hi ha res. Fins que un dels nois pica amb el dit gros del peu contra una cosa dura i rodona amagada a lherba alta.
Nhi ha una altra, i després una altra: tantes que amb prou feines pot caminar. Cull la piloteta verda i dura de terra i la llança per entre els arbres cap al seu germà com si fos una bola ràpida mentre crida: «Piganek! Portem-les a casa!» Les nous han començat a madurar i a caure i encatifen lherba. Els nois somplen les butxaques en un tres i no res i després napilen moltes més. Les pacanes són bones per a menjar, però costen de portar, és com intentar portar una braçada de pilotes de tennis: com més nagafes, més nacaben a terra. No suporten tornar a casa amb les mans buides, i la mare estaria contenta amb aquestes, però no en pots dur més dun grapat
La calor afluixa una mica quan el sol senfonsa i laire del vespre sassenta a les clotades, prou fresc perquè tornin corrent a casa per a sopar. La mare brama perquè safanyin i els nois arriben corrent, amb les cames esprimatxades pujant i baixant com pistons i els calçotets llampant blancs en la llum que sesvaneix. Sembla que cadascun dugui un tronc gros i forcat penjat com un jou a les espatlles. Els deixen caure als peus della amb somriures de triomf: dos parells de pantalons gastats fermats als turmells amb cordill i botits de nous.