De fet, ell pensava que el pastís de maduixes de bosc era el millor regal possible, o daixò ens tenia convençuts. Era un regal que no es podria comprar mai. Com a criatures pujades per les maduixeres, probablement no érem conscients que el regal de les maduixes provenia dels camps, no de nosaltres. El nostre regal era el temps i latenció i lafecte i els dits tacats de vermell. Maduixes del cor, i tant!
Els regals de la terra o dun altre estableixen una relació especial, una mena dobligació de donar, de rebre, i de reciprocar. El camp ens donava, nosaltres donàvem al pare, i intentàvem tornar a donar a les maduixeres. Quan passava la temporada de les maduixes, les plantes treien esvelts estolons vermells per a formar noves plantes. Com que jo estava fascinada per la manera com es desplaçaven per terra buscant llocs bons per a arrelar-hi, desbrossava petites clapes de terra nua on queien els estolons. I, efectivament, emergien arrels minúscules de lestoló, i al final de lestació encara hi havia més plantes a punt per a florir sota la propera Lluna de Maduixera. Ningú no ens va ensenyar això: ens ho van mostrar les maduixeres. Com que ens havien fet un regal, es va obrir una relació continuada entre nosaltres.
Els pagesos del nostre voltant plantaven moltes maduixes i sovint contractaven canalla perquè els les collissin. Els meus germans i jo fèiem molt de camí amb bicicleta fins a la granja dels Crandall per a collir maduixes i guanyar diners. Deu centaus per cada dues lliures que en collíem. Però la senyora Crandall era una supervisora primmirada. Sestava al límit del camp amb el seu davantal i ens deia com havíem de collir-les i ens avisava que no naixaféssim cap. Tenia altres normes, també. «Aquestes maduixes són meves deia, no vostres. No us vull veure menjant-vos les meves maduixes, canalla.» Jo en sabia la diferència: als camps de darrere casa meva, les maduixes eren de les maduixeres. A la parada que tenia aquesta senyora a tocar de la carretera, les venia per seixanta centaus els dos quartans.
Va ser tota una lliçó deconomia. Havíem de gastar-nos la major part del sou si volíem tornar a casa amb maduixes als cistells de les bicicletes. És clar que aquelles maduixes eren deu vegades més grosses que les nostres de bosc, però no eren tan bones, ni de bon tros. No crec que poséssim mai aquelles maduixes de pagès al pastís del pare. No hauria estat bé.
És curiós com la naturalesa dun objecte posem per cas una maduixa o un parell de mitjons canvia tant per la manera en què arriba a les nostres mans, com a regal o com a mercaderia. El parell de mitjons de llana que compro a la botiga, de ratlles vermelles i grises, és càlid i agradable. Jo podria sentir-me agraïda cap a les ovelles que van fer la llana, i cap a la treballadora que feia anar la tricotosa. Tinc lesperança de sentir aquest agraïment. Però no tinc cap obligació inherent envers aquells mitjons com a mercaderia, com a propietat privada. No hi ha cap vincle a banda dels «gràcies» educadament intercanviats amb la dependenta. Els he pagat i la nostra reciprocitat ha acabat en linstant que he donat els diners. Lintercanvi acaba un cop sha establert la paritat, un intercanvi igual. Esdevenen la meva propietat. No escric una nota dagraïment a la marca.
Tanmateix, i si aquests mitjons, de ratlles vermelles i grises, els hagués fet la meva àvia i mels hagués regalat? Això ho canvia tot. Un regal crea una relació duradora. Escriuré una nota dagraïment. En tindré molta cura, i si soc una neta ben educada mels posaré cada vegada que ens vingui a veure, encara que no magradin. Quan sigui el seu aniversari, de ben segur que li faré un regal a canvi. Com destaca en Lewis Hyde, erudit i escriptor, «la diferència cardinal entre regal i intercanvi de mercaderia és que un regal estableix un vincle de sentiment entre dues persones».
Les maduixes de bosc encaixen amb la definició de regal, però les maduixes de la verduleria no. És la relació entre productor i consumidor allò que ho canvia tot. Com a pensadora de regals, em sentiria molt ofesa si veiés maduixes de bosc a la verduleria. Voldria segrestar-les totes. No haurien de ser venudes, només regalades. En Hyde ens recorda que en una economia del do, els regals duna persona lliurement donats no es poden convertir en el capital dalgú altre. Ja veig el titular: «Dona detinguda per pispar fruita. El Front dAlliberament de les Maduixes ho reivindica.»
Aquest també és el motiu pel qual no venem herba de búfal. Com que ens és donada, només hauria de ser donada a altres. El meu estimat amic Wally Meshigaud, Bear, és un guardià del foc cerimonial del nostre poble que fa servir molt dagram dolor en el nostre nom. Hi ha gent que lhi cull de bona manera, per a tenir-lo fornit, però fins i tot així en un aplec gran de vegades se li acaba. En els powwow i a les fires podeu veure la nostra gent que ven herba de búfal per deu dòlars un manat. Quan en Wally no té wiingaashk per a una cerimònia, pot ser que visiti una daquelles parades entre les que venen pa fregit o madeixes de boletes. Es presenta al venedor, li explica la seva necessitat, igual com ho faria en un prat, demanant permís a lherba de búfal. No pot pagar-la, no perquè no tingui els diners, sinó perquè la planta no es pot comprar ni vendre si es vol que encara retingui la seva essència per a la cerimònia. Compta que els venedors li donaran amablement la que necessita, però de vegades no ho fan. El tipus de la parada es pensa que algú de més edat li està fent xantatge. «Ep, que no pots tenir una cosa per no res», diu. Però aquesta és precisament la qüestió. Un regal sí que és una cosa a canvi de no res, a banda que hi ha associades certes obligacions. Perquè la planta sigui sagrada, no es pot vendre. Els emprenedors renuents obtindran una lliçó den Wally, però no els seus diners.
Lagram dolor pertany a la Mare Terra. Els recol·lectors dagram el cullen com cal, amb respecte, per al seu ús personal i per a les necessitats de la seva comunitat. Tornen un regal a la terra i tenen cura del benestar del wiingaashk. Les trenes es donen, per a honorar, per a agrair, per a guarir i per a enfortir. Lagram es manté en moviment. Quan en Wally dona agram dolor al foc, és un regal que ha passat de mà en mà i que senriqueix en ser honorat amb cada intercanvi.
Aquesta és la naturalesa fonamental dels regals: es mouen, i el seu valor augmenta amb la transmissió. Els camps ens van regalar maduixes i nosaltres les vam regalar al nostre pare. Com més es comparteix una cosa, més gran esdevé el seu valor. Això costa de copsar a les societats immerses en nocions de propietat privada, on els altres estan, per definició, exclosos de la compartició. Les pràctiques com ara tancar la terra contra les intrusions, per exemple, són esperades i acceptades en una economia de propietat, però són inacceptables en una economia on la terra es veu com un do per a tots.
En Lewis Hyde exemplifica aquesta dissonància de manera extraordinària en la seva exploració del «donant indi». Aquesta expressió, utilitzada negativament avui dia com un adjectiu pejoratiu per a algú que dona una cosa i després vol que la hi tornin, de fet, deriva duna fascinadora mala interpretació intercultural entre una cultura indígena que operava sobre leconomia del do i una cultura colonial afermada sobre el concepte de la propietat privada. Quan els habitants natius donaven regals als colons, els receptors entenien que eren valuosos i que sesperava que els conservessin. Donar-los hauria estat una ofensa. Però la gent indígena entenia que el valor del regal estava basat en la reciprocitat i se sentien ofesos si els regals no circulaven i tornaven a ells. Molts dels nostres antics ensenyaments aconsellen que qualsevol cosa que ens han donat sha de tornar a donar.
En Lewis Hyde exemplifica aquesta dissonància de manera extraordinària en la seva exploració del «donant indi». Aquesta expressió, utilitzada negativament avui dia com un adjectiu pejoratiu per a algú que dona una cosa i després vol que la hi tornin, de fet, deriva duna fascinadora mala interpretació intercultural entre una cultura indígena que operava sobre leconomia del do i una cultura colonial afermada sobre el concepte de la propietat privada. Quan els habitants natius donaven regals als colons, els receptors entenien que eren valuosos i que sesperava que els conservessin. Donar-los hauria estat una ofensa. Però la gent indígena entenia que el valor del regal estava basat en la reciprocitat i se sentien ofesos si els regals no circulaven i tornaven a ells. Molts dels nostres antics ensenyaments aconsellen que qualsevol cosa que ens han donat sha de tornar a donar.
Des del punt de vista de leconomia de la propietat privada, el «do» es considera «gratuït» perquè lobtenim sense preu, a cost zero, però en leconomia del do els regals no són gratuïts. Lessència del regal és que crea un conjunt de relacions. La moneda de leconomia del do és, en larrel, la reciprocitat. En el pensament occidental, sentén que la terra privada és un «grapat de drets», mentre que en leconomia de regals la propietat té associades «un grapat de responsabilitats».
Una vegada vaig tenir prou sort per a passar un temps fent investigació ecològica als Andes. La meva part preferida era el dia de mercat al poble, quan la plaça somplia de venedors. Hi havia taules carregades de plátanos, carretons de papaia acabada de collir, parades de colors llampants amb piràmides de tomàquets i galledes darrels peludes de iuca. Altres venedors estenien mantes a terra, amb tot el que podies necessitar, des de xancletes fins a barrets de palma trenada. A la gatzoneta, darrere la seva manta vermella, una dona amb un xal de ratlles i un barret fort de color blau marí estenia arrels medicinals tan bellament arrugades com ella. Els colors, les olors de la dacsa coent-se en un foc de llenya i de les llimes àcides i els sons de totes les veus es barregen meravellosament en la meva memòria. Jo tenia una parada preferida on la mestressa, lEdita, mirava de trobar-me cada dia. Mexplicava amablement com cuinar coses que no meren familiars i treia la pinya americana més dolça que deia que mhavia guardat sota el taulell. Una vegada fins i tot tenia maduixes. Ja sé que vaig pagar preus de gringa, però lexperiència de labundor i de la bona fe van valer cada peso.
No fa gaire temps vaig somniar aquell mercat amb totes les seves textures intenses. Passejava entre les parades amb un cistell al braç, com sempre, i anava directament a la de lEdita a buscar un manat de coriandre fresc. Xerràvem i rèiem, i quan jo li allargava les meves monedes, ella les rebutjava, em donava uns copets al braç i marriava. Un regal, deia. Muchas gracias, señora, responia jo. Hi havia la meva panadera preferida, amb roba neta tirada damunt els pans rodons. Jo triava unes quantes peces, obria el moneder, i aquesta venedora també em feia un gest rebutjant els diners com si fos de mala educació suggerir pagar. Jo mirava al meu voltant, desconcertada; aquest era el meu mercat habitual, i tanmateix tot havia canviat. No era només per a mi: no hi havia cap comprador que pagués. Jo surava pel mercat amb una sensació deufòria. La gratitud era lúnica moneda acceptada aquí. Tot era un do. Era com collir maduixes al meu camp: els marxants només eren intermediaris que traspassaven els dons de la terra.
Vaig mirar dins del meu cistell: dos carabassons, una ceba, tomàquets, pa i un manat de coriandre. Encara era mig buit, però la sensació era com si fos ple. Tenia tot el que em calia. Feia una ullada cap a la parada del formatge, pensava a agafar-ne una mica, però sabent que mel donarien en comptes de vendre-mel decidia que no el necessitava tant. És curiós: si totes les coses del mercat senzillament haguessin tingut un preu molt baix, probablement nhauria agafat tant com hagués pogut, però quan tot esdevenia un regal, em contenia. No volia agafar-ne massa. I vaig començar a pensar en quins petits regals podia portar als venedors lendemà.
El somni sesvaní, és clar, però les sensacions deufòria i després de contenció encara romanen. Hi he pensat sovint i ara reconec que allà vaig ser testimoni de la conversió duna economia de mercat a una economia del do, de béns privats a riquesa comuna. I, en aquella transformació, les relacions esdevenen tan nodridores com el menjar que jo rebia. Arreu de les parades i mantes del mercat, la calidesa i la compassió canviaven de mans. Hi havia una celebració compartida de labundor per tot el que sens havia donat. I, com que cada cistell del mercat contenia un àpat, hi havia justícia.
Soc botànica i vull ser clara, però també soc poetessa i el món em parla en metàfores. Quan jo parlo del do de les maduixes, no vull dir que la Fragaria virginiana hagi estat llevada tota la nit preparant un regal només per a mi, traçant estratègies per a trobar just el que a mi magradaria un matí destiu. Pel que jo sé, això no succeeix, però com a científica soc perfectament conscient del poc que sabem. La planta, de fet, sí que ha estat llevada tota la nit acumulant paquetets de sucre i llavors i fragància i color, perquè quan ho fa la seva aptitud evolutiva augmenta. Quan té èxit a atreure un animal com jo per a dispersar-ne el fruit, els seus gens per a crear apetència es transmeten a les generacions següents amb una freqüència més alta que les de la planta les maduixes de la qual fossin inferiors. Les maduixes produïdes per la planta donen forma als comportaments dels dispersadors i tenen conseqüències adaptatives.
El que vull dir, evidentment, és que la nostra relació humana amb les maduixes és transformada per la nostra tria de perspectiva. És la percepció humana allò que converteix el món en un do. Quan veiem el món daquesta manera, tant les maduixes com els humans es transformen. La relació de gratitud i de reciprocitat que es desenvolupa així pot fer augmentar laptitud evolutiva tant de la planta com de lanimal. Una espècie i una cultura que tractin el món natural amb respecte i reciprocitat de ben segur que transmetrà els gens a les generacions següents amb una freqüència més alta que les persones que el destrueixen. Les històries que triem per a donar forma als nostres comportaments tenen conseqüències adaptatives.
En Lewis Hyde ha fet amplis estudis de les economies del do. Troba que «els objectes [] continuaran essent abundosos precisament perquè són tractats com a dons». Una relació de do amb la natura és un «intercanvi formal que reconeix la nostra participació, i la nostra dependència, en lincrement natural. Tendim a reaccionar a la natura com a part de nosaltres, no com una entitat forastera o aliena disponible per a lexplotació. Lintercanvi de dons és el comerç preferit, perquè és un comerç que està en harmonia, o que participa, en el procés de lincrement [de la natura]».
En temps antics, quan les vides de les persones estaven tan directament lligades a la terra, era fàcil conèixer el món com un do. Quan arribava la tardor, els cels senfosquien amb els vols doques que clacaven «som aquí». Recorda a la gent la història de la Creació, quan les oques van venir a salvar la Dona del Cel. La gent té gana, arriba lhivern i les oques omplen els aiguamolls de menjar. És un do i la gent el rep amb agraïment, amor i respecte.