Van oferir als cabdills el Somni Americà, el dret de ser amos de la seva propietat com a individus, protegits dels capricis de la canviant política índia. Mai no els obligarien a marxar de les seves terres una altra vegada. No hi hauria més tombes al llarg dun camí de pols. Lúnic que havien de fer era acceptar renunciar al seu compromís amb la terra comunal i acceptar la propietat privada. Amb un pes al cor segueren en consell tot lestiu, tot esforçant-se per decidir i sospesant les opcions, que eren poques. Les famílies estaven dividides contra altres famílies. Quedar-se a Kansas en terres comunals i córrer el risc de perdre-ho tot, o anar a Territori Indi com a propietaris individuals amb una garantia legal. Aquest consell històric es va reunir tot aquell estiu calorós en un lloc ombrívol que es va conèixer com el Bosquet de Pacaners.
Sempre hem sabut que les plantes i els animals tenen els seus consells, i una llengua comuna. Als arbres, especialment, els reconeixem com els nostres mestres. Però sembla que ningú no escoltava aquell estiu quan els Pacaners estaven en consell: romandre junts, actuar com un de sol. Nosaltres, els Pacaners, hem après que la unitat fa la força, que lindividu solitari pot ser eliminat amb tanta facilitat com larbre que ha fructificat fora de la temporada. Els ensenyaments dels Pacaners no van ser escoltats, o no en van fer cas.
I, així, les nostres famílies van tornar a omplir el carro una vegada més i es traslladaren a loest, a Territori Indi, a la terra promesa, per a esdevenir Ciutadà Potawatomi. Cansats i plens de pols, però esperançats pel futur, van trobar un vell amic a les terres noves la primera nit: un bosquet de pacaners. Van fer un cercle amb els carros sota la protecció de les seves branques i tornaren a començar. Cada membre de la tribu, fins i tot el meu avi, amb un infant als braços, rebé un títol de propietat duna parcel·la de terra del govern federal considerada suficient per a guanyar-se la vida com a granger. Acceptant la ciutadania, sasseguraven que no els podien prendre les parcel·les assignades. Si no era, és clar, que un ciutadà no pogués pagar els seus impostos. O que un ramader oferís un barrilet de whisky i molts diners, «tot clar i net». Qualsevol parcel·la no assignada la van arreplegar colons no indis de la mateixa manera que els esquirols afamats arrepleguen les pacanes. Durant lèpoca de les assignacions es van perdre més de dues terceres parts de les terres de les reserves. Amb prou feines després que «garantissin» la terra a una generació mitjançant el sacrifici de la terra comunal convertida en propietat privada, la major part havia desaparegut.
Els pacaners i els seus parents mostren una capacitat per a lacció coordinada, per a la unitat de propòsit que transcendeix els arbres individuals. Dalguna manera sasseguren que tots aguanten junts, i així sobreviuen. Com ho fan, encara sens escapa. Hi ha proves que certs senyals del medi ambient poden desencadenar la fructificació, com ara una primavera particularment plujosa o una llarga temporada de creixement. Aquestes condicions físiques favorables ajuden tots els arbres a assolir un excedent denergia que podrien dedicar a les nous, però ateses les diferències individuals en lhàbitat sembla improbable que el medi ambient tot sol pugui ser la clau daquesta sincronia.
En temps antics, diuen els nostres ancians, els arbres es parlaven. Es reunien en el seu consell i traçaven un pla. Però els científics van decidir, fa molt de temps, que les plantes eren sordes i mudes, tancades en aïllament i sense comunicació. La possibilitat de la conversa fou descartada sumàriament. La ciència fa veure que és purament racional, completament neutra, un sistema de formació del coneixement en què lobservació és independent de lobservador. I tanmateix es va extreure la conclusió que les plantes no poden comunicar-se perquè els manquen els mecanismes que els animals fan servir per a parlar. Els potencials de les plantes es veien purament mitjançant la lent de la capacitat animal. Fins no fa gaire ningú no ha explorat seriosament la possibilitat que les plantes podrien «parlar» les unes amb les altres. Però el pol·len ha viatjat amb eficàcia en el vent durant eons, comunicat pels mascles a les femelles receptives per a produir aquelles mateixes nous. Si es pot confiar aquesta responsabilitat fecunda al vent, per què no se li poden confiar els missatges?
Ara hi ha proves convincents que els nostres ancians tenien raó: els arbres sí que es parlen. Es comuniquen via feromones, uns compostos semblants a les hormones que la brisa arrossega, carregats de significat. Els científics han identificat compostos específics que un arbre allibera quan està sota la tensió dun atac dinsectes: erugues que safarten de les seves fulles o corcs que se li fiquen sota lescorça. Larbre envia una crida de perill: «Ep, que hi sou? Mataquen. Potser voleu aixecar el pont llevadís i armar-vos contra el que us ve.» Els arbres a sotavent capten lolor, perceben aquelles poques molècules dalarma, la sentor del perill. Això els dona temps per a manufacturar productes químics defensius. Previngut és armat. Els arbres savisen els uns als altres i els invasors són repel·lits. Lindividu sen beneficia, i també tot el bosquet. Sembla que els arbres parlen de la defensa mútua. Podrien també comunicar-se per a sincronitzar la fructificació? Hi ha tantes coses que encara no podem percebre amb la nostra limitada capacitat humana Les converses dels arbres encara queden molt lluny del nostre abast.
Alguns estudis de la fructificació en alternança han suggerit que el mecanisme de la sincronia prové no de laire, sinó de sota terra. Els arbres dun bosc sovint estan interconnectats per xarxes subterrànies de micorrizes, fibres fúngiques que habiten les arrels dels arbres. La simbiosi micorrízica permet als fongs brostejar nutrients minerals al sòl i transmetrels a larbre a canvi dhidrats de carboni. Les micorrizes poden formar ponts fúngics entre cada arbre, de tal manera que tots els arbres dun bosc estan connectats. Aquestes xarxes fúngiques sembla que redistribueixen la riquesa dels hidrats de carboni darbre en arbre. Una mena de Robin Hood que pren dels rics i dona als pobres per tal que tots els arbres arribin al mateix excedent de carboni en el mateix moment. Trenen una xarxa de reciprocitat, de donar i prendre. Així, tots els arbres actuen com un de sol perquè els fongs els han connectat. Mitjançant la unitat, supervivència. Tota prosperitat és mútua. Sòl, fongs, arbre, esquirol, noi: tots són beneficiaris de la reciprocitat.
Amb quina generositat ens ruixen amb menjar, literalment donant-se perquè puguem viure Però en donar la vida també sasseguren la seva. La nostra presa els retorna benefici en el cicle de crear vida, la cadena de reciprocitat. Viure segons els preceptes de la Collita Honorable prendre només el que sens dona, utilitzar-ho bé, ser agraït pel regal i reciprocar el regal és fàcil en un bosquet de pacaners. Reciproquem el regal tenint cura del bosquet i protegint-lo de cap mal plantant llavors perquè nous bosquets facin ombra a la praderia i alimentin els esquirols.
Ara, dues generacions més tard, després del desplaçament, després de les parcel·les assignades, després dels internats, després de la diàspora, la meva família torna a Oklahoma, al que queda de la parcel·la del meu avi. Des de dalt del turó encara es poden veure els bosquets de pacaners al llarg del riu. De nit ballem als vells terrenys del powwow, lassemblea. Les cerimònies antigues saluden lalbada. Lolor de la sopa de dacsa i el so dels timbals omplen laire quan les nou branques dels potawatomi, escampades arreu del país per aquesta història de desplaçaments, tornen a unir-se uns quants dies cada any a la recerca de la cohesió. LAplec de Nacions Potawatomi fa que la gent es retrobi, un antídot contra lestratègia de divisió i conquesta que es va utilitzar per a separar la nostra gent, els uns dels altres i tots de les nostres terres. La sincronia de lAplec és determinada pels nostres cabdills, però, encara més important, hi ha una cosa semblant a una xarxa micorrízica que ens uneix, una connexió invisible dhistòria i de família i de responsabilitat, amb els nostres avantpassats i amb els nostres fills. Com a nació, comencem a seguir el guiatge dels nostres ancians els pacaners, tot mantenint-nos units en benefici de la comunitat. Recorden el que van dir, que tota prosperitat és mútua.
Aquest és un any de fructificació per a la meva família; som tots aquí, a lAplec, cobrint el terra com llavors per al futur. Com un embrió ben proveït i protegit dins de capes de closca pètria hem sobreviscut als anys magres i florim junts. Caminaré pel bosquet de pacaners, potser pel mateix lloc on el meu avi va embotir-se els camals dels pantalons. Se sorprendria de trobar-nos a tots aquí, dansant en cercle, recordant els pacaners.
El regal de les maduixeres
Una vegada vaig sentir lEvon Peter un home gwichin, pare, marit, activista mediambiental, i cabdill del Poble Àrtic, un petit poble al nord-est dAlaska presentar-se senzillament com «un noi de riu». Una descripció tan neta i relliscosa com una roca de riu. Només volia dir que havia crescut prop dels marges del riu? O que el riu era responsable de criar-lo i ensenyar-li les coses que li calien per a viure? Va alimentar-lo, en cos i ànima? Pujat pel riu: suposo que tots dos sentits són certs; difícilment es pot tenir lun sense laltre.
En certa manera, jo vaig ser pujada per les maduixeres, camps sencers. I no deixem de banda els aurons, la tsuga, el pi blanc, la palma dor, làster, les violetes i les molses del nord de lestat de Nova York, però van ser les maduixeres de bosc, sota les fulles cobertes de rosada un matí de gairebé estiu, les que em van proporcionar el sentit del món, el meu lloc al món. Darrere casa nostra hi havia quilòmetres dantics camps dalfals, dividits per parets de pedra, abandonats per lagricultura feia molt de temps, però encara no lliurats al bosc. Després que lautobús de lescola senfilés pacientment pel nostre turó, jo llançava la meva cartera vella de quadres, em canviava de roba abans que a la meva mare se li pogués acudir una feina de casa i saltava el rierol per anar a voltar entre la palma dor. Els nostres mapes mentals tenien totes les fites que ens calia a la mainada: el fort sota els sumacs, la pila de rocs, el riu, el pi gros amb les branques tan regularment espaiades que thi podies enfilar fins al capdamunt com si fos una escala, i les clapes de maduixeres.
Pètals blancs amb un centre groc com una rosa de bardissa puntegen les hectàrees de falguera arrissada al maig durant la Lluna de Floració, la waabigwanigiizis. Les teníem ben vigilades, miràvem sota les fulles trifoliades per a comprovar-ne el progrés quan hi passàvem corrents per anar a caçar granotes. Després que la flor es desprengués dels pètals, apareixia un minúscul botó verd al seu lloc, i en tornar-se els dies més llargs i més càlids, el botó sinflava fins a formar una petita baia vermella. Les baies eren àcides, però ens les menjàvem de totes passades, impacients perquè arribessin les de debò.
Les maduixes de bosc es podien flairar abans de veure-les, i la fragància es mesclava amb lolor del sol sobre el terra moll. Era lolor del juny, del darrer dia de classe, quan ens deixaven lliures, i de la Lluna de Maduixera, odemini-giizis. Jo jeia de bocaterrosa a les meves clapes favorites mirant com les maduixes es tornaven més dolces i més grosses sota les fulles. Cada minúscul fruit de bosc era amb prou feines més gros que una gota de pluja, pigallat de llavors sota la coberta de fulles. Des daquell punt dobservació jo podia collir les més vermelles de les vermelles, i deixar les rosades per a demà.
Encara ara, al cap de més de cinquanta Llunes de Maduixera, trobar una clapa de maduixeres de bosc em commou amb una sensació de sorpresa, la sensació de no ser-ne digna i de gratitud per la generositat i lamabilitat que arriba amb un regal inesperat tot embolicat en vermell i verd. «De debò? Per a mi? Però si no calia pas!» Al cap de cinquanta anys encara plantegen la pregunta de com respondre a la seva generositat. De vegades sembla una pregunta ximple amb una resposta molt senzilla: menja-te-les.
Però sé que algú altre sha preguntat el mateix. En les nostres històries de la Creació, lorigen de les maduixeres és important. La bonica filla de la Dona del Cel, a qui duia al ventre procedent del Món del Cel, va créixer sobre la bona terra verda, estimant i estimada per tots els altres éssers. Però li esdevingué la tragèdia quan va morir en parir els seus bessons, Pedrenyal i Plançó. Amb el cor destrossat, la Dona del Cel va enterrar la seva estimada filla a la terra. Els seus dons finals, les nostres plantes més reverenciades, li cresqueren del cos. La maduixera va sorgir-li del cor. En potawatomi, la maduixera és ode min, la baia del cor. Les reconeixem com les guies de les baies, les primeres de donar fruit.
Les maduixeres van formar la meva visió del món ple de regals senzillament escampats als nostres peus. Un regal arriba sense cap acció per part nostra, sense cost, havent-se acostat a nosaltres sense que ho féssim venir. No és una recompensa; no tel pots guanyar, o fer-lo venir, o ni tan sols merèixer-lo. I tot i així, apareix. El nostre únic paper és estar atents i presents. Els regals existeixen en el reialme dhumilitat i de misteri: igual que amb els actes casuals damabilitat, no en coneixem la font. Aquells camps de la meva infantesa ens ruixaven de maduixes, gerds, mores, nous americanes a la tardor, poms de flors silvestres duts a la meva mare, i passejades familiars les tardes de diumenge. Eren el nostre pati de jocs, el nostre retir, el refugi de la fauna, la classe decologia i el lloc on vam aprendre a disparar contra llaunes a la paret de pedra. Tot a canvi de no res. O això pensava.
En aquell temps experimentava el món com una economia del do, «béns i serveis», no adquirits sinó rebuts com a dons de la terra. És clar que era feliçment inconscient de com es devien esforçar els meus pares per a arribar a final de mes en una economia salarial que rugia lluny daquest camp.
En la nostra família, els regals gairebé sempre eren fets a casa. Jo pensava que aquesta era la definició de regal: una cosa que fas per a algú altre. Fèiem tots els nostres regals de Nadal: guardioles amb ampolles velles de lleixiu, estalvis de taula amb agulles destendre trencades, i putxinel·lis amb mitjons que ja no servien. La meva mare diu que era així perquè no teníem diners per a regals comprats a la botiga. A mi no em semblava cap misèria; era una cosa especial.
Al meu pare li encanten les maduixes de bosc, o sigui que per al Dia del Pare1 la mare gairebé sempre li feia pastís de maduixes. Coïa al forn la base cruixent i batia la nata, però nosaltres, la mainada, érem responsables de les maduixes. Cadascú agafava un pot vell de vidre o dos i ens passàvem el dissabte abans de la celebració als camps, i mai no acabàvem domplir-los perquè cada vegada més i més maduixes anaven a parar a la nostra boca. Finalment, tornàvem a casa i les abocàvem a la taula de la cuina per a treuren les cuques. Estic segura que ens en deixàvem alguna, però el pare mai no va esmentar lextra de proteïnes.
De fet, ell pensava que el pastís de maduixes de bosc era el millor regal possible, o daixò ens tenia convençuts. Era un regal que no es podria comprar mai. Com a criatures pujades per les maduixeres, probablement no érem conscients que el regal de les maduixes provenia dels camps, no de nosaltres. El nostre regal era el temps i latenció i lafecte i els dits tacats de vermell. Maduixes del cor, i tant!
Els regals de la terra o dun altre estableixen una relació especial, una mena dobligació de donar, de rebre, i de reciprocar. El camp ens donava, nosaltres donàvem al pare, i intentàvem tornar a donar a les maduixeres. Quan passava la temporada de les maduixes, les plantes treien esvelts estolons vermells per a formar noves plantes. Com que jo estava fascinada per la manera com es desplaçaven per terra buscant llocs bons per a arrelar-hi, desbrossava petites clapes de terra nua on queien els estolons. I, efectivament, emergien arrels minúscules de lestoló, i al final de lestació encara hi havia més plantes a punt per a florir sota la propera Lluna de Maduixera. Ningú no ens va ensenyar això: ens ho van mostrar les maduixeres. Com que ens havien fet un regal, es va obrir una relació continuada entre nosaltres.