I massa vegades el sistema mateix fagocita el discurs: no promou el decreixement, sinó un canvi de consum. Si no tenim petroli, inventem el cotxe elèctric, però amb la idea de seguir consumint i necessitant. És el capitalisme camaleònic, capaç de convertir-se en capitalisme verd, per posar una etiqueta diferent i que tothom continuï consumint.
I és que, objectivament parlant, mai havíem tingut tantes possibilitats i tants coneixements com ara.... tants coneixements científics, tantes descobertes...; ara podríem tenir-ho tot, i repartir-ho bé, però el sistema no ho permet. Tenim els coneixements i la intel·ligència però no sabem parar la màquina, perquè és una màquina que beneficia molt poca gent però que la beneficia molt i té les palanques suficients perquè continuï jugant al seu favor, i quan no és així, continuen intentant-ho per mitjà de la força.
Els tres mites del capitalisme
La força que tenen és la dintentar perpetuar els tres mites del capitalisme que no pararé de repetir i que cal que ens posem al cap i intentem canviar-los. Aquests tres mites són: que el mercat és lliure, que la borsa és el reflex de la situació econòmica i que el creixement és il·limitat. Tres mites que ja comencen a caure per les mateixes evidències del dia a dia, la precarització i lesgotament del planeta, que ha posat en primer pla lemergència climàtica. Però encara avui continuen funcionant.
Dentrada, el mercat no és lliure: qui fixa els preus són les grans empreses, i ho fan sense ànim negociador. Petits productors i països pobres pateixen les conseqüències duna llei de loferta i la demanda completament desequilibrada. Aquí és quan lEstat hauria de corregir les desigualtats, però si aquest mateix Estat va unit als interessos del poder financer, poc marge dactuació té o poc farà. Les grans empreses tenen monopolis i oligopolis i concentracions de poder prou àmplies per forçar la roda del mercat i per tant extorsionen per fixar el preu: si tu ets un petit productor i el que et compra el producte que després comercialitzarà tofereix un determinat preu a canvi daquest producte o res, acabes acceptant. Per això és tan important que les grans corporacions, que obtenen beneficis a partir del «plus» que posen en la comercialització i distribució del producte, perdin pes, i que tornem precisament al comerç de proximitat. Jo tinc un producte i tel venc a tu a un preu que poso jo, sense intermediaris. Tot i que es fa difícil eliminar els intermediaris i potser el que caldria és que aquests fossin una mica més justos.
El segon mite, la borsa, com ja sabem, és un ball de xifres virtualitzat dun conjunt dempreses que compren i venen accions de manera especulativa sense que això reflecteixi la riquesa productiva dun país. Les accions són participacions virtuals que pugen o baixen de preu depenent duna suposada informació, de notícies favorables o desfavorables. Creen diner virtual i això mai pot ser el reflex duna realitat econòmica.
I, finalment, el creixement il·limitat. Es considera que per tal que un país funcioni cal que cada any el PIB (Producte Interior Brut) creixi respecte a lany passat. Per què? Perquè és la inèrcia dun sistema capitalista que posa en el guany i en la suma tota la seva esperança. Algú sha parat a pensar què significa això? I ho dic de manera molt pragmàtica. Realment, necessitem créixer quan en realitat es diu que al món hi ha sobreproducció dalguns aliments i en canvi hi ha persones que moren de fam? Algú sha parat a pensar que més que créixer cal redistribuir? El nord llença una gran quantitat de menjar i el sud es mor de gana, amb més de 25.000 morts diaris. En quin planeta vivim?
I tot això és fruit i culpa del sistema capitalista. Un sistema que per definició és injust (i assassí) perquè es basa en el màxim benefici duns pocs a costa dels altres. Sortosament, les experiències per reconduir-lo es donen, però com sempre a petita escala: cooperatives de consum de proximitat autogestionades, mercats dintercanvi, monedes locals, cooperatives de finances ètiques, persones i col·lectius que recuperen el menjar que es llença i el reaprofiten, persones que decideixen viure amb menys i per tant no consumir tant... Però qui hauria de canviar la tendència són totes les empreses de lÍbex-35. Fins que això no passi, les xifres escandaloses i injustes no canviaran.
Si vaig estudiar econòmiques crec que va ser precisament per ganes de canviar el món i aquestes premisses. Jo no vaig estudiar econòmiques per fer més rics als que ja ho són, sinó precisament per veure què es pot fer per treure de pobres els més pobres davant un sistema tan tan injust com en el que vivim. I, curiosament, la primera consciència anticapitalista em va néixer en el moment de ser empresari, quan vaig heretar lempresa del meu pare, que ja començava a estar descapitalitzada i la meva gran preocupació era com pagar els sous de les persones que hi treballaven i sobretot com fer un tancament harmònic, esgraonat i sense traumes que no fes patir a ningú. Els treballadors i treballadores havien de rebre un salari just pel que feien i si no hi havia diners i lempresa tenia massa deutes, millor plegar. Ara veig que devia ser un empresari atípic de consciència anticapitalista sense potser saber-ho.
I repeteixo, lobjectiu és abolir el capitalisme. Però això no ho farem des de dalt, ni amb un canvi de règim polític, ho farem en la mesura de no ser-ne còmplices, des de baix, dia a dia, fent caure el poder de les grans empreses i les grans estructures. I faran falta moltes XES (Xarxa dEconomia Solidària) i moltes altres organitzacions com aquesta. Temps i consciència. Sense ser maximalistes perquè vivim en el món que vivim, però només que un petit percentatge de les nostres accions diàries ja anessin en una altra direcció, de ben segur que la suma faria el fet.
Diners
Sobre capital, frau fiscal i lespeculació desmesurada
El món funciona amb diners. És la moneda de canvi. I la banca sempre guanya. Podem crear monedes locals alternatives no especulatives i mercats dintercanvi, però encara són excepcionals. Tot, o quasi tot, funciona amb diners.
Com a catalitzador i instrument de canvi, diria dentrada que el diner no em sembla perniciós. Evidentment hi poden haver solucions millors, però, tanmateix, que puguem tenir uns euros per comprar aliments, per exemple, no em sembla pas malament. Que el diner serveixi com a catalitzador doperacions econòmiques: tu treballes i et paguen un sou cada mes, i així pots tenir uns diners com a moneda per comprar coses bàsiques. Fins aquí bé. El que sempre critico és la generació de diner per part del diner, que el diner serveixi per fer nou diner. Dit daltra manera, no em molesta tant el diner com el tipus dinterès que samaga darrere lespeculació.
Sempre he pensat que no hauríem dacceptar mai el tipus dinterès per damunt de la inflació. Jo puc tenir un estalvi de 100 euros, el banc em paga un 2% dinterès i al final dany els meus 100 euros shan convertit en 102 euros. Fins aquí res a objectar, perquè probablement la inflació haurà estat dun 2% i tenir 102 euros ara és com tenir els 100 anteriors de fa un any. El que jo no accepto és que el banc o la borsa dels meus 100 euros men remuneri 6. Si la inflació ha estat de 2 vol dir que els meus preus han passat de 100 a 102 i a sant de què jo he de tenir 106 euros? Don he tret aquests 4 de més? Mels ha regalat la societat directament? Mels ha regalat traient-los dalgú altre. Per tant jo crec que aquí sí que hi ha un tema molt clar, que és el tipus dinterès, i quan és massa elevat té un nom: sen diu usura. I a ledat mitjana la usura estava prohibida. Encara a hores dara el món àrab no admet la usura. I fins i tot a dia davui hi ha hagut sentències que utilitzant la figura jurídica de la usura condemnen algunes operacions bancàries. Jo soc molt crític amb la usura. I després hi ha les operacions despeculació, èticament condemnables: comprar a un preu per revendre-ho més car. Però massa gent encara creu que els diners han de «rendir» i poques vegades la gent es planteja aquest tema. Tothom vol fer trampes si el del costat en fa.
Potser no es pot anar pel món sense diners, però es pot minoritzar la quantitat de diners de la vida diària. Hem normalitzat el sistema financer, amb la banca i la borsa. Per mi la borsa, com ja he dit i repetit tantes vegades, és, en un 99% de les operacions, delictiva. Jo només entenc la borsa en un sentit: lacció col·lectiva. Si tu i jo volem muntar un negoci i no tenim prou capital, podem anar a borsa i fer una emissió de participacions, teva, meva i de 98 persones més, per aconseguir el capital. I fins i tot podem fer una emissió de títols participatius sense anar a borsa. Qualsevol cosa que surti daquí, comença a ser delicte. El delicte arriba quan sespecula amb els diners. I es genera diner del diner.
El control de lespeculació
Lany 1992 una persona va demostrar tota sola com nera de fàcil especular amb els diners i per tant fer operacions quasi virtuals amb els diners. Va ser una persona que es va dedicar a comprar a borsa tota la moneda possible dun país (la lliura esterlina) quan havia perdut valor, cosa que a més va fer que encara baixés més de valor i que tothom que en tenia també se la volgués vendre. Quan els bancs dAnglaterra decideixen apujar el tipus dinterès per poder-se recuperar, aquest senyor ven tot el que tenia, però és clar, si ho havia comprat un 15% més barat ara ho venia un 15% més car. Resultat: el senyor va guanyar 1.000 milions de dòlars. I ningú lhi va impedir. Ara aquest senyor, que es diu George Soros, té una fundació i els seus diners financen algunes activitats fins i tot daltres fundacions o organitzacions ben dignes. Estem en allò de sempre: un senyor, els diners del qual tenen un origen purament especulatiu, està finançant activitats amb bona fe. Però que reprodueixen el sistema! I això ens fa entrar en un altre terreny: persones riques que tenen obres caritatives. Dels diners que han guanyat il·legítimament resulta que en fan una acció positiva i diuen que fan acció social, però amb uns diners que són bruts dorigen. Això més dissimuladament ho fa la Caixa: cobren interessos abusius, es beneficien de peatges i participacions a Repsol i després fan obres caritatives. Ens hem tornat bojos. Daixò sen diu especular i no té cap mena de control.
El que cal, doncs, és fixar-nos en qui controla els diners, quin ús sen fa, qui especula i com es deixa que aquesta especulació es faci sense cap mena de control. Un dels grans poders fàctics és el poder financer, en el qual les grans fortunes, les grans empreses, els grans partits i corporacions estan implicats i per això no canvien. I aquí entrem en un terreny pantanós: controlar els bancs i controlar els paradisos fiscals.
Els bancs ja fa massa temps que hem deixat que campin al seu aire. Sempre he dit que els banquers tenen dret a cobrar una plusvàlua per la feina que fan, però una cosa és això i laltra els interessos desmesurats que es demanen per a qualsevol préstec. Lúnic interès justificable seria el de la inflació. Però això no és així. Sha permès que es cobrin interessos per sobre de percentatge injustificables per tal que els seus directius, que tenen noms com Botín, es fessin dor. Sortosament, moltes sentències contra la banca han demostrat que, a banda que shan venut productes hipotecaris sense la informació necessària (la lletra petita), també shan cobrat interessos desmesurats, la qual cosa ha creat i recreat un cicle dendeutament de la població que potser necessitava aquells diners per a alguns béns de necessitat bàsica, i que li acaben costant el doble del que haurien de costar. I no sortim de la roda. I quan els bancs fan fallida, en comptes de nacionalitzar la banca, com shauria dhaver fet amb Bankia, som els mateixos ciutadans i ciutadanes qui per mitjà dels pressupostos, que són diner públic dels nostres impostos directes i indirectes, els rescatem. Això no té nom. Com tampoc tots aquells diners que van a parar a paradisos fiscals: mentre no es condemni levasió dimpostos de les grans fortunes, que arriba a més de 16 bilions de dòlars a escala mundial, no arreglarem res.
I em dol veure que el que es va inventar com un mitjà dintercanvi hagi acabat sent un mitjà per a lespeculació. No ens en sortirem fins que no nacionalitzem la banca, fins que no es combati i serradiqui del tot el frau fiscal i fins que no tornem a un cicle productiu i dintercanvi més proper i més sostenible. Sostenible per a la vida, per a una vida en què no hauríem dinventar més necessitats, sinó reduir-les, per tal que els diners fossin menys necessaris, més prescindibles.