En estructures més petites tot es pot fer millor. I és que, com tothom sap, el poder, en gran mesura, corromp, i el poder absolut, corromp absolutament. Les grans estructures han dexistir, segurament, però caldria que aprenguessin a treballar de manera més descentralitzada, fent que el poder decisori quedés més repartit. No ens creiem que el poder sigui democràtic. «Democràcia real ja» va ser un eslògan força vinculat al moviment del 15-M, sorgit lany 2011. Hi havia diferents elements de la vida diària que a la gent no li agradaven, massa precarietat arreu que no concordava amb el discurs dominant duna suposada recuperació. Potser per alguns sí que era època de bonança, però per a la majoria de la població no. I és que quan no hi ha una dictadura oberta... contra qui lluitem? Quin és el rostre duna democràcia més aparent que real? Quina cara té?
Quan el mercat i les grans corporacions decideixen
La veritat és que quan veus i saps que la majoria de les decisions que marquen la nostra vida estan preses per organismes sobre els quals no tenim control, la cosa empitjora. El mercat, gens democràtic, és qui acostuma a decidir quins preus tenim i com hem de viure. Els polítics fan cas dels grans lobbies i els grans lobbies tenen sovint un rostre ocult: són fòrums com el que es fa a Davos, que reuneix anualment empresaris, mandataris (només dalguns països), intel·lectuals (també seleccionats) o periodistes que en teoria discuteixen de cap on va el món i tracen algunes directrius. El gran problema és que les trobades estan finançades per grans multinacionals. I evidentment les seves decisions no deixen dafavorir a qui han dafavorir. I en qualsevol cas, no deixa de ser un club selecte de persones riques que parlen sobre lesdevenir del món... i els seus interessos. Molt pitjor és el Club Bilderberg, encara més selecte, que també es reuneix anualment, i també de manera més o menys secreta remena les cireres. Per no parlar ja del grup de països G-20, que en realitat sempre dic que shauria de dir G-194: com pot ser que en el principal espai de deliberació política i econòmica només hi hagi representació de 20 països? Això sí, els més rics. Per no parlar de com es prenen algunes decisions als grans organismes internacionals. Està clar que les grans estructures només estan destinades a defensar els grans interessos. I els més febles sempre perden, encara que en diguin sistemes democràtics, teòricament.
Per altra banda, sens diu que lavenç tecnològic ha arribat per solucionar una part de les mancances democràtiques: que si tenim nous aparells per votar digitalment, que si tenim noves eines per emetre missatges i discursos..., però ens hem preguntat qui hi ha darrere aquestes grans estructures? Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft, lanomenat GAFAM, que controla totes les nostres dades i tot el que diem. Que pot arribar a controlar tot el que busquem a les xarxes, els nostres interessos, les nostres preferències..., grans corporacions controlades des de multinacionals que tenen totes les nostres dades i per tant tot el control sobre nosaltres. I no tenim gaire alternativa. Així es relaciona el món, i les eines que puguin ser més lliures encara són poques i tenen poca implantació. Tothom està dins el gran germà anomenat GAFAM i ja no sabem què saben de nosaltres i, per tant, com aquestes corporacions unides als poders fàctics ens poden controlar. Jo diria que avui en dia bona part del poder gens democràtic i manipulador està en mans del GAFAM... i dels principals poders financers!
I això sense dictadures manifestes, que sí que continuen existint a molts països. LEstat espanyol, sortosament, ja no viu sota els dictats del general Franco, però la nostra dictadura ha estat la monarquia. La monarquia sha convertit en el gran distorsionador de la vida política ciutadana. De fet, una monarquia és antitètica duna democràcia. Una monarquia és un fenomen històric pervers. I en el cas espanyol la democràcia ha quedat distorsionada per molts elements daquesta monarquia, protagonista de diversos cops destat encoberts: des de la destitució dAdolfo Suárez, que va obrir el camí cap al 23-F de 1981, fins a la cessió del territori del Sàhara a Hassan II, passant per un reguitzell de delictes que estan tipificats, però no jutjats.
La mala salut democràtica de lEstat espanyol
LEstat espanyol, crec, i si em miro el moment actual, no viu una bona salut democràtica. Hi ha repressions en nom dun suposat Estat que actua sota la llei, una llei que no és justa. En aquests darrers anys del procés català hem vist amb virulència com el poder judicial sha desfermat i ha actuat de manera antidemocràtica i violenta sobre un poble aplicant sancions que semblen fruit dun altre temps, quan haurien de ser en sentit invers. Si lacció desobedient però pacífica dun poble, com és lacció «democràtica» de votar, té aquesta resposta virulenta, sevidencien uns interessos que van més enllà. Com pot ser que algú que és ministre de lInterior loctubre de 2017, amb la repressió que hi va haver Catalunya, no estigui a la presó per la seva actuació? O com a mínim que no hagi dimitit? Amb la repressió de l1 doctubre i laplicació del 155 hem recorregut enrere el túnel del temps. Hem viscut el miratge potser equivocat de creure que la democràcia estava instaurada, cosa que ens hem adonat que no era certa. I la repressió està més instal·lada en el dia a dia del que creiem. En el meu temps els estudiants que ens reuníem per aconseguir drets i millores érem expedientats; ara una persona que fa un acte de protesta expressant el seu pensament, cantant una cançó..., pot acabar detingut... Som, doncs, en aquell moment del passat, encara.
I és que tenim un poder judicial molt poc democràtic... La pregunta seria: ens hem datenir a la llei? Legitimitat i legalitat a vegades no tenen res a veure. Caldrien lleis legítimes. Durant lentrega del premi Comín lany 2019, un dels guanyadors, el professor de Dret Constitucional Javier Pérez Royo, va dir coses clarividents, com per exemple que el problema de la vulneració de la democràcia a lEstat espanyol partia dun moment determinat: quan un poble com el català reforma el seu estatut, té una aprovació més que majoritària al Parlament de Catalunya, aquesta reforma és aprovada pel Parlament espanyol... i surten després uns personatges del Tribunal Constitucional (la majoria amb els càrrecs ja caducats), que ja podem pensar a quina ideologia pertanyen, que es dediquen a esmenar no sé quants articles duna reforma que havia estat aprovada pel poble. Això és una burla de la democràcia, i marca el tret de sortida, a partir del 2010, amb laugment de les protestes dels Onzes de setembre a Catalunya. Aquells que a través del dret es burlen de la democràcia no tenen nom. Cal fer desaparèixer la judicialització de la vida democràtica.
I és que no hi ha democràcia sense independència dels poders fàctics. Imposen per continuar mantenint el seu regne i de manera coordinada: hi ha un cert poder judicial, que està unit a un cert poder econòmic, que està unit a un cert poder polític, que està unit a un cert poder mediàtic... i que a més disposa dun altre cordó, el policial i el militar, que serveix per protegir-los. Són un fil continu que simposa sobre un altre fil per la part baixa, el poble, que intenta constantment trobar les escletxes per sobreviure.
Com a persona esperançada, voldria creure que tot pot canviar i avançar. Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. Matreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi, juntament potser amb altres llocs com el Kurdistan, de ser capaços de fer accions no-violentes per canviar lentorn o si més no sacsejar-lo. Però en general la salut democràtica del món ha de millorar i molt, perquè és fruit dunes relacions socials anòmales, de rics sobre pobres, de blancs sobre negres, dels homes davant les dones, dels patrons enfront dels treballadors..., un món injust que per mi té una paraula clau: es diu capitalisme, el sistema que porta a la desigualtat més absoluta, un sistema criminal i assassí. I és que allà on la democràcia és quasi inexistent és en el món econòmic.
Com a persona esperançada, voldria creure que tot pot canviar i avançar. Un territori com Catalunya, que amb actituds populars i no-violentes proposa un referèndum, és una esperança. Matreviria a dir que podem arribar a ser referents dins el mapamundi, juntament potser amb altres llocs com el Kurdistan, de ser capaços de fer accions no-violentes per canviar lentorn o si més no sacsejar-lo. Però en general la salut democràtica del món ha de millorar i molt, perquè és fruit dunes relacions socials anòmales, de rics sobre pobres, de blancs sobre negres, dels homes davant les dones, dels patrons enfront dels treballadors..., un món injust que per mi té una paraula clau: es diu capitalisme, el sistema que porta a la desigualtat més absoluta, un sistema criminal i assassí. I és que allà on la democràcia és quasi inexistent és en el món econòmic.
Capitalisme
Un sistema injust i assassí que hem derradicar
Començaré pel que no em cansaré de dir mai, però que no veuré: cal abolir el capitalisme, perquè crec que és un sistema pervers que mata vides. I tot el planeta. El capitalisme per mi, i manllevaré unes paraules del company economista José Luis Sampedro, sha convertit en un sistema salvatge que evidencia la decadència moral i social dOccident. La propietat privada i el suposat lliure mercat només han fet que convertir el món en un sistema global de guanys i pèrdues cada cop més accentuat... i menys lliure.
Un sistema que va néixer i créixer i que, sí, no ho hem doblidar, va tenir un moment més dolç, que jo no definiria com a bo, però que com a mínim no era tan desfermat, que es pot situar entre els anys quaranta i setanta del segle passat, amb la instauració de lestat del benestar, que no resolia però almenys apaivagava algunes desigualtats i afrontava alguns dels excessos que shavien fet als països de lanomenat Tercer Món. Es va convertir en un capitalisme de rostre (una mica més) humà, com alguns van voler definir. Però això es va començar a trencar a finals dels anys setanta i inicis dels vuitanta quan es va implantar el capitalisme neoliberal seguint les teories del que es va anomenar lescola de Chicago liderada per Milton Freedman. I que va tenir alumnes avantatjats com Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher al Regne Unit. Amb la caiguda del bloc soviètic, el desbocament ja va ser tan total i exagerat que va començar a generar beneficis cada vegada més grans per a uns pocs i misèria cada cop més accentuada per a tots els altres. La desigualtat i la destrucció del planeta van quedar definitivament instaurades.
Per això no ens ha destranyar que a partir del 2000 comencés a funcionar allò que en vam dir el Fòrum Social Mundial, amb aquell eslògan clar i concís: «un altre món és possible». Quan lany 1999 vaig poder anar a Seattle, a la gran conferència mundial contra lOrganització Mundial del Comerç, que alguns van definir com a naixement del moviment antiglobalització, vaig poder començar a viure algunes de les escletxes i propostes dalternatives a aquest sistema. Sorgien les primeres veus de protesta, que tindrien ramificacions més tard, com la del moviment dels Indignats i del 15-M. Unes bases que posaven una mica de llum contra el sistema a partir de la creació progressiva de sistemes alternatius, sistemes que en el vessant econòmic conformarien el món de leconomia social i solidària, que anteposa la persona al capital, i també lanomenada economia per la vida, amb valors com ara la democràcia, larrelament al territori, la sostenibilitat o lhoritzontalitat. I és que per anar destronant aquest capitalisme cal anar creant quelcom alternatiu. Només dir que «no» no ens serveix, sinó que cal anar bastint un sistema deconomia que permeti la participació de la gent, que situï les persones al centre, que no només estigui pels beneficis desmesurats, que protegeixi el planeta, que faci del treball una activitat digna, que no permeti el lucre financer, que generi relacions dignes, que permeti el treball per a tothom, que lluiti per lequitat i els drets de les dones, que faci economia de proximitat...
Les accions del nostre consum poden canviar el món
No cal canviar la muntanya de cop. Tampoc podem. Cal anar canviant lactitud dia a dia. Jo sempre he dit que la nostra actitud com a consumidors pot produir canvis, com diu Brenda Chávez al llibre Tu consumo puede cambiar el mundo: si els poderosos mantenen el seu poder en aquest món capitalista és perquè nosaltres cada dia comprem on comprem, obrim comptes corrents on els obrim, gastem energia de les grans corporacions...; és a dir, amb cada acte de consum, com diu el llibre, emetem un vot de confiança i donem suport a una forma de producció, de manera que activem una cadena dabastament amb la qual beneficiem empreses que potser estan contribuint a labús social. El consum responsable ha de ser un consum conscient, i amb cada nova actitud que no afavoreixi empreses criminals anirem afeblint el sistema depredador. Evidentment, els poderosos ens intentaran manipular i convèncer de comprar aquí o allà. Però no hi veig altra solució. I aquí ens hem de convèncer que el canvi és positiu i no fer tant cas del que ens dicten els mitjans de comunicació fàctics per explicar a la gent el que passa.
Massa sovint la gent actua en contra dells mateixos sense adonar-sen. Si resulta que la gent opina que no tindrà una pensió el dia de demà i el convencen que es faci un pla de pensions per compensar-ho, automàticament entra en el món especulatiu, entra a forçar una empresa que al final tindrà un fons de capital que comprarà lempresa a la qual treballa i lacabarà acomiadant a ell mateix. Cal que la gent sadoni del poder que té i del que implica la seva participació en el sistema. Cal generar vies alternatives, intentant desvincular-nos dallò que no ens fa bé. Aquesta economia és molt poderosa en la mesura que li donem suport, però safeblirà si no en formem part.
Cal també trencar la inèrcia de les necessitats inventades. I això ens porta forçosament als valors i a leducació. A casa nostra, per exemple, per Nadal arriba una febre consumista i de tots els obsequis nhi ha molts que no els usem. No podem anar al 100% en aquesta direcció. Permetres coses però amb mesura. La temptació és gran i els poders que tintenten convèncer són grans. Actualment la publicitat és el gran impacte. Per caminar en direcció contrària cal tenir una sòlida base educativa. Cal donar una educació a la gent. I no sempre es dona perquè no interessa al sistema. El sistema ens ha fet veure i creure que és més fàcil competir que cooperar o compartir. El fet que el planeta sigui limitat està convencent a la gent. Però aquí hem de veure que la reacció ve més per una qüestió egoista, de supervivència pròpia, que no pas pel mal objectiu que es fa. O és que reaccionem igual davant una mort a la Mediterrània o davant algú que es mor de fam? Com si alguns aspectes els tinguéssim assumits, però en canvi com que en el futur del planeta ens hi va laire, laigua o el petroli que consumim, o la pròpia vida, molta gent shi sent més identificada.
I massa vegades el sistema mateix fagocita el discurs: no promou el decreixement, sinó un canvi de consum. Si no tenim petroli, inventem el cotxe elèctric, però amb la idea de seguir consumint i necessitant. És el capitalisme camaleònic, capaç de convertir-se en capitalisme verd, per posar una etiqueta diferent i que tothom continuï consumint.