Halfbreed
1a edició catalana: octubre de 2020
© 1973, 2019, Maria Campbell
© 2020, Marta Marín-Dòmine, per la traducció
© 2020, Club Editor 1959, S.L.U., per aquesta edició
Carrer Coves den Cimany, 2 08032 Barcelona
info@clubeditor.cat
www.clubeditor.cat
Dibuix de la guarda: Alejandro Dardik
Disseny de col·lecció: Ángel Uzkiano
Correcció: Maria Bohigas, Gemma Medina
Producció de lebook: booqlab
Agraïm al Conseil des Arts du Canada el suport a la traducció daquesta obra.
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació daquesta obra només es pot realitzar amb el permís dels seus titulars, a part de les excepcions previstes per la llei. Adreceu-vos a cedro si necessiteu fotocopiar-ne o escanejar-ne fragments.
Maria Campbell
Mestissa
Traduït de langlès
per Marta Marín-Dòmine
CLUB EDITOR
BARCELONA
Aquest llibre està dedicat als fills de la meva Cheechum. Gràcies, Stan Daniels, per haver-me fet enrabiar tant que mhan vingut ganes descriurel; a tu, Peggy Robbins, per la comprensió i els ànims, però sobretot per creure que en seria capaç; a tota la família, per la vostra paciència; a vosaltres, Elaine, Kay, Sheila, Sarah i Jean, per comprendre-ho i escoltar-me, per haver-lo passat a màquina i haver-vos fet càrrec dels nens; i un agraïment molt especial a la meva amiga Dianne Woodman.
Introducció
La casa on vaig créixer és un munt de runa cobert de bardissa. El pi de davant la finestra a sol ixent sha assecat i es parteix; només són com abans els pollancres i el fangar a la banda de darrere. Encara hi és la família de castors enfeinats i xerraires daquell matí de fa disset anys, quan vaig dir adéu al pare i men vaig anar de casa.
El cementiri al peu del turó sha convertit en una selva de rosers de bardissa, lliris tigrats i cards. Les creus cauen i els gòfers van amunt i avall de les tombes mig ensorrades. La vella església catòlica necessita com sempre una mà de pintura, però la congregació és pobra i haurà desperar-se un any més.
A laltre cantó de la carretera, la ferreria i la lleteria on fabricaven formatge van ser enderrocades fa temps, lúnic rastre que en queda són un vell aparell negre de vapor i unes ferradures abandonades. La botiga encara saguanta, vella i solitària, una mica com el país que lenvolta i la gent a qui serveix, gairebé inexistent. Els propietaris francesos vinguts del Quebec van morir fa molts anys i les seves famílies ja no hi són. És com si no hi haguessin sigut mai.
La casa de làvia Campbell ja no existeix. Les famílies mestisses que ocupaven els terrenys on havia de passar la carretera shan traslladat als pobles veïns, on tenen més a mà els subsidis i la beguda, o bé shan refugiat al bosc fugint de la realitat. Els vells, que tanta importància tenien en la meva infantesa, són tots morts.
En tornar a casa al cap dels anys, em pensava que hi trobaria la felicitat i la bellesa que hi havia conegut de petita. Però mentre caminava per la carretera plena de còrrecs i passejava la vista entre parets esquerdades i mendinsava en el passat, vaig comprendre que aquí no les hi trobaria. Igual que jo, la terra havia canviat, la meva gent ja no hi era i si volia trobar la pau, lhauria de buscar dins meu. Va ser aleshores que vaig decidir escriure sobre la meva vida. No tinc tants anys; potser un dia, quan jo també sigui vella, em decidiré a escriure més. He escrit aquest llibre per a tots vosaltres, perquè sapigueu què és ser mestissa en el nostre país. He volgut explicar-vos les alegries i les penes, la pobresa aclaparadora, les frustracions i els somnis.
1
En els anys 1860, Saskatchewan formava part del que sanomenava els Territoris del Nord-oest, una terra sense poblats ni filferrades ni granges. Els mestissos hi havien arribat procedents dOntàrio i Manitoba, fugint de lodi i els prejudicis que solen acompanyar locupació duna terra.
La por de veure vulnerats els seus drets quan el govern canadenc va comprar les seves terres a la Hudsons Bay Company, junt amb els prejudicis dels colons blancs protestants, van promoure la Rebel·lió de Red River el 1869. Louis Riel va establir un govern provisional a Fort Garry, Manitoba, però el 1870, en arribar les tropes de lest, va fugir als Estats Units. Morts els caps i perdudes les terres, els mestissos van haver de refugiar-se al sud de Prince Albert, Saskatchewan, i van fundar-hi els assentaments de Duck Lake, Batoche, St. Louis i St. Laurent. A Saskatchewan no hi havia aleshores ni govern ni jurisdicció, de manera que van crear-ne de propis basats en la seva forma de vida lordre i la disciplina de les grans caceres de búfals. Van elegir Gabriel Dumont com a president, i amb ell vuit consellers. Van dictar lleis perquè la gent pogués viure en pau, i sancions per fer-les respectar. Van deixar clar que no soposaven al govern canadenc i que el Consell sextingiria així que els territoris tinguessin un veritable govern per defensar lordre públic.
Durant uns anys van viure en pau, però entre 1870 i 1880 van arribar els colons i el ferrocarril i, com a Ontàrio i Manitoba, la seva forma de vida es va veure amenaçada. Eren gent que ocupava unes terres sense cap títol de propietat. Volien que Ottawa els garantís el dret a conservar-les abans que les usurpessin els colons blancs acabats darribar, emparats pel Homestead Act, la llei dassentaments rurals. La nostra gent considerava que els tractats sobre la propietat de la terra els discriminaven obligant-los a instal·lar-shi i a esperar tres anys abans de reclamar-la. Ells vivien en aquelles terres de molt abans que se signessin tractats i no pensaven tolerar que els consideressin nouvinguts. Van enviar peticions i mocions a Ottawa, però un cop més, com a Ontàrio i Manitoba, Ottawa sen va desentendre i va continuar ignorant la seva existència.
Finalment, el 1884 van decidir recórrer a lúnic home capaç dajudar-los. Gabriel Dumont i tres consellers seus van cavalcar fins a Montana per reunir-se amb Louis Riel, que hi vivia exiliat. Riel va tornar amb ells a Saskatchewan i allà va descobrir que no només els mestissos tenien motius de queixa, sinó els colons blancs i els indis. Cedint a la pressió constant de lest del país, el govern conservador de Macdonald havia reduït els fons federals destinats als territoris i havia deixat els indis sense laprovisionament i els subsidis que els garantia la llei. Els colons blancs, mentrestant, anaven de desastre en desastre, entre ells, tres anys de sequera que safegien al greuge de la reclamació de les terres i deterioraven les relacions amb el govern federal.
Aquest cop, les peticions i mocions enviades a Ottawa provenien de tots, colons blancs, mestissos i indis. Una vegada més, Ottawa les va ignorar. Els mestissos ja en tenien prou i estaven a punt de prendre les armes, però ni Riel ni els colons blancs no volien que esclatés una rebel·lió. Riel creia en una forma pacífica de fer entendre a Ottawa la urgència de les reclamacions. Dumont, en canvi, no tenia cap fe en el govern federal i creia que només es faria sentir una revolta armada. Dumont feia pressió perquè Riel ataqués Fort Carlton i constituís un govern provisional com havia fet a Fort Garry, Manitoba. Riel va acabar cedint i va llançar un ultimàtum a la policia muntada del Nord-oest que ocupava el fort: o es rendien o serien atacats. Mentrestant, Dumont reunia un grup armat dindis i mestissos i els enviava a Fort Carlton sense que ho sabés Riel. Crozier, el comandant del fort, acabava de demanar reforços a Regina quan va rebre lultimàtum, però en veure acostar-se la tropa de Dumont va cometre la imprudència denviar els seus homes inexperts contra uns tiradors excel·lents.
Així va ser la batalla de Duck Lake, primer pas de la Rebel·lió de Riel: victoriosa per als mestissos. La majoria de colons blancs condemnaven la violència i després de Duck Lake van retirar-se de la lluita, però els indis que havien firmat els tractats i passaven fam per culpa de lincompliment dOttawa feien costat a Dumont i Riel. Els cabdills Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa, guerrers respectats arreu dels territoris, van sumar-se als mestissos.
Després de Duck Lake, Ottawa va constituir immediatament una comissió per examinar les reclamacions dels mestissos i estendre actes que garantissin els seus drets a les terres. Però van reservar-les deliberadament a uns quants escollits, de manera que les forces mestisses en van sortir dividides. La batalla de Duck Lake i la Rebel·lió de Riel haurien pogut evitar-se si la comissió shagués format abans.
Mentrestant, les tropes de lest sota el comandament del general Middleton es dirigien a Saskatchewan. El ferrocarril de la Canadian Pacific Railway no estava enllestit i les tropes havien danar en trineu dun punt a laltre amb tot el subministrament. Al cap dun mes arribaven vuit mil soldats, cinc-cents agents de la policia muntada i uns quants voluntaris blancs darreu dels territoris, a més dun canó Gatling, per vèncer Riel, Dumont i cent cinquanta mestissos. Els manuals dhistòria expliquen que els mestissos van ser derrotats a Batoche el 1884.
Acusat dalta traïció, Louis Riel va ser penjat el novembre de 1885.
Gabriel Dumont i un grapat dhomes van fugir a Montana.
Pîhtokahanapiwiyin i Mistahimaskwa es van rendir i van ser condemnats a tres anys de presidi per traïció.
Els altres mestissos es van escapar als despoblats del nord de Saskatchewan.
Aturar la rebel·lió va costar cinc milions de dòlars al govern federal.
2
La meva gent va fugir a Spring River,* a vuitanta quilòmetres al nord-oest de Prince Albert. Les famílies mestisses amb noms com Chartrand, Isbister, Campbell, Arcand i Vandal van arribar-hi després de la Rebel·lió de Riel, en què els homes shavien implicat activament. Riel shavia esfumat i amb ell les esperances. Aquesta nova terra era una estesa de petits llacs, pujols rocosos i bosc atapeït. Els mestissos que venien aquí eren paranyers i caçadors autosuficients. A diferència dels seus germans indis, no estaven preparats per malviure a còpia desgarrapar la misèria que donava la terra. Els havia atret aquesta part de Saskatchewan perquè hi abundava la caça i encara no hi havia colons.
A finals dels anys vint, el govern va oferir la terra a qui volgués treballar-la i amb això va ressorgir lamenaça dels immigrants. Aleshores els llacs sestaven assecant, la caça i el comerç de les pells sextingien. Com que no tenien cap més lloc on anar, gairebé totes les famílies van decidir acollir-se a la llei dassentaments rurals per poder optar a la propietat de la terra. Era difícil acceptar que els temps canviaven, però si volien assegurar un futur als seus fills, havien dabandonar la vida lliure i errant.
La terra costava deu dòlars el quarter. Calia rompre deu acres en tres anys, a més daltres millores, per aconseguir el títol de propietat. Si no, la terra era confiscada per les autoritats del districte. Amb la depressió econòmica i lescassetat de pells, no hi havia diners per comprar arreus. Unes quantes famílies podrien haver fet el sacrifici de llogar braços, però ningú sarriscava a comprar eines cares per treballar una terra tan plena de rocs i aiguamolls. Alguns van intentar-ho amb cavalls i arades, fins a deixar-hi els ànims. Aquells homes intrèpids, capaços de desafiar els perills de viure al bosc amb temperatures sota zero, van donar-se per vençuts. Simplement, no eren gent feta per convertir-se en grangers.
Les autoritats van anar reclamant les terres i oferint-les als immigrants. Els mestissos, convertits en ocupants il·legals, van ser foragitats de la pròpia terra pels nous propietaris. Un per un, van anar tornant a les carreteres i a les terres de la Corona,* on van construir cabanes i graners, i des daleshores sels va anomenar la gent de la carretera.
Així va començar una vida miserable, sense cap esperança de futur. Aquesta generació de la meva gent va ser una generació derrotada. Els pares havien fracassat durant la rebel·lió perquè no havien sabut fer realitat els seus somnis, ara fracassaven els fills com a grangers i no els quedava res. La seva forma de vida pertanyia al passat i no trobaven lloc en el món perquè creien que no tenien res a oferir. Estaven avergonyits, i amb la vergonya van perdre lorgull i la força danar tirant. Sento un dolor profund quan penso en aquestes persones. Avui encara ten trobes, de gent daquesta generació: jaios i jaies esguerrats i vinclats que viuen als barris baixos, esperen la mort al bosc o cuiden els néts mentre els pares semborratxen. Alguns, al cap de cent anys, encara lluiten per la igualtat i la justícia per al seu poble. Per a ells el camí no té fi i és ple de desànim i frustració.
Si em dol tant és perquè de petita havia entrevist una gent orgullosa i feliç. Els havia sentit riure, els havia vist ballar, nhavia rebut lamor.
Un bon amic mha dit: Maria, escriu un llibre alegre. No pot ser que tot hagi estat tan terrible. Ja ho sabem, que tots en tenim la culpa. No siguis massa dura. Jo no estic ressentida. He superat el rancor. Només vull explicar com eren les coses, com són fins ara. Sé que la pobresa no és només nostra. La vostra gent també la coneix, però en aquells temps teníeu somnis, teníeu un demà. Els meus pares i jo no vam compartir mai cap mena daspiració de futur. No vaig veure mai el meu pare contestar a un home blanc, si no és que anava borratxo. No vaig veure mai el meu pare ni cap dels nostres homes caminar amb el cap alt quan passaven davant dun home blanc. Quan anaven borratxos es tornaven agressius i buscaven brega, i durant una estona els blancs els tenien por. Però fins i tot aquests moments eren rars, perquè solien beure massa i es convertien en homes patètics i malaltissos que somicaven denyor i es barallaven entre ells o tornaven a casa a esbatussar les dones, que sí que els tenien por. Però mestic avançant, de manera que torno enrere per explicar la història de la família del meu pare.
El besavi Campbell va arribar dEdimburg, Escòcia, amb el seu germà. Eren homes durs i bregats, van barallar-se durant la travessia i mai no van fer les paus. Es van establir a la mateixa zona, es van casar tots dos amb dones nadiues i van formar-hi família. El besavi es va casar amb una mestissa neboda de Gabriel Dumont. Abans del casament tots dos germans havien pretès la mateixa dona i, per més que guanyés el besavi, ell estava convençut que el seu fill era de laltre, per això no va reconèixer mai lavi Campbell com a propi ni tampoc va dirigir mai més la paraula al seu germà.
El besavi portava una botiga de la Hudsons Bay Company a pocs quilòmetres a loest de Prince Albert i tractava amb els mestissos i els indis de la zona. El 1885, quan va esclatar la Rebel·lió del Nord-oest, va fer costat a la policia muntada i als colons blancs. No era estimat pels veïns ni per la gent amb qui tractava. Els nostres vells lanomenaven Chee-Pie-hoos, que vol dir mal esperit que salta i bota. Diuen que era un home cruel i que picava el fill, la dona i les bèsties amb el mateix fuet i la mateixa ràbia.