El besavi portava una botiga de la Hudsons Bay Company a pocs quilòmetres a loest de Prince Albert i tractava amb els mestissos i els indis de la zona. El 1885, quan va esclatar la Rebel·lió del Nord-oest, va fer costat a la policia muntada i als colons blancs. No era estimat pels veïns ni per la gent amb qui tractava. Els nostres vells lanomenaven Chee-Pie-hoos, que vol dir mal esperit que salta i bota. Diuen que era un home cruel i que picava el fill, la dona i les bèsties amb el mateix fuet i la mateixa ràbia.
Una vegada lavi Campbell va fugir de casa quan tenia deu anys. El seu pare el va atrapar i el va lligar al costat del cavall, va pujar al carro i els va atiar amb el fuet a tots dos, cavall i nen, al llarg de tot el camí fins a casa.
El besavi era també un home gelós i estava convençut que la seva dona sentenia amb la meitat dels mestissos de la zona. Per això, quan va esclatar la rebel·lió, se lenduia sempre que havia dassistir a una reunió lluny de casa. Ella, pel seu cantó, transmetia tot el que sentia als rebels, i també robava municions i queviures de la botiga del marit. En descobrir-ho, lhome es va enfurismar i va decidir que la millor manera de tornar-shi era assotar la dona en públic. Li va esquinçar la roba a lesquena i la va assotar tan fort que va viure amb terror per sempre més.
Ell no va trigar gaire a morir. Hi ha qui diu que el va matar la família della, però no se sap del cert. Ella sen va anar a viure amb la família materna, que vivia en el que ara es coneix com el Parc Nacional de Prince Albert. Tot i ser indis, mai no van formar part de cap reserva perquè no hi eren quan van arribar els signants del tractat. La meva besàvia es va fer una cabana tocant al llac Maria i va criar-hi el seu únic fill. Anys més tard, quan la zona va ser integrada al Parc, el govern li va demanar que se nanés. Ella shi va negar i un cop esgotades totes les vies pacífiques van enviar-li la policia muntada. Aleshores es va tancar i barrar a la cabana, va carregar el rifle i en tenir-los a la vista va posar-se a disparar una mica més amunt dels caps, amenaçant-los dabaixar el canó si se li acostaven. La policia sen va tornar i no va molestar-la mai més.
La recordo com una dona menuda, de cabells blancs curosament trenats, lligats amb una cinta negra. Duia faldilles negres que li arribaven als turmells i bruses negres de màniga llarga i coll alt. Al voltant del coll hi portava sempre quatre o cinc passades de collarets de grans i una cadena de filferro de coure. Als canells hi duia braçalets de coure per protegir-se de lartritis. Per tapar-se els turmells prims, calçava uns mocassins alts adornats amb dissenys vistosos, fets amb pues de porc espí.
La besàvia Campbell, a qui sempre vaig anomenar Cheechum, era neboda de Gabriel Dumont, i tota la seva família havia lluitat al costat de Riel i Dumont durant la rebel·lió. Sovint mexplicava històries de la rebel·lió i dels mestissos. Deia que la nostra gent no volia lluitar perquè no era la nostra manera de fer. Lúnic que demanàvem era que ens deixessin viure en pau i com volíem nosaltres. La Cheechum mai no va acceptar la derrota de Batoche i sempre deia:
Com que van matar en Riel es pensen que també ens han matat a nosaltres, però un dia, nineta, tot això canviarà.
La Cheechum no podia sofrir larribada dels colons i per més que narribessin en el que per ella era la nostra terra, els ignorava i es negava a saludar-los, fins i tot quan sels trobava pel camí. No es va convertir al cristianisme i afirmava que, si linfern existia, ella ja hi havia estat casant-se amb un cristià, no hi podia haver res pitjor després de la mort! Desdenyava els subsidis i la jubilació. Mentre va viure sola, caçava i posava paranys, tenia un hort i era del tot autosuficient.
Lavi Campbell, fill de la Cheechum, era un home discret. Ningú no el recorda gaire. Els vells que encara viuen lhavien vist poc, a ell i a la seva dona. Làvia Campbell era una dona menuda de cabells negres arrissats i ulls blaus. Era una Vandal, i la seva família també havia estat implicada en la rebel·lió. La recordo més aviat callada i mai no la vaig sentir riure en veu alta. Després de casats, van anar a viure bosc endins i no es van fer gaire amb ningú. Lavi Campbell era un bon amic den Grey Owl, un anglès que es va establir a la nostra terra i hi vivia com un indi. Lavi estimava la terra i només en prenia el que necessitava per alimentar-se. El meu pare deia que era un home afectuós i gentil que passava força temps amb els fills. Va morir de jove deixant-ne nou, el més gran dels quals era el meu pare, donze anys. Després de la seva mort, làvia Campbell va instal·lar-se en una comunitat blanca i es va llogar amb el fill per desbrossar la terra a setanta-cinc centaus lhectàrea. Sembolicaven els peus amb pells de conill i papers i es posaven els mocassins per sobre. Sabrigaven amb abrics vells i anaven a treballar amb cavalls i trineu. El pare deia que hi havia dies tan freds que se li escapaven les llàgrimes, i ella es treia les pells dels peus per abrigar-lo.
A la primavera, quan els grangers rompien la terra desbrossada, calia recollir rocs i arrels i cremar la brossa, ja que no els pagaven els setanta-cinc centaus fins que no havien fet tota la feina.
A la tardor feien la collita. Van fer-ho fins que van tenir prou diners per comprar un tros de terra. Ella i el pare van construir-shi una cabana i van treballar la terra durant tres anys. Com que només tenien un parell de cavalls i el pare els feia servir per treballar per altri, làvia molt sovint havia de llaurar ella mateixa. Al cap de tres anys desllomar-shi no havien pogut fer les millores que exigia la llei i així van perdre la propietat. Aleshores van traslladar-se a les terres de la Corona i van unir-se a altres grups de gent de la carretera.
Quan el pare i els seus germans van ser prou grans, van dedicar-se a posar paranys i caçar per vendre les preses als grangers blancs dels poblats propers, a més del whisky que fabricaven a casa. Un cop casats, van fer-se les cabanes al voltant de la de làvia.
Làvia Campbell ocupa un lloc especial en els nostres cors. El pare se lestimava i la tractava amb tendresa. Era una gran treballadora i feia lefecte destar sempre feinejant. Quan el pare va voler fer-sen càrrec perquè deixés de treballar, ella shi va enfadar i li va dir que socupés de la seva família i la deixés en pau. Desbrossava i treia pedres de la terra dels colons, ajudava a néixer els seus fills i els cuidava quan es posaven malalts. Sempre va tenir la casa oberta a qualsevol de la comunitat que shi acostés, però en els quaranta anys que hi va viure no la va visitar cap blanc, i només tres vells suecs van assistir al seu funeral.
El pare es va casar quan tenia divuit anys. Un dia va anar a una trobada esportiva, a la reserva índia del llac Saddle, i va veure la meva mare, que llavors tenia quinze anys. La va voler i la va tenir. El pare era un home molt ben plantat, de cabells negres arrissats i ulls blau-grisos, fort, llançat i salvatge. Li encantava ballar i és el que feia quan la mare el va veure per primer cop, ballava un jig de Red River amb els seus mocassins llampants. El pare va veure la mare per primer cop quan feia pa bannock a la foguera, davant de la tenda dels pares. El feia girar enlaire, igual que sa mare. Quan ella va alçar la vista, el pare gairebé cau del carro de tan bonica que la va trobar. En preguntar per ella es veu que li van dir que era lúnica filla de Pierre Dubuque i que més valia que la deixés en pau o el mataria duna escopetada. El pare deia que la mare tenia molts pretendents, i que el més fogós era un suec duna comunitat veïna amb una granja gran i molts diners. També deia que va decidir casar-shi i aquella nit va veure que a la mare li agradava ballar, de manera que va ballar a cor què vols amb lesperança que ella shi fixés. La mare deia que quan el va veure va saber que seria seva. Així és com el recordo de petita: càlid, feliç, rialler i cantaire, però vaig veure com anava canviant a mesura que passaven els anys.
La meva mare era molt bonica, menuda, dulls blaus i cabells castanys. Era discreta i gentil, no com les altres dones de la comunitat, que eren expansives i cridaneres. Sempre estava enfeinada cuinant o cosint. Li agradaven els llibres i la música i es passava hores llegint-nos la col·lecció de llibres que li havia regalat son pare. Vaig créixer amb Shakespeare, Dickens, Sir Walter Scott i Longfellow.
Les històries que explicaven els llibres de la mare van estimular la meva imaginació. Quan feia bo ens reuníem darrere de casa els germans i germanes amb els cosins i muntàvem obres de teatre. La casa era el nostre Imperi romà, els dos pins eren les portes de Roma. Jo era Juli Cèsar i membolicava amb un llençol i em posava una branca de salze al cap. El meu germà Jamie era Marc Antoni i se sentien crits dAve Cesar per tot el poblat. Altres vegades construíem una balsa amb uns quants troncs i hi posàvem un dosser que en realitat era un cobrellit de patchwork amb fulards virolats de la mare als quatre cantons. També hi posàvem una vella pell dós per fer de catifa i que hi pogués embarcar Cleòpatra la nostra cosina de pell blanca i pèl roig.
Com mhauria agradat ser Cleòpatra! Però el meu germà Jamie deia: Maria, tens la pell fosca i cabells de negre. Per tant, en comptes de Cleòpatra havia de fer de Cèsar. Els esclaus de Cleòpatra pujaven tots a bord i empenyíem el rai cap a laiguamoll i jo els esperava a laltra riba per donar la benvinguda a Cleòpatra des de Roma. Moltes vegades la pobra Cleo i els seus esclaus feien una mala fi perquè els troncs es deslligaven i tots acabaven a laigua. Llavors els senadors les nostres mares els pescaven i havíem de jugar a una altra cosa. Molts veïns blancs preguntaven què fèiem i es posaven a riure. Suposo que era graciós, Cèsar, Roma i Cleòpatra entre mestissos a les terres del nord de Saskatchewan.
La mare reia molt en aquella època, però el que més recordo és lolor de net i dherbes de quan mabraçava i magombolava a la nit. Tenia una veu dolça que adormia els nadons.
Els pares de la mare eren molt diferents de la família del pare. Làvia Dubuque era una índia del tractat, ben diferent de làvia Campbell perquè shavia criat en un convent. Lavi Dubuque era un francès alt i gros de Dubuque, Iowa. El seu avi havia estat tractant de pells i la corona espanyola li havia concedit els drets dexplotació duna terra a Iowa. Allà la família es va dedicar a lextracció de minerals i a la indústria de la fusta i va fundar la ciutat de Dubuque. Quan lavi va arribar al Canadà, va arreglar el casament amb làvia a través de les monges. La mare era filla única i als cinc anys lhavien enviada a educar-se en un convent.
Lavi volia que la seva filla es casés amb un cavaller i visqués com una dama. Es va disgustar molt quan ella sen va anar amb el pare. Per acabar-ho dadobar, vaig néixer al principi de la primavera al territori dels paranyers. Amb tot, lavi va beneir el matrimoni al cap de sis mesos.
* En alguns casos, els noms de persones i de llocs han estat modificats. (Nota de lAutora)
* Les Road Allowance són les terres de la Corona situades a banda i banda de les carreteres i dels límits entre possessions. (Nota de lAutora)
3
Vaig néixer en plena tempesta de neu primaveral, labril de 1940. Làvia Campbell, que havia vingut a assistir la mare, va demanar al pare que sortís de la tenda i ell va estar tallant llenya fins a tenir els braços baldats. Finalment vaig arribar jo, una nena, mal pesés al pare. Però no se li va esbravar el desig de criar el millor paranyer i caçador de Saskatchewan. Des que tinc memòria recordo el pare ensenyant-me a posar paranys, a disparar amb rifle i a lluitar com un xicot. La mare sescarrassava per fer de mi una senyoreta i mensenyava a cuinar, a cosir i a fer mitja, i la Cheechum, la meva millor amiga i confident, procurava ensenyar-me tot el que sabia de la vida.
Abans de continuar, voldria explicar-vos com era casa nostra: feta de troncs i amb dues sales, massa gran per ser considerada una cabana qualsevol. En una de les sales hi dormia tota la família, fills i pares, en tres grans llits fets de posts lligades amb tires de cuir sense curtir. Els matalassos eren sacs de lona que omplíem de fenc dos cops lany. Damunt del llit dels pares hi penjava una hamaca on hi havia sempre un nadó. A lhivern, per escalfar-nos, fèiem servir una estufa de llenya que tancava perfectament. La roba la teníem penjada de clavilles o plegada a les lleixes. A terra, catifes trenades i una estora de dormir en un racó, per a la Cheechum quan sestava amb nosaltres, perquè es negava a dormir en un llit i a menjar a taula.
A mi mencantava aquell racó i mempescava excuses per dormir amb ella. Hi feia una olor molt especial que em reconfortava quan estava dolguda o tenia por. A més, era el lloc ideal per trobar els tresors de la Cheechum: petaquetes, capses, farcells de tela amb retalls de roba de tots colors, grans per fer collarets, joies de cuir, arrels i herbes, dolços i altres coses que haurien robat el cor a qualsevol nena petita.
La cuina i la sala destar formaven una de les peces més boniques que he vist mai. La nostra cuina tenia una estufa de llenya enorme i negra per cuinar i escalfar la casa. A la paret, cassoles i paelles, a més darrels i herbes per cuinar i guarir. Teníem una taula gran, dues cadires i dos bancs de taulons amples que fregàvem després de cada àpat amb lleixiu fet a casa. En una de les parets hi havia lleixes per a la vaixella bona i un armari on guardàvem el que fèiem servir cada dia: plats dalumini, tasses i menjar.
A la sala hi teníem un sofà fabricat a casa i una cadira de braços feta amb fustes i tires de cuir sense curtir, un parell de balancins pintats de vermell i un bagul vell sota la finestra que mirava a llevant. El trespol era de taulons amples que shavien tornat gairebé blancs de tant fregar-los. Durant els mesos dhivern trenàvem pedaços de roba vella per fer-ne catifes, tot i que sovint trigàvem un any a ajuntar prou roba per a una catifa petita.
Al sostre es veia la biga carenera i a sota les quatre llargueres que anaven de punta a punta. Les llargueres les fèiem servir per assecar-hi pells a lhivern. Durant les nits més fredes, lolor del guisat dant fent xup-xup a lestufa es barrejava amb la fortor de les pells de visó, de mostela i desquirol penjades a assecar i amb la flaire dherbes aromàtiques i arrels a les parets. El pare sestava en un racó raspallant pells fins que brillaven i hi lliscaven els dits, mentre la mare feinejava al costat de lestufa. La Cheechum solia seure a terra, fumant la seva pipa de fang, i els petits sarraulien i es barallaven al seu voltant com cadells. Ho veig tan clarament com si fos ahir.
Els pares passaven molt de temps amb nosaltres, no només els nostres, sinó tots els del poblat. Ens van ensenyar a ballar i a tocar la guitarra i el violí. Jugaven a cartes amb nosaltres, ens duien a fer llargues passejades i ens ensenyaven a fer servir herbes, arrels i escorces. També ens van ensenyar a teixir cistelles amb branquillons de salze roig i mentre fèiem totes aquestes coses plegats ens explicaven històries de la nostra gent: qui eren, don venien i què havien fet. Moltes eren llegendes que passaven de pares a fills. Moltes eren edificants, però sobretot eren històries entretingudes sobre una gent molt divertida.