Ei... som persones em va dir amb aire protector. Tots hi farem cap.
Vaig tenir esma de preguntar qui lhavia portada a enterrar, on lhavien dut.
Ves, lAjuntament. Qui vols que sigui!
Quan vaig sortir de la presó, a casa no hi vaig trobar ni una cassola. Men vaig anar de mariner en un vaixell de bandera panamenya. Vaig tornar al cap de tres anys i vaig portar els seus ossos al poble. Li vaig fer una tomba de marbre i tot al voltant hi vam posar torretes amb flors, una cosa que li agradava. Onze anys fa que va traspassar, la cefalònia. Des de llavors no he tornat a acariciar un nen. Caramels, ni als meus nebots no en dono. Puntades de peu i prou, a la mínima ocasió. Són malvats, els nens.
Es va girar per mirar el ràdio, però aquell havia baixat per les escales sense dir adéu.
Diamandís, fes el relleu de guàrdia i vés a mirar la corredora.
Una alba groga, i la cara del primer oficial groga com cera dabella.
1. Marca comercial dun tipus de reflector de senyals.
2. El riu Yarra, que travessa la ciutat australiana de Melbourne.
3. Varietat de raïm i de vi blanc produïts a lilla de Cefalònia.
4. Ciutat del Peloponès amb indústria tabaquera, la marca Karélia.
GUÀRDIA SEGONA
¿Què és aquest posat de disgust?
El cap, capità Geràssimos. Està a punt desclatar-me. Em clava unes fiblades sobre lull dret...
És de la calor. A mi també. Pren-te una aspirina i et passarà.
Ja nhe pres tres des daquesta tarda. Res. I una altra cosa. Em cauen els cabells quan em pentino. La pinta en queda plena.
¿Has anat a veure el ràdio?
Acabo de passar per telegrafia: està treballant. Si sabés què tinc...
Sigui el que sigui, estem arribant a port. La gent no es mor així com així. Aquest vespre, això és una fornal. No bufa de cap cantó, el bandarra. Mi-tel. Fes dos cafès, Polikhronis, amb poc sucre. ¿Com ha anat la guàrdia?
Fatal. El receptor espetega per les pertorbacions. La telegrafia és un forn. Posis on posis les mans, et cremes. I, a més, tanqueu laigua. No podria ser pitjor... Hi ha un tifó, allà dalt. Tho he enviat.
No pateixis, encara estem molt avall. Ni les ramificacions no ens arriben. I, tal com anem, encara nhi haurà molts, i que es desfaran. ¿Tens por?
Daixò sí que no. Si ara mofegués, mimportaria un rave. Jo només tinc por de les malalties.
Diamandís va fer una passa de costat i va dreçar lorella.
I de les dones va continuar el ràdio.
El primer oficial va respondre, sorneguer:
Si no thas curat de la primera, no tinguis por de la segona.
No mhas entès. El llit és el que em fa por. Una malaltia que ten puguis anar de viatge amb ella, com la nostra...
Parla més fluix, que aquest enze para lorella. No sé què deies de les dones.
Sí. Els tinc por.
Tots, més o menys, els en tenim, de por. Sobretot daquelles dels ports.
Doncs aquelles són les millors! ¿Qui ha arreplegat mai cap malaltia en una casa de barrets? ¿Per què et penses que els diuen netes? Perquè es renten de seguida que han acabat la seva feina. Men recordo duna, daquestes, un vespre al Las Vegas. Em vaig treure la camisa. La samarreta que duia a sota estava estripada, un pellinc. Tiro la dona cap a mi, per acariciar-la.
Alto em va dir, no corris tant.
Vulguis no vulguis, em va treure la samarreta i va començar a sargir-la. Quan vaig pagar-li, es va posar vermella com una col·legiala i em va dir, amb els diners a la mà:
Si no en tens més, no hi fa res. Queda-tels i, si tornes, portam panses gregues.
Vaig fer que no i li vaig ensenyar un feix de bitllets.
Llavors em va dir fes-me el favor de comprar-te una samarreta. Si la teva mare et veia tan desastrós, es posaria a plorar.
¿Ho entens? Són les altres les que em fan por, les honrades, les que no sen van al llit per diners. Les que saben llegir i escriure. Amb les que ens casem.
¿Tu no et casaràs?
No. Pobres mariners. He vist les seves dones com baixen al moll abans no arribi el vaixell, i com esperen, dretes, al bat del sol o sota la pluja. Les he vistes com els diuen adéu al moment de salpar, turmentades, estropellades pels avortaments, amb una munió dinfants enganxats a les faldilles. Insatisfetes. ¿Ho entens? Lhome és fora. Quan es presenta leixerit, les engalipa a la primera. I els cornuts jugant-se la vida al mar. En conec un munt, que han arreplegat malalties de les seves dones. No em vinguis amb històries, home.
Ets injust va murmurar entre dents Geràssimos. Això són romanços. Nhi ha milers, de bones, que respecten el pa que mengen. Pareixen, bategen, enterren elles totes soles. A veure, digues. Quan som fora cinc, deu anys, ¿què vols que facin? Són de carn i ossos!
El radiotelegrafista va fer un glop de cafè i va escopir a la palma de la mà.
¿Que has trobat res? Espera, que encenc...
No pateixis. No cal que gastis mistos. Mosques, amb aquesta calor, no nhi ha, ni cuques molles. Un escorpí no pot ser, no cabria a la tassa. Doncs això. La mare tenia un oncle que era capità. Ben plantat, ric, amb quatre embarcacions. Passats els quaranta, es va casar amb la Zafirió. Divuit anys, òrfena, de casa bona però arruïnada. Bella. Va fer venir de Patres1 mestres dobra i va convertir la casa pairal en un palau. Caoba i cristall. Es va quedar un temps amb ella i després es va embarcar amb la seva millor goleta, que havia posat a nom della i que havia batejat Zafirió. Anava i venia. Un dia, a la matinada, va salpar cap a Savona. A mitjanit, va ficar la clau al pany de casa seva i se la va trobar cardant amb un de Kalamata que suntava els cabells i shi feia rínxols com un marica, i que voltava per Cefalònia venent percala i escarpidors. Lindividu va fer per saltar daltabaix de la finestra, amb el cul a laire, però el va tirar enrere estirant-lo pels cabells. La Zafirió, estupefacta, es tapava la cara amb les mans. Llavors el meu oncle va parar taula per a tres, va encendre els canelobres i els llums, va obrir una ampolla de Pommard, caviar, pernil, i els va fer asseures a taula vulguis no vulguis.
Mengeu els va dir, que heu de menester forces.
La criada, amb camisa de dormir, va aparèixer a la porta.
Passa a dormir, tu, bacona, i tanca el bec, perquè et pelo.
Mentre els omplia les copes, se li vessà vi i va tacar les tovalles de fil russes. Shi va mullar la mà i els la va fregar pel front:
Bona sort!
Konstandís, mestimo més que em matis ara, no em torturis. Treu-me de casa, escampa-ho als quatre vents, però deixa que em vesteixi.
Així que va clarejar, va treure duna puntada de peu el de Kalamata, però abans li va tallar els dos camals dels pantalons; va prendre cafè i sen va anar al casino, on tenia narguil propi. Aquell vespre sen va anar al llit amb ella, i lendemà igual. Se la va estar tirant tot un mes, i a punta dalba se nanava cap a les seves finques.
Konstandís li va dir un migdia la Zafirió, et deixes uns quants diners sota el coixí, cada dia.
No mels deixo li va respondre. Sempre pago a les putes amb qui men vaig al llit.
Un migdia, la meva tia va gitar la sang sobre la taula, mentre estaven dinant, i es va morir al cap de pocs dies. El capità no va deixar entrar ningú a casa seva. La va guarnir ell tot sol i, a mitjanit (al matí havien demportar-se-la), va aixecar-li les faldilles (ens ho va contar, al cap dun temps, la serventa, que estava a laguait) i li va escopir entre les cames, tot murmurant: Quin fàstic! Bacona! Vaig aconseguir-lo que era completament cec, centenari, sempre assegut en un tamboret, davant de casa seva, de cara al mar. Aquí les tens, les dones.
El primer oficial va respondre en sec:
Vaja quin home, el difunt... Tenia bigotis! Si hagués sigut de les que tenen padrins i dot, ho hauria tapat. Però la va encertar, amb lòrfena, i va poder descarregar la seva rancúnia. Podia fer-ne la riota de la gent o matar-la. Encara hauria fet com un home. Estic segur que la teva tia haurà estat una màrtir. I a ell ja li pots encendre algun ciri, perquè sens dubte deu tenir cua, allà on sigui. No per espantar-se les mosques: cua com la del dimoni.
El radiotelegrafista va voler encendre un misto. El segon, el tercer, el quart. Lagregat se li acostà, poruc, amb lencenedor a la mà.
Senyor Nikos... tinc mal de cap des dahir... i em cauen els cabells. ¿Què pot ser?
Gràcies, Diamandís. Bonic encenedor. A la primera. Mmm, ja ho veurem al port. Tu el que no has de fer és tenir por.
Lagregat va desaparèixer dins la timonera. Només se sentien les bieles del motor que pujaven i baixaven. Durant una bona estona, no va parlar ningú. De sobte, el radiotelegrafista va començar a tossir. Tos seca, que feia posar nerviós de sentir-la. Es va treure el mocador i sel va posar a la boca.
Tos de tabac va murmurar. Fa anys que la tinc. Fins i tot el tabac es fa malbé de la humitat. Fumem palla. Si en aquest moment poguéssim trobar-nos al Zakharatos,2 en un cafè francès, en una cerveseria anglesa, podríem retrobar la veritable aroma del tabac. El cafè que bevem, esbravat; el te, igual; del menjar que mengem, més val no parlar-ne. Em treu de polleguera quan, al port, nhi ha que pugen per menjar i canten les lloances del plat de pasta del vaixell.
Va parar de tossir i es va ficar la mà a la butxaca buscant cigarrets.
¿Per què no ho deixes, si et fa mal? va dir Geràssimos.
A tu també et fa mal, i a tothom. Però no ho deixa ni un de cada mil. Mira. Si mai em trobés que tinc el mono de tabac i de dona, en una illa deserta, i em diguessin que triés una de les dues coses, mestimaria més el tabac. El tabac.
Manies. Ningú no sap què faria en un moment donat.
Em va passar un cas semblant. I em vaig estimar més el tabac, ja ho veus.
Per les teves paraules, comprenc que estimes les dones fins i tot més del que cal. Potser alguna et va fer mal de debò, per això estàs dolgut i parles així. Ja et passarà.
Home! És clar que me les estimo. És una delícia veure-les nues. Ara, ha de ser que les paguis, o que et paguin a tu. És la millor manera. ¿No anàvem plegats, aquella nit a Anvers? Havíem reservat el Rigel. Vam quedar nosaltres dos, amb una dotzena de mosses que ballaven cancan damunt les taules. A la matinada, ens vam posar a passar comptes. Tant de la beguda, tant de les destrosses, tant de cada una. Sis mesos de paga. Quan ens en vam anar, no ens van pas dir que no ens volien tornar a veure. Dones, el que sen diu dones, ho són les que estan tancades dins les gàbies de ferro del Tardeo. A Yokohama, als aparadors, assegudes en els seus tamborets; en els bordells populars de Fuzhou; a les cases infectes de Massawa. Una cabana de canya, a catorze milles de Colombo. La singalesa que anava nua, a quatre grapes, ensenyant unes meravelloses dents grogues. Lestora despart a terra, una gerra daigua, una astuta mangosta per a les najes, un basilisc dulls virolats per als mosquits i una herba que cremava contínuament, per espantar els escorpins amb el fum. Estirat de panxa enlaire, exhaust de les guàrdies, de la humitat, de la beguda, del cos de la dona que dormia al meu costat, mirava el sostre de palla. Un escorpí atordit feia equilibris per caure exactament entre els meus ulls. El veia, però no podia bellugar-me. Em vaig adormir. Sempre mhan fet fàstic aquelles paraules falses: Deixam estar... no vull... Primer diguem que mestimes... que no te naniràs mai. I que quan has acabat no puguis fotre el camp de seguida. Que estiguis obligat a consolar-la, com si lhaguessis apallissada, com si lhaguessis ofesa. Nàusees. Les lliçons que he après han estat sempre només de les que anomenem dones públiques. De jovenot, anava a un bordell a Atenes. Ca la Sakula, al Gasòmetre.3 Ho feia amb una esmirnesa lletja, lArapo. Complaent i caritativa. No passava pidolaire que ella no li fes almoina. Em convidava a caramels i a dolços de mel. Escoltam bé. Un vespre, passada mitjanit, un xofer em va agafar per convidar-me a casa seva i per fumar haixix de Bursa. I perquè vegis la meva xicota, em va dir. Hi vam anar. Ens hi esperava lArapo. Lúnica cosa és que no ens va rentar els peus. Al matí men vaig anar. Al cap de pocs dies, vaig anar a ca la Sakula. Només veurem, lArapo va córrer amb una dona agafada de la mà.
Et presento la Cretenca; és millor que no pas jo.
Em va estranyar. Vaig quedar parat.
Sí, Nikolís em va dir. Nosaltres hem menjat del mateix plat i no està bé que ho tornem a fer junts. Que vagi bé. Nervi! I quan vulguis, vine de casa amb el Mikhalis, que menjarem.
Els vaig fer de padrí en una església dels afores dAtenes. Ella anava sense pintar, portava un vestit jaqueta fet duna americana i va estar plorant tant com va cantar el mossèn. La vaig tornar a veure durant locupació, una nit, passada lhora, que buscava una farmàcia per al seu fill. I encara una altra cosa. En algunes ciutats, prop de les fronteres, quan mor un soldat, aquestes dones, les qualssevol, demanen permís, guarneixen el mort i el vetllen. Lacompanyen fins a lesglésia, i llavors es queden fora. I li porten kól·liva4 un temps...
Es va interrompre i va encendre un altre cigarret.
Sapaguen, aquest collons de... va murmurar.
La humitat. Toquis el que toquis, quedes xop va dir el primer oficial. ¿Has acabat? La puta és puta. Això és el que li van ensenyar, i a això sha acostumat. De benintencionades, no diré que no nhi hagi. Nhi ha molts que shi casen. Com a mantingudes, encara tenen estil. Quan algú shi casa, la cosa no rutlla. Hi ha tres oficis amb carnet: elles, els comediants i nosaltres. Palangana, escenari i coberta. Tothom pot canviar de feina, com de camisa; nosaltres, mai.