Van sonar tres repics dobles i un de sol. Un mariner va baixar escala avall.
El telegrafista es ficà la mà per sota la camisa.
Estic fregit de grans de la calor. Thi poses talc i es torna fang. De petit ja eres caparrut, Geràssimos. A veure si acabem. Anava amb el Polikós.5 Del Pireu a Salònica. Davant del rebost, asseguda sobre el seu bagulet, hi havia una meuca. Més lletja que un pecat. Un mariner la va abordar ben aviat:
Tindrem maror. Et posaré en alguna banda, que et puguis ajeure.
No.
Al vespre, li va portar un plat de menjar.
No ho vull.
A mitjanit, se li va tornar a acostar.
¿Un cigarret?
No, boc. Si veus que estic fumant. Ja et pots fer a la idea: no me les abaixaré. He deixat Vurla i vaig a Vardari.6 Si tagrado, véns allà. Aquí no. ¿Li has demanat mai formatge, al botiguer, el diumenge, quan te lhas trobat pel carrer? Au, vés a veure si en trobes alguna de les de la primera classe. No memprenyis més.
Mentrestant, a la cabina del capità, les alçava com orelles de llebre una dama que, al seu país, tothom respectava, amb quatre fills i un senyor marit. ¿Has pensat mai què és el que les putes regalen per quatre rals? Deixen que a sobre sels posin esguerrats, cecs, geperuts, homes que puden mortalment, que tenen benes per tot el cos, bojos, tots aquells que no hi ha dona que els acariciï. Viuen als bordells, els diem dones públiques. Les altres, les que són a fora, ¿com les hem danomenar? Trobam la paraula.
El primer oficial se li va girar desquena i va entrar dins la caseta del timoner.
Clarejava. Un aire calent va començar a bufar de proa. Un mariner va sortir del castell cordant-se els pantalons, i rere seu un maquinista.
1. Ciutat del Peloponès, a lentrada del golf de Corint.
2. Famós cafè a la plaça Síndagma, dAtenes.
3. Barri dAtenes, anomenat així per la fàbrica de gas denllumenat.
4. Sèmola de blat amb fruits secs que sofereix als funerals.
5. Vapor dels oncles materns de Kavadias.
6. Barris del Pireu i de Salònica, on es concentraven els prostíbuls.
GUÀRDIA TERCERA
Mars mudes, grans però buides, entraven pel tanc de proa, ballaven un moment damunt la bodega i sescolaven pels embornals. El Piteas cabussava de proa una mica i tot seguit alçava el cap. Vint hores feia que durava, aquest joc.
El contramestre Vanguelis, de Farsa,1 parlava amb el primer oficial amb la seva veu dura.
Tot tal com has dit. Els tascons travats. Un parell de trompades han fet rodar el bot. Lhem assegurat. He portat a proa aquelles fermes del timó. All right. Calant al màxim i ensenyant lhèlice. On sés vist! I com més va més sembraveix.
Dacord, Vanguelis. Vés a estirar-te.
De tant en tant llampegava per llevant.
Diamandís!
Es va acostar.
Desperta el teu oncle i digues-li que fa un temps de llops. Si vol, que pugi.
¿Que pugi a fer què?, va pensar. Quina barra, el porc: a pixar-se a coberta!
Diamandís va pujar esbufegant.
Mha dit, capità Geràssimos, que no pot. Sha posat una bossa daigua als ronyons. Diu que facis el que creguis convenient i que li ho facis saber.
El primer oficial va bufar al conducte de veu de la sala de màquines i va cridar:
Afluixa les revolucions. Mitja marxa.
Al moment el vaixell va començar a acomodar-se sobre el mar. Les cabussades van disminuir, com si de sobte shagués fet la calma. El radiotelegrafista va pujar i es va aturar un moment per acostumar-se a la foscor.
El butlletí de Hong Kong. Agafal.
¿Què diu?
El tifó ha canviat de rumb, de Palawan a Mindoro. No és per res, però això és molt enllà.
Maleït siga! va murmurar el primer oficial. El que ens faltava. ¿És vaixell per orsar, aquest? Al capdavall, ni amb vaixell nou de trinca, el mar no tolera tossuderies. Velocitat és lúnic que has de tenir, per fugir del sarau. Quina cafetera, redéu. Quaranta anys funcionant. Sort, i prou. Toca ferro. A Biscaia, sis mesos enrere, tot just havíem doblat lilla dOues-sant, al mar li van pujar els fums al cap, amb el vent. Sen van enfonsar quatre. Dos eren nous. Al mar Negre, fa dos anys, va amainar el temporal. Gregal amb baula de tramuntana, i capejant. Ens va tenir llàstima, que si no no ens nhauríem pas sortit. El 46, al maig, tot just havíem entrat a Sydney, el cicló es va posar com una pólvora, a Tasmània. O Déu ens té llàstima, o el diable no es recorda de nosaltres. Però ho tinc coll avall que tard o dhora ens enfonsarem.
He vingut per fixar la situació el va tallar el radiotelegrafista.
Sí. Anem. ¿Has mirat el radiogoniòmetre?
Sí. És un sistema antiquat, però ja fa el fet. Anem.
Van entrar al charter room.
Diamandís, estigues a la brúixola, que ja et cridaré.
El vailet va treure la tapa i la va deixar a terra. Quan es va ajupir, la cara se li va il·luminar amb la llum del compàs. Sense afaitar i amagrida; tibada.
Mitja quarta a la dreta, ben suau.
Ja hi és va dir Diamandís.
Mitja més. Fins a gregal amb baula de tramuntana.
Gregal amb baula de tramuntana va respondre el timoner.
Ara, recte.
Recte va repetir el timoner.
I ara, Diamandís, baixa i digues al merdós del teu oncle que hem afluixat la marxa i hem fixat la situació. I fes dos cafès amb poc sucre.
Van sortir de la timonera i van anar cap a la banda dreta de la coberta. El radiotelegrafista va treure els cigarrets.
No encenguis. Espera que vinguin els cafès, home. Escolta, ¿saps per on surt lànima de lofegat?
Va somriure.
Per darrere. Això em va dir la mare una vegada que li vaig fer la vida impossible perquè em deixés anar-men.
Si té temps de sortir, perquè cada mariner té el seu tauró. I si un se nescapa, és molt pitjor. Hospitals. De tercera. Passadissos que fan pudor de gibrell, els llits a tocar lun de laltre, les mosques cardant davant dels moribunds. Mespanta la terra ferma, el sòl. En alta mar, el fons és net. I si tatrapa el peix, és una cosa que coneixes, que quan ets viu te la menges també tu. ¿Mentens?
Va somriure.
Per darrere. Això em va dir la mare una vegada que li vaig fer la vida impossible perquè em deixés anar-men.
Si té temps de sortir, perquè cada mariner té el seu tauró. I si un se nescapa, és molt pitjor. Hospitals. De tercera. Passadissos que fan pudor de gibrell, els llits a tocar lun de laltre, les mosques cardant davant dels moribunds. Mespanta la terra ferma, el sòl. En alta mar, el fons és net. I si tatrapa el peix, és una cosa que coneixes, que quan ets viu te la menges també tu. ¿Mentens?
El primer oficial va fer un badall.
Bona conversa que has anat a trobar. De posar-se a plorar. Treu alguna altra cosa, a veure si ens posem de bon humor. Si fossis casat i tinguessis fills, faries tots els possibles per tornar a casa, gaudir dels fills i morir entre ells. No dius la veritat. No et creus això que dius. Tagrada dir-ho, només. ¿No thas enamorat mai?
Va trigar a respondre. Es va acostar a la garita i amb lungla va escriure alguna cosa al vidre entelat.
La veritat és pecat. La mena de mentida més grollera, la més inhumana. Es pot dir només si és per salvar la pell a algú i que no el pengin, només en aquest cas.
¿Lhas dita mai?
Una vegada i prou, i encara ho estic pagant.
¿I vas salvar la pell a algú, dient-la?
La meva, hi vaig perdre.
Vinga, conta-mho.
Tenia quinze anys... Feia primer de batxillerat, de lantic. Mentider, putaner i lladre. Cada tarda anava a Vurla. Em venia algun llibre, feia córrer els dits dins la cartera del pare, i mho manegava. Llavors va obrir una casa, la dAthinà, prop de lestació. Setanta dracmes. Set vegades més que a Vurla i que a ca lArkhondo. I quines mosses! Una de Salònica, que feia molt poc que havien declarat. Jo anava estret darmilla. La xavalla no marribava ni per a una vegada a la setmana. Em vaig recordar daquell malastruc anell que la mare mai no es posava. Dor, amb petits diamants. Lhavia vist moltes vegades, al seu armari, embolicat amb un tros de paper, posat a part de les altres joies. El vaig pispar fàcilment. Teníem vacances, perquè eren festes. Vaig sortir a buscar un cosí meu, més gran que jo, que estava fet un bon murri. Enlloc. Vaig anar a veure un canviador i em va fer fora. Un altre men donava cent dracmes. El vaig engegar a la merda i men vaig anar. Tant és, vaig pensar, aquesta tarda men desempallego la mar de bé. Tot pujant les escales de casa, vaig sentir el Kokó, el vell papagai, que grallava una paraula que acostumava a dir. Lladre... lladre... No era la primera vegada que el sentia, però, mira, en aquell moment no em va fer gens de gràcia. En arribar al vestíbul, vaig adonar-me que lhavia vessada. La Melí, una encantadora criada que teníem, sestava dreta, plorosa, amb el seu farcellet a la mà. Al seu costat, la mare, feta una fúria, li deia:
Si em dius la veritat, no tha de passar res.
Ho vaig comprendre. Per un instant, vaig titubejar. Però ja havia passat aquella edat en què tots els nens són malvats. Jo la hi tenia jurada, a la Melí. Li ho havia demanat moltes vegades, però ella mhavia escridassat. Fins i tot, ho havia dit a la mare. I jo havia rebut més dun clatellot davant seu. Lodiava. Tan plorosa i vermella, estava més bella que mai.
¿Què passa? vaig preguntar.
Passa a dintre a dinar em va dir la mare.
Enlloc, no vaig. Digueu-me què és el que passa. Podria ser que jo en sapigués alguna cosa.
La cefalònia em va mirar de reüll i va dir:
Sha perdut un anell. Aquest matí lhe vist, amb els meus ulls. A la meva cambra no hi ha entrat ningú més que aquesta, quan hi ha anat a escombrar. Passa a dinar.
Vaig ficar la mà dins la butxaca de larmilla i el vaig treure. El vaig alçar enlaire, agafant-lo entre dos dits.
Mi-tel.
Els ulls de la Melí, els seus bells ulls plorosos, es van engrandir duna manera estranya. Els de la mare es van empetitir com puntets.
¿On lhas trobat?
No oblidaré mai la seva veu. No estava enfadada. Desesperada.
No lhe trobat. Lhe agafat de bon matí. Lhe robat, per vendrel. Agafal.
Duna revolada vaig enfilar el passadís i vaig ensopegar amb el pare, que sacariciava el masclet tot somrient. El meu pare... el contrabandista de Laoag,2 el jugador de Tianjin,3 el botiguer de Passalimani,4 a les seves velleses, lhome més despietat que he conegut, mhavia perdonat en aquell mateix moment. Amb la mare, encara hauríem de passar comptes.
¿I la Melí?
La meva humiliació es va produir davant dels seus ulls, al rentador. I, encara que la mare lhagués cridat perquè hi fos, tan aviat com va haver acabat amb mi la va engegar com si hagués vingut pel seu compte. Uns quants dies més tard, un diumenge que tots eren fora de casa, va venir a trobar-me mentre jo estava llegint. Vaig notar que el seu alè macariciava, que em cremava. Portava un perfum de violeta barat.
¿Estàs llegint?
Sí.
¿No sortiràs?
No.
¿Vols que em quedi amb tu?
No.
Em va acariciar el cap.
Si vols, no surto... Gràcies per allò... I ja tho he dit: si vols res de mi...
Sí, quan tornis, portam lEva5 del quiosc den Iorgis.
¿Res més, senyor Nikos?
Res més.
Sen va anar.
¿Has tornat a robar, des de llavors?
Sí, moltes vegades. Quan ens vam separar, a Espanya, vaig anar doficial en pràctiques en un paquet dels grans. Havia embarcat una bodega de càrrega general. A mitjanit, la vigília de cap dany del trenta, descarregàvem al Pireu. Els treballadors van esbotzar una caixa de despertadors francesos. En vam agafar un cadascú i vam clavar lembalatge normalment, amb les seves cintes. Em vaig posar el meu dins la granota, vaig pujar a coberta i vaig fer via cap a la meva cabina, per deixar anar llast. També tenia unes quantes xocolates a les butxaques. Les regalaria a una de Mitilini, lAmersa. Davant la porta de la primera classe, el capità conversava amb el cap de comptabilitat, en Makrís. Em van cridar. Em vaig quedar una mica apartat.
¿Ha quedat desembarassada, la número tres? em va preguntar el cap de comptabilitat.
Sí, ara mateix li vaig respondre. Estan tancant les escotilles.
Acostat em va fer el meu oncle. ¿Heu arreglat bé les caixes dels rellotges?
Sí, capità Iorgis.
Mudat i vés a veure la mare.
Vaig respirar i vaig fer per anar-men. Llavors, no sé si perquè mempaita el diable o perquè els treballadors havien donat corda a lalarma, per riure, el cas és que es va sentir un enrenou terrible dins de la meva granota. El despertador va fer un escàndol de cal Déu. Abans no ho havien entès, jo ja havia pujat a la coberta de dalt i lhavia entaforat en un amagatall.
Malparit em va dir loncle mentre mobria duna empenta la porta de la cabina, lladre. Sort en tens de quin és el dia que serà avui.