Índice
Coberta
Fatxa
Crèdits
Nota de lautor
Pròleg. Abans que sigui (una altra vegada) massa tard
Fatxa
Introducció
1. El passat mític
2. La propaganda
3. Antiintel·lectualisme
4. La irrealitat
5. La jerarquia
6. El victimisme
7. Lordre públic
8. Langoixa sexual
9. Sodoma i Gomorra
10. Arbeit macht frei
Epíleg
Agraïments
Anexes
Notes
El pare de JASON STANLEY va escapar de lAlemanya nazi per laeroport berlinès de Tempelhof quan tenia només sis anys. Va arribar a Nova York un 3 dagost del 1929. La família encara conserva un àlbum familiar amb les fotograes de lEstàtua de la Llibertat, així que Stanley, nascut el 1969, va créixer amb les històries del seu país, els Estats Units, com la nació més heroica. Malgrat això, o precisament per això, ha dedicat anys a lestudi dels mecanismes que empra el feixisme per convèncer la gent, especialment ara i al seu país. Des del 2013 és professor de losoa a la Universitat de Yale, després dhaver-ho estat a la de Rutgers, però són les dues últimes etapes duna llarga i brillant carrera acadèmica, que el va portar a estudiar a Alemanya el 1985 o, després del doctorat, a Oxford, a Anglaterra. Especialitzat en losoa del llenguatge, ha publicat títols com Know How, Languages in Context o Knowledge and Practical Interests, que va guanyar el 2007 el premi de losoa de lAssociació deditors americana. També es va alçar el 2005 amb el màxim guardó de lAssociació americana de lòsofs, que premia un sol lòsof a lany. Escriu regularment a The Washington Post, The Boston Review o The New York Times, on ha alimentat el popular blog losòc The Stone. Dallí van sorgir textos per a llibres com How Propaganda Works. How Fascism Works, que hem traduït com a Fatxa, és el seu últim i més esperat treball. Un èxit instantani de crítica i lectors. I una valuosa eina per saber llegir lalarmant deriva autoritària del nostre món.
Títol original: How Fascism Works:The Politics of Us and Them
Disseny de col·lecció i coberta: Setanta
www.setanta.es
© de la fotograa de lautor: Edwin Tse
© del text: Jason Stanley, 2018. Obra publicada amb lacord de
Random House, una divisió de Penguin Random House LLC
© del pròleg: Isaac Rosa, 2018
© de la traducció: Lucía Giordano, 2018
© de ledició: Blackie Books S.L.U.
Carrer Església, 4-10
08024 Barcelona
www.blackiebooks.org
info@blackiebooks.org
Maquetación: Newcomlab
Primera edició: octubre de 2020
Tots els drets estan reservats. Queda prohibida la reproducció total o parcial daquest llibre per qualsevol mitjà o procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, la fotocòpia o la gravació sense el permís dels titulars del copyright.
Nota de lautor
Com va succeir en la dècada de 1930, avui dia el món està reaccionant amb hostilitat davant la globalització i, com llavors, els motius són econòmics i culturals. Moments com aquests poden contenir la llavor dun canvi estructural positiu, però, al mateix temps, afavoreixen el sorgiment de polítics oportunistes que ens conviden a mirar enrere i no pas endavant. En lloc desforçar-se per millorar les institucions democràtiques, de manera que es minimitzin problemes com ara la corrupció, aquests polítics ens omplen el cap amb mites entorn dun passat gloriós i armen que el fet dhaver adoptat els ideals liberals ha debilitat la nació. Lluny de cercar solucions per calmar la nostra ansietat, fan el possible per exacerbar-la i per sembrar la por, tot advertint de lamenaça per a la «virilitat» i la «puresa» de la nació que, segons ells, representen el feminisme, la immigració i els drets dels homosexuals. El que pretenen no és pas solucionar els problemes reals als quals senfronta el país, sinó desviar latenció dels ciutadans dallò que els ha originat, de manera que aquests conictes sintensiquin i agreugin. Al cap i a la , la política feixista només pot sobreviure i prosperar en un context dangoixa i por permanents.
És afalagador que ens diguin que el nostre va ser un gran país, en una època en què el va dirigir la nostra gent. Resulta descoratjador sentir a dir que ja no vivim en aquells temps heroics, que han sigut anul·lats per una sèrie de forces que, sens assegura, amenacen la nostra masculinitat i la nostra religió. Lheroisme veritable, però, és quelcom diferent: és tenir la valentia necessària per resistir-se a ladulació; és reconèixer que aquests mites són simplement això: mites dissenyats per ocultar a les persones els problemes reals als quals senfronten. Cal que, davant daquests problemes, resistim el desig de mirar enrere, tot imaginant un fals passat mític en què la nostra tribu va tenir el control absolut, i que, en canvi, mirem endavant, cap a un futur millor i més just.
Pròleg
Abans que sigui (una altra vegada)
massa tard
Hola, vinc del futur. Sí, no rigueu, soc un viatger del temps. No vinc de gaire lluny, dun altre segle: viatjo des de lEspanya daquí a uns quants anys. Us porto notícies daquest futur proper, gairebé immediat. Males notícies.
Us ho explico: tenim un nou president del Govern. Populista, segons uns. Neofeixista, lanomenen uns altres, o directament feixista, sense el neo. Un fatxa, per entendrens. Un líder carismàtic, de maneres virils i discurs desacomplexat, que presumeix de ser «políticament incorrecte» i de «dir les coses pel seu nom». Encapçala una coalició dretana (tot i que es presenten dient que no són «ni dreta ni esquerra: espanyols»): lanomenat Movimiento Por España, amb el qual ha desbordat els partits clàssics. Els que no shan afegit al Movimiento han quedat fora de joc. La històrica abstenció de milions de votants defraudats li ha posat la catifa vermella en el seu ascens.
El nostre nou president ha arribat al poder a cavall dun discurs obertament xenòfob i ultranacionalista. «España para los españoles.» «Los españoles primero.» «Hagamos otra vez grande España.» Proposa immigració zero, expulsions massives, menors inclosos. Substituirà la tanca de Ceuta i Melilla per un mur (va ser una de les seves principals promeses durant la campanya). Ha donat lordre de barrar el pas a qualsevol vaixell amb immigrants, per la força si cal. Promet carrers segurs, més policia, tolerància zero, cadena perpètua. Ha endegat una croada regeneradora contra els «paràsits», categoria de la qual formen part tant els refugiats com els aturats que rebutgin una oferta de treball.
Tot i que en la campanya va mantenir un discurs proteccionista i en defensa dagricultors, autònoms o petites empreses, a Economia ha col·locat un ministre ultraliberal, un exbanquer. I a Educació, un ultraconservador, ja que pretén un retorn a valors que sadiguin amb les nostres arrels cristianes. Anuncia una croada moral. Els seus seguidors no amaguen lhomofòbia i lantifeminisme. La primera mesura que ha pres ha estat derogar la Llei de violència de gènere.
Ah, se moblidava: en els seus mítings no lincomoden les banderes preconstitucionals i, en una entrevista, va reivindicar la gura històrica de Franco, «que ha estat distorsionada per historiadors progres, quan en realitat va derrotar el comunisme i ens va portar la reconciliació, el desenvolupament i la democràcia». I, no cal dir-ho, està disposat a resoldre el problema de Catalunya suprimint lautonomia i enviant més policia, ns i tot lexèrcit si cal, primer pas per a un replegament centralista. Pretén reformar la Constitució, però si altres partits ho impedeixen, anuncia que ho superarà amb una nova Constitució «que protegeixi de debò els espanyols de bé, els que es lleven a les sis del matí».
Com us sona? Aquest és el nostre nou president, arribat al poder fent surf damunt duna enorme onada de malestar social, descontentament democràtic i deteriorament institucional. Aquest és el vostre futur president, he vingut a avisar-vos. No us en puc dir el nom per no causar paradoxes temporals ni escàndols quàntics. Però no, no és Santiago Abascal, tranquils, aquest no arribarà gaire lluny, només és la versió beta del feixisme venidor. Tampoc és Aznar, tot i que ho intentarà sense èxit. Que no, que no és Rivera, ni Casado. Fred, fred. Cap polític dels que avui hi ha en actiu. Us sorprendria saber el seu nom, no em creuríeu.
Com a bon viatger temporal, he vingut a avisar-vos i intentar corregir el futur, en actitud Terminator. Vosaltres encara sou a temps devitar-ho. A més a més, podeu impedir que les noves (i no tan noves) polítiques feixistes es normalitzin tant que, com en altres països, acabin fent pujar al poder un enemic de la democràcia.
Per començar, us porto un humil consell: llegiu aquest llibre de Jason Stanley. Per si sol no aturarà la progressió daquestes polítiques, però dona algunes pistes. Sembla que parla de Trump, de lHongria dOrbán, de lascens de populismes dultradreta a Europa, però en realitat parla de nosaltres. O, més aviat, de vosaltres, dels que encara no heu assolit aquest futur en què ja és massa tard. És un llibre que santicipa: assenyala on podeu acabar si no us preneu seriosament lascens dels nous moviments ultres; si us entreteniu en discussions terminològiques («ho hem danomenar feixisme?») mentre els seus discursos van guanyant agenda.
Que es tranquil·litzin els puristes de la paraula exacta: Stanley no diu que Trump, Orbán o Putin encapçalin règims feixistes. No compara les amenaces actuals a la democràcia amb aquells enemics que als anys vint i trenta van acabar per devorar-la. El lòsof nord-americà distingeix amb claredat entre règims feixistes i polítiques feixistes. Les últimes poden guanyar pes en una societat sense que necessàriament derivin en un Estat feixista a la manera antiga. Parla de tàctiques feixistes que poden facilitar laccés al poder. Polítiques que a poc a poc es van introduint ns a convertir-se en la nova normalitat, en la nova democràcia.
Ja ho veig, no em creieu. Soc un alarmista, com suposo que us semblarà Stanley si el llegiu. I teniu raó: a lEspanya del 2019 sou molt lluny de ser governats per un Trump o un Orbán. Tan lluny com ho estaven els nord-americans només fa un parell danys abans de lascens huracanat de Trump; tan lluny com els hongaresos poc abans que el seu president reformés la Constitució en un sentit ultraconservador, limités la llibertat de premsa, rebutgés els immigrants i legislés en contra dels treballadors ns a la recent «llei desclavitud».
Stanley mostra què tenen en comú Trump, Orbán i altres líders que en els últims temps van guanyant terreny des de posicions ultranacionalistes i antidemocràtiques. Entre ells el vostre futur president, ja us ho he advertit.
Tots ells coincideixen a utilitzar tàctiques polítiques dinspiració feixista, que comparteixen amb els moviments totalitaris del segle XX, tot i que no necessàriament shi vinculin. Tàctiques com lexaltació dun passat mític des del qual rellegir el present; un profund antiintel·lectualisme (amb especial atenció a la «correcció política», la perspectiva de gènere o les batalles culturals); la difusió de teories conspiradores i fake news que intoxiquen el debat didees en democràcia; el victimisme per part de col·lectius que tradicionalment han gaudit de posicions dominants; la bandera de lordre públic com a resposta a lestesa sensació dinseguretat col·lectiva (malgrat que aquesta inseguretat no tingui res a veure amb la delinqüència, sinó amb pèrdues de drets socials i expectatives de futur); lantisindicalisme, lantifeminisme i la xenofòbia. Totes aquestes tàctiques i aquests discursos, diu Stanley, «es fan més forts en contextos dincertesa econòmica, els quals li permeten instrumentalitzar el temor i el ressentiment dels ciutadans per sembrar la discòrdia». Us sona dalguna cosa o continuem discutint si allò que veieu créixer al vostre voltant es pot anomenar feixisme o si utilitzar aquest terme històric és una exageració?
La veritat és que, si ens atenem a la política espanyola dels últims anys, tampoc és que us trobeu tan lluny de lescenari del qual adverteix aquest assaig. Jason Stanley identica ns a deu tàctiques habituals de tot moviment feixista en el seu camí cap al poder, a la manera daquells catorze punts que Umberto Eco oferia per reconèixer el feixisme en un conegut article («Ur-Feixisme», The New York Review of Books, 1995). Si seguim els deu epígrafs de Stanley, que serveixen com a mecanisme dalerta per anticipar el feixisme abans que triom, podríem fer una ràpida checklist per veure si algun dells ja és present en la política espanyola: