Apel·lació a un passat mític? Check! Des de lImperi espanyol o la «conquesta» dAmèrica, reivindicada amb orgull per la dreta, ns al franquisme, que alguns continuen considerant un temps «dextraordinària placidesa», inclosa la Transició com a miracle i el beneït consens que mai no hauríem dhaver perdut.
Ideologia patriarcal, antifeminisme? Doble check! Aquí teniu les intoxicacions contra la Llei de violència de gènere, el mite de les denúncies falses, Vox cridant a combatre el «feminisme supremacista», el PP i Ciudadanos insistint que ni feminisme ni masclisme, sinó igualtat.
Irrealitat, teories de la conspiració, fake news? També les tenim! Molt abans que Steve Bannon vingués a Europa i que la ultradreta descobrís les xarxes socials, ja vam tenir una part de la dreta política i mediàtica jugant a inventar autories pintoresques a les bombes de l11-M. Per no parlar del nançament veneçolà i iranià de Podemos, o la diària intoxicació catalanòfoba.
Ansietat sexual, homofòbia i neoconservadorisme? Sobren els exemples, des de les pomes i les peres duna exalcaldessa madrilenya, ns al matrimoni, que com el seu nom indica només pot ser entre un home i una dona, la defensa de la família tradicional i la dona-dona.
Victimisme? Ens acostem al bingo: espanyols oprimits a Catalunya, a Euskadi i ns i tot a les Balears, homes oprimits per la Llei de violència de gènere, catòlics oprimits pel laïcisme i per la invasió de ciutadans amb altres creences, taurins i caçadors oprimits pel «totalitarisme animalista»...
Podríem continuar la nostra checklist amb la bandera de lordre públic (presó permanent, legislar en calent, Llei mordassa, problemes socials convertits en problemes dordre públic!), o la meritocràcia com a coartada per a un últim pas enllà neoliberal (el discurs dels «esforçats» enfront dels «ganduls», materialitzat en la gastada frase d«els espanyols que es lleven a les sis del matí», que, per cert, no és exclusiva de la dreta). I per descomptat la xenofòbia o lantisindicalisme, que circulen per lagenda política i mediàtica amb alegria des de fa molts anys.
Lofensiva contra la hiperbòlica «dictadura del que és políticament correcte», barrejada en un interessat totum revolutum amb els recurrents debats sobre els «límits de lhumor» o les retallades legals i judicials a la llibertat dexpressió, mereix un altre capítol. En el pols que tota societat democràtica manté permanentment per eixamplar o estrènyer les vies dallò que es pot dir (i el que fa riure), els nous populistes són capaços de rebutjar la correcció política, burlar-se dels col·lectius oprimits i humiliats, criminalitzar la dissidència (inclosa la humorística) i proposar noves formes de censura en una mateixa frase. Alhora, ells aconsegueixen eixamplar a la seva manera els límits del que es pot dir: allò que anys enrere era rebutjat, inadmissible, en poc temps passa a ser normal, admissible, reproduïble.
El mateix passa amb les anomenades «guerres culturals», que es juguen en el terreny dels símbols i dels valors. Les confrontacions acostumen a nalitzar amb lesquerra en atabalada retirada (ns i tot quan és ella qui planta cara), mentre la dreta i la ultradreta instal·len el campament enmig del camp abandonat i recluten nous seguidors que, desconcertats, sagafen a allò que creuen segur.
La lectura del llibre de Stanley hauria dafegir un altre element de preocupació: a casa nostra, les possibles derives feixistes del discurs polític no arrenquen de zero. A Espanya, el terreny està més que sembrat, històricament sembrat. Cal recordar novament que lespanyola és lúnica democràcia dEuropa que no es va construir sobre la derrota del feixisme. És a dir, lúnica democràcia que no va néixer antifeixista. Encara més: lúnic país on «antifeixista» aixeca més recel (assimilat a violent, radical i antidemocràtic) que el mateix terme «feixista». Terme que, daltra banda, sutilitza com si res a Espanya: tant saplica a una llei antitabac com a un president català, o al mateix feminisme (feminazi). Només melindreja quan sutilitza contra... els veritables feixistes.
Aquí, qualsevol nou discurs antidemocràtic troba de manera ràpida arrelament social en la mentalitat residual que van deixar quaranta anys de dictadura franquista, el marc interpretatiu de la qual continua essent utilitzat diàriament per molts ciutadans quan es tracta de discutir el conicte territorial, les qüestions dordre públic o el poder de lEsglésia catòlica. El feixisme que ve no serà franquista, ni li cal: no necessita vincular-se a lexperiència feixista més recent (tot i que no desaproti locasió de rebutjar lexhumació del dictador o el canvi de nom dun carrer), perquè té ladhesió entusiasta de tot aquell «franquisme sociològic» que mai no ens ha abandonat.
Stanley també viatja en el temps amb el seu llibre. Es mou entre la primera meitat del segle XX i les primeres dècades del XXI, no per fer paral·lelismes impossibles, sinó per aprendren lliçons que ens permetin resistir. I una de les primeres lliçons, a la qual hauríem de prestar més atenció, és la facilitat i la rapidesa amb què el pensament feixista sobre pas en democràcia: mentre insistim a infravalorar-ne el perill («no nhi ha per a tant», «són els quatre fatxes de sempre», «no ens posem dramàtics, no vivim als anys trenta») i malgastem energies en disputes terminològiques i estratègiques (com la brega recent entre lesquerra espanyola sobre identitats i classes) que només aconsegueixen dividir-nos, el feixisme va guanyant terreny, desplaçant el discurs daltres forces polítiques, tensant els límits dallò que és admissible i guanyant adhesions per la via emocional, i amb loferta de solucions simples per a problemes complexos.
I és que encara porto una altra mala notícia des del futur, on almenys veiem les coses una mica més clares que vosaltres: el nou feixisme no està només en nous i no tan nous partits. El seu ascens electoral i institucional és possible perquè saixeca sobre un feixisme estructural, que ja hi era. Que mai no havia marxat. Aquell «feixisme etern», en paraules del ja esmentat Eco. Aquell corrent subterrani que només necessita el moment propici, la crisi, el desencant cíclic de les sempre «desencisables» classes mitjanes (reals o aspiracionals i que acostumen a formar la base social de tot feixisme).
Shauria de fer una altra checklist de pensaments feixistes, però aquesta vegada no per vericar la salut de les institucions, els partits o els mitjans, sinó per reconèixer-nos a nosaltres mateixos. Quant de feixisme duem al nostre interior sense adonar-nos-en. Perquè els seus votants no són necessàriament (tot i que nhi ha, i molts) feixistes militants sinó feixistes ocasionals, conjunturals, dels quals potser no nestem tan allunyats.
Podríem anomenar-lo, en termes recognoscibles, «franquisme sociològic», però no tot és herència del nacionalcatolicisme i manca de memòria i deducació democràtica. Hi ha molta mentalitat gairebé feixista que ens ha anat amarant més recentment. Actituds i idees que shan anat normalitzant, que formen part daquest desplaçament del discurs que aconsegueixen els extremistes quan empenyen. Ho veiem especialment clar en la crisi dels refugiats dels últims anys. La indiferència per la seva sort, o lobert rebuig a acollir-los, la normalització daberracions com els CIE, les deportacions massives o els centres de detenció al nord dÀfrica, han infectat per igual les institucions europees, els partits democràtics i les mentalitats ciutadanes, i obren una porta per on el feixisme circula com un vent irresistible.
Fa un parell danys ho advertia laleshores alt comissionat de lONU per als Drets Humans, Zeid Raad Al-Husein, en relació precisament amb la crisi de refugiats a Europa: «La retòrica del feixisme ja no es limita a un submon secret, sestà convertint en part del discurs quotidià normal». En efecte, una part de largumentari ultra està cada vegada més naturalitzat. És assumit pels partits democràtics, que extremen postures amb la intenció de treure arguments al feixisme (spoiler: mai no funciona). I també provoca cada cop menys rebuig entre ciutadans que mai no es dirien simpatitzants del feixisme, però que van lliscant gairebé inadvertidament cap a les seves posicions. Quan el feixisme arriba i estén la seva oferta, troba menor resistència i més fàcil adhesió en una societat temorosa i necessitada de conviccions fortes.
Però compte, no he vingut des del futur a estendre el derrotisme. Per fer això mhauria estalviat el viatge. Se suposa que vosaltres encara hi sou a temps, devitar aquest futur. Conem que feu alguna cosa més que lamentar-vos, tuitejar molt fort i compartir mems. Tampoc no he vingut a demanar-vos que llegiu aquest llibre, sinó per una cosa que requereix molt més desforç: construir resistència antifeixista.
Stanley apunta bé per on ha danar aquesta resistència. Assenyala diverses formes de resposta al feixisme, però jo en destaco una que veig especialment oportuna. Entre les resistències possibles, el pensador nord-americà apunta a una de les principals bèsties negres del feixisme, contra la qual es revolta, sovint violentament: els sindicats. Parla en concret del cas nord-americà, però aquí també ens serveix.
Espereu, que ja veig rialletes i celles enlairades. En el cas espanyol, el descrèdit sindical, al qual han contribuït sens dubte algunes de les organitzacions obreres, que a més a més també són atacades des de fa anys per la dreta política i mediàtica, és una de les grans victòries prèvies del feixisme. Però vist des duna perspectiva optimista, el creixement en els últims anys de noves formes de resistència laboral entre els col·lectius en pitjor situació per organitzar-se, dins o fora dels sindicats clàssics, és un element desperança.
El sindicat representa tot el contrari que el feixisme. La seva essència és sempre antifeixista. És la manera que tenen els treballadors de combatre col·lectivament tot allò que el feixisme utilitza com a adob de creixement ràpid: lindividualisme, latomització, la fractura social, la desigualtat, la por, la falta de futur. Davant del «campi qui pugui», que és el lema de la nostra època, diguem-ho duna altra manera: o ens salvem tots o caiem plegats.
Contra el feixisme que ja és aquí no podem ser espectadors. Tampoc no podem rear-nos totalment de la fortalesa i la infallibilitat de la democràcia, de les institucions, dels partits o dels intel·lectuals. Ni conar en el triomf natural de la raó i la veritat, ja que no són sucients davant les emocions i les falsedats que utilitzen els ultres per avançar. Si alguna cosa ens ensenya el passat és que el triomf del feixisme sempre sentén anys després: quan sesdevé passa inadvertit, no el veiem venir, no creiem que ens pugui passar a nosaltres. Sempre és massa tard.
Venen temps que ens exigiran ser antifeixistes. En tots els àmbits, cada dia. Ja sigui organitzant-nos amb els nostres companys de feina i veïns, ja sigui educant els nostres lls. Si el feixisme es benecia de la por, traiem-nos-la de sobre i construïm seguretat col·lectiva per fer front a la intempèrie en la qual ens volen deixar. Si el feixisme explota la debilitat comunitària oferint identitats fortes i excloents, recuperem una comunitat oberta, inclusiva i fraterna. Si el feixisme agafa la bandera del malestar, dels perdedors de la globalització, no els la regalem tan fàcilment.
Al feixisme, sigui nou o vell, es mereixi o no aquest nom, no el frenarà la democràcia, ni la Constitució, ni la Unió Europea, ni Jason Stanley, ni mil llibres com aquest. El frenarem les dones i els homes. Som-hi.
ISAAC ROSA
FatxaPer a lEmile, lAlain, en Kalev, la Talia
i tota la seva generació.
Introducció
Com a ll de refugiats que van haver de fugir dEuropa, vaig créixer envoltat de relats sobre lheroica nació que havia ajudat a derrotar els exèrcits de Hitler i a iniciar a Occident una etapa de democràcia liberal sense precedents. Cap al nal dels seus dies, el meu pare, malalt de Parkinson, va insistir a visitar les platges de Normandia. Amb la seva dona, la meva madrastra, fent-li de bastó, va poder veure acomplert el somni de tota una vida: caminar per on tants joves estatunidencs valents havien perdut la vida combatent el feixisme. Tot i que la meva família celebrava i honrava aquest llegat nacional, els meus pares també eren conscients que ni lheroïcitat dels Estats Units ni les seves idees sobre la llibertat havien estat sempre les mateixes.
Abans de la Segona Guerra Mundial, Charles Lindbergh, amb els seus vols arriscats que incloïen el primer vol transatlàntic en solitari de la història i el seu entusiasme per la nova tecnologia, constituïa lemblema de lheroisme estatunidenc. El seu renom li va atorgar un paper protagonista dins el moviment America First, que soposava al fet que els Estats Units entressin en guerra amb lAlemanya nazi. El 1939, en un assaig titulat «Aviation, Geography, and Race», publicat en una revista típicament estatunidenca com és Readers Digest, Lindbergh va reivindicar per al país quelcom proper al nazisme:
És hora que deixem de banda les disputes i reconstruïm el nostre bastió blanc. Aquesta aliança amb races estrangeres només pot dur-nos a la mort. És el nostre deure defensar la nostra cultura dels mongols, els perses i els moros, abans no ens veiem ofegats per un mar forà incommensurable.1
Aquell mateix any, el meu pare, Manfred, va fugir de lAlemanya nazi, amb només sis anys: la seva mare, Ilse, i ell van agafar un avió a laeroport de Tempelhof, a Berlín, després de passar mesos amagats. Manfred va arribar a la ciutat de Nova York el 3 dagost del 1939 i, de camí cap al moll, el seu vaixell va passar per davant lEstàtua de la Llibertat. A casa conservem un àlbum familiar dels anys vint i trenta. A lúltima pàgina es poden veure sis fotograes diferents de lestàtua, fetes a mesura que shi apropaven.
El moviment America First era la cara pública del sentiment profeixista als Estats Units de lèpoca.2 Als anys vint i trenta, bona part de la població compartia lanimadversió de Lindbergh envers la immigració, especialment la que no provenia dEuropa. La Llei dimmigració del 1924 limitava de manera estricta lentrada dimmigrants al país, tot centrant el focus en les persones que no fossin de raça blanca i en els jueus. El nombre de refugiats als quals els Estats Units van permetre laccés lany 1939 va ser tan reduït que és ben bé un miracle que el meu pare hi aconseguís entrar.
El 2016, Donald Trump va recuperar «America First» com un dels seus eslògans i, des de la primera setmana en el càrrec, la seva administració ha treballat en la implementació de mesures contra la immigració refugiats inclosos, dirigides, en particular, contra els països àrabs. Trump també va prometre que deportaria els milions de treballadors no blancs indocumentats arribats dAmèrica Central i Amèrica de Sud i que posaria a la legislació que impedia deportar-ne els lls. El mes de setembre del 2017, ladministració Trump va xar en 45 000 el nombre de refugiats que els Estats Units acollirien en tot el 2018: la xifra més baixa des que els presidents van començar a establir-hi un límit.