La nalitat estratègica daquestes construccions jeràrquiques de la història és distorsionar la veritat, i la invenció dun passat gloriós inclou la supressió de realitats incòmodes. Tot i que la política feixista converteix el passat en un fetitxe, mai no és el passat pròpiament dit el que se sotmet a aquesta transformació. Aquesta història ctícia també minimitza o elimina completament els pecats del passat nacional. Un recurs típic dels polítics feixistes consisteix a qualicar la història real del país de conspiració i presentar-la com un relat dissenyat per les elits liberals i els cosmopolites per morticar els membres de la «nació» autèntica. Als Estats Units es van erigir monuments en honor a la Confederació tot just acabada la guerra civil, com a part dun procés de miticació del passat heroic del sud que volia restar importància als horrors de lesclavitud. El president Trump va criticar que es vinculés aquest passat miticat amb lesclavisme, en el que per a ell era un intent de castigar els estatunidencs blancs per honrar el seu «patrimoni».
Eliminar el passat real legitima la visió dun passat nacional exemplar i ètnicament pur. A Myanmar, com a part de la neteja ètnica de la població rohingya, sestà procurant esborrar tot rastre de la seva existència material i històrica. Segons U Kyaw San Hla, membre del Ministeri de Seguretat de lestat de Rakhine, on ha viscut tradicionalment aquesta minoria, «els rohingyes no existeixen: es tracta duna notícia falsa».9 Un informe de lAlt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans doctubre del 2017 assenyalava que les forces de seguretat de Myanmar havien estat treballant per tal d«eliminar tots els elements geogràcs que havien servit de referència als rohingyes en el seu moment, de manera que, en tornar a les seves terres, no trobessin altra cosa que terrenys desolats impossibles de reconèixer». El que, en determinades àrees de Rakhine, havia estat ns lany 2012 una orent comunitat multiètnica i multireligiosa ha sofert una transformació radical, orientada a eliminar qualsevol vestigi de població musulmana.
La política feixista nega qualsevol període obscur del passat duna nació. A linici del 2018, el Parlament polonès va aprovar una llei segons la qual es considerava il·legal insinuar que Polònia era responsable de les atrocitats comeses en territori nacional durant locupació nazi, inclosos els pogroms, lexistència dels quals està ben documentada. Segons Ràdio Polònia, «a larticle 55a, clàusula primera, del projecte de llei sarma que tot aquell qui acusi, públicament i contradient els fets, la nació polonesa o lEstat polonès de ser responsables o còmplices dels crims comesos pels nazis durant el Tercer Reich alemany [...] o daltres crims contra la pau i la humanitat o de crims de guerra o qui altrament relativitzi de manera evident la responsabilitat dels seus veritables autors serà castigat amb una multa o amb una pena de presó de ns a tres anys». Larticle 301 del codi penal turc declara il·legals «els insults a la identitat turca», inclosa la menció del genocidi armeni que va tenir lloc durant la Primera Guerra Mundial. Tots aquests intents desborrar el passat nacional per mitjà de la legislació són propis dels règims feixistes.
El Front National [des de l1 de gener del 2018, Rassemblement National] és el partit radical dextrema dreta a França i ha sigut el primer partit neofeixista dEuropa Occidental que ha obtingut un èxit electoral considerable. El seu primer líder, Jean-Marie Le Pen, va ser condemnat per negar lHolocaust. La seva lla, Marine Le Pen, el va succeir al capdavant del Front National després de quedar segona a les eleccions presidencials del 2017. El paper que la policia francesa va tenir durant el mandat de Vichy en la cerca i captura de jueus francesos per enviar-los als camps dextermini nazis està ben documentat; això no obstant, durant la campanya electoral del 2017, Marine Le Pen va negar la complicitat francesa en una batuda despecial magnitud en què tretze mil jueus francesos van ser retinguts a la pista del Vélodrome dHiver, per ser enviats, posteriorment, a camps dextermini. En una entrevista televisada, a labril del 2017, la candidata va dir: «Crec que França no és responsable del que va passar al Vél dHiv. [...] En termes generals, crec que, si hi ha responsables, aquests són els qui ocupaven el poder aleshores; no pas França». Va criticar, també, que la cultura liberal predominant havia ensenyat als més joves que tenien «totes les raons del món per criticar [el país] i per veure únicament les facetes més fosques» de la seva història. «Doncs bé», va afegir, «jo vull que tornin a sentir-se orgullosos de ser francesos».
A Alemanya, on aquesta mena de declaracions públiques de negació de lHolocaust estan prohibides per llei, el partit dextrema dreta Alternativ für Deutschland (AfD) va sorprendre el públic general alemany en erigir-se com a tercera força política al Parlament en les eleccions del 2017. Al setembre daquell any, durant la campanya electoral, un dels líders del partit, Alexander Gauland, va dir en un discurs: «Mai ningú no ha hagut denfrontar-se a un passat tan òbviament falsejat com el dAlemanya». Gauland va fer una crida a «restituir als alemanys el seu passat», en referència a un context en què fossin lliures de sentir-se «orgullosos de les tes assolides pels seus soldats en totes dues Guerres Mundials». De la mateixa manera que els membres del Partit Republicà als Estats Units acusen els estudis històrics que donen prova de la brutalitat de lesclavitud de «discriminar» la població blanca especialment la del sud, per tal de rendibilitzar el ressentiment (i el vot) blanc, lAfD intenta arreplegar vots tot presentant el relat històric rigorós del passat nazi del país com un mecanisme per represaliar el poble alemany. En un discurs que va tenir lloc uns quants mesos abans a Dresden, Björn Höche, un dels líders de lAfD, va vindicar apassionadament el dret a, en paraules seves: «una cultura de la memòria que ens identiqui per damunt de tot amb els grans assoliments dels nostres avantpassats».10
La referència de Höcke a una «cultura de la memòria» guardava similituds inquietants amb les idees del creador del mite de lAlemanya nazi. Lany 1936, el mateix Himmler es va expressar en termes semblants sobre la necessitat de fer valer els propis mèrits:
Un poble pot viure el present i el futur amb il·lusió sempre i quan reconegui el seu passat i la grandesa dels seus avantpassats. [...] Volem que quedi clar als nostres homes, així com al poble alemany, que el nostre passat no sestén uns mil anys enrere i ja està, que no érem un poble bàrbar sense cultura pròpia que hagués dadoptar-ne dalienes. Volem retornar a la nostra gent lorgull per la nostra història.11
Quan no sinventa un passat per instrumentalitzar els sentiments de nostàlgia, la política feixista el selecciona amb molta cura i deixa fora tot allò que podria obstaculitzar ladulació irreexiva de la glòria de la nació.
Per poder debatre amb honestedat què hauria de fer el nostre país, quines polítiques hauria dadoptar, necessitem acordar una realitat comuna, i això inclou el propi passat. La història, en una democràcia liberal, ha de cenyir-se a la veritat i proporcionar una descripció del del passat que no obeeixi a interessos polítics. Implícita en la política feixista, en canvi, hi ha lexigència de convertir el passat en un mite, en una versió del patrimoni nacional que ajudi a obtenir rèdit polític.
Si algú no troba preocupant el fet que certs polítics facin una crida explícita a esborrar la memòria històrica més dolorosa, val la pena que es familiaritzi amb la recerca que, en làmbit de la psicologia, sha dut a terme entorn de la memòria collectiva. En el seu article «Motivated to Forget: The Effects of In-Group Wrongdoing on Memory and Collective Guilt» (2013), Katie Rotella i Jennifer Richeson presenten un experiment en el qual van fer llegir als participants, tots ells estatunidencs, uns passatges «sobre lopressió i la violència exercides sobre els indis americans», els quals estaven formulats de dues maneres diferents: «Concretament, els perpetradors de la violència eren caracteritzats bé com els primers pobladors del que més tard serien els Estats Units (condició endogrupal), bé com europeus instal·lats al territori (condició exogrupal)».12 Lestudi va mostrar que les persones són més proclius a patir una certa amnèsia pel que fa a les agressions quan es fa explícita la condició de compatriotes dels seus perpetradors. Quan es presentava els agents de la violència com a estatunidencs (no com a europeus), els participants tenien més dicultats per recordar els fets històrics negatius i, «a lhora de referir-se a allò que sí recordaven, hi restaven importància si els autors eren membres de lendogrup». La recerca de Rotella i Richeson parteix dun corpus de feina previ en què es van obtenir resultats similars.13 Ja existeix, per tant, una predisposició important i fortament arrelada a oblidar i minimitzar els actes polèmics comesos en el passat pel grup amb el qual hom sidentica. Encara que els polítics no ho encoratgessin, els estatunidencs tendirien a minimitzar els seus antecedents històrics desclavitud i genocidi, els polonesos seguirien normalitzant el pes de lantisemitisme en la seva història i els ciutadans turcs tendirien a negar les atrocitats comeses contra els armenis en el passat. El fet que hi hagi dirigents que insisteixin a inculcar en la societat aquestes actituds no fa sinó afegir llenya al foc.
Els líders feixistes invoquen la història per substituir la versió històrica real per una altra de mítica i gloriosa que, en els detalls especícs, pugui afavorir els seus projectes polítics, amb lobjectiu nal de reemplaçar la veritat per poder. El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, sha inspirat en la lluita dHongria contra locupació per part de lImperi otomà durant els segles XVI i XVII per representar el país en el rol històric de defensor de lEuropa cristiana i justicar així el seu interès actual a restringir lacollida de refugiats.14 En aquell temps, evidentment, Hongria exercia de frontera entre un imperi darrel musulmana i un altre darrel cristiana; tot i així, la religió no va tenir un paper gaire important en aquells conictes. (LImperi otomà, per exemple, no va forçar els súbdits cristians a convertir-se.) La història mítica traçada per Orbán és a penes versemblant, però, tot i així, li permet simplicar el passat i justicar els seus objectius.
Als Estats Units, la història del sud és constantment sotmesa a un procés de miticació amb el qual sintenta encobrir la vergonya de lesclavisme i, de fet, un cop abolida lesclavitud, encara se la va utilitzar durant tot un segle per justicar la denegació del dret de vot a la població negra. El relat central en la justicació daquesta negativa és una versió falsa dels esdeveniments que van tenir lloc en el període que es coneix com la Reconstrucció i que va ser immediatament posterior a la de la guerra civil, lany 1865, quan es va permetre que els homes negres del sud votessin. Llavors, la població negra constituïa una majoria en alguns estats meridionals, com ara Carolina del Sud, i, durant uns dotze anys, aproximadament, els seus representants van tenir molt pes en diverses assemblees legislatives estatals i ns i tot van ocupar escons al Congrés dels Estats Units. La Reconstrucció va arribar a la quan els blancs del sud van tirar endavant lleis que, a la pràctica, impedien els ciutadans negres de votar, mentre ho justicaven al·legant que aquests últims eren incapaços dautogovernar-se. El relat històric dominant en aquella època plantejava que la Reconstrucció havia sigut un període de corrupció política sense parangó i que només es va poder restablir lestabilitat un cop els blancs van haver recuperat el control absolut de la situació.
Black Reconstruction, obra mestra de W. E. B. Du Bois, escrita el 1935, constitueix una refutació decisiva de la que era aleshores la història ocial daquella etapa. Al sud, com mostra Du Bois, els blancs es van confabular amb les elits del nord per posar a la Reconstrucció, ja que les classes benestants tenien por que els ciutadans negres que havien obtingut recentment el dret a votar sunissin amb els blancs pobres per desenvolupar un moviment obrer que desaés els interessos del capital. Du Bois també explica que aquella va ser una etapa de justícia governamental, en la qual els legisladors negres no tan sols van treballar en beneci de tothom, sinó que van fer limpossible per tenir en compte les pors dels seus conciutadans blancs. En el seu moment, els historiadors blancs van ignorar en gran mesura Black Reconstruction; en la dècada de 1960, però, la veracitat del relat de Du Bois va ser reconeguda majoritàriament.
En el món acadèmic, els historiadors, obeint a raons polítiques, van divulgar una visió de la Reconstrucció que sabien que era falsa. No van fer servir la seva disciplina per cercar la veritat, sinó per fer-se càrrec de les seqüeles psíquiques patides per la població blanca a causa de la guerra civil. Mitjançant una visió reconfortant de la història que ocultava les profundes diferències morals que existien entre els estats, els historiadors van justicar que shagués privat la població negra dels antics estats esclavistes de la protecció mínima dels seus drets com a ciutadans. En lúltim capítol de Black Reconstruction, «La propaganda de la història», Du Bois denuncia amb fermesa la pràctica dapel·lar als ideals del coneixement històric veritat i objectivitat per promoure determinats objectius polítics, argumentant que això mina la disciplina de la història. Els historiadors que, per interessos polítics, plantegen un relat fals tot invocant els ideals, tan preuats, de la veritat i lobjectivitat són culpables, assenyala Du Bois, de transformar la història en propaganda.